CONVERSA AMB JOAN VERDEGAL

 

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. Ha dirigit la revista universitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducció: història, sociologia y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie – Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

Fa unes setmanes ha publicat el segon llibre de relats, Exonerat de l’oblit (Onada edicions). Sobre aquest segon llibre hem mantingut la següent conversa.

El títol, Exonerat de l’oblit, ja ens dona una pista de per on va el llibre, que és que consideres que és fonamental la preservació de la memòria.

Així és. Estic especialment sensibilitzat per aquesta facultat humana, que ens defineix com a éssers intel·ligents. La memòria individual hauria de ser un dret inalienable i perdurable, fins al punt que la ciència hauria de gaudir de mitjans suficients per a preservar-la, per a la qual cosa caldria que els pressupostos de les nacions foren més justos i humanitaris, deixant de banda altres pseudonecessitats generals, que jo considere secundàries.

És evident que una cosa que també et preocupa és la necessitat del manteniment de la memòria col·lectiva sense contaminacions, perquè sovint aquesta es manipula en benefici de certes persones o entitats.

En efecte, li done molta importància a la veritat, precisament en un moment en què notícies falses i mentides són divulgades a plaer i poden manipular l’opinió de les persones i tergiversar la realitat. Hi ha hagut molts exemples de manipulació al llarg de la història de la humanitat, però actualment abunden més encara, per causa dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Aquestes estratègies no són cosa nova i les estructures del poder les han utilitzat —i seguiran fent-ho en el futur— en benefici dels propis interessos, de vegades inconfessables. Per això he intentat remarcar la importància del pensament crític individual. Com va escriure la reina Cristina de Suècia (al segle XVII) en el seu llibre de màximes i sentències Ouvrage de Loisir (Obra de lleure), «La feblesa i la ignorància converteixen els homes en enemics de la veritat».

En el preàmbul dius que la intenció de l’autor és aquesta: «Deixeu-vos enganyar per les aparences». Què vols dir amb això?

Pretenc que el lector s’identifique amb els fets que es conten, encara que puguen resultar inversemblants. També és una invitació a realitzar una lectura compromesa, en el sentit de convidar el lector a fugir de les presses o de les apreciacions improvisades. De fet, és una invitació directa a la reflexió, és a dir, a no quedar-se simplement en la lectura dels passatges aïlladament, sinó a endinsar-se sense complexes en els missatges (explícits o implícits) que es presenten en el llibre, que és la millor manera de gaudir de la lectura dels relats.

Exonerat de l’oblit conté 33 relats breus que expliquen generalment fets quotidians, però al final de cadascun d’ells hi ha un diàleg entre el MORTAL, una misteriosa entitat, la PEDRA, que es la veu delegada de la divinitat i l’ÀNGEL LECTOR. Pots explicar-nos la funció d’aquests personatges?

Es tracta simplement d’una al·legoria basada en la tradició cristiana, segons la qual després de la mort ens haurem de presentar davant de sant Pere (la Pedra) per a retre comptes de la nostra vida. Tanmateix, ací el que es jutja és si el Mortal és mereixedor de passar a l’eternitat amb memòria o sense ella, per a la qual cosa s’hi introdueixen diàlegs entre ells dos que volen reproduir els dubtes i els dogmes amb els quals hem hagut de conviure, hagem rebut o no una educació religiosa. D’altra banda, l’Àngel Lector no és altre que cada lector individual, com s’endevina en les fórmules introductòries de cada passatge: «Que l’Àngel Lector procedisca...», «Procura escoltar amb la màxima atenció el que llegirà l’Àngel Lector!», «Fes el favor de continuar la lectura, Àngel Lector».

El meu propòsit —com he avançat abans— és predisposar a una lectura conscient, compromesa, i per això aquestes intervencions estan carregades de polèmica, de sorpresa, d’interrogants, etc. D’altra banda, la mateixa coberta del llibre, amb el teclat d’un ordinador i un dau amb tres perfils de crani (sorpresa, interrogant o pensament/idea), vol ser representativa del que s’hi trobarà entre les seues línies.

Podem dir que el llibre té una intenció moralitzadora? Per què has triat aquests temes?

Sí, és una defensa constant de la humanitat benintencionada, que contrasta amb un repertori de defectes que les persones no poden o no volen defugir. Els relats aborden temes diversos (la insolidaritat, la camaraderia, la incongruència, l’egoisme, l’atzar, la superstició, la por, la felicitat, els vicis, la descaradura, la responsabilitat, la infidelitat, la corrupció, la tragèdia vital, ...), sense ànim de ser exhaustius, evidentment. He triat aquests temes perquè poden ser representatius del que qualsevol persona pot trobar-se al llarg de la vida.

Així és: una de les virtuts dels llibres de relats és que es poden llegir a poc a poc, sense pressa, i en aquest llibre en concret això és més recomanable que mai, perquè els diàlegs dels personatges als que hem fet referència abans, conviden a la reflexió. Com expliques l’últim passatge, que sembla desentonar amb la trajectòria dels altres?

Sense ànim de desvelar el desenllaç (perquè els lectors no ho perdonarien), puc dir que es tracta d’una intertextualitat en forma d’epístola, referida precisament al teu llibre Els dies gloriosos (que jo emmascare amb el títol de Cròniques glorioses) i amb el qual vaig gaudir també d’una lectura que anava descobrint-me reflexions profundes i molt assenyades sobre l’actualitat del país, la literatura, el periodisme, l’ensenyament, l’ús del valencià... També puc desvelar que és un final que tenia reservat per a cloure aquest llibre, però en aquell moment —ara fa tres anys— encara es trobava embastat i no passava de ser un projecte. Espere haver contestat adequadament... i sense faltar al respecte que mereixen els lectors virtuals, que mai no haurien de conèixer anticipadament el desenllaç de la trama d’un llibre.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A JOAN VERDEGAL

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia Francesa i ha estat professor de la Universitat Jaume I. Ha portat a terme una important tasca com a traductor d’autors francesos com ara Boris Vian, Hérault de Séchelles, Alexandre Dumas o Charles Nodier. Fa uns mesos vaig tindre l’agradosa sorpresa de rebre la seua primera obra de ficció, Rigorosament incert (Agrupació Borrianenca de Cultura), un llibre de relats ben aconsellable i per molts motius: ens ajuda a reflexionar sobre la condició humana, ens incita a apreciar la bona escriptura, ens fa somriure en els desenllaços de les històries, ens aproxima a l’univers d’una joventut valenciana en procés d’extinció, ens obliga a reconduir certes opinions, ens emociona amb sentiments universals... Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

En els primers contes del llibre no sé si podríem parlar de nostàlgia de la joventut. Trobem una sèrie d’històries com La Lambretta, Els blocs, El xicotet grill de serres i alguns més que ens remeten als anys 70 del segle passat.

En efecte, potser hi haja nostàlgia (que és sentiment propi de certa edat), però es tracta d’una nostàlgia compartida amb els amics i coprotagonistes de les històries. Al mateix temps, també m’ha interessat contar situacions irrepetibles o difícilment versemblants per a les generacions noves o les futures. En el mateix grup s’inclouen L’albirament, Les barraques, Per casualitat.

Una cosa que em sembla un encert és que mitjançant una marca de cotxe o una cançó ens situes en l’època.

Sí, és un recurs que estalvia haver de concretar l’any de la història, cosa que no faria tant natural la introducció de la trama i podria confondre el relat amb una crònica. A més, incita el lector de certa edat a identificar-se amb les situacions i els protagonistes. Si es tracta d’un lector jove, només li caldrà documentar-se amb el mòbil o l’ordinador per a situar-s’hi cronològicament. En són un exemple El GS club, Només tres marxes, La tisana, Psicodelisme casolà.

Les colles d’amics son un altre dels motius inspiradors del llibre, ja siguen de joves o ja d’adults.

He procurat donar importància als protagonistes de les històries, a manera d’homenatge a l’amistat. He tingut interès a recollir per escrit recreacions o versions pròpies d’algunes experiències i complicitats que perduren i que són emblemàtiques en el meu grup d’amics. De fet, alguns d’ells m’han comentat que els ha fet gràcia retrobar-se en un relat, i especialment amb el nom canviat (sempre oculte el nom de les persones reals i mai no els repetisc). Per exemple: Tres de copes, Tranquil i distret, El gat del Tronxo, El mut.

En molts relats ens trobem amb una sorpresa final. És un fet tant insignificant com l’anècdota que es conta; tanmateix li dóna força i sentit.

Precisament he fet constar aquest propòsit en la contracoberta, que he justificat amb la frase següent: «per això resulten arriscats alguns desenllaços, més preocupats per fer reflexionar que per resultar probables». També hi consta que el llibre es titula Rigorosament incert (joc de paraules una mica atrevit) perquè «és un recull de relats que podrien ben bé ser històries reals, però que no pretenen ser-ho». Ací entrarien Més que un ofici, Reaccionar a temps, Un malentès.

Jo destacaria com una de les virtuts del llibre que, a partir d’una anècdota insignificant, construeixes tot un univers. Podríem definir el llibre com un quadre de costums de la nostra època?

En efecte, he procurat adobar i arrodonir els relats amb l’objectiu de crear un univers que, encara que és probablement fictici (d’ací el títol Rigorosament incert), es configura a la manera de quadres de costums que han definit la forma de viure de la gent en molts pobles valencians, especialment els de la vora de la nostra mar, com són Borriana o també Benicarló. Ací interessa destacar La foto de platja, Ulleres empinades, Déjà vu, Sant Antoni del gos.

També tens un to crític, però com aquell qui no vol la cosa, a certes pràctiques actuals, com la proliferació dels gossos com animal de companyia, l’esnobisme gastronòmic o la moda d’anar a córrer.

Són exemples també que defineixen els costums o les modes que imperen en la nostra societat. El propòsit és provocar que el lector s’identifique amb certs comportaments socials i aprofitar també la conjuntura per a fer una caricatura de les possibles desmesures: Guerra de garrafes, Dinar de bolets, El corredor.

De vegades trobem que coses que en un moment determinat tenen molta importància s’obliden ràpidament, o el que sembla ser un gran drama és resolt senzillament.

Sí, forma part de la naturalesa humana focalitzar certs problemes i somatitzar-los prematurament, sense esperar la seua resolució per la via de la pura dissipació per causa del transcurs simple del temps. He tractat, per tant, de relativitzar les coses en Fals simulacre, Les claus perdudes, Tragèdia en urgències, Clau de pas.

Si ens fixem bé, el món pot ser un gran espectacle: els avions, les sales d’espera dels hospitals, les perruqueries...

He procurat treballar l’escriptura per a aconseguir un estil natural i espontani que contrastara amb un contingut compacte i carregat de missatge, de manera que la lectura del llibre fóra agradosa per ella mateixa; confie que la majoria dels lectors ho apreciaran. No obstant tot això, he intentat que els relats siguen universals, és a dir, que arrepleguen realitats compartides per tothom. Si bé he triat històries que són del propi tinter, altres procuren abordar temes que van més enllà de la possible realitat geogràfica en què ens movem, com ara la política cultural (El mural rectificat, El Planetari), la memòria històrica (Destí capriciós, El mariner, Per poders), les festes de les falles (Falles vade retro) o les taurines (Sobirana i Sinforosa), el Brexit (Efectes col·laterals), certes injustícies socials (L’okupació), la delinqüència (El carter, Jutjat de guàrdia), el triomf de l’amor (Una nit memorable, Sensacions contradictòries), la cuina genuïnament valenciana (El socarrat, L’allioli autèntic), la mort (Exèquies a Tristavall), les situacions còmiques o inversemblants (Psicologia parda, Sense carabasses, Missatge en una botella, Una impresentable, Observacions ferroviàries) o el transcurs accidentat de la vida (El miracle, La cabina bis, Un dia infaust, Un somni hereditari, Enveja preventiva, Ostres en la perruqueria, Quadern de bitàcola). En definitiva, he concebut un llibre de relats que poguera llegir-se sense cap pressa, alternant els temes, a fi de conduir a una lectura pausada que ajudara a captar millor els missatges subjacents, que no sempre són tan transparents como poden semblar a primera vista.

Josep Manuel San Abdón