LA PARAULA REBEL

AINA GARCIA - CARBÓ(2019) El cor heretge. Alzira. Edicions Bromera.

Aquest és el segon llibre d’Aina Garcia-Carbó amb el qual va guanyar el premi València Nova Alfons el Magnànim 2019. El llibre dividit en diversos apartats comença amb dos poemes que són una declaració de principis del que llegirem després. El primer porta el significatiu títol de Llibertat, i ja el cor que dóna títol al llibre batega amb força i anuncia que li “carrega l’embranzida”. En el segon, Assumpció, assumeix el repte que li suposaran les seues decisions, encara que li puguen portar dificultats.

El primer apartat del llibre porta per nom Set i desfici. Amb aquest títol el subjecte poètic ens fa evident l’estat d’insatisfacció davant la realitat que l’envolta. I front a aquesta situació iniciarà un cant de rebel·lia. Ja ho podem llegir en el primer poema d’aquest apartat, S’ha revifat obscur el fred, “el clam, el nervi, l’anhel, la revolta (...) habitarà sempre a casa nostra.” I en aquesta lluita per la llibertat utilitzarà la paraula “per incendiar el murmuri i produir soroll.”

La poeta escriu com a cant de rebel·lia  contra la mort. A Entre tanta mort lenta i silent diu “Escric pels qui he perdut/ en aquest mar interior(...)per rebel·lió, per causa, per bastida.” També contra “la cara fosca de l’ultratge/ que arrasa pàtries, herències i renúncies” escriu en el poema A cara fosca es reté l’ultratge. I lluitarà pel que és just: “Demana testimoni i llibertat,/ transparència i veritat” es diu en el poema No hi ha culpa a la defensa.

La paraula té una presència important en tots aquests poemes en Al pit el crit, els ulls al cel, ens presenta un prec per a manifestar totes les seues ferides, i fent seues les paraules evangèliques expressa que “el verb siga carn i habite sempre entre vosaltres”, la paraula doncs es converteix en vida. Per lluitar pel que és just no s’ha de demanar perdó: “No demanes perdó per la pronúncia del mot,” escriu en el primer vers de No hi ha culpa a la defensa i acaba el poema alabant “la força de la paraula”. Finalment la paraula triomfarà, s’aferrarà a ella “com la vida a la vida” i “es farà llum entre vosaltres.” podem llegir al poema Llum a la tempesta.

El segon apartat del poemari porta per títol Causa oberta, s’enceta amb un poema on el subjecte poètic es formula una sèrie de preguntes que ningú no respon. Els vuit poemes restant es corresponen en sis del casos amb els pecats capitals de la religió cristiana. El que porta per títol Ira és un cant a la llibertat, la veu poètica afirma que li han donat molts cops que han fet que s’haja enfonsat en la terra, però s’ha refet, com una planta “ultrapassant la superfície,/ perquè el sol se l’estima”. En el poema Gola s’afirma que la vida és combat i cal estar preparat i entrenat “atrevit i agosarat el fet i el combat,/si no fora pels entrenaments/on, més que suar,/he sagnat a cor i a pell”. En el poema Supèrbia es desmarca dels superbs o dels agressius perquè “eixa lluita no és la meua”. En el poema Diligència, la virtut contra la peresa, una vegada més es confia en el poder de la paraula, “callar és el crim”. En Asseveració dóna la paraula que si l’acusen no es rendirà. Tanca aquest recull el poema Enveja, que porta una dedicatòria Referents i referències, en què intuïm la presència dels pares, però també d’altres referents literaris.

El tercer apartat del llibre es titula Pel deliri i la impaciència, i comença amb el poema A qui, sinó tu, uns versos en què conversa amb la paraula, ressaltant les seues qualitats, “profeta de la meua veu”, acollidora, “A qui he d’acollir-me si no és al teu recer”, i incentivadora de moltes accions, “incentivant la desperta als ulls tancats”. En el següent poema “Em cedisc” es lliura a la paraula i a la poesia, “Sucumbisc a tu,/ al teu poder, control de mi,/ sobre totes les coses.” Continua aquest apartat amb una invocació a la poesia en el poema Llec conjur, “T’invoque, ara i ací/ sense saber qui soc/ ni on estic.” I acaba amb tres poemes on s’expliquen els plaers i les dificultats d’escriure poesia.

El darrer apartat porta per títol Al batec convuls i és bàsicament una reflexió al voltant del fet d’escriure poesia. Perquè escriure poesia és com escalar un mur molt alt al cim del qual trobes “el net reflex de tu mateixa”, escriu al poema Oracle subterfugi. Però també serveix per buscar la part més essencial de les coses com es pot llegir al poema Profunditat, “Busquem el nucli,/ el perquè de les coses”. En els poemes Rem i Sentit sender expressa que la creació poètica és com un viatge ple de dificultats per a expressar el que realment es vol, “Ocult o reservat, discurs o ritual,/ ara sé, que cap camí, és el camí triat.” Però cal escoltar el cor, “qui al cor nada, aconsegueix progrés”. Apareix el record del pare en el poema A les arrels, l’arbre, un al·licient per a continuar el camí, “L’arrel sempre es troba a l’estímul”. Finalment al poema Al vent, les fulles, torna el crit de rebel·lia de qui es nega acceptar les coses com són, “No seré ací esperant el destí,” sinó que utilitzarà la paraula com a revolta, “arramblaré la conspiració amb la veu més digna, (...) el mot més net i el crit més lliure,/ dissident i captiu, heroi i suïcida.”

La poeta utilitza sovint llargs versicles, que a més de donar-li ritme al poema, intensifiquen la seua força. El cor heretge és un poemari ple de força, energia i vitalitat, amb una voluntat de traure del cor l’esperit de lluita a través de la paraula per il·luminar les zones de foscúria que sovint ens envolten. Amb aquest llibre format per un conjunt de poemes d’una molt bona qualitat, Aina Garcia-Carbó, es consolida com una poeta que va assolint cada vegada més maduresa i una veu amb una personalitat pròpia que hem de seguir amb molta atenció.

Josep Manuel San Abdón