dijous, 23 d’abril de 2020

Parlem amb Manuel Baixauli de la seua novel·la Ignot.



Manuel Baixauli ha publicat fa unes setmanes una nova novel·la, Ignot (Edicions del Periscopi). Una novel·la que gira al voltant dels genis desconeguts, però que també ens aporta un grapat de reflexions sobre la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració. Sobre tots aquests interessants temes vam conversar amb l’autor
-                     Com naix la idea d’escriure Ignot?
Les novel·les, i els relats en general, sorgeixen de coses molt inesperades, de coses que has vist, de lectures, de pel·lícules...en el cas d’Ignot l’espurna va ser la troballa inesperada, després de molts anys, d’un ex-col·lega de quan érem adolescents, en què anàvem amb una espècie de quadrilla, en què tots eren escriptors menys jo. Jo no tenia cap intenció de ser escriptor, jo volia ser pintor, de fet ja pintava en aquella època. Aquest xicot era el que més prometia de tota aquella colla. Em va sorprendre molt, perquè el vaig vore en molt mal estat físicament, estava alcoholitzat. El vaig trobar a la porta d’un bar, em vaig asseure a parlar amb ell i em va estar contant com li anaven les coses, i li anava tot fatal, era la imatge arquetípica del fracàs. I em va xocar molt, que a mi que no havia pretès mai ser escriptor, fins que vaig tindre 30 anys i vaig començar a fer alguna coseta, m’eixiren tant bé les coses, quan ell que prometia tant s’haguera quedat en aquest estat i no haguera escrit a penes res.
-                     Una cosa que m’ha atrapat de la lectura és que quan passes d’una història a una altra, sempre hi ha un moment en què s’obri una finestra, per dir-ho així, que ens remet a una història anterior, i això fa créixer la novel·la.
Quan em pose a escriure no em faig cap esquema de la història, no sé com serà, partisc d’un estímul, en aquest cas del que t’he contat, i a partir d’ací em pose a escriure una mica a cegues, com quan condueixes de nit, que només veus un tros del que tens davant, només veient la pàgina següent com a molt. Després el que vaig fent és recórrer al meu arxiu mental, ple de calaixeres, on hi ha vivències, lectures, coses que t’han contat i comence a obrir calaixos i vaig aprofitant material, afegint-lo a la història, a base de posar digressions, d’afegir històries, contes...vivències que al principi no tenien res a vore amb aquella, però al final les vas connectant, s’enriqueix tot i es converteix al final en un llibre.
-                     El Mestre li diu a Mateu: “El talent és una loteria. Et toca o no. Si tens talent, treballa’l, dedica-li hores, tota una vida, però si no en tens, no t’hi capfiques.” Creus que actualment fan falta molts mestres que donen aquests consells així de clars?
Sí. Jo trobe a faltar algú que filtre. Hauríem de filtrar tots. Primer els escriptors a l’hora d’escriure per a tenir una mínima idea de que val la pena i de que no val la pena publicar, o siga autocensurar-se una mica. Després els editors haurien de filtrar allò que publiquen i no publicar certes coses, sinó triar molt bé. Després els llibreters també haurien de filtrar, en el sentit que prevalguera la bona literatura, no la literatura més comercial, però també comprenc que han de fer caixa. I per últim falta una crítica, algú que filtre, que sàpia distingir que és bona literatura i que és una cosa més de distracció i que no té massa profunditat. Tot aquest filtre que crec que està fallant des del principi. Això fa que hi haja molta publicació i a vegades quan ix una cosa molt bona és invisible perquè està soterrada sota tanta saturació de novetats.
-                     Quan Mateu vol pintar la mina del Molar o les cases d’Edmund Bosch, seria un intent de rescatar-les de la mort?
Sí, jo crec que la creació artística és una manera de rescatar. Rescatar vivències, rescatar coses que tu consideres valuoses, i crec que és l’antítesi de la mort. La creació artística pretén rescatar i fer créixer el món, que les coses no desapareguin, però al mateix temps afegir-ne de noves. Perquè, què és la creació? És agafar coses que existeixen i a partir d’ací combinar-les i crear una cosa que no existia, i a partir d’eixe moment si se consolida formarà part de la realitat.
-                     A un li cal desfogar-se com siga, i escrivint evita cremar algú. Cada paraula escrita és un seguit d’aigua contra el foc” – diu una de les veus narratives de la novel·la-. Com a creador comparteixes la opinió del narrador de la novel·la?
Sí, perquè ara ja no estic parlant de publicar. Escriure és molt bo per a la persona. De la mateixa manera que els psicoanalistes el que fan és deixar parlar, que un es desfogue contant el que siga, ves a saber si t’estan escoltant o no, però això ajuda a curar les persones. Crec que si ens ficàrem a escriure seria boníssim per a tots, com a mínim serviria, a banda de desfogar-se, per a ordenar el pensament, perquè a vegades ens falta aquesta calma de dir, realment què pense jo sobre això?
-                     Al llibre es cita Kafka, Pessoa o Van Gohg, creadors que en el seu temps van ser ignorats o poc reconeguts, però que amb el temps els hem considerat genis. El Mestre diu que “l’èxit pot ser una trampa i que pot fer que un autor de talent deixe d’escriure papers intensos.” L’èxit és un perill per a l’artista i pot ser que el mantenir-se en l’anonimat o en la marginalitat l’ajude a ser més autèntic?
En principi pense que l’èxit és una cosa enganyosa, perquè és molt conjuntural. En el moment present hi ha coses que tenen èxit i que d’ací a dues o tres dècades hauran desaparegut del mapa, i en canvi hi ha coses que són desconegudes i que algun dia seran valorades. Això respecte al moment actual. Però també pense que l’èxit pot deformar un talent, pot ser molt perillós. Tampoc és bo el fracàs absolut perquè pot ser que deixes de crear. Però si ets un vertader artista, inclús sense reconeixement, com en el cas dels que has dit, com Kafka, Pessoa o Van Gohg, continues creant.
-                     Quan Crisòstom li diu a Mateu que està escrivint una novel·la i aquest li pregunta de què tracta, Crisòstom li respon: “Si ho sabera, no escriuria. Quin sentit té escriure del que saps?” Escriure suposa anar descobrint mons que no coneixes?
Exacte, és almenys el meu punt de vista. Per a mi escriure és una aventura, sinó no escric. Si ja sé el que vull contar, ho conte parlant i ja està. Però el més interessant és seure i no saber que vas a trobar-te, i això fa que cada dia que seus a soles en una habitació, tot siga divertit, t’ho passes bé i tens descobriments, i fas que no siga una rutina pesada. Perquè si el mateix autor no s’ho passa bé i no té una experiència gratificant en allò que escriu, com va a passar-s’ho bé el lector?
                   

- A la novel·la apareixen un munt de poblets menuts, des de poblets suïssos fins a Xodos. Per les fotografies que hi han al llibre penso que els coneixes personalment. Quin paper han jugat per a la creació de la novel·la?
Tots els pobles que apareixen en la novel·la els he conegut, de fet he viscut en quasi tots més o menys dies. He estat en aquelles cases i en aquells pobles. A mi m’agrada parlar del que conec una mica, no sóc molt de documentar-me, com ara situar l’acció en un poble de Taiwan i mirar la Wikipèdia a vore com és. Preferisc parlar de pobles on he estat, perquè n’he tingut experiència i em resulta molt més agradable també. Hi ha qui fa moltes fotos dels llocs on va, jo el que faig és agafar-ho i posar-lo en els llibres, barrejat amb coses imaginades. Però tot s’aprofita.
-                     En un dels capítols apareix una pintora romanesa, Cosmina Ionescu, una pintora que deixa de pintar, es casa, porta una vida convencional, fins que visita un museu d’història natural i descobreix els coleòpters. Llavors se n’adona que “no havia buscat la bellesa” i a partir d’aquest fet sacrifica tota la seua vida per a pintar la bellesa que per a ella són el coleòpters, això li genera incomprensió. L’autèntic artista ha de viure sempre en la corda fluixa, deixar-ho tot de banda per aconseguir tirar endavant la seu concepció de l’art?
A mi m’agraden les postures radicals a l’hora d’escriure. Però crec que hi ha postures de tot tipus, hi ha gent que viu bé i fa bon art. La cosa aquesta de la Cosmina és un poc una ironia, sobre això dels escarabats, que a moltes persones els donen molt de fàstic, però a mi em serveix per a parlar de la bellesa que hi ha a la natura. La natura és bellíssima, està molt ben dissenyada. Tu mires un escarabat, que és un animal que la gent considera repel·lent, i si et fixes bé, està dissenyat d’una manera com si fóra una nau espacial, com si fóra un robot, amb una precisió i una imaginació desbordant. Era un poc reivindicar això, perquè hi ha molt d’art al segle XX, que ara t’ho mires i està passat, no quedarà. I en canvi tu mires art antic, en què fins i tot els pintors menys bons, menys destacats, fan coses que sí que perduraran, perquè tenen una sèrie de valors, perquè estan inspirats en la natura.
-                     Mateu parla del pintor David Hockney i diu que en ell ressona l’eco d’una llarga llista de pintors que l’han precedit. També Crisòstom després d’haver absorbit l’obra d’Ivor traduint-lo, acaba fent una obra pròpia. Podríem dir que l’Art en majúscules no és obra de ningú, i que cada gran creador l’ha de fer créixer una mica més?
Sí, la cultura és això, és sumar, anar afegint al que tu has trobat. És com una ciutat que té molta història, tu vas afegint nous edificis i vas enriquint-la. La cultura és això, i la gent que diu que parteix de zero no és versemblant. Tots partim d’allò que ens ha fet i de les influències que hem rebut.
Josep San Abdón




Cap comentari:

Publica un comentari