dimecres, 8 d’abril de 2020

ENTREVISTA A LOURDES TOLEDO



Lourdes Toledo va nàixer a València. Ha estudiat Ciències de la Informació i Magisteri. Treballa de professora i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Fa uns mesos publicava Amèrica endins (Bromera edicions), un dietari en què ens explica les seues vivències durant els tres anys que va estar treballant als Estats Units de professora, concretament a la ciutat de Santa Fe en l’estat de Nou Mèxic. Amb aquest llibre va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018.
-                     La primera cosa que ens crida l’atenció al llegir el teu llibre és que els Estats Units és el país de la burocràcia.
Després de viure als Estats Units vaig arribar a la conclusió que cap país del món se’n lliura de la burocràcia, perquè jo també tenia aquesta imatge, i això que ja coneixia els Estats Units, ja havia estat un any en la Costa Oest en l’any 1993, però vivia d’estudiant amb una família, no feia una vida real a peu de pista treballant, i va ser una grandíssima sorpresa. He de dir que dins de l’escola, en el món educatiu, la burocràcia que hi ha en el sistema americà ens triplica o quadruplica. Però ací ja anem per eixe camí, això és un perill també.
-                     Llegim també en el llibre que fer classe als EE UU és molt complicat, sempre s’ha d’estar omplint informes i formularis, s’ha d’anar de reunió en reunió i la classe es pot interrompre per qualsevol circumstància.
El més difícil és fer classe i aconseguir que els alumnes es concentren. Això és una cosa que em té preocupada perquè vivim en una cultura de la dispersió total i absoluta, ho patim tots. Estava en una escola on contínuament s’obria la porta i hi havia interrupcions. Hi havia dies, que amb tot el meu respecte, semblava un carnaval, ho dic des de la distància i me’n ric. També són molt seriosos quan volen, o molt dinàmics. L’escola nord-americana té un punt de moviment i de fer tocar les coses amb les mans que a mi m’agrada. Té un component molt lúdic, però també té eixa feblesa que qualsevol obre la porta i entra a classe en qualsevol moment.
-                     Una part important del llibre està dedicada als viatges, trobem uns llocs una mica inhòspits com Las Vegas o Los Angeles. Però la major part els fas pels estats de l’oest i podem veure allò que tenim en el nostre imaginari per les pel·lícules americanes, llargues carreteres, espais oberts, parcs naturals, paisatges increïbles on de vegades anar-hi et va suposar una aventura.
Doncs sí, aquells viatges van ser una aventura total i absoluta, sabiem on anàvem però era totalment on the road. Anàvem amb el cotxe parant i rectificant sobre el camí, anàvem descobrint paratges, poblets...Amèrica és immensa, molt acollidora. Per a viatjar la gasolina és baratíssima, hi ha hotels a tot arreu, els parcs nacionals són molt barats, amb un abonament de 80 dòlars els pots visitar tots durant un any. És un país fet per a viatjar. Vam descobrir poblets entranyables i paratges molt bonics d’aigües termals, rius que travessaven les muntanyes...Són unes experiències que ací en Europa, per més que ho intentes, no pots tindre perquè està massa poblada.
-                     La teua estada als EE.UU. va coincidir amb les darreres eleccions a la presidència que va portar a la Casa Blanca, Donald Trump. Quines van ser les claus de la victòria d’aquest personatge?
Hi ha diverses claus. Sobretot el llenguatge que utilitzava i a qui es dirigia. Un llenguatge tremendament populista. Es presenta com el salvador dels pobres, el solidari amb la gent que no té educació, i també amb el món profund de l’Amèrica agrícola, on la política d’Obama no havia quallat. Trump i els seus seguidors donaven aquesta imatge, que els demòcrates són uns snobs universitaris que no estan amb el poble americà. Aquest missatge, bastant pervers i terriblement populista, va quallar i va quallar molt fort.

-                     Un capítol que a mi em resulta particularment interessant és el que porta per títol “La reserva i la imaginació”, on expliques la teua visita a una reserva índia. I reflexiones sobre el fet que dels afroamericans se’n parla bastant, però no dels indis, que encara viuen completament separats dels blancs.
Fins que no estàs allà costa de creure, perquè no tenim ni idea de quina és la presència dels natius americans, no tenim notícies d’ells. L’any passat va hi haure una exposició etnogràfica a la Beneficència, però poca cosa més. La literatura d’ells ens arriba en comptagotes, l’art que fan, que és un gran art, tampoc el veiem ací a Europa, i quan vas allí, sobretot en un territori com Nou Mèxic i Colorado, on realment hi hagué tantíssima presència dels indis, veus com viuen apartats ens reserves, amb les seues escoles, els seus hospitals, fins i tot les seues lleis, i no es mesclen amb els blancs. Viuen d’esquenes dels uns als altres, han anat marginant-los en un genocidi que mai se li havia dit així, i avui en dia els tenen regentant gasolineres, casinos, licoreries..., aquesta és la parcel·la que els han reservat, però no els veus prenent part de la viuda pública, no els veus mesclant-se amb la gent.
-                     En el llibre parles del descobriment i la lectura de moltes escriptores hispanes, índies, afroamericanes com ara Sandra Cisneros, Barbara Kingsolver, Joy Harjo o Maya Angelou. Les reivindiques perquè no donen una visió patriarcal d’aquella societat.
Efectivament, les reivindique perquè casualment vaig començar a llegir escriptores dones que venien de cultures marginades dins del mainstream anglosaxó, que mesclaven dues cultures, com en el cas de Jhumpa Lahiri, l’herència índia amb l’americana, com Sandra Cisneros, de Mèxic amb els Estats Units, de Maya Angelou, l’herència africana. Això em va interessar moltíssim perquè et donen una altra imatge del que també és Amèrica, contat des d’una mirada diferent que és una mirada de dona. Vaig anar passant d’una a una altra, com Barbara Kingsolver que sí que és anglosaxona americana, però que és una escriptora que es posa molt en la pell de les dones pobres nord-americanes. Aquesta visió de marginació, sobretot centrada en la dona, m’interessa molt. Em fascina la literatura que està a cavall entre dues cultures, entre dues fronteres, perquè pense que és molt enriquidora i que dóna moltes pistes a propòsit de la dona i a propòsit de com sobreviure quan la vida es complica i continue llegint dones.
-                     T’acomiades de la teua estada als EE.UU. des de la ciutat de Nova York i dónes una visió diferent de la que estem acostumats.
Doncs sí, perquè era la Nova York que jo visitava després de molts anys. Quan arribes per primera vegada que tens vint-i-tres o vint-i-quatre anys vas a visitar aquells llocs que són icònics, l’Empire State, les Torres Bessones en aquell moment, el MOMA...coneixes els estereotips. I aquesta vegada vaig dir, aniré a passar uns dies a Nova York evitant tot allò, descobrint una altra ciutat. I va ser fantàstic perquè te n’adones que Nova York és una ciutat que també és prou humana i on es pot passejar amb tranquil·litat fora d’aquell circuit de la 5ª avinguda tant turístic. Jo recomanaria als viatgers que s’agafaren també un temps per anar a descobrir una altra Nova York.
Josep San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari