dimarts, 11 de febrer de 2020

APROFITA EL MOMENT


RAMON GUILLEM (2019). Fugaç. Alzira. Edicions Bromera
Fugaç és el darrer llibre de Ramon Guillem amb el qual va guanyar el Premi València Alfons el Magnànim de Poesia. El poemari està encapçalat per dos cites que ens donen les claus del seu contingut. Una de John Dos Passos, on s’exclama que la lluna minva ràpidament, fa referència per tant al pas del temps, i l’altra de Paul Valery en què se’ns convida a fer el que vulguem, això sempre és un instant bell, que ens incita a aprofitar el moment.
En el breu poema que obre el llibre, Camí, ja se’ns diu que la vida és fugaç, però que té molts moments bonics, “Però el camí de la mort/ és ple de roses.” Quines són aquestes “roses”? per exemple la música, com podem llegir al poema The fairy Queen, que porta el mateix títol que una òpera d’Henry Purcell. Una música que ajuda a suportar els moments complicats, amb la seua fantasia i la seua frescor. La música es fa difícil d’escoltar en moments difícils de solitud per l’absència de l’amada, en un “dilluns d’hivern,/ronc i trist”, on cobren vida Zagajewski i Max Bruch, preguntant desesperadament on és ella. La música fa de metàfora de la passió i el desig en el poema Música. També la música serveix per a rememorar moments feliços i sempre torna amb el temps, com en el poema Samba pa ti.
La idea de la fugacitat dels bons moments, però que cal aprofitar-los, es repeteix en diversos poemes, com ara Aquest món, on malgrat que el món és ple “d’ulls lleganyosos”, o de “boira”, “plugim”, “humitat” que “ens trepana”, el món té bons moments, que encara que passen de forma molt “fugaç”, està fet per a nosaltres. Ho podem veure també en el poema Observatori de la fauna, on després de la tempesta, o de la baixada als inferns, torna a eixir la llum, “un dia clar i net”, “com si fos la primera vegada”.
L’amor ocupa un espai molt important en el llibre, un amor que de vegades genera inseguretat com en el poemes Incertesa i Turbulències, on el subjecte poètic es sent com en un avió en el moment d’una turbulència, tot i que sap que l’esperen els llums salvadors de l’aeroport. Però l’amor sempre és incert, diu en el poema Corcó, “tots els mots de l’amor/porten endins/el corcó del silenci.” Trobar l’amor suposa un llarg camí, ho veiem en el poema Llarg camí i estimar és una sort, com expressa en el poema La sort. Perquè l’amor ho abasta tot com una gran enciclopèdia, com diu en el poema Amor enciclopèdic, tot i que amb una certa ironia afirma que les enciclopèdies ja no són el que eren.
En Fugaç hi ha lloc també per reflexionar sobre la poesia. En el poema Tren, dedicat a Jaume Pérez Montaner, la poesia es presenta com un refugi contra la mort. La poesia és, així mateix, un antídot contra la mort. Tot passa, però queden els poemes com a testament.
El pas del temps es objecte de preocupació per al subjecte poètic perquè com expressa en el poema A pany i clau, el desig està absent i pensa que ja no tornarà a estimar, “silent desig”, “platja fosca”, “carcassa abandonada”. En el poema Venjança es pregunta on estan aquells moments de grans desigs i espera que tal vegada estiguin amagats com aquell assassí que espera la víctima. Però pot ser com diu en L’estiu dels porcs senglars, aquests estan molt a prop, però mai no els veiem, explica metafòricament que en la vida de vegades tenim prop les coses que desitgem i no ens n’adonem. Però sempre s’està a temps per a gaudir del desig, encara que s’estiga en la maduresa de la vida, com expressa en el poema Abans de la cendra, “Encara tenim temps, (...) d’encendre la llenya/ per a la carn/ abans de la cendra.”
En els darrers poemes del llibres el sentiment del pas del temps adquireix un to més seré, com en Tabac, un poema on recorda l’avi que li feia ordenar caixes en un estanc, i rememora amb tendresa l’olor del tabac.  En Desaparició, la mar desapareix a causa de la boira, però al dia següent torna a estar allí, “tranquil·la i dolça” i desitja que “Tant de bo la mort/ fora així també.” I finalment a De pressa, posa de manifest el ràpid pas del temps, però no hi ha més remei que acceptar-ho, perquè això “és també l’acceptació de la vida.”
Fugaç és un llibre escrit en la maduresa, quan ja el subjecte poètic és conscient de la fugacitat de la vida, però al mateix temps és una invitació a aprofitar els bons moments que la vida ens ofereix, ja siga a través de l’amor, la natura, la música o la poesia.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada