ENTREVISTA A JOAN VERDEGAL

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia Francesa i ha estat professor de la Universitat Jaume I. Ha portat a terme una important tasca com a traductor d’autors francesos com ara Boris Vian, Hérault de Séchelles, Alexandre Dumas o Charles Nodier. Fa uns mesos vaig tindre l’agradosa sorpresa de rebre la seua primera obra de ficció, Rigorosament incert (Agrupació Borrianenca de Cultura), un llibre de relats ben aconsellable i per molts motius: ens ajuda a reflexionar sobre la condició humana, ens incita a apreciar la bona escriptura, ens fa somriure en els desenllaços de les històries, ens aproxima a l’univers d’una joventut valenciana en procés d’extinció, ens obliga a reconduir certes opinions, ens emociona amb sentiments universals... Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

En els primers contes del llibre no sé si podríem parlar de nostàlgia de la joventut. Trobem una sèrie d’històries com La Lambretta, Els blocs, El xicotet grill de serres i alguns més que ens remeten als anys 70 del segle passat.

En efecte, potser hi haja nostàlgia (que és sentiment propi de certa edat), però es tracta d’una nostàlgia compartida amb els amics i coprotagonistes de les històries. Al mateix temps, també m’ha interessat contar situacions irrepetibles o difícilment versemblants per a les generacions noves o les futures. En el mateix grup s’inclouen L’albirament, Les barraques, Per casualitat.

Una cosa que em sembla un encert és que mitjançant una marca de cotxe o una cançó ens situes en l’època.

Sí, és un recurs que estalvia haver de concretar l’any de la història, cosa que no faria tant natural la introducció de la trama i podria confondre el relat amb una crònica. A més, incita el lector de certa edat a identificar-se amb les situacions i els protagonistes. Si es tracta d’un lector jove, només li caldrà documentar-se amb el mòbil o l’ordinador per a situar-s’hi cronològicament. En són un exemple El GS club, Només tres marxes, La tisana, Psicodelisme casolà.

Les colles d’amics son un altre dels motius inspiradors del llibre, ja siguen de joves o ja d’adults.

He procurat donar importància als protagonistes de les històries, a manera d’homenatge a l’amistat. He tingut interès a recollir per escrit recreacions o versions pròpies d’algunes experiències i complicitats que perduren i que són emblemàtiques en el meu grup d’amics. De fet, alguns d’ells m’han comentat que els ha fet gràcia retrobar-se en un relat, i especialment amb el nom canviat (sempre oculte el nom de les persones reals i mai no els repetisc). Per exemple: Tres de copes, Tranquil i distret, El gat del Tronxo, El mut.

En molts relats ens trobem amb una sorpresa final. És un fet tant insignificant com l’anècdota que es conta; tanmateix li dóna força i sentit.

Precisament he fet constar aquest propòsit en la contracoberta, que he justificat amb la frase següent: «per això resulten arriscats alguns desenllaços, més preocupats per fer reflexionar que per resultar probables». També hi consta que el llibre es titula Rigorosament incert (joc de paraules una mica atrevit) perquè «és un recull de relats que podrien ben bé ser històries reals, però que no pretenen ser-ho». Ací entrarien Més que un ofici, Reaccionar a temps, Un malentès.

Jo destacaria com una de les virtuts del llibre que, a partir d’una anècdota insignificant, construeixes tot un univers. Podríem definir el llibre com un quadre de costums de la nostra època?

En efecte, he procurat adobar i arrodonir els relats amb l’objectiu de crear un univers que, encara que és probablement fictici (d’ací el títol Rigorosament incert), es configura a la manera de quadres de costums que han definit la forma de viure de la gent en molts pobles valencians, especialment els de la vora de la nostra mar, com són Borriana o també Benicarló. Ací interessa destacar La foto de platja, Ulleres empinades, Déjà vu, Sant Antoni del gos.

També tens un to crític, però com aquell qui no vol la cosa, a certes pràctiques actuals, com la proliferació dels gossos com animal de companyia, l’esnobisme gastronòmic o la moda d’anar a córrer.

Són exemples també que defineixen els costums o les modes que imperen en la nostra societat. El propòsit és provocar que el lector s’identifique amb certs comportaments socials i aprofitar també la conjuntura per a fer una caricatura de les possibles desmesures: Guerra de garrafes, Dinar de bolets, El corredor.

De vegades trobem que coses que en un moment determinat tenen molta importància s’obliden ràpidament, o el que sembla ser un gran drama és resolt senzillament.

Sí, forma part de la naturalesa humana focalitzar certs problemes i somatitzar-los prematurament, sense esperar la seua resolució per la via de la pura dissipació per causa del transcurs simple del temps. He tractat, per tant, de relativitzar les coses en Fals simulacre, Les claus perdudes, Tragèdia en urgències, Clau de pas.

Si ens fixem bé, el món pot ser un gran espectacle: els avions, les sales d’espera dels hospitals, les perruqueries...

He procurat treballar l’escriptura per a aconseguir un estil natural i espontani que contrastara amb un contingut compacte i carregat de missatge, de manera que la lectura del llibre fóra agradosa per ella mateixa; confie que la majoria dels lectors ho apreciaran. No obstant tot això, he intentat que els relats siguen universals, és a dir, que arrepleguen realitats compartides per tothom. Si bé he triat històries que són del propi tinter, altres procuren abordar temes que van més enllà de la possible realitat geogràfica en què ens movem, com ara la política cultural (El mural rectificat, El Planetari), la memòria històrica (Destí capriciós, El mariner, Per poders), les festes de les falles (Falles vade retro) o les taurines (Sobirana i Sinforosa), el Brexit (Efectes col·laterals), certes injustícies socials (L’okupació), la delinqüència (El carter, Jutjat de guàrdia), el triomf de l’amor (Una nit memorable, Sensacions contradictòries), la cuina genuïnament valenciana (El socarrat, L’allioli autèntic), la mort (Exèquies a Tristavall), les situacions còmiques o inversemblants (Psicologia parda, Sense carabasses, Missatge en una botella, Una impresentable, Observacions ferroviàries) o el transcurs accidentat de la vida (El miracle, La cabina bis, Un dia infaust, Un somni hereditari, Enveja preventiva, Ostres en la perruqueria, Quadern de bitàcola). En definitiva, he concebut un llibre de relats que poguera llegir-se sense cap pressa, alternant els temes, a fi de conduir a una lectura pausada que ajudara a captar millor els missatges subjacents, que no sempre són tan transparents como poden semblar a primera vista.

Josep Manuel San Abdón