Vicent Usó és un dels
nostres novel·listes més destacats, l’avalen la seua producció literària amb
setze novel·les publicades amb èxit de crítica i públic, i amb premis de
prestigi com l’Andròmina dels Octubre, l’Alfons el Magnànim de València o dos
vegades finalista del Sant Jordi. El seu
últim llibre publicat és El
paradís a les fosques (Edicions Bromera), novel·la amb la que va guanyar el
Premi Enric Valor d’Alacant. La història comença el dia que Lehman Brothers va
fer fallida i ens presenta uns personatges que fins aquell moment vivien amb
l’única obsessió de guanyar diners al preu que fóra.
-
Amb El paradís a les fosques has
explicat que has volgut fer una novel·la sobre l’ambició, retratar aquelles
persones que a la primera dècada del segle XXI tenien com a única finalitat en
la vida fer-se rics.
Sí, perquè el que a mi m’interessa de la literatura, sobretot, és que em
proporcione ferramentes per a intentar entendre o almenys plantejar-me les
coses que succeeixen al meu voltant. Com tu dius en els primers anys del segle
XXI va proliferar una classe de gent que tenia una moral determinada, segons la
qual l’única opció legítima de la vida era fer-se com més ric millor, i això
tenia tota una sèrie de conseqüències que després ens han avocat a la crisi i
que són les que jo intente plantejar-me en la novel·la.
-
A més molts economistes deien que això no s’acabaria mai, que sempre
viuríem en un paradís, fins que el paradís, com tu dius, es va quedar a les
fosques.
No era únicament la sensació d’aquesta ideologia de la que parlava. No era
únicament la sensació de la gent comuna; els comercials de les empreses, els
empresaris, els treballadors...sinó que tenia una estructura teòrica al
darrere. Una sèrie d’economistes, historiadors, etc. que deien que en contra
del que havia vaticinat el marxisme i que s’havia anat complint fins aquell
moment, el capitalisme havia sigut capaç de trobar la pedra filosofal que faria
que ja no hi haguera més crisis, seria una prosperitat sense límits. Això és
molt perillós, perquè en el moment que penses que l’acumulació seria infinita,
oblidàvem que era acumulació a costa de països del Tercer Món, per exemple,
però això no els interessava massa. Però en la mesura que l’única opció és
aquesta, doncs, el sistema de valors es perverteix, i valors com la
solidaritat, l’amistat o les xicotetes coses de cada dia, es deixen de banda i
s’entronitza l’èxit, l’ambició i els diners com a únic valor. I això ens ha
portat on ens ha portat.
-
La novel·la no es localitza en cap espai concret, però hi ha unes referències
que ens fan endevinar que passa a la teua comarca La Plana Baixa. És un intent
d’interrogar-te sobre el teu entorn?
Una de les grandíssimes virtuts de la literatura és que et permet parlar
d’allò més pròxim i generar missatges universals, que és el que jo pretenc i
pretenem tots els escriptors. Aleshores, jo m’he fixat en el territori més
immediat, com és lògic, perquè és el
que tinc més a mà i veig cada dia, però crec que la situació que planteja El paradís a les fosques, es va donar en
molts llocs, no sols del País Valencià, ni de l’Estat espanyol, sinó fins i tot en una bona part d’Occident. I precisament per
això no era un fenomen puntual de quatre empreses que en un lloc determinat
tenen una certa prosperitat, sinó que darrere hi havia tota una sèrie de
polítiques neoliberals, de coartades morals, de bagatges teòrics, etc. que
abonaven aquests plantejaments i per tant m’he mogut a partir de situacions
molt pròximes, però que no ubique massa perquè poden passar en més llocs.
El missatge final crec que seria intel·ligible arreu del món, on la
situació és molt parella. De fet hi ha hagut lectors de diferents zones
geogràfiques que m’han comentat que han conegut personatges com els que ixen a
la novel·la, per tant vol dir que no anava massa errat i que la situació
s’havia repetit en altres llocs.
-
Hi ha un moment en la novel·la que apareix una mansió que a mi em recorda a
la que vam poder vore en l’última pel·lícula de Stanley Kubrick, Eyes wide shut, però molt més depravada.
Un autèntic paradís del vici on aquests individus exploten sense cap mirament
les persones que viuen en la misèria generada per ells. Tens alguna referència
a si es feien activitats d’aquests tipus?
Quan en el cim del sistema de valors, només hi ha els diners, la
conseqüència immediata és que podem comprar allò que es puga comprar, allò que
tinguem suficients diners per a pagar, i per tant podem dir que podem comprar
cossos humans que serien la matèria primera d’aquestes festes que esmentes,
però també vides de persones. Tot allò que es vent és susceptible de ser
comprat, i per tant és legítim comprar-ho. El que he volgut demostrar, no sé si
exagerant, perquè la realitat sempre supera la ficció, és que la gent que bevia
d’aquesta ideologia, tenia aquesta manera d’entendre la vida, i la seua relació
amb els desafortunats. Perquè el paradís era només per a uns pocs, encara que
ens feren vore que era per a tots. El que intentava reflectir és que quan
aquesta ideologia s’instal·la en la societat podem arribar a les aberracions
més grans.
-
Un altre moment en què veiem la classe de gent que són és en l’exposició
del pintor Serpentina, personatge excèntric i fastigós, al qual fan vore que
adoren perquè els seus quadres són molt cars. Els diners estan per damunt dels
valors artístics.
Clar, perquè quan els diners ho envaeixen tot, també envaeixen el món de
l’art, i aleshores passem de considerar l’art com una manifestació que ens
altera, que ens commou, etc. oblidem aquest principi que és el fonamental de
l’art i instal·lem en el seu lloc un altre, segons el qual l’art és més valuós
quant més diners costa. És com aquella gent que quan va al restaurant sempre
demana el vi més car, perquè no n’entenen realment de vins. Passa el mateix pel
que fa als quadres i a les escultures. Aleshores estava retratant un més dels
àmbits en els quals aquesta perversió global de la societat havia afectat i ho
he fet des d’un punt de vista lleugerament diferent a la resta de la novel·la,
té un punt més de caricatura, un punt més divertit si vols. Una mica per trencar.
La novel·la té un punt in crescendo bastant
important, i m’interessava, de tant en tant, donar-li un àmbit al lector per a
que respirara. Però a més m’ha vingut molt bé la figura de Serpentina per a
caricaturitzar aquesta gent i al mateix temps per a traure un somriure al
lector abans de continuar amb la tensió creixent.
-
En aquest món que es va crear hi ha uns personatges que sempre estan dalt
de tot, sempre són poderosos com és el cas del que s’anomena Maquenrou, i
d’altres als que se’ls va deixar viure un temps al paradís abans d’enviar-los
una altra vegada a l’infern com és el cas de Maties. Al final fa una mica de
llàstima i tot.
Maquenrou és el representant d’aquesta gent que parlàvem. La gent que ja
era rica abans, que no era rica de quatre dies, i no era rica d’uns pocs
diners, i a més no era rica per aparentar, que era el símptoma que delatava els
nous rics, que era la necessitat de fer vore que s’havien fet rics, a través de
l’ostentació. Aquesta mena de rics, són rics més subtils, són la gent que
posseeix realment el poder i que rara vegada els veiem les cares, però que
estan sempre allà, que han sortit enfortits de la crisi i que d’alguna manera
han jugat amb la resta de la gent tractant-los com a peons d’un gran joc
d’escacs en el qual ells sempre acaben triomfant.
-
A mesura que avança la novel·la anem coneixent el passat de Maties, una
història, que des del meu punt de vista, fa guanyar interès a la novel·la,
perquè a cada capítol ens sorprens amb noves informacions. Per què has
introduït la història de la vida familiar de Maties amb tant de detall?
D’entrada perquè pensava que cenyint-me únicament a la prosperitat i
caiguda econòmica i social, el personatge no tenia carn suficient com per a
sustentar una novel·la. En segon lloc perquè el personatge de Maties, és un
personatge poc amable, per dir-ho d’una manera lleugera, i per tant els
personatges que són pocs simpàtics per al lector, és més difícil que aquest
connecte amb ells, i això és una condició imprescindible per a que l’interesse
el text. Si el lector no connecta amb els personatges principals serà molt
difícil que després puga trobar interès en allò que estem explicant. Per tant
necessitava un contrapunt en el qual Maties no es comportara com un canalla,
sinó que fora una víctima, que tinguera unes relacions més bones de pair amb el
seu entorn i mostrar la seua personalitat des d’un altre punt de vista que
facilitara que el lector empatitzara amb ell. I després perquè jo sempre
intente que les meues novel·les tinguen moltes trames secundàries. Entenc que
una bona novel·la és aquella que es ramifica molt, sense perdre l’objectiu
final i tenint present que les trames secundàries han d’estar al servei de la
trama principal, perquè això ens permet posar el cap sota l’aigua i no
quedar-nos en la superfície, i vore d’on venen els personatges, quines
motivacions els impulsen i quina història tenen al darrere. Tot açò a mesura
que vas escrivint, hi ha coses que van eixint i vas aprofitant-les en funció de
com vagen venint. Aquest seria el triple objectiu.
Josep Manuel San Abdón
