CONVERSA AMB JOAN ANDRÉS SORRIBES SOBRE PEDRES MARCADES

Joan Andrés Sorribes ha publicat recentment Pedres marcades (Edicions Bromera), una novel·la ambientada a Morella, on uns fets ocorreguts a mitjan segle XIV tenen repercussió actualment. L’aparició d’un misteriós cadàver en restaurar l’ermita de Santa Llúcia, desemboca en una apassionant història on es combinen a la perfecció el misteri, la intriga, una història d’amor i una acció trepidant. De com s’ha gestat el llibre hem parlat amb l’escriptor castellonenc

-                     Com va sorgir la idea d’escriure Pedres marcades?

-                     Com sempre, si més no en el meu cas, el tema principal va ensopegar amb mi d’una manera casual en tindre coneixement de la descoberta de les restes d’un cadàver mentre es feia la restauració de l’ermita de santa Llúcia, fora murs de Morella. La cosa, per se, no tenia res d’extraordinari però alguna cosa em va dir que aquella era una història que m’abellia treballar. I tant va ser així, que el treball, llarg i acurat, ha quallat en l’actual novel·la.

-                     La novel·la està basada en fets reals?

-                     Bàsicament, sí. La novel·la, o potser fos millor parlar de les dos novel·les que conviuen en aquest llibre, està basada en dos fets reals separats temporalment per vora de set-cents anys. Un situat al segle XIV a la ciutat de Morella amb protagonistes reals, com ara un frare menoret del convent de Sant Francesc, Fra Guillen Escolà, o el mestre constructor de les esglésies del propi convent de Sant Francesc i de l’Arxiprestal de Santa Maria, Domènech Prunyonosa. L’altre fet, igualment real, passa a l’actualitat a les acaballes del segle XX i l’inici del XXI al voltant de la restauració de l’ermita morellana abans esmentada.Tots els fets estan documentats i jo m’he limitat a crear una trama literària per explicar les evidents relacions, realment existents, entre els dos fets i al temps jugar amb els buits que deixaven les dos històries amb una versemblança tal que al lector li costarà destriar realitat històrica de ficció literària.Penso que aquesta conjunció entre fets i persones reals amb situacions literàriament creades, és un dels aspectes dels que, personalment n’estic més satisfet.

-                     Pedres marcades vol ser un homenatge a Morella?

-                     Resulta evident que sí; però no és un homenatge gratuït. És un treball acurat per mostrar la realitat humana, especialment a través de la figura del vell Valerià de la Lloma. Així mateix, la realitat cultural es manifesta en els diferents registres del llenguatge. Com sempre passa a les meues novel·les, el paisatge i els escenaris, sempre reals i perfectament identificables, assoleixen la categoria d’autèntics protagonistes de l’obra. Penso que seria bo que, una vegada llegida la novel·la, el lector sentirà la necessitat de viure el fets literaris sobre els escenaris reals.

-                     Què tenen El Maestrat i Els Ports per a que situes l’acció de la majoria de les teues novel·les en aquest territori?

-                     Tenen autenticitat. Jo que sóc de La Plana em trobo molt lligat emocionalment a les terres interiors; els seus paisatges i la seua gent conserven encara vives moltes de les essències que ens han constituït com a poble. A la ciutat, per més que les nostres són encara de mesura humana, tots açò queda molt desdibuixat per un estrany concepte de la globalització que no compartisc. Això i una decisió personal de fer present aquest món interior que se’ns despobla i s’empobreix, cada vegada que el deixem al marge. I açò, malauradament, ho fem a diari.

-                     Hi ha constància històrica de la presència dels càtars a Morella?

-                     No sols a Morella; a tota la comarca de Els Ports i al Maestrat. Sembla que el darrer dels “perfaits” càtars, Guillem de Balibasté, en fugir del Llenguadoc francès, s’instal·là a les nostre terres, a cavall entre Morella i Sant Mateu. Hi ha qui parla d’ell com el “Bisbe de Morella”. Tota la part de Belibasté és històricament correcta.

-                     Dintre de quin gènere enquadraries la novel·la?

-                     Açò dels gèneres és més cosa dels crítics literaris que precisen classificar les obres, potser per fer-les més entenedores. Personalment jo no tinc cap predisposició inicial de treballar un gènere o un altre. La gent que ho entén diu que pot ser una novel·la negra, o una novel·la històrica o de misteri. Jo no sabria dir-vos; penso que de tot en té poc o molt. Si més no afegiria que té un mica de realisme màgic i un molt de novel·la etnohistòrica.

-                     Què et sembla la idea de Bromera d’incloure el teu llibre dintre de la categoria crossover?

-                     És una nova col·lecció que ha encetat Bromera (Pedres Marcades és la nº5) que pretén millorar l’oferta per a lectors “tot terreny”, a un preu més assequible. Sembla un sector a cavall entre la novel·la juvenil i la d’adults, per més que a mi se’m fa difícil destriar aquesta mena de fronteres. T’he de dir que jo no he participat en aquesta decisió que entra dintre del camp purament comercial. El que importa és que el lector la tinga al seu abast a un preu més raonable i, si m’he de guiar per l’acceptació de la gent, sembla que la idea funciona.

Josep Manuel San Abdón

EL RASTRE DELS CÀTARS A MORELLA

JOAN ANDRÉS SORRIBES. Pedres marcades. Edicions Bromera. Alzira. 2015.

En la seua darrera novel·la Joan Andrés Sorribes torna a situar l’acció en un territori que li és especialment estimat i que ja havíem trobat en altres novel·les anteriors, les comarques del Maestrat i Els Ports, en aquesta ocasió centrat sobretot en la ciutat de Morella.

La novel·la ens conta les peripècies que ha d’afrontar Pau Abril, un jove tècnic de patrimoni de la Conselleria de Cultura, que rep el seu primer encàrrec com a director, la restauració de l’ermita de Santa Llúcia a la ciutat de Morella. La història és narrada en primera persona pel propi Pau Abril adreçant-se als lectors de la novel·la després que han passat els esdeveniments de la història i que a ell l’han deixat profondament trasbalsat. Però entre la seua narració es van intercalant fragments d’uns fets ocorreguts set – cents anys abans, que tenen una repercussió en el present i que surten a la llum en el moment d’iniciar la restauració de l’ermita.

A mitjan segle XIV es troba a Morella treballant en el convent de Sant Francesc i en l’arxiprestal de Santa Maria el famós constructor d’esglésies Domènec Prunyonosa, el qual es dipositari dels papers del sant llegat dels càtars. Això és descobert pel frare franciscà Guillem Escolà, per la qual cosa és assassinat pel constructor. Després Domènec Prunyonosa trobarà protecció primer en el rector de l’església de Santa Maria i després en el rector de la Salvasòria, llogaret prop de Morella que llavors estava habitat.

El descobriment del cadàver del frare assassinat a l’iniciar la restauració de Santa Llúcia li donarà a Pau Abril un munt de maldecaps que són la base de la trepidant trama de la novel·la. Qui era aquell frare? Per què estava enterrat en aquell lloc? Això cal esbrinar-ho. Pau comptarà amb l’ajuda del vell Valerià, que té la saviesa que li dóna l’edat. I el professor Maury i la seua jove ajudant Sophie Delpoux, historiadors occitans que semblen molt interessats en descobrir alguna senyal en les pedres de Santa Llúcia.

La novel·la és una combinació de diversos gèneres, a primera vista podríem parlar de novel·la històrica en quan l’origen de l’acció està en el segle XIV. Però també es pot parlar de novel·la d’intriga, en quan que es tracta de desvetllar qui és el cadàver i les causes de la seua mort. També la podríem enquadrar en el gènere de misteri, pel que fa referència a l’autèntica personalitat dels dos historiadors occitans i el seu interès pels papers de Domènec Prunyonosa, també per la constant presència del foc.

L’autor es mostra com un profund coneixedor de la realitat de la comarca i de la seua història. Els llocs que surten són ben reals, la parla del vell Valerià correspon a la dels naturals de Morella. Els lectors de la zona també podran trobar entre els personatges de la novel·la, persones ben conegudes del territori com el canonge de la catedral de Tortosa i reconegut historiador mossén Josep Alanyá o Arturo Zaragozá, arquitecte inspector de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.

Pedres marcades té tots els al·licients per a ser una lectura ben atractiva, història, misteri, intriga, una història d’amor i una acció trepidant. Una lectura ben recomanable per a lectors de totes les edats.

Josep Manuel San Abdón

BIOGRAFIA DE CARLES SANTOS

       S’acaba de publicar una biografia del músic Carles Santos a càrrec de la periodista Alícia Coscollano. El llibre s’ha construït a partir d’una llarga sèrie de converses que els dos han mantingut i s’estructura en tres seqüències.

       En la primera es fa referència a la infantesa i adolescència del jove Santos. Nascut a Vinaròs el 1940 va aprendre a tocar el piano abans que a parlar o cordar-se les sabates. El seu pare era metge i en la seua família havia molt d’interés per la cultura, tot i que era d’un caràcter molt conservador, la qual cosa el portaria més avant a tenir diversos xocs amb el pare. Recorda d’aquells anys els ensenyaments del musicòleg mossén Vicent Garcia Julbe, que el va posar al dia dels corrents musicals més moderns. Va estudiar lliure el batxillerat i la carrera musical al Liceu, no va formar part mai d’una classe, per això creu que sempre ha tingut tendència a ser una persona solitària. En aquest període va ser becat per estudiar en Paris i posteriorment va viatjar a Suïssa on van ser molt important per a la seua formació el pianista Harry Datyner. Acaba aquest apartat amb unes anècdotes sobre la seua mili que semblen extretes d’algun dels seus espectacles. 

       La seqüència 2 comença amb la professionalització de Carles Santos com a músic, que té com a centre Barcelona. Va dirigir el Grup Instrumental Català, juntament amb Josep Mª Mestres Quadrany que tenia la seu a la Fundació Miró. Va tenir molta relació amb Joan Brossa amb qui va col•laborar amb algun espectacle. Així mateix va col•laborar amb el director de cine Pere Portabella component la música en alguna de les seues pel•lícules. Per aquests anys va ser decisiva la seua anada a Nova York on descobreix el músic dadaista John Cage que seria decisiu en la seua posterior orientació professional. En aquells participa activament en política i es detingut en una reunió de l’Assemblea de Catalunya en l’església de Santa Maria Mitjancera, aquella nit debutava Johan Cruyff en el Barça.

      La 3ª seqüència comença l’any 1987 quan Carles Santos organitza la seua pròpia companyia i comencen els grans èxits amb obres com La pantera imperial, Ricardo i Elena, Ebrofalia copulativa o Els pianos de Guido. L’any 1992 participa en l’Olimpiada de Barcelona dirigint una fanfàrria que saludarà amb un Hola! tot el món. Són anys de gran projecció internacional amb actuacions en diversos països, i també són anys on arreplega un gran nombre de premis tan per la seua faceta teatral com musical.

Aquest llibre d’Alícia Coscollano ens acosta al món d’uns dels músics valencians més importants, i ens ajuda a comprendre millor la seua magnífica i extensa obra.

Josep Manuel San Abdón

DONES ENAMORADES

MARTA TENA SUBIRATS. Juego de quimeras. Editorial Dauro. Granada. 2015.

Marta Tena encapçala el llibre amb una cita: la definició que el diccionari de la RAE dóna de la paraula quimera : “Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo.”

El llibre conta la història de tres amigues que viuen unes històries d’amor que podríem qualificar de quimèriques, i així divideix el llibre l’autora en tres capítols, la quimera nº1 Ernesto, la quimera nº 2 Alfonso i la quimera nº 3 Fernando.

Les protagonistes dels capítols són tres dones entrades en la dècada dels trenta anys. La primera Carmen era feliç en el seu matrimoni, però, perd el seu marit en un accident de tràfic i això la sumeix en una tristesa infinita. Treballa d’infermera en un hospital i és assignada a la consulta d’un nou metge que ha arribat, al principi es mostra bastant distant, però, a poc a poc, va sorgint una bona relació entre ells que acaba amb un enamorament. Carmen es lliura totalment a aquest amor, però Ernesto, que així es diu el metge, vol mantindre la relació amb ella, però conservar la seua vida familiar, a més té una manera particular de mantindre contacte físic amb ella.

La quimera nº 2 la protagonitza Raquel, és metgessa i mare de dos fills, porta una vida rutinària amb el seu marit, al qual veu molt poc perquè està plenament dedicat a la política. Alfonso i Lucía són una parella amiga, també tenen dos fills i la seua vida és molt semblant, però en aquest cas és ella qui es dedica a la política. Això fa que Alfonso i Lucia s’aproximen i naix un amor entre ells. Però torna a ser l’home qui no vol anar més enllà, malgrat que Raquel està disposada a tot pel seu amor.

La quimera nº 3 la protagonitza Beatriz, metgessa, està separada. Coneix en la seua consulta un conegut escriptor, Fernando Márquez de la Vega, i entre els dos naix una boja passió amorosa, tanmateix la història es repeteix. La relació ha de ser secreta, Fernando no vol trencar en la seua esposa amb qui porta una plàcida vida rutinària i no vol fer mal al seu fill.

Els sis personatges tenen en comú que porten una vida rutinària, apàtica, no és que siguen desgraciats, però sí que necessiten un estímul per a tenir un vida més apassionant, i aquest estímul el troben en l’amor. Però només les dones estan disposades a trencar amb tot, a deixar-se portar per aquesta passió que torna a donar sentit a les seues vides. Els homes per la seua banda es mostren conservadors, volen conservar la seua còmoda vida familiar, i al mateix temps viure una intensa vida amorosa.

Crida l’atenció que les tres protagonistes són dones de formació universitària, per tant pensem que podrien ser capaces de racionalitzar les seues relacions i vore que no porten enlloc, tanmateix no ho fan. Beatriz quan Carmen li demana consell ho explica molt bé la veu narrativa: “Sabía por experiència pròpia que no siempre hacemos lo que deberíamos hacer, que nos dejamos llevar por las sensaciones, por los sentimientos, en lugar de por lo razonable.”

Els personatges femenins de la novel·la estan molt ben traçats, tant pel seu caràcter, com pel que fa a les seua vida, dels tres se’ns conta la seua vida anterior, com ha  arribat a la situació en la que es troben. Són xicotetes històries dintre de la història.

En la novel·la també podem vore l’amistat entre dones, les tres comparteixen confidències respecte a la seua situació amorosa i viatges podríem dir catàrtics: “Tendrían una semana entera para comer bien, pasear, tostarse al sol, reír, llorar y maldecir a todos los hombres de la Tierra.” Se’ns diu en un moment de la novel·la.

De les tres l’única que en la  novel·la no trenca definitivament amb els seu amant és Beatriz. La que té com enamorat el poeta Fernando Márquez de la Vega. En aquest sentit la novel·la queda com un final obert que podria donar lloc a la continuïtat de l’obra.

Juego de quimeras és per tant una  novel·la que reflecteix la complexitat de les relacions amoroses en la societat actual.

Josep Manuel San Abdón

DIÀLEG AMB EL PARE

AINA GARCIA CARBÓ. Rere la paraula. Onada edicions. Benicarló.2015.

L’any 2006, quan tenia 12 anys, Aina Garcia Carbó, l’autora d’aquest llibre, va sofrir un fet que va trasbalsar la seua vida, la mort del seu pare, el poeta Manel Garcia Grau. Ara, després de 9 anys d’aquell dolorós esdeveniment, publica aquest llibre que és un diàleg constant amb el pare.

El poemari es divideix en tres parts. La primera porta per títol Alba, representa la part en què el subjecte poètic va cercant la llum enmig de les tenebres a que ha estat sotmesa la seua vida després de la desaparició del pare. El primer poema es titula ben significativament A les fosques, i comença amb un vers que és una declaració de principis: “Escriure per necessitat” i continua més avant “Escriure per a mi. Sols per a mi./ Per a mi i per a tu,/ que ara estàs amb mi.” I expressa el desig de continuar la tasca del pare de compromís amb la seua societat: “L’herència d’un poble/ que mai no claudicarà davant els carronyers”.

Sovint els poetes tenen dificultats per a expressar en paraules els seus sentiments, es ben significatiu el gran San Juan de la Cruz quan per a expressar el sentiment amorós escriu allò de “un no sé qué que”. Aina Garcia Carbó comença el poema Calfred, amb aquest vers: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, però a continuació escriu tot un seguit de comparacions on ens transmet el dolor per la pèrdua del pare, que el fan absolutament corprenedor. El mateix passa en el poema Allau de nit. Aquests dos poemes mostren una extraordinària maduresa poètica.

En L’esperança dels matins clars arreplega el missatge del seu pare que havia fet de la seua poesia un cant per la dignitat del ser humà i escriu: “Que cal malpensar d’allò impossible”. Acaba aquesta part amb un crit de rebel·lió i de desig de sobreposar-se a la situació, en el poema Peca podem llegir: “Desafia l’abisme./ Abraça tot el dolor que pugues,/i més,/i fes-lo plaer,/i gaudeix.”

La segona part porta per títol Migdia, és la més breu, consta únicament de tres poemes, i ja comença a albirar-se la llum després dels moments foscos. La poeta comença a seguir el seu propi camí: “Has de ser tu/ qui t’obligues a canviar de pensaments,/ com sempre./Tu i tu mateixa,/ i el bucle torna a fer-se.”

La tercera part, Crepuscle, com les anteriors, ve encapçalada per una cita del seu pare. En aquesta diu: “Sols aquell que reclama allò que ha estimat/ sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat/ sols han estat un petit regal/d’aquells déus de què parlaven/ els vells mestres i els poetes de la vella escola.” Aina Garcia Carbó fa seu el consell poètic del pare. I els seus versos és tornen més optimistes, més lluminosos. Escriu algun poema més intimista, recordant llocs de la casa i es refugia en els moments feliços. Trobem un preciós poema com Vellut dolç, un emotiu cant d’amor als llibres. En un altre poema, Omnipresència, es fa referència a allò que és una constant en la poesia de Manel Garcia Grau, la importància de la paraula en la vida del ser humà. Acaba el llibre amb el poema Honoris Causa, que és un cant a la vida i una invitació a l’optimisme davant la celebració de l’aniversari de la germana que va creixent: “talla el pastís,/ amb els trossos corresponents/ - un per a cadascú de nosaltres -,/ i ens convida a acompanyar-la,/ a gaudir d’aquests anys amb ella,/ a celebrar la vida.”

Rere la paraula és un llibre, que malgrat que conté alguns poemes d’una profunda tristesa, és també una invitació a tornar a renàixer després dels cops grossos que dóna la vida. Aina Garcia Carbó ho fa arreplegant el testimoni del seu pare, seguint a través dels seus versos les seues ensenyances humanes i poètiques, - dos fets inseparables en la seua obra -. És un llibre que conté alguns poemes d’una gran qualitat, que transmeten unes emocions profundes i auguren una brillant carrera poètica.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A AINA GARCIA CARBÓ

Aina Garcia Carbó (Castelló de la Plana, 1993), debuta en el món de la poesia amb el poemari Rere la paraula (Onada edicions, 2015). És filla del poeta Manel Garcia Grau, que va morir quan ella tenia dotze anys. La temàtica del llibre gira al voltant dels sentiments que la mort del seu pare li van produir, però també es reflexa l’amor a la terra, la llengua i els llibres. De tot això hem parlat en aquesta entrevista.

En quin moment sents la necessitat d’escriure, com proclames en el primer vers del llibre?

Recorde des de sempre la necessitat d’expressar quelcom mitjançant un traç. No obstant però, la necessitat d’escriure com un mitjà d’alliberament i tranquil·litat honesta personal creix quan sento que sóc capaç de fer-ho després la mort del pare, als 12 anys. Quan sento que escrivint dic allò que necessito escoltar, i em sento millor després de fer-ho.

L’ús de la paraula en la vida del ser humà és fonamental en la poesia de ton pare. És ben significatiu el títol del teu llibre, Rere la paraula. Vas pensar en aquesta característica de la seua poesia a l’hora de posar-li nom al teu poemari?

Considere que les paraules marquen el perfil del que són les coses, i llavors si les escoltes i aprens d’elles la veritat i el món pot ésser més fàcil i entès. És per aquest fet que vaig escollir aquest títol, per què pense que rere d’un mot es troben totes les coses i realitats que el defineixen. Crec que rere la simplesa de les paraules hi ha un món que les fa ser, i que, amb tot, les mateixes paraules tenen moltes lectures diferents.

Sovint els poetes manifesten la dificultat per a expressar allò que senten. En podríem citar molts casos en la història de la literatura. Tu comences el poema Calfred dient: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, tanmateix expresses molt bé el sentiment de dolor amb l’ús que fas de les comparacions.

Realment no se fins a quin punt reflexo plenament tot allò que en aquell moment volia dir, però amb tot, sento que després d’escriure res és del tot igual, ni del tot diferent. Alhora, també sento un profund alliberament, com si pogués respirar després d’estar molt de temps baix de l’aigua. M’imagine que escric com escric, per què sóc com sóc. De la mateixa manera que sóc, escric. Entenc que, a casa, he crescut escrivint i, amb els anys, he anat creixent sobre allò que escrivia i cada cop he sigut més conscient que m’apassionava fer-ho.

Malgrat que el poemari té moments de profunda tristesa, en el fons, sobretot en la tercera part, és un cant a la vida. Estem en el cert?

Certament, mai m’he permès el fet de no ser forta i no lluitar. Mai m’he permès defallir, i malgrat que hi havia cops on tot era fosc m’espentava amb força cap a fora per poder sortir i voler seguir lluitant, amb tot i per tot. La força i l’energia de les meues referents –la mare i la Mar- va fer que mai em permetés sortir-me fora del camí, seguint lluitant i apostant per mi mateixa.

D’aquesta manera, la força per voler viure es veu cada cop més exterioritzada als poemes a mesura que avança el llibre, és a dir, a mesura que vaig creixent en la vida. L’última part del llibre té una lectura més enèrgica, que lluita aquesta vegada pel fet de voler viure tal i com sóc, de voler i estimar la vida i els meus. Llavors, sí, heu encertat.

L’únic poeta que cites en el llibre, a banda del teu pare, és Miquel Martí i Pol. Per què?

Martí i Pol s’ha viscut a casa com un gegant entre els grans, fet que m’evoca encara més tendresa sobre la seua persona. L’admire, per què és per a mi la claredat simple i la nitidesa humana i senzilla de les coses, la fragància clara de la veritat dita amb un vers totalment lliure i tranquil, fàcil i natural, tal i com és. Ho diu d’una manera perfecta, incorruptible, com si no li costés, com si sapiguera que després d’ell ja s’han definit les coses.

Quins altres poetes t’interessen?

Certament sento admiració, emoció i una mica d’enveja per tot aquell qui és poeta. Pel fet que viu la poesia i entén la vida amb aquesta, i per tant, el fet d’expressar-se i escriure sobre el que li ocorre, es mostra naturalment poètic. No podria debatre’m entre unes i uns quants poetes, seria arriscat el fet d’escollir un peix, quan puc nedar tranquil·lament entre les ones. 

Vellut dolç és un cant d’amor als llibres. També fas classes de literatura en Educació Infantil. Com veus el futur dels llibres entre els joves de la teua edat i en els xiquets?

Pròximament me’n vaig a Barcelona a cursar un màster en Literatura Infantil i Juvenil i Llibres. Considero que els llibres formen part essencial de les nostres vides, i per això cal estimar-los: et donen l’oportunitat de ser qui vulgues, sense deixar de ser tu mateix, et donen molts punts de vista i veus diferents, et fan créixer al raonar sobre ells mateixos, et transmeten coneixements, i fins i tot sensacions i emocions diverses.

Amb tot, la lectura en les primeres edats em pareix fonamental. En el moment en que un infant agafa un llibre il·lustrat i passa les pàgines, i després torna a agafar-lo diverses vegades més, passant les mateixes pàgines seguint la seqüència lògica de la història, farà que l’acabe llegint, i construirà mentalment una història amb idees prèvia a l’habilitat de la parla. Aquest primer raonament és inconscient i va més enllà de les primeres paraules. Amb aquest simple fet, després aquest individu tindrà més facilitat per entendre la realitat i tot allò que li envolta des del seu parer, havent treballat l’observació comprensiva des de diversos punts de vista. Diversos punts de vista que l’individu sent la necessitat d’explicar, i acaba escrivint.

Josep Manuel San Abdón 

ENTREVISTA A ANTONI GÓMEZ

           Antoni Gómez (Sagunt, 1960), porta una llarga trajectòria com a escriptor i ha conreat diversos gèneres literaris. Ha publicat recentment Maleïts entrepans (Onada edicions), una novel•la que reconstrueix el món del seu poble durant la dècada dels anys 60 del segle passat. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

- La novel•la sembla que vol ser un homenatge als morts.

        És possible, un homenatge inconscient, si de cas. John Berger deia que els escriptors som els secretaris dels morts. En el meu cas la novel•la naix del sentiment de perplexitat davant del pas del temps, una de les meues obsessions creatives. Qui sap si la literatura, que permet la plasmació amb paraules del temps passat, ens crea certa il•lusió d’eternitat. Aquest tema no és qualsevol cosa, és una qüestió essencial de la vida. El temps tot ho devora, no hi ha solució ni alternativa possible davant d’aquest procés inexorable, tot passa, tot és fràgil i fugisser. Al llarg d’una vida humana no fem més que acumular pèrdues: la infantesa, l’adolescència, la joventut, la maduresa, l’ancianitat, la mort...És la vida, cal acceptar-ho. 

- Quina part hi ha d’autobiografia i quina part de ficció en el llibre?

       Autobiografia i ficció estan barrejades al llarg del llibre. Ara bé, mai no he pretés escriure una crònica autobiogràfica, una crònica memorialística de la infantesa, en absolut. Per això hi ha personatges inventats, totalment inventats, amb altres que tenen un perfil més autobiogràfic: persones que vaig conéixer sent un infant, allà pels anys seixanta i setanta del segle passat, i que gran part de les quals estan mortes. En alguns casos, tot i que porten anys mortes, la memòria és molt benèvola i sembla que encara puc escoltar el matís de les seues veus, dels seus gestos, la configuració exacta dels rostres. La memòria és franca i precisa. En altres, és més imprecisa i utilitze obertament el recurs de la imaginació. 

- Per què situes l’acció del llibre en un bar?

      Perquè l’acció de la novel•la transcorre en un bar, el bar familiar de la meua infantesa. Un bar és un xicotet teatre de la vida, de les glòries i de les misèries de la vida, sobretot per a les classes humils, per a la gent que no té cap altra distracció més que compartir una tertúlia o jugar a les cartes o el dòmino amb els companys del bar. És un micromón molt interessant, la veritat.  

- La majoria dels personatges que apareixen en el llibre són perdedors. Ha estat una elecció conscient?

         Justament per això, perquè la gent que apareix pel bar és de procedència humil, treballadors del camp o de la ciutat que han patit moltes misèries en la vida; la guerra, la postguerra, el franquisme...poden semblar perdedors. Però no ho tinc tan clar. Si considerem perdedors a aquells que mai no han participat del poder, polític, social o econòmic, o que si de cas l’han patit en carn pròpia, potser ho siguen. Però cal tindre en compte que, malgrat tot, l’ambient del bar els feia feliços i compartien fins i tot una evident harmonia. Les seues rutines diàries estaven lligades al micromón del bar. 

- Quina importància ha tingut per a fer el llibre el castell i la part antiga de Sagunt?

        Molta importància, clar. El barri de la ciutat vella és l’entorn on s’ubica el bar, on transcorre l’acció de Maleïts entrepans. I la ciutat vella de Sagunt és un barri on estava la jueria, una de les més importants del País Valencià. El castell era l’espai dels jocs dels més menuts. Aleshores, com passava per tot arreu, la vivència de la infantesa estava íntimament lligada a la natura: els rius, les marjals, l’horta, la muntanya; els espais patrimonials, els castells, les torres, les muralles, etcètera. Eren espais habitats pels infants. Ara tot això ha desaparegut. En el cas de Sagunt, atapeït d’història fins la medul•la, este fenomen era molt evident. Per este motiu per al narrador de la novel•la són tan importants els veïns vius, els veïns que formaven part de la seua memòria, com els veïns morts, els que formaven part de la història. 

Josep Manuel San Abdón

RECORD D’ALFRED GINER SOROLLA, POETA I CIENTÍFIC

L'any 2002 Alfred Giner Sorolla va ser homenatjat a Benicarló per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià. En la fotografia amb Jaume Pérez Montaner. Foto: Vicent Ferrer.

Enguany és el desé aniversari de la mort d’Alfred Giner Sorolla (Vinaròs, 1919 – 2005), un bon moment per a recordar-ne obra. Va ser un científic d’una importància extraordinària que va dedicar la seua vida professional a la recerca oncològica en universitats i centres de Nova York, Cambridge i Florida.

Però, en aquest article voldríem parlar del Giner Sorolla poeta, que potser ha quedat eclipsat pel seu extraordinari treball científic. També ha contribuït a l’escàs coneixement de la seua obra el fet d’haver estat publicada al seu poble per una editorial sense distribució comercial. La seua obra poètica consta de tres llibres Dol duen les flames, Amunt i Avall i Galàxies. Va començar a escriure en un temps, anys 40 i 50 del segle passat, en què predominava quasi exclusivament un tipus de poesia jocfloralesca. Els seus versos són una magnífica mostra de poesia civil de gran volada, que mereix un lloc d’honor al costat d’altres poetes de la seua generació, com Joan Fuster, V. Andrés Estellés, Maria Beneyto i Joan Valls. Però, està absent de la major part de les antologies de l’època. (Els professors Lluís Messeguer, Manel Garcia Grau i jo mateix hem publicat estudis sobre la seua obra.)

Quatre són els gran temes de la seua poesia: la Guerra Civil, la natura, l’espai i el sentit de l’existència de l’ésser humà. La Guerra Civil és el tema central del seu primer llibre, Dol duen les flames. Comença a escriure’l durant el conflicte bèl·lic impulsat pels horrors de la guerra i la mort d’un amic de divuit anys. Aquest llibre constitueix un exemple magnífic de poesia cívica, un cant contra la violència, la desraó i els enfrontaments fratricides, però és també un exemple de llenguatge acurat i de coneixement de la tradició clàssica.

El tema de la natura apareix sobretot en els llibres Amunt i Avall i Galàxies. En el primer es presenta un punt idealitzada, amb uns poemes d’una extraordinària senzillesa. En el segon apareix una preocupació per la seua destrucció. Sis són els espais on es desenvolupa el món poètic d’Alfred Giner Sorolla: Vinaròs, el Maestrat, els Països Catalans, la mar Mediterrània, els Estats Units i l’Univers. En els quatre primers, el poeta manifesta el seu amor per aquest territori. Pel que fa als Estats Units es mostra crític amb el capitalisme americà. Respecte de l’Univers es sent molt atret per la carrera espacial, però també manifesta que forma part de la matèria que constitueix  l’univers, i això ens porta al quart dels temes, la reflexió sobre la existència de l’ésser humà sobre la terra, presenta el conflicte entre la raó i el sentiment, la ciència no li dóna resposta a l’enigma de la vida i es rebel·la davant la finitud de l’existència.

Aprofitant el desé aniversari del seu traspàs, seria un bon moment per a que alguna editorial professional o alguna institució valenciana, s’ocuparà de fer una bona edició de la seua obra poètica completa.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A FRANCESC VIADEL

          Fracesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968), és periodista, escriptor, doctor en Sociologia i professor universitari en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals  Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Col•labora en diversos mitjans de comunicació com La Veu del País Valencià, El País, Serra d’Or, L’Espill o Caràcters. És autor dels poemaris Si la lluna és plena (1991), Èxode salnitrós (1998), de les novel•les Dies de Venus (1999), Terra (2002) i L’advocat i el diable (2004) i dels assajos No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l’aportació positiva. Acaba de publicar el poemari Ciutat, dies insòlits (Onada edicions, 2015) amb el que va guanyar el 18è Premi de poesia “Josep Mª Ribelles” Vila de Puçol. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut amb ell la següent entrevista.

       En el primer poema el subjecte poètic s’adreça a ell mateix com a “sentinella prudent i avisat” davant d’una ciutat habitada per ser monstruosos. La funció del poeta és la d’estar vigilant davant els abusos dels poderosos?

- El poeta pot fer, sens dubte, aquesta funció. Acceptar la tasca ingrata i dolorosa que pot representar denunciar els abusos dels poderosos, d’un poder que no tan necessàriament s’ha d’expressar en termes polítics. I denunciar, també, les conseqüències de l’enveja, de la injustícia, la misèria moral que ens envolta quotidianament. De fet, l’enveja, la injustícia són alguns dels temes del llibre... Hi ha implícita l’acceptació que ningú no premiarà la seua conducta, el seu posicionament moral, ans el contrari. 

       En totes les ciutats que visites amb la teua poesia destaca la presència dels sers més desemparats de la societat. Per què exerceixen aquesta atracció?

- Són els que més ens acosten a la realitat de la condició humana, a una realitat dura que ens entestem en invisibilitzar. Ens hem tornat terriblement insensibles, uns monstres egoistes. Oblidem fàcilment la nostra fragilitat. Hi ha una pregunta darrere d’aquesta mirada: Qui eren aquests sers abans d’esdevenir uns autèntics espectres?. Hi he pensat molt sobre aquest extrem inquietant. Enlloc està escrit que ens puguem convertir en aquelles despulles oblidades inhumanament. El llibre està escrit molt abans de la crisi però la crisi ha omplert els nostres carrers de nàufrags i cadàvers en vida. Els podem trobar fent cua per agafar menjar a les portes de l’església Kaiser-Wilhem-Gedächtniskirche a la Kudamm de Berlín, a dues passes d’algunes de les botigues més luxoses de la ciutat. Però també al centre de València, en un qualsevol passatge del centre... els passatges s’han convertit en la llar d’homes que entaforats en els seus sacs de dormir tenen l’aparença d’uns cucs irreals, les estacions de bus com la de Barcelona, els carrers...  

      Molts poemes del llibre destil•len ràbia, podríem agafar com a exemple el XII: “Algun dia, segur que algun dia/ se’t podrirà la teua llengua de fetge inflat...”. Pot ser la poesia un arma de venjança?

- Sí, hi ha molta ràbia i dolor als poemes, una necessitat de reparar el dany infligit injustament, l’abús, la desgràcia.... la poesia pot tenir aquesta propietat reparadora, transcendent i, alhora, autodestructiva. A ningú li agrada la venjança, la rebutgem moralment, però qui no ha tingut mai desig de venjar-se? De fer-ho ni que siga a través d’un tercer? Qui no ha anhelat que la fortuna faça la faena per un mateix, evitar-se el tràngol?. Som terriblement hipòcrites i covards en aquest sentit. Només els fills de putes troben un plaer immens en venjar-se, en usar el càstig com a demostració del seu poder. És contra ells contra qui cal usar l’arma de la poesia.  

      En el poema IX el subjecte poètic s’adreça a una possible estimada i li manifesta el desig de romandre per sempre la seu costat i de no preocupar-se ja més de la literatura. És la literatura una manera de superar les insatisfaccions vitals, de la que no es té cap necessitat quan un és feliç?

- La literatura, la creació m’ha acompanyat des de sempre, també en els moments molt complicats que n’han sigut alguns. La infelicitat, sí, pot ser una font d’inspiració, de fugida poderosíssima, un refugi en moments en què la vida sembla voler esborrar-te, posar-te de genolls. Però la felicitat també pot inspirar-nos. Hi ha moments breus irrepetibles, d’una bellesa exultant que necessitem atrapar d’alguna manera amb el llenguatge... pense la xiuladissa dels ocells una matinada de primavera passejant a la vora de la Llotja de València, amb la ciutat il•luminada per un cel de primavera esplèndid, o pense el record fugaç d’un cos nu desitjadíssim encara després de tants anys intentant escapar de la presó de la nostra memòria, com una serp sinuosa, o pense l’abraçada del meu fill o en el sabor intens d’una bresquilla...        

       En el llibre sovint hi han referències a la infantesa, que es viu amb una certa nostàlgia. És ben significatiu el vers que tanca el llibre: “Aquell temps feliç que ja mai més no serà.”

- És un tòpic ja consabut, però, certament, no hi ha més pàtria que la nostra infantesa. La infantesa és el despertar als sentits, el triomf de la innocència. A mesura que ens anem fent grans se’ns va esquarterant. Viure és una lluita implacable, terrible... les ambicions, les necessitats, la sort o la dissort, la impotència davant de qui pot més, el poder, la insatisfacció... sovint ens adonem de tot això quan ja és massa tard... tot això en els nostre món infantil sol ser imperceptible, inconcebible. Voldríem fer-nos grans si mai sabérem que ens espera?.  

        Què li deu aquest llibre a Vicent Andrés Estellés?

- A Estellés li deu moltes coses, potser una certa visió de la vida, del món però també li deu molt a Marc Granell o a Joan Navarro, als clàssics... No m’he considerat mai allò que en podríem dir –no exempts d’ironia- un poeta professional. No tinc mètode, no m’importa gens, escric per una necessitat vital com menge o bec... si m’obligara a adoptar patrons estètics determinats, disciplines literàries m’avorriria terriblement... Escriure per mi és una pulsió.     

     Molts poemes en què hi han referències a la ciutat de València es nota una gran desesperança, per exemple en el XXIX podem llegir: “Quin temps sense res a esperar/mentre ens devora la impaciència/l’ànsia, la impotència...” Com a bon analista polític, no puc deixar-te de preguntar, com veus la nova situació política sorgida després de les eleccions del 24 de maig?

- Bo, un matís. No em considere un bon analista polític. Això també implica el domini d’un seguit de disciplines que no formen part del meu àmbit de formació. Ara, sóc periodista i un aficionat a la sociologia. M’agrada observar, pensar a llarg termini, i això et permet tenir un cert camp de visió. Ben mirat, falle més que una escopeta de fira, si fa no fa, com la majoria de les enquestes la qual cosa no deixa de ser un consol. 

El canvi al nostre país el veig amb il•lusió, prudència i escepticisme. Il•lusió perquè tenim una oportunitat de posar el marcador a zero o quasi i redissenyar el país en base a un aprofundiment democràtic que a la llarga ha de canviar les hegemonies i desterrar el franquisme aquell que no hi ha manera d’espolsar-se i que s’expressa per l’anticatalanisme àgraf, o l’anorreament de la meritocràcia i el triomf d’un cert darwinisme social odiós. Prudència perquè les persones no són perfectes i els partits encara menys. Hi pot haver massa interessos i temptacions. Tampoc hem d’oblidar que les eleccions, que unes eleccions necessàriament no representen l’expressió d’un canvi profund en les mentalitats ni les estructures socials. I d’aquesta observació, el meu escepticisme. Com siga, vull pensar que les coses aniran objectivament bé, que tenim una gran oportunitat.  

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A JOAQUIM ESPINÓS

       Joaquim Espinós Felipe (Benilloba, el Comtat, 1962) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. El seu àmbit d’estudi es la literatura contemporània, sobre la qual ha publicat diversos estudis. 

         Es dedica també a la creació literària, i porta ja publicades unes quantes novel•les. L’última Material fotogràfic (Onada edicions, 2015), amb la qual va guanyar el 16é. Premi de narrativa “Ciutat de Sagunt”. Una apassionant novel•la on se’ns conta un episodi poc conegut de la història dels valencians, l’emigració als Estats Units en les primeres dècades del segle XX. 

- Com va tindre la idea d’escriure aquesta novel•la?

Bé, el primer motiu d'inspiració fou la lectura del llibre de Teresa Morell, "Valencians a Nova York", publicat fa tres anys. El llibre descriu el context i les característiques de l’emigració valenciana entre 1912 i 1920 als Estats Units. El tema em va interessar vivament per diverses raons. Primer perquè en el meu poble, Benilloba, l'emigració als Estats Units  ha estat present, sempre n'has sentit parlar, fins i tot dins de la pròpia família. Després, perquè és un tema molt potent, que lliga la nostra història amb la gran història occidental. No sóc l’únic que s’ha sentit atret pel tema. El documental de Juli Esteve, Del Montgó a Manhatan, n’és una altra mostra. 

- Per què és tan poc coneguda l’emigració dels valencians als Estats Units?

- Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història, i ja que no comptem amb mitjans audiovisuals, almenys la novel•la pot col•laborar a mitigar-ho. El fet que un tema tan important com aquest fóra fins fa poc desconegut, i que la meua siga la primera novel•la que el tracta  és un bon exemple del que estic dient. Estem acostumats a vore pel•lícules i llegir novel•les sobre l'emigració italiana, irlandesa, polonesa, jueva, xinesa, però res de l'espanyola ni menys encara del cas valencià. Potser també en els anys de falsa opulència que hem viscut no es considerava oportú de mostrar el nostre passat com a poble emigrant. Ara, per cert, tornem a ser-ho, els valencians, com la resta d’espanyols, han de tornar a buscar en l’estranger la feina que no troben a casa. En aquest sentit, el tema de la novel•la és de trista actualitat. 

- Ha quedat alguna memòria dels valencians als Estats Units?

I tant. Però més en un sentit individual que col•lectiu. Encara hi viuen els descendents dels que van emigrar. La segona part del documental de Juli Esteve es centra en aquest llegat.   

- Els valencians que van tornar van aportar alguna cosa a l’economia o al progrés dels seus pobles?

Sí, amb els diners que van guanyar, van comprar terres i cases, i en alguns casos, van muntar alguns negocis que van donar-los feina tant a ells com als seus paisans. 

- Què li deu la novel•la al cinema? Algunes escenes són molt cinematogràfiques.

Sí, ja m’ho han comentat. Sóc molt afeccionat al cinema, i inevitablement això s’ha de notar en la novel•la, tant en l’estil com en la manera de narrar o en la construcció d’algun personatge. S’ha de tindre en compte, a més, que aquest és un tema molt cinematogràfic. Per això mateix he procurat alleugerir les parts més previsibles de la seua aventura, que els lectors ja coneixen –la misèria dels països d'origen, les dificultats del viatge en les bodegues dels vaixells, el pas per l'illa d'Ellis, el xoc cultural quan arribaven a la gran ciutat, el treballs tan dur que van haver de fer– i centrar-me en allò més original: la manera com els protagonistes ho van viure. 

- Un dels aspectes que s’ha destacat de la novel•la és que la llengua té un sabor popular. Hi està d’acord?

Sí, procure que els diàlegs conserven la naturalitat i l’expressivitat de la llengua viva. 

- L’amistat, la solidaritat, la generositat, la força de l’amor són valors que apareixen en la novel•la. Han estats buscats conscientment?

No sé si conscientment, però hi tenen molta importància, com la tenen també en la vida.    

Josep Manuel San Abdón

ANTONI PORCAR I CANDEL, UN MESTRE VALENCIANISTA I INNOVADOR

FRANCESCA VIDAL I BELLÉS. Antoni Porcar Candel. (1904 -1947). El mestre que va donar la paraula als infants. Publicacions de la Universitat Jaume I. Castelló de la Plana. 2014

Teníem coneixement del mestre Antoni Porcar i Candel perquè va ser un dels quatre mestres que l’estiu de 1933 va encarregar-se de la I Colònia Escolar Valencianista celebrada a Sant Pau d’Albocàsser, els altres tres van ser Carles Salvador, Francesc Boix i Santmartí i Enric Soler i Godes.

La professora Francesca Vidal i Bellés acaba de publicar un llibre en què ens dóna a conèixer la important tasca que va fer aquest mestre en els anys de la República als pobles de Canet lo Roig i Vinaròs, on va exercir el seu magisteri.

La confecció d’aquest llibre és conseqüència d’un conjunt de casualitats, l’autora en acabar els seus estudis de mestra va entrar a formar part del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular Valenciana, del qual també formava part el mestre Ferran Zurriaga, aquest posseïa originals de les revistes Ibèria i Gavina que el mestre Porcar havia elaborat amb els seus alumnes i que havien arribat a les seues mans gràcies a que un familiar seu havia fet unes obres al forn de la seua propietat i les havia trobat amagades. Quan Francesca Vidal va començar a exercir com a mestra va tenir el seu primer destí a Canet lo Roig, va ser llavors que Ferran Zurriaga li va comentar l’existència d’aquestes publicacions i li va dir d’investigar si es conservava encara record d’aquest mestre.

Francesca Vidal en els dos anys que va estar en aquell poble del Baix Maestrat va poder conversar amb molts dels alumnes que recordaven amb gran afecte el seu mestre. Això era en la dècada dels 80 del segle passat, però al llarg dels anys ha continuat investigant sobre la vida d’Antoni Porcar, fins arribar finalment a la publicació del llibre.

Antoni Porcar i Candel va nàixer a Castelló de la Plana l’any 1904, va créixer en uns anys en què a la ciutat hi havia un bon ambient cultural, que es concretaria amb la fundació de la Societat Castellonenca de Cultura i en la signatura de les Normes de Castelló l’any 1932. Els seus amics més íntims van ser Bernat Artola, E. Soler i Godes, Francesc Esteve i Francesc Badia, amb ells compartia afició per la cultura i l’excursionisme.

L’any 1930 li va ser expedit el títol de Mestre de Primers Ensenyaments. Aquell mateix any va ser destinat a l’escola rural de Fórnols de Cadí (l’Alt Urgell). Allí va entrar en contacte amb un grup de renovació pedagògica de les terres de Lleida anomenat Batec. Aquesta estada a terres catalanes es fonamental a l’hora de plantejar-se la necessitat d’impartir el primer ensenyament en la llengua materna dels infants.

L’any 1933 va ser destinat a Canet lo Roig. Allí va ficar en pràctica les tècniques Freinet, llavors molt innovadores, que consistien bàsicament en l’educació per a la llibertat dins d’una organització cooperativa de la classe, el dret dels infants a expressar-se en la seua llengua materna, i potenciar el poder de la paraula mitjançant el text lliure i la impremta escolar.

A més, es va potenciar l’higienisme a través de diverses activitats com les colònies escolars, les fitxes individuals sanitàries, l’educació física i el joc popular. Es feien classes de ciències naturals a l’aire lliure, així com excursions i visites per conèixer el patrimoni natural i cultural.

Antoni Porcar, juntament amb els mestres que citàvem més amunt van reivindicar una escola en valencià. Ell va ficar en marxa la impremta a l’escola i va aconseguir fer quinze números totalment en valencià d’una revista que va portar el nom d’Ibèria.

El curs 1935-36 va aconseguir el trasllat a Vinaròs on va continuar amb la mateixa tasca, i on novament va posar en marxa una nova revista, Gavina.

Al finalitzar la Guerra Civil, tot i que no va tindre cap responsabilitat política, com que va col·laborar amb la Junta de Incautación, Protección y Conservación del Tesoro Artístico de Castellón de la Plana, per salvar uns retaules de l’arxiprestal de Vinaròs, va ser depurat i empresonat. Quan finalment es va poder reincorporar a l’ensenyament va ser traslladat forçosament a Les Coves de Vinromà, amb la prohibició expressa d’exercir cap càrrec. Va morir l’any 1947.

Al llibre podem trobar la reproducció en facsímil de les revistes Ibèria i Gavina, així com diverses col·laboracions en la premsa del moment. També podem vore diversos dibuixos seus, ja que la pintura era una de les seues grans aficions.

Francesca Vidal ha fet un llibre molt important per a conèixer la vida i l’obra d’un d’aquells mestres que en temps difícils van lluitar per la nostra llengua, i per renovar l’educació amb la finalitat d’aconseguir una societat millor.

Josep Manuel San Abdón

MEMÒRIA, LLUITA I ESPERANÇA

NEL·LO NAVARRO. L’exili de les libèl·lules. Publicacions de l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana. 2014.

Vaig saber de la publicació d’aquest llibre la passada primavera, quan els components de El Pont, associació d’escriptors de les comarques de Castelló, vam celebrar l’assemblea anual a la ciutat d’Almenara. Nel·lo Navarro va fer de guia per la població i ens va portar a vore la seua marjal, que jo no només no coneixia, sinó que a més ignorava la seua l’existència. També vam tenir ocasió de contemplar les restes dels búnquers defensius que havia construït l’exèrcit republicà.

Explico tot açò perquè aquell paisatge se m’ha fet present sovint mentre llegia el llibre. Llibre que va estar premiat amb el Premi “Miquel Peris Segarra” 2013.

El poemari consta de tres parts, la primera Promptuari de naufragis, és un viatge per la memòria personal, pels records d’infantesa i joventut. S’obri aquest apartat amb el poema Bella ciao, missiva d’adéu a l’annunciata sanna, una preciosa història que recorda una dona de l’Alguer que amaga una gran història al darrera, molt important en la formació del subjecte poètic. Un altre personatge que hi trobem homenatjat és la mare, on es recorda la seua perfecció en el poema Pessic de sal. La mar té una importància cabdal en aquest apartat, és el lloc dels naufragis, referits metafòricament als mals moments de la vida, als quals es refereix en el poema titulat precisament Naufragis, “Hi ha voltes que eixim a més d’un naufragi diari!” – se’ns diu. La mar apareix coma imatge de la llibertat en el poema Coartada, lloc que el feia somniar amb “salconduits i aventures”. La mar és el record d’un amor de joventut en La mar es moria, però la mar és també maror,  i deixa restes en la platja, “extingida la maror ens queden els seus testimonis damunt la sorra” ens diu en el poema Maror, i afegeix “un grapat de victòries i derrotes”, és una metàfora de la pròpia vida. A Del silenci i la solitud ens presenta el paisatge gris de la seua infantesa que configurarà la seua vida de gran.

La segona part del llibre porta per títol La diàspora dels argonautes, els poemes canvien de forma, es fan més breus i els versos de vegades tenen una sola paraula. Estan poblats de diversos insectes que generalment s’estavellen contra diversos obstacles. Aquests insectes fan referència metafòricament als immigrants que arriben a les nostres costes com a moderns argonautes i es troben amb mils d’obstacles que impedeixen el seu pas. “argonautes/espellotats/en carn viva que/broden damunt/la xarxa de/l’horabaixa/silencis farcits/d’acusacions...”

Santuari de conquilles es titula la tercera part del poemari. Es torna a la prosa poètica de la primera part i presenta els poemes més reivindicatius, s’inicia amb un poema que és una metàfora poètica contra aquells que diuen que no és possible el canvi i s’incita a seguir lluitant pels ideals: “I l’horitzó, malgrat que els pese, sempre serà nostre”. Cal sempre tornar a començar sense defallir: “salpar de bell nou, el rumb confús que marquen els gallardets de messana”.

L’exili de les libèl·lules, és un llibre fet de records, de naufragis, de clams contra la injustícia, però que també mira endavant, amb esperit de lluita i amb esperança de canvi. Però a més del contingut, cal llegir el llibre gaudint de la magnífica prosa poètica i de l’acurat llenguatge.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB CARLES MARTÍNEZ.

Fa un temps es va presentar a Benicarló el llibre Els Ports. Barrancs, coves i avencs. Des de llavors teníem pendent una conversa amb Carles Martínez, president de l’Espeleo Club Tortosa, i a la vegada principal inspirador del  llibre, per a parlar de la seua gestació, però també d’espelologia i dels Ports, un territori molt prop de casa nostra on poder fruir de la natura en totes les seues diverses vessants. Finalment la conversa ha estat possible i aquest és el resultat.

- Parlar del llibre suposa parlar de l’Espeleo  Club Tortosa. Com i quan va nàixer el club?

  L’Espeleo Club Tortosa com a  entitat  es va fundar al any 1983 quan es va crear la nova  Federació d’Espeleologia independent de la Federació de Muntanya. Abans  érem  la SIRE-UEC  (secció d’espeleologia de la UEC de Tortosa )  i com a secció d’una entitat de Muntanya no podíem, dins la nova Federació, tenir veu pròpia  diferent a les directrius o interessos  que determinava  la UEC Central  de Barcelona.  Va ser durant les dècades dels anys 80 i 90  quan  al Club varem coincidir un nombrós grup d’amics i simpatitzants amants de la natura i l’espeleologia que ens va permetre  arribar a ser un   grup molt  potent, amb un nivell tècnic i organitzatiu molt alt. Vam ser l’únic club de Catalunya en tenir dins de l’Escola Catalana d’Espeleologia quatre membres  (Dos instructors i dos monitors).

-    Quantes coves heu descobert? N’hi ha alguna que siga especialment remarcable?

Les principals descobertes i  exploracions de noves cavitats tan al Massís del Port com a altres regions 

(Cantàbria i Pirineus) es van fer en aquesta època. El nombre de descobertes pròpiament fetes per nosaltres, se’m fa difícil de precisar, la prospecció i cerca pel Port ha sigut constant i tenim catalogades prop de 400 coves i avencs. Entre elles, i sí, descobertes per nosaltres, com a mes destacables estan:  EL FORAT DEL RIU ALGARS que amb 2 kms. de recorregut es la cova més llarga de la província de Tarragona. L’AVENC DE LA CRISIS amb un pou de 117 metres,  té la vertical més gran de Catalunya. L’AVENC CP-6 que amb una profunditat de 285 metres és el mes profund de Tarragona i el 5é de Catalunya.

A Cantàbria hem estat explorant durant molts anys, conjuntament amb espeleòlegs anglesos, la CUEVA DE LA VALLINA. Cova que a hores d’ara té 35 Kms. i està a pocs metres de connectar amb un altre Sistema de  Coves de la Vall de Matienzo, que podrien arribar a sumar prop de 100 Kms.

- Queden moltes coves per descobrir als Ports?

Pensem que sí, de fet constantment estem descobrint-ne de noves, encara que per desgràcia nostra no són l’importants  o fondes que ens agradaria. El Massís del Port  és molt abrupte i complicat geològicament, hi ha molts llocs on encara no s’han fet mai prospeccions  i com actualment ja no hi ha pastors que puguen donar informació, les noves descobertes son més anecdòtiques.

-      Quina importància tenen els Ports des del punt de vista espeleològic?

A Catalunya és un dels massissos càrstics més importants. No té grans sistemes com als Pirineus, però sí una gran i atractiva diversitat de  coves i avencs.

- Com va sorgir la idea de fer el llibre?

Jo a nivell personal i com a practicant i amant d’altres esports, ja havia publicat dos llibres sobre el Massís del Port un de rutes en BTT  i un altre de descens de  barrancs. La idea de fer un altre llibre sobre espeleologia sens dubte era tot un repte i tenia clar que s’havia de fer com a Club i amb un nivell de qualitat molt superior. 

Se’m va ocórrer proposar-li a l’amic i fotògraf Victor Ferrer, que acabava de publicar dins del seu projecte de CUEVAS Y SIMAS DE LA MEDITERRANEA un llibre sobre el Massís del Garraf, la possibilitat de fer un nou llibre sobre el Massís del Port. Per sort la idea li va agradar i ha sigut possible realitzar un magnífic llibre. 

-   Qui és Víctor Ferrer Rico com a fotògraf?

El Victor és un gran espeleòleg i al temps un dels millors i més reconeguts fotògrafs europeus. Ha realitzat i segueix fent molts i importants treballs  a Espanya, França i Itàlia, i al temps ha rebut molts premis, tan nacionals com internacionals en diferents concursos i certàmens. Actualment està dirigint i organitzant per a la Federació Catalana d’Espeleologia  la 1ª Convenció Internacional d’Espeleologia que es celebrarà a Barcelona els dies 1, 2 i 3 de Maig.

- Quin criteri heu seguit a l’hora de seleccionar les coves que hi apareixen?

Hem intentat donar una visió de la gran diversitat de coves i avencs que té el Massís, documentant algunes de les cavitats més importants i que al temps tenen atractives característiques tan esportives com estètiques, així com també algunes altres més petites però esplèndides  per la seva riquesa en espeleotemes.

-  Les coves al natural es veuen tan boniques com en les fotografies?

Al natural i amb els nous equips molt potents d’il•luminació amb leds, les coves es veuen força bé, però la  veritat és que no es veuen com surten reflexades al llibre. Nosaltres hem sigut els primers sorpresos al veure les magnifiques imatges que el Victor treia de cada cova. Aquí està la capacitat, la  tècnica  i la feina del bon fotògraf que és.

- Fer les fotografies no ha estat fàcil. Quant de temps costava fer-ne una?

Les sessions de fotografia a cada cova han sigut sempre molt llargues entre sis i deu hores, i amb un alt grau de paciència per part de tots. Recordo que el dia que varem començar amb la primera cova, al sortir els companys em van dir que havia sigut  molt pesat, que mai havien passat tan de fred dins d’aquella  cova i no volien continuar amb el projecte.  Aquella mateixa nit veient “el motín a bordo” li vaig trucar al Victor per a que tan aviat tingues editades les fotografies fetes a la cova  me les enviés per ensenyar-les als companys. Va ser tot un encert perquè al veure el resultat final, desprès del que havien patit van acceptar que havia valgut la pena  i continuarien “patint”  amb el projecte. 

Josep Manuel San Abdón

LA NOVEL·LA CATÒLICA A CATALUNYA

CARLES LLUCH. Novel•la catalana i novel•la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2014.

Aquest llibre té el seu origen en la tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’11 de desembre de 2009, amb el títol de La novel•la catòlica a Catalunya (1939 – 1968). La hipòtesi de la que parteix l’autor és que en la literatura catalana de postguerra van aparèixer una sèrie de novel•les que estaven influenciades per la tradició europea de novel•la catòlica. Aquest corrent provenia sobretot de França, però també d’Anglaterra i va tindre molta divulgació a Catalunya, primer per les traduccions al castellà i a partir de la segona meitat dels anys seixanta al català.

El primer capítol del llibre porta per títol El concepte de novel•la catòlica on es tracta d’aclarir els dubtes que pot plantejar aquesta denominació. La majoria d’estudis contemporanis sobre la novel•la europea apliquen aquesta etiqueta a una sèrie de destacats escriptors com Georges Bernanos, François Mauriac, Julien Green o Graham Greene. La narrativa de tots ells té referències religioses més o menys explícites.

Les primeres manifestacions de l’anomenada novel•la catòlica sorgeixen en les primeres dos dècades del segle XX i presentaven un posicionament ideològic de reacció front al món modern. Però aquesta visió va canviar amb l’aparició en el període d’entreguerres dels autors abans esmentats. L’obra d’aquests autors va ser un dels camins de renovació de la novel•la europea en aquell període. 

Pel que fa a la temàtica en la novel•la catòlica els personatges són col•locats en una situació límit davant de l’existència, han d’elegir entre Déu i la seua absència, entre la realitat física i la transcendència, entre el pecat i la gràcia. Alguns dels temes que es repeteixen amb freqüència són l’adulteri, que es presentat com un pecat amb connotacions transcendents. La crítica al fariseisme. Un altre dels temes recurrents és el del crim, hi han parricidis, assassinats, violacions. De vegades apareix el suïcidi, que situa el personatge davant la situació més extrema: la seua mort. Un altre dels temes és el de la salvació, ja que la redempció del pecador és possible. La salvació és possible mitjançant la conversió. Per últim, és habitual la presència d’un capellà entre els personatges, i ací el seu paper és ben divers.

El segon capítol del llibre comença amb una introducció sobre la presència de la novel•la catòlica a Catalunya. A partir de 1950 comença a sorgir una corrent de cristianisme progressista i renovador que s’enfronta al règim, que crearà un ambient propici per a la difusió de la novel•la catòlica. Però serà sobretot en la part final de la dècada i en el transcurs dels anys 60 que es publicaran tot un seguit de novel•les que es poden enquadrar sota el concepte de novel•la catòlica. Hi ha una sèrie de fets decisius, com la convocatòria del Concili Vaticà II, l’aparició de la revista Serra d’Or, l’impuls que li donen al gènere persones com Joan Triadú, Jordi Maluquer o Maurici Serrahima,  l’aparició de l’editorial Club Editor i la col•lecció “El club dels novel•listes” dirigida per Joan Sales.

El tercer capítol està destinat a estudiar la figura de Joan Sales i analitzar la seua obra més important, i referència del gènere, Incerta glòria. Comença el capítol amb un esbós biogràfic, on ens assabentem de la influència de la guerra en la seua vida, que el porta de la militància en el Partit Comunista en els anys de la República al catolicisme en la postguerra. També de les vicissituds de la publicació d’Incerta glòria i de l’edició en general.

 Després es fa un ampli estudi d’Incerta glòria i es conclou que és una de les novel•les catalanes més clarament relacionades amb el corrent de novel•la catòlica, ja que es parteix de l’experiència extrema de la guerra, per a reflexionar sobre el sentit de la vida humana en clau cristiana.

En el capítol següent s’estudia l’obra de Xavier Benguerel, del qual després de fer igualment uns apunts biogràfics, es destaca que el període en què es va dedicar a conrear aquest gènere va de 1955 fins al 1964. A continuació s’estudien les novel•les de l’autor que va escriure en aquest període: El testament, Els fugitius, El viatge, Sóc un assassí, L’intrús i El pobre senyor Font. Les conclusions a les que arriba Carles Lluch després d’aquest estudi, són que les novel•les d’aquest autor representen un estudi psicològic de casos i caràcters i de passions: el ressentiment, el remordiment, el sacrifici, la resignació i l’adulteri. A més va ser l’autor català que va expressar de forma més clara i conscient la seua voluntat d’adhesió al corrent.

El capítol cinquè està dedicat a Blai Bonet, com en els anterior es comença fent una àmplia nota biogràfica de l’autor mallorquí. Després hi ha un estudi de tres de les seues novel•les: El mar, Haceldama i Judas i la primavera. Les conclusions a les que s’arriba són que en aquestes novel•les Blai Bonet se centra sobretot en l’ambivalència del bé i el mal en la relació entre l’home i la transcendència. El mal i el pecat sempre apareixen units a l’experiència traumàtica de la guerra. La temàtica de la novel•la catòlica es reflecteix en els temes que tracta: el sentiment de culpa, la sexualitat entesa com a pecat, el suïcidi i el crim amb un ambigu sentit de redempció, la idea de sacrifici expiatori, la infantesa com a experiència de la gràcia o la denúncia del fariseisme dels cristians aburgesats.

El darrer capítol està dedicat a l’estudi més breu de l’obra d’altres autors inclosos en el corrent de novel•la catòlica com Josep A. Baixeras, Ramon Planes, Josep Mª Espinàs, Miquel Llor i Ramon Folch i Camarasa. 

Amb Novel•la catalana i novel•la catòlica, Carles Lluch  ha realitzat un treball extraordinari, molt ben documentat, com es pot observar en la bibliografia que maneja, per a establir de manera ben clara què és la novel•la catòlica i quins són els autors i novel•les que es poden enquadrar dintre d’aquest corrent, un estudi que serà a partir d’ara el punt de referència a l’hora d’estudiar aquests autors.

Josep Manuel San Abdón