El passat 23 d'abril moria l'escriptor Gerard Vergés. L'any 2001 vaig escriure aquest article sobre la seua poesia, en una publicació dedicada a la seua persona titulada, Jo sóc aquell que em dic Gerard. Servisquen aquestes línies d'homenatge i record.
El
poeta i els escriptors
Són
molts els escriptors que habiten els versos de Gerard
Vergés,
alguns dels quals són manllevats textualment en el llibre L’ombra
rogenca de la
lloba.
El primer vers conegut del poeta de Tortosa és “Jo
sóc aquel que em dic Ròmul, romà”,
clara referència al decasíl·lab del poeta de Gandia: “Jo
sóc
aquell
que em dic Ausiàs March”.
L’alter ego del poeta, Remus, en la primera cita diu: “No
és casual que el poeta comenci amb aquesta cita, donada la
fascinació que l’enorme poeta de Gandia sempre exercí sobre
Ròmul”.
Al
mateix llibre l’autor manlleva un altre vers d’Ausiàs March: “Jo
em
record
bé del temps tan delitós”,
i Remus aclara: “No
diré res de nou si afirmo que tot el llarg poema, i gairebé tota
l’obra de March, tenen per leiv-motiv el temps passat,
inevitablement embellit en el record”.
El record, la memòria del temps passat, com veurem més avant, és
un dels temes primordials de la poesia de Gerard Vergés, sobretot en
el llibre Long
play
per
a una ànima trista.
L’enorme
poeta
de Gandia
és també present al llibre Long
play...
en el poema “Havent llegit els cants
d’amor
del cavaller Ausiàs March”, en el qual es parodia el seu estil i
es converteix en un homenatge al poeta valencià. Al mateix llibre hi
ha el poema “Antologia dels poetes més estimats” on Gerard
Vergés repassa tots els poetes que ell més admira i dedica un espai
a Ausiàs March “que
conec pam a pam, com el cos dolç/ d’una dona estimada llargament”.
El títol del tercer llibre de poesia de l’autor Lliri
entre cards
és una altra mostra fefaent de la seua admiració cap a Ausiàs
March.
L’altre
gran autor admirat per Gerard Vergés és Shakespeare, als versos 23
i 146 de L’ombra...
en ret homenatge. A l’esmentat poema “Antologia dels poemes més
estimats” manifesta la fascinació que desperta en ell l’autor de
Hamlet:
“Tant
l’he llegit i en tantes circumstàncies/ que, de tots els meus
llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com un esclau.”
I el poema “When in the chronicle of wasted time” del llibre
Lliri...,
està dedicat “A
Shakespeare, el més gran.”
Tornant
al poema “Antologia dels poetes més estimats” trobem d’altres
escriptors admirats pel nostre poeta. En primer lloc Carles Riba i
Pere Quart “que
els tinc a una fornícula de l’ànima/sempre amb un pom fidel de
flors boscanes.”
També hi ha un lloc per al rector de Vallfogona, “que l’ànima
afligida consolava”, de qui pren el vers 182 de L’ombra...
i
on Remus comenta que “Al
nostre Barroc hi ha un astre que lluu indiscutible: Vicenç Garcia,
rector de Vallfogona.”
Al llibre Lliri...
se
li dedica el poema
“Noia
pentinant-se a la platja”. Seguint amb la lectura del poema apareix
Vicent Andrés Estellés, “un
riu d’imatges fulgurants”,
la petjada del poeta de Burjassot es fa palesa en els poemes del
poeta de Tortosa que fan referència a la memòria, com ara “Parlo
d’un riu mític i remorós”. I a L’ombra...
qualifica de “portentosos”
els seus llibres Les
acaballes de
Catul,
Horacianes
i Ora
marítima.
Al poema hi ha un lloc també per a Vicente Aleixandre, Pablo Neruda
i Federico García Lorca, dels quals declara que “si
escric versos,/ les arrels del meu vers en ells s’arrelen”.
A Aleixandre també hi fa referència al vers 39 de L’ombra...,
i a Neruda el rememora al vers 261 del mateix poemari.
Per
a Dante i Petrarca també hi ha un record en aquest poema, però no
és l’única presència en la poesia de Gerard Vergés. Dante
apareix a L’ombra...
en dues ocasions, els versos 35, 264 i 287 es deuen a la inspiració
del gran poeta italià. Petrarca hi és també present com a
patrimoni de la humanitat al poema “Invasió dels E.T.”, del
llibre Long
play... i
a Lliri...,
se li dedica el poema “Se’l dolce sguardo di costei m’ancide”,
traducció del sonet CL.
Juntament
amb Shakespeare, l’altre poeta anglès pel qui declara que exerceix
sobre ell una gran fascinació és Eliot, que deixarà els versos 127
i 171 al poeta a L’ombra....
Altres veus són reclamades per l’amor del poeta en aquest mateix
poema: Kavafis, Rimbaud, Verlaine, Hölderlin, Rilke, Sandburg, Allan
Poe i Gabriel Ferrater.
Però
encara n’hi ha més a L’ombra...,
a banda dels ja esmentats, són manllevats versos de: Virgili, J.
Brossa, J.V. Foix, Keats, F. Villon, Píndar, J. Prevert. A més hi
ha referències a La Fontaine, Espriu, Homer i Joyce. Alguns
d’aquests escriptors reapareixeran en llibres posteriors, on a més
trobarem d’altres noms: W. Faulkner, Llorenç Vilallonga, Ovidi, M.
Martí Pol, Catul, Góngora, Ray Bradbury, Cerverí de Girona i
García Márquez. Tot això ens porta a l’últim vers del ja
repetidament esmentat poema “Antologia dels poetes més estimats”,
De
tot el que hem llegit, n’hem fet substància,
perquè com ha escrit Pere Rovira: “escriure
és, entre altres coses, una conseqüència d’haver llegit, i,
inevitablement, una manera de llegir. Una operació que no permet
distraccions, en la qual la veu de l’autor no està sola: tant si
ho vol com si no, porta dintre altres veus literàries, i d’elles
depèn la seva singularitat.”
El
paisatge i la memòria
El
paisatge de les Terres de l’Ebre té una importància cabdal en la
poesia de Gerard Vergés; ja als primers versos de L’ombra...
hi ha una clara referència a aquest paisatge que constitueix
l’entorn on s’ha desenvolupat la vida del poeta: “aquell
riu ample, amb tarongers florits,/ i, més amunt, la terra roja i
dura/ d’oliveres i vinya, el cel d’estiu/ com la fulla esmolada
d’una espasa.”
Al
mateix llibre, escrit l’any 1982, trobem un text d’una enorme
actualitat en el moment d’escriure aquestes línies; Sant Mael va
arribar a Tarragona, vers el 1260 i a prop del barri de Torreforta,
se li aparegué la vident Cornufícia, que “li
va dir que Tarragona havia de ser la capital del petroli. I que, amb
els segles, seria tan gran com Roma. I que, si feia falta aigua per a
les indústries, que molt a prop hi havia un gran riu, l’Ebre. I
que els pobladors del riu, des de més amunt de l’assut del delta,
eren gent dòcil i que, de bon grat, deixarien que els seus camps es
tornessin erms i salitrosos i que les seves ciutats s’omplissin de
rates.”
I
estretament unida el paisatge apareix la memòria en els poemes de la
primera part del llibre Long
play...,
on el poeta recrea la seua infantesa i on de vegades es fa palesa la
petjada del poeta V. Andrés Estellés. Al primer poema, “Explicació
inicial”, declara el poeta que escriu “sense
nostàlgia”,
sobre un temps que va ser “bell
i feliç”,
ja que “el
mot Nostàlgia/ en puritat vol dir tornar al dolor”.
Alguns dels poemes ens presenten, en efecte, el món de la infantesa
com el paradís perdut, amb la presència d’un món mitificat en el
record com el paisatge del riu Ebre amb la presència de molts
elements ja desapareguts com al poema “Parlo d’un riu mític i
remorós”, o el record dels olors que configuraren el seu univers
infantil, amb la presència una vegada més del riu en “Poema que
tracta de distintes varietats d’olors”. Però malgrat
l’explicació inicial, el dolor hi és present en algun d’aquests
poemes perquè recordar el que hem perdut sempre és dolorós, així
com el mateix record del dolor, al breu “Guerra civil” és ben
explícit al tercer vers “I
el terror era immens, immens, immens”,
o a “Catedral” on descobreix la presència de la mort, “Les
campanes tocaven a difunt”,
o a “El vell rellotge de casa dels avis” on la “cambra
trista”
del menjador de la casa dels avis, contrasta amb el món lliure dels
estius en contacte amb la natura. I és que al record, res del que és
humà li és aliè, la memòria és una de les característiques que
configura el ser humà, tal com reconeix el poeta en aquest vers del
poema “Fràgil com un vidre és la memòria”: “De
cop comprenc que l’home és la memòria”.
Humor
– ironia
Un
dels trets que trobem en molts dels poemes de Gerard Vergés és
l’humor, que aconsegueix mitjançant el recurs de la ironia, ell
mateix s’autoproclama com a irònic en el segon vers del llibre
“L’ombra...”:
“de
gest cansat i irònic”,
el mateix recurs d’aquest llibre de desdoblar-se en dos
personatges, Ròmul i Remus, en què el segon escriu notes
explicatives a la poesia del primer, és una primera mostra d’aquest
ús de la ironia.
Són
als altres dos llibres que aquest recurs literari es manifesta de
forma concreta seguint el següent mètode; el poema es desenvolupa
al voltant d’un determinat tema, i acostuma a acabar amb un vers
solt que actua com a sorpresa final, del contrast surt l’humor. En
el llibre “Long
play...”,
el poema “Fets que succeïren el 1931”, refereix els
esdeveniments més importants que tingueren lloc al llarg d’aquell
any i acaba amb el vers: “Per
cert, l’any 31 vaig nàixer jo”.
En “Escrit a la taula del meu laboratori”, l’autor ironitza
sobre el seu ofici, després de contemplar la sang preparada per a
fer analítiques dins de tubs d’assaigs, escriu: “Heu
cregut mai en faules de vampirs?”.
El futur de la terra és motiu d’ironia al poema “En una galàxia
perduda, en un petit planeta”, estem a l’any 30.000 de l’era de
Saturn, un mestre explica als alumnes com era el món dels nostres
dies, el mestre anuncia als alumnes que un dia els durà a veure uns
arbres que fan flor, i que es diuen llimoneres i que la flor és
petita i perfumada, i l’alumne exclama: “I
això la veritat, jo no m’ho crec”,
el poema és al mateix temps una denúncia sobre el futur al que es
pot veure abocada la terra. D’aquest llibre podríem destacar, així
mateix, el poema “Mitològica”, on se’ns explica el naixement
de Venus a partir de la castració d’Urà, Júpiter des de l’Olimp
exclama: “- Una
femella més i un mascle menys”.
En
el llibre “Lliri
...”
podem trobar diversos exemples del mateix estil. En el poema
“Brucella melitensis”, la marquesa de Morella agafa les febres de
Malta, tot fa suposar que es obra del dimoni, el marquès pelegrina a
Roma i el bisbe de Tortosa ordena misses, “Però
som a l’any mil. Mai no sabràs/ que la culpa no fou de Satanàs, /
sinó d’un tendre i exquisit formatge.”
En “La dona lletja” hi fa un retrat d’una dona lletja que pel
caràcter corrosiu ens recorda la poesia de Quevedo. En “Sonet
cibernètic” el poeta ironitza sobre la falta de sentit d’una
poesia feta per ordinador. En “Barroc venecià” el poeta ens
presenta una visió exquisida de Venècia que de cop es veu malmesa
per l’arribada dels turistes: “Les
aigües del Canal es posen tristes. /S’omple el cor d’una amable
solitud./ (La porta s’obre i entren els turistes.)”
L’amor
A
la segona part del llibre “Long
play...”
apareixen tot un seguit de poemes que tenen l’amor com a tema
principal; aquest apartat comença amb una cita de Lawrence Durrell:
“- Amb
una dona només es poden fer tres coses – va dir Clea, un dia -.
Pots estimar-la, pots sofrir per ella o la pots convertir en
literatura.”
El poeta opta majoritàriament per l’última opció, fer literatura
sobre l’amor, ja el primer poema de la sèrie “Havent llegit els
cants
d’amor
del cavaller Ausiàs March”, és un homenatge al poeta de Gandia,
un cant a la seua manera de cantar a l’amor. Al poema “Molt
retòricament un poeta plora el desamor de la seua aimia”, el poeta
parodia el estil de la poesia amorosa romàntica amb un to que la
converteix en un exercici d’ironia, recurs que també utilitza en
“Desig i passió de Palmira”. També un exercici merament
literari realitza al poema “Suggerit per títols diversos que em
vénen a la ment”.
Poemes
de les mateixes característiques trobem a “Lliri...”;
al poema “Peripècies dels amants” el poeta escriu una mena de
divertiment amorós amb un irònic i simpàtic vers final. Als sonets
“No lover ever found a cure for love” i “Nom entre els noms,
dona entre les dones” el poeta s’adreça a la seua estimada amb
una visió de l’amor un punt idealitzada, amb un exercici literari
purament retòric.
Tot
i això i tornant al llibre “Long
play...”
trobem un altre tipus de poema amorós, escrit més des del
sentiment, com els records de l’amor dels poemes “Maig d’amor”,
on el poeta presenta l’amor com un dels valors més importants:
“Res
no val tant com un instant d’amor”,
o el bellíssim “Terra de malenconia”. També recorda un amor
passat a “Simfonia número 10. Adagio”, però aquesta vegada amb
una mena d’exaltació interior, recordant amb força l’alegria
d’aquells temps passats: “Eren
dies de festa. Com un càntic”.
Però on expressa més explícitament la relació amor – poesia es
al poema “Memory and desire”, on el poeta manifesta la seua
preferència per estimar abans que escriure un poema sobre el amor:
“Voler
fixar l’amor en un poema/ (...) / és cosa detestable. Prefereixo
prendre’t per la cintura, i, caminar, /(...) / i estimar-te.”
Encara que la poesia pot ser motiu per a ser estimat, com expressa el
poeta en els darrers versos del poema “Torneig d’amor” del
llibre “Lliri...”:
“Jo
et llegeixo els meus versos, i tu calles, / però em mires i –
còmplice – somrius. / Quan el sonet acaba, véns i em beses.”
Josep
Manuel San Abdon
