JOAN BAPTISTA CAMPOS I CRUAÑES. Matèria d’aigua. Ajuntament de Castelló
de la Plana. 2014.
Matèria d’aigua és el darrer
llibre de Joan Baptista Campos publicat ja després del seu traspàs. Bona part
de la seua obra està situada en diversos espais, sovint llunyans, producte de
la seua experiència viatgera, Istambul,
Quadern de l’Índia, Pavelló d’Orient, pel que fa a la
poesia, o El món en dotze postals o El regal de la mirada, pel que fa a la
narrativa. Altres estan situats en espais més propers, com Ciutat remor, on el record de la ciutat de Xàtiva és el principal
protagonista. Amb el llibre que ara ens ocupa, J.B. Campos retorna al paisatge
de la seua infantesa, El Grau de Castelló, lloc on va nàixer i que hi ha havia
tingut protagonisme en Encenalls de la
memòria, el seu primer poemari.
El
llibre està dividit en tres parts. La primera porta un títol ben explícit, Retorn, en la qual apareixen els poemes
més greus i profunds. Ja en el segon poema trobem una de les claus del llibre:
“En el camí d’una vida llarga, o al final,/ si t’ha estat breu, retornes a
casa.” La nostàlgia dels anys de la infantesa apareix sovint; la fragància i la
llum d’aquell temps a “Crepuscle”, el record d’allò percebut pels sentits, les
olors, els sabors...a Nocturn a la bocana;
la presència constant del paisatge mariner a Marina amb xiquet, El Grau en
la mirada, Carrer de davant o Línia de costa. Així mateix hi apareix
el record d’espais ja desapareguts com a Llotja
vella.
Però
sobretot hi ha dos temes que hi destaquen, la declaració d’amor a la mar i la
reflexió sobre el pas del temps. Pel que fa al primer tema, l’aigua es presenta
com a font de vida en Aigua que ve de la
mar, per això segurament escolta reverencialment el seu soroll en Remor, i a Línia de costa escriu: “Pots viure sense llum als ulls,/ però no
t’oblides mai/ del murmuri de l’aigua.”
La
presència del pas del temps apareix de manera crua en el poema L’única reverència de l’ésser, reflexió
sobre la decrepitud física i la valentia per acceptar-la. A Platges de la infantesa el pas del temps
és representat per la imatge del vell llagut d’algú que se’n va anar, però que
encara solca l’aigua.
Tot
i això sovintegen els poemes amb un missatge positiu, com el preciós poema
amorós dedicat a la seua dona, Ulls de
petons, el prec als mariners a ser fidels a les tradicions en Els amics de la barraca, o el desig de
que mai no s’estronque la lluita pels ideals a Camí d’Ítaca.
La
segona part del llibre porta per títol Temps
de verema, continua en la línia de la primera. Aquesta vegada la mort té
una destacada presència, la coneguda metàfora de la vida com a camí cap a la
mort apareix al poema Aigua que corre
entre el senill. Al poema Ingrata
línia de l’horitzó, el subjecte poètic s’esforça en fugir de la mort,
representada metafòricament per l’horitzó i escolta el seu cant com Ulisses
escoltava el cant de les sirenes. Tot això ve suavitzat pel cant a l’amor del
poema I tornarà l’estiu, o la visió
d’un preciós dia d’abril a El matí transcorre.
La
tercera part del llibre Final encès
és la més emotiva. Comença amb un poema en què el subjecte poètic retorna a
casa del avis i que representa la finalització d’un cicle vital. Hi ha el
record de l’àvia, i en Carta a l’avi
Batiste li escriu uns emotius versos, on li recorda un paisatge que ja ha
desaparegut. Hi trobem, així mateix, un homenatge als poetes a Cançó del vell trobador, on se’ns
convida a escoltar-los, o l’homenatge a un poeta concret, Miquel Peris i
Segarra, en Vas i Véns. Es tanca el llibre amb dos poemes alegres que
ens conviden a festes, Tavernera de la
mar i Festes al Grau.
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada