dissabte, 21 de juny de 2014

RETORN A LES ARRELS



JOAN BAPTISTA CAMPOS I CRUAÑES. Matèria d’aigua. Ajuntament de Castelló de la Plana. 2014.

Matèria d’aigua és el darrer llibre de Joan Baptista Campos publicat ja després del seu traspàs. Bona part de la seua obra està situada en diversos espais, sovint llunyans, producte de la seua experiència viatgera, Istambul, Quadern de l’Índia, Pavelló d’Orient, pel que fa a la poesia, o El món en dotze postals o El regal de la mirada, pel que fa a la narrativa. Altres estan situats en espais més propers, com Ciutat remor, on el record de la ciutat de Xàtiva és el principal protagonista. Amb el llibre que ara ens ocupa, J.B. Campos retorna al paisatge de la seua infantesa, El Grau de Castelló, lloc on va nàixer i que hi ha havia tingut protagonisme en Encenalls de la memòria, el seu primer poemari.
El llibre està dividit en tres parts. La primera porta un títol ben explícit, Retorn, en la qual apareixen els poemes més greus i profunds. Ja en el segon poema trobem una de les claus del llibre: “En el camí d’una vida llarga, o al final,/ si t’ha estat breu, retornes a casa.” La nostàlgia dels anys de la infantesa apareix sovint; la fragància i la llum d’aquell temps a “Crepuscle”, el record d’allò percebut pels sentits, les olors, els sabors...a Nocturn a la bocana; la presència constant del paisatge mariner a Marina amb xiquet, El Grau en la mirada, Carrer de davant o Línia de costa. Així mateix hi apareix el record d’espais ja desapareguts com a Llotja vella.
Però sobretot hi ha dos temes que hi destaquen, la declaració d’amor a la mar i la reflexió sobre el pas del temps. Pel que fa al primer tema, l’aigua es presenta com a font de vida en Aigua que ve de la mar, per això segurament escolta reverencialment el seu soroll en Remor, i a Línia de costa escriu: “Pots viure sense llum als ulls,/ però no t’oblides mai/ del murmuri de l’aigua.”
La presència del pas del temps apareix de manera crua en el poema L’única reverència de l’ésser, reflexió sobre la decrepitud física i la valentia per acceptar-la. A Platges de la infantesa el pas del temps és representat per la imatge del vell llagut d’algú que se’n va anar, però que encara solca l’aigua.
Tot i això sovintegen els poemes amb un missatge positiu, com el preciós poema amorós dedicat a la seua dona, Ulls de petons, el prec als mariners a ser fidels a les tradicions en Els amics de la barraca, o el desig de que mai no s’estronque la lluita pels ideals a Camí d’Ítaca.
La segona part del llibre porta per títol Temps de verema, continua en la línia de la primera. Aquesta vegada la mort té una destacada presència, la coneguda metàfora de la vida com a camí cap a la mort apareix al poema Aigua que corre entre el senill. Al poema Ingrata línia de l’horitzó, el subjecte poètic s’esforça en fugir de la mort, representada metafòricament per l’horitzó i escolta el seu cant com Ulisses escoltava el cant de les sirenes. Tot això ve suavitzat pel cant a l’amor del poema I tornarà l’estiu, o la visió d’un preciós dia d’abril a El matí transcorre.

La tercera part del llibre Final encès és la més emotiva. Comença amb un poema en què el subjecte poètic retorna a casa del avis i que representa la finalització d’un cicle vital. Hi ha el record de l’àvia, i en Carta a l’avi Batiste li escriu uns emotius versos, on li recorda un paisatge que ja ha desaparegut. Hi trobem, així mateix, un homenatge als poetes a Cançó del vell trobador, on se’ns convida a escoltar-los, o l’homenatge a un poeta concret, Miquel Peris i Segarra, en Vas i Véns.  Es tanca el llibre amb dos poemes alegres que ens conviden a festes, Tavernera de la mar i Festes al Grau.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada