divendres, 27 de juny de 2014

ENTREVISTA AMB SALVADOR VENDRELL



Salvador Vendrell (Fortaleny,1955) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València i actualment és catedràtic de Valencià a l’IES Joan Fuster de Sueca. Fins ara havia publicat abundant material didàctic per a l’ensenyament del valencià, havia traduït diversos llibres de literatura infantil i juvenil, i havia estat coautor de diverses biografies. Així  mateix és columnista del diari Levante –EMV. Quan truquen de matinada(Onada edicions) és la seua primera novel·la, amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt” 2013. Sobre la novel·la hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

La novel·la es desenvolupa en tres espais temporals; la República i la immediata postguerra, l’anomenada transició democràtica i l’actualitat. Trobes que hi ha moltes coses en comú entre els tres temps?
Són tres moments de canvi, d’incerteses, en què es mouen moltes coses. Els dos moments passats són fonamentals per a la història, per saber d’on venim i qui som ara. El present és important perquè és el que vivim, però també perquè s’estan qüestionant moltes coses que durant la transició es van convertir en dogma. En el cas de la novel·la el que hi ha en comú és com viu aquests espais temporals el personatge protagonista i narrador principal. La República i la immediata postguerra les viu des de la perspectiva de quan era un jove militant contra el franquisme. Com que era historiador, investiga i es documenta sobre les memòries de la vídua d’un anarquista. En les seues investigacions es troba en aquella època en què es pensaven que ho podien aconseguir tot, però que acabà amb una derrota brutal. Viu aquells moments des de la perspectiva d’un jove que té molta il·lusió de canviar el món. Els lluitadors republicans són un exemple per a la seua lluita contra el franquisme. La transició la viu com va ser, per una banda es recuperen les llibertats, però per l’altra es fan moltes concessions. En nom de la “reconciliació nacional” s’hagué de renunciar a moltes coses. Després, la batalla de València va ser molt dura per a la gent que volia fer alguna cosa per recuperar els drets dels valencians. L’època actual se la mira ja com una persona madura de més de 50 anys. Amb molt d’escepticisme, però amb la convicció que sempre estarà de part dels mateix bàndol que considera de perdedors.
La transició, que justament aquests dies se’ns intenta vendre com a modèlica, llegint la teua novel·la, es pot veure que no tot va ser tan exemplar com diuen, sobretot al País Valencià.
No va ser exemplar en tot l’estat perquè es va voler oblidar massa coses. Es van fer moltes renúncies i es va negar bona part de la realitat. Quan li tanques la porta a la realitat, t’entrarà per la finestra, va dir una persona de trellat. Això està passant ara. Al País Valencià, a més, vam tenir una altra batalla, l’anomenada batalla de València, que va ser una maniobra que es va inventar per evitar l’èxit incipient del nacionalisme valencià. Una maniobra que ens ha resultat molt cara. Hem patit molt.
Quan truquen de matinada està plena de referents culturals importants per a la generació del protagonista, des del mateix títol, fins a la constant presència del Mestre, que no hi ha cap dubte que és Joan Fuster. Va ser aquest un dels propòsits que et va portar a escriure la novel·la?
En certa manera sí. Són els referents del protagonista, però es tracta d’uns referents compartits per tota una generació. Una generació que precisament és la dels néts d’aquells lluitadors anarquistes que ha accedit a la universitat, però que no va tenir més remei que lluitar contra el franquisme. Una lluita que d’una manera o altra no es va guanyar del tot o no es va perdre  del tot durant la transició. Qui va guanyar la batalla de València? Totes aquelles contradiccions ara estan eixint i són notícia de cada dia. I, ara, tenim una oportunitat molt gran, perquè s’estan altra vegada movent les coses. Aquest país no es pot permetre una altra derrota. I tenim moltes possibilitats de tornar-la a cagar. Són preguntes que es fa el protagonista de la novel·la amb un cert escepticisme, però sabent qui són els seus i que ha de seguir fent alguna cosa.
S’ha escrit que Camil és el personatge més complet de la novel·la. Hi estàs d’acord?
Us sorprendríeu de la quantitat d’interpretacions diferents de la novel·la. La meua intenció era que es veiera tot des de la perspectiva del narrador. És veritat, però, que Camil és una personatge molt potent, sobretot, per les seues vivències. La lluita en la transició no es pot comparar amb la lluita en una guerra civil. Això va ser molt dur. De totes maneres no he volgut fer una novel·la de personatges, sinó, com he dit, interpretar tres temps històrics des de la perspectiva de com els va viure un narrador. Els tres moments històrics també són protagonistes.
La relació entre Marta i Pere és una mica estranya, d’una banda són amics, però de l’altra sembla que hi ha un desig amorós no consumat. Per què has plantejat d’aquesta manera la seua relació?
Rafa Xambó ha volgut interpretar el personatge de Marta com una metàfora de la revolució que no es va poder fer. Durant la transició ho volíem tot i aconseguírem el que aconseguírem. Jo no estic ni d’acord ni en desacord amb la interpretació de Rafa. Quan tu escrius una cosa tens una intenció, però el text és dels lectors. La història de Marta i Pere em va eixir així. Els personatges, que moltes vegades agafen independència, ho volgueren així. Jo només ho vaig escriure. Evidentment la decisió és meua, perquè l’escriptor és qui fa els personatges com són, però mai no acabes de saber del tot per què fan una cosa o altra o per què has pres aquestes decisions. Crec que d’una manera o altra he aconseguit que els lectors estiguen pendents d’un tema més. Ningú no em parla, ni em pregunta, de les quatre vivències amoroses que hi ha en la novel·la i és una de les coses que crec que he treballat més.
Pere no aconsegueix cap relació amorosa estable, ni tampoc ha vist realitzats el seus somnis de jove. Consideres que els que érem els joves de la transició som una generació frustrada?
Si mirem com vivien els nostres avis i com vivim ara no podem considerar-nos una generació frustrada. Pere viu sol, però no està sol. No només hi ha una classe d’amor que es diu parella estable. Pere té els amics que són dones i homes i això és molt important per a ell. El problema de Pere i el de tota una generació és que s’havia fet unes expectatives durant la transició. Eren les expectatives d’un jove que ha hagut de madurar tocant terra, reconeixent la realitat, però això és la vida, no?

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada