dilluns, 28 d’abril de 2014

UNA LECTURA DE LA POESIA DE GERARD VERGÉS

El passat 23 d'abril moria l'escriptor Gerard Vergés. L'any 2001 vaig escriure aquest article sobre la seua poesia, en una publicació dedicada a la seua persona titulada, Jo sóc aquell que em dic Gerard. Servisquen aquestes línies d'homenatge i record.

El poeta i els escriptors
Són molts els escriptors que habiten els versos de Gerard Vergés, alguns dels quals són manllevats textualment en el llibre L’ombra rogenca de la lloba. El primer vers conegut del poeta de Tortosa és “Jo sóc aquel que em dic Ròmul, romà”, clara referència al decasíl·lab del poeta de Gandia: “Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March”. L’alter ego del poeta, Remus, en la primera cita diu: “No és casual que el poeta comenci amb aquesta cita, donada la fascinació que l’enorme poeta de Gandia sempre exercí sobre Ròmul”.
Al mateix llibre l’autor manlleva un altre vers d’Ausiàs March: “Jo em record bé del temps tan delitós”, i Remus aclara: “No diré res de nou si afirmo que tot el llarg poema, i gairebé tota l’obra de March, tenen per leiv-motiv el temps passat, inevitablement embellit en el record”. El record, la memòria del temps passat, com veurem més avant, és un dels temes primordials de la poesia de Gerard Vergés, sobretot en el llibre Long play per a una ànima trista.
L’enorme poeta de Gandia és també present al llibre Long play... en el poema “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, en el qual es parodia el seu estil i es converteix en un homenatge al poeta valencià. Al mateix llibre hi ha el poema “Antologia dels poetes més estimats” on Gerard Vergés repassa tots els poetes que ell més admira i dedica un espai a Ausiàs March “que conec pam a pam, com el cos dolç/ d’una dona estimada llargament”. El títol del tercer llibre de poesia de l’autor Lliri entre cards és una altra mostra fefaent de la seua admiració cap a Ausiàs March.
L’altre gran autor admirat per Gerard Vergés és Shakespeare, als versos 23 i 146 de L’ombra... en ret homenatge. A l’esmentat poema “Antologia dels poemes més estimats” manifesta la fascinació que desperta en ell l’autor de Hamlet: “Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies/ que, de tots els meus llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com un esclau.” I el poema “When in the chronicle of wasted time” del llibre Lliri..., està dedicat “A Shakespeare, el més gran.”
Tornant al poema “Antologia dels poetes més estimats” trobem d’altres escriptors admirats pel nostre poeta. En primer lloc Carles Riba i Pere Quart “que els tinc a una fornícula de l’ànima/sempre amb un pom fidel de flors boscanes.” També hi ha un lloc per al rector de Vallfogona, “que l’ànima afligida consolava”, de qui pren el vers 182 de L’ombra... i on Remus comenta que “Al nostre Barroc hi ha un astre que lluu indiscutible: Vicenç Garcia, rector de Vallfogona.” Al llibre Lliri... se li dedica el poema
“Noia pentinant-se a la platja”. Seguint amb la lectura del poema apareix Vicent Andrés Estellés, “un riu d’imatges fulgurants”, la petjada del poeta de Burjassot es fa palesa en els poemes del poeta de Tortosa que fan referència a la memòria, com ara “Parlo d’un riu mític i remorós”. I a L’ombra... qualifica de “portentosos” els seus llibres Les acaballes de Catul, Horacianes i Ora marítima. Al poema hi ha un lloc també per a Vicente Aleixandre, Pablo Neruda i Federico García Lorca, dels quals declara que “si escric versos,/ les arrels del meu vers en ells s’arrelen”. A Aleixandre també hi fa referència al vers 39 de L’ombra..., i a Neruda el rememora al vers 261 del mateix poemari.
Per a Dante i Petrarca també hi ha un record en aquest poema, però no és l’única presència en la poesia de Gerard Vergés. Dante apareix a L’ombra... en dues ocasions, els versos 35, 264 i 287 es deuen a la inspiració del gran poeta italià. Petrarca hi és també present com a patrimoni de la humanitat al poema “Invasió dels E.T.”, del llibre Long play... i a Lliri..., se li dedica el poema “Se’l dolce sguardo di costei m’ancide”, traducció del sonet CL.
Juntament amb Shakespeare, l’altre poeta anglès pel qui declara que exerceix sobre ell una gran fascinació és Eliot, que deixarà els versos 127 i 171 al poeta a L’ombra.... Altres veus són reclamades per l’amor del poeta en aquest mateix poema: Kavafis, Rimbaud, Verlaine, Hölderlin, Rilke, Sandburg, Allan Poe i Gabriel Ferrater.
Però encara n’hi ha més a L’ombra..., a banda dels ja esmentats, són manllevats versos de: Virgili, J. Brossa, J.V. Foix, Keats, F. Villon, Píndar, J. Prevert. A més hi ha referències a La Fontaine, Espriu, Homer i Joyce. Alguns d’aquests escriptors reapareixeran en llibres posteriors, on a més trobarem d’altres noms: W. Faulkner, Llorenç Vilallonga, Ovidi, M. Martí Pol, Catul, Góngora, Ray Bradbury, Cerverí de Girona i García Márquez. Tot això ens porta a l’últim vers del ja repetidament esmentat poema “Antologia dels poetes més estimats”, De tot el que hem llegit, n’hem fet substància, perquè com ha escrit Pere Rovira: “escriure és, entre altres coses, una conseqüència d’haver llegit, i, inevitablement, una manera de llegir. Una operació que no permet distraccions, en la qual la veu de l’autor no està sola: tant si ho vol com si no, porta dintre altres veus literàries, i d’elles depèn la seva singularitat.1

El paisatge i la memòria

El paisatge de les Terres de l’Ebre té una importància cabdal en la poesia de Gerard Vergés; ja als primers versos de L’ombra... hi ha una clara referència a aquest paisatge que constitueix l’entorn on s’ha desenvolupat la vida del poeta: “aquell riu ample, amb tarongers florits,/ i, més amunt, la terra roja i dura/ d’oliveres i vinya, el cel d’estiu/ com la fulla esmolada d’una espasa.
Al mateix llibre, escrit l’any 1982, trobem un text d’una enorme actualitat en el moment d’escriure aquestes línies; Sant Mael va arribar a Tarragona, vers el 1260 i a prop del barri de Torreforta, se li aparegué la vident Cornufícia, que “li va dir que Tarragona havia de ser la capital del petroli. I que, amb els segles, seria tan gran com Roma. I que, si feia falta aigua per a les indústries, que molt a prop hi havia un gran riu, l’Ebre. I que els pobladors del riu, des de més amunt de l’assut del delta, eren gent dòcil i que, de bon grat, deixarien que els seus camps es tornessin erms i salitrosos i que les seves ciutats s’omplissin de rates.”
I estretament unida el paisatge apareix la memòria en els poemes de la primera part del llibre Long play..., on el poeta recrea la seua infantesa i on de vegades es fa palesa la petjada del poeta V. Andrés Estellés. Al primer poema, “Explicació inicial”, declara el poeta que escriu “sense nostàlgia”, sobre un temps que va ser “bell i feliç”, ja que “el mot Nostàlgia/ en puritat vol dir tornar al dolor”. Alguns dels poemes ens presenten, en efecte, el món de la infantesa com el paradís perdut, amb la presència d’un món mitificat en el record com el paisatge del riu Ebre amb la presència de molts elements ja desapareguts com al poema “Parlo d’un riu mític i remorós”, o el record dels olors que configuraren el seu univers infantil, amb la presència una vegada més del riu en “Poema que tracta de distintes varietats d’olors”. Però malgrat l’explicació inicial, el dolor hi és present en algun d’aquests poemes perquè recordar el que hem perdut sempre és dolorós, així com el mateix record del dolor, al breu “Guerra civil” és ben explícit al tercer vers “I el terror era immens, immens, immens”, o a “Catedral” on descobreix la presència de la mort, “Les campanes tocaven a difunt”, o a “El vell rellotge de casa dels avis” on la “cambra trista” del menjador de la casa dels avis, contrasta amb el món lliure dels estius en contacte amb la natura. I és que al record, res del que és humà li és aliè, la memòria és una de les característiques que configura el ser humà, tal com reconeix el poeta en aquest vers del poema “Fràgil com un vidre és la memòria”: “De cop comprenc que l’home és la memòria”.

Humor – ironia

Un dels trets que trobem en molts dels poemes de Gerard Vergés és l’humor, que aconsegueix mitjançant el recurs de la ironia, ell mateix s’autoproclama com a irònic en el segon vers del llibre “L’ombra...”: “de gest cansat i irònic”, el mateix recurs d’aquest llibre de desdoblar-se en dos personatges, Ròmul i Remus, en què el segon escriu notes explicatives a la poesia del primer, és una primera mostra d’aquest ús de la ironia.
Són als altres dos llibres que aquest recurs literari es manifesta de forma concreta seguint el següent mètode; el poema es desenvolupa al voltant d’un determinat tema, i acostuma a acabar amb un vers solt que actua com a sorpresa final, del contrast surt l’humor. En el llibre “Long play...”, el poema “Fets que succeïren el 1931”, refereix els esdeveniments més importants que tingueren lloc al llarg d’aquell any i acaba amb el vers: “Per cert, l’any 31 vaig nàixer jo”. En “Escrit a la taula del meu laboratori”, l’autor ironitza sobre el seu ofici, després de contemplar la sang preparada per a fer analítiques dins de tubs d’assaigs, escriu: “Heu cregut mai en faules de vampirs?”. El futur de la terra és motiu d’ironia al poema “En una galàxia perduda, en un petit planeta”, estem a l’any 30.000 de l’era de Saturn, un mestre explica als alumnes com era el món dels nostres dies, el mestre anuncia als alumnes que un dia els durà a veure uns arbres que fan flor, i que es diuen llimoneres i que la flor és petita i perfumada, i l’alumne exclama: “I això la veritat, jo no m’ho crec”, el poema és al mateix temps una denúncia sobre el futur al que es pot veure abocada la terra. D’aquest llibre podríem destacar, així mateix, el poema “Mitològica”, on se’ns explica el naixement de Venus a partir de la castració d’Urà, Júpiter des de l’Olimp exclama: “- Una femella més i un mascle menys”.
En el llibre “Lliri ...” podem trobar diversos exemples del mateix estil. En el poema “Brucella melitensis”, la marquesa de Morella agafa les febres de Malta, tot fa suposar que es obra del dimoni, el marquès pelegrina a Roma i el bisbe de Tortosa ordena misses, “Però som a l’any mil. Mai no sabràs/ que la culpa no fou de Satanàs, / sinó d’un tendre i exquisit formatge.” En “La dona lletja” hi fa un retrat d’una dona lletja que pel caràcter corrosiu ens recorda la poesia de Quevedo. En “Sonet cibernètic” el poeta ironitza sobre la falta de sentit d’una poesia feta per ordinador. En “Barroc venecià” el poeta ens presenta una visió exquisida de Venècia que de cop es veu malmesa per l’arribada dels turistes: “Les aigües del Canal es posen tristes. /S’omple el cor d’una amable solitud./ (La porta s’obre i entren els turistes.)

L’amor

A la segona part del llibre “Long play...” apareixen tot un seguit de poemes que tenen l’amor com a tema principal; aquest apartat comença amb una cita de Lawrence Durrell: “- Amb una dona només es poden fer tres coses – va dir Clea, un dia -. Pots estimar-la, pots sofrir per ella o la pots convertir en literatura.” El poeta opta majoritàriament per l’última opció, fer literatura sobre l’amor, ja el primer poema de la sèrie “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, és un homenatge al poeta de Gandia, un cant a la seua manera de cantar a l’amor. Al poema “Molt retòricament un poeta plora el desamor de la seua aimia”, el poeta parodia el estil de la poesia amorosa romàntica amb un to que la converteix en un exercici d’ironia, recurs que també utilitza en “Desig i passió de Palmira”. També un exercici merament literari realitza al poema “Suggerit per títols diversos que em vénen a la ment”.
Poemes de les mateixes característiques trobem a “Lliri...”; al poema “Peripècies dels amants” el poeta escriu una mena de divertiment amorós amb un irònic i simpàtic vers final. Als sonets “No lover ever found a cure for love” i “Nom entre els noms, dona entre les dones” el poeta s’adreça a la seua estimada amb una visió de l’amor un punt idealitzada, amb un exercici literari purament retòric.
Tot i això i tornant al llibre “Long play...” trobem un altre tipus de poema amorós, escrit més des del sentiment, com els records de l’amor dels poemes “Maig d’amor”, on el poeta presenta l’amor com un dels valors més importants: “Res no val tant com un instant d’amor”, o el bellíssim “Terra de malenconia”. També recorda un amor passat a “Simfonia número 10. Adagio”, però aquesta vegada amb una mena d’exaltació interior, recordant amb força l’alegria d’aquells temps passats: “Eren dies de festa. Com un càntic”. Però on expressa més explícitament la relació amor – poesia es al poema “Memory and desire”, on el poeta manifesta la seua preferència per estimar abans que escriure un poema sobre el amor: “Voler fixar l’amor en un poema/ (...) / és cosa detestable. Prefereixo prendre’t per la cintura, i, caminar, /(...) / i estimar-te.” Encara que la poesia pot ser motiu per a ser estimat, com expressa el poeta en els darrers versos del poema “Torneig d’amor” del llibre “Lliri...”: “Jo et llegeixo els meus versos, i tu calles, / però em mires i – còmplice – somrius. / Quan el sonet acaba, véns i em beses.

Josep Manuel San Abdon





1 PERE ROVIRA (2001). Els espills d’Enric Sòria. Avui. 12 – IV - 2001

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada