Marc Pallarés
compagina la tasca de professor de Teoria i Història de l’Educació a la
Universitat Jaume I de Castelló amb la de docent de llengua a l’ensenyament
secundari, i encara li queda temps per a escriure novel·les. Amb la primera, Ull verds (Columna), va guanyar el Fiter
i Rossell d’Andorra de l’any 2008, amb la segona, Sí, podem? (Onada edicions), va guanyar el premi Llorenç Villalonga
de novel·la a Ciutat de Palma 2012. Una història sobre les contradiccions
humanes, el xoc, de vegades inevitable, entre els ideals i la realitat, sobre
el desig de canviar la societat i la impossibilitat de fer petits canvis en les
nostres vides. Sobre aquesta novel·la hem mantingut aquesta conversa amb
l’autor.
-
Ha estat Obama i
el seu període de govern l’inspirador de la novel·la?
Sí,
la llavor de la novel.la va ser Obama. Penso que a moltes persones ens va
despertar les ganes de lluitar per un món millor. Potser ho portàvem
interioritzat, però ho teníem en algun racó i ells ens ho va despertar i va fer
que tinguérem ganes de parlar-me, de sentir-ho.
-
Cap de les
parelles de la novel·la no té una relació satisfactòria, només Félix i Mercè, progres del 68, manifesten que han estat
tota la vida enamorats. Ha estat voluntàriament buscada, a l’hora d’escriure la
novel·la, aquesta insatisfacció o fracàs de les relacions de parella entre els
més joves?
En
realitat no és una cosa buscada, bé, que Fèlix i Mercè tinguen una història
d’amor d’aquelles que cap sotrac pot fer trontollar, sí, que ho tenia previst,
però que els personatges més joves hagen fracassat amb l’amor no era una part
de la subtrama que estiguera planificada. El que passa és que, per donar els
missatges que volia transmetre, va resultar que vaig necessitar que la cosa
vinguera així. Però en cap cas volia “condemnar” la generació jove al fracàs
sentimental com a generalització.
-
Dels
protagonistes de la novel·la, Aleix és l’únic que no té grans ideals, i després
del parèntesi de la seua relació amb Sheila, té clar el seu camí. Els grans
ideals porten a grans frustracions?
Efectivament,
jo el que volia era posar sobre la taula la següent contradicció: dues persones
amb uns ideals ferms (Fèlix i la seua neboda Marta) i moltes ganes de canviar
el món, resulta que són incapaços de canviar les seves vides, els hi costa
prendre decisions valentes. Aleix, en canvi, no té grans pretensions, les
lluites socials li resulten indiferents, però sí que és capaç de conduir el seu
destí i de decidir que fa amb la seua vida. La contradicció és ben curiosa, hi
ha persones que voldrien moure el món amb les seues mans i, en canvi, allò que
tenen a l’abast i que podrien modificar-ho és veuen incapaços de fer-ho.
-
No creu que la
novel·la ens deixa sense esperança? No creu possible el canvi de la societat
amb petites aportacions individuals?
Bé,
és veritat que els dos personatges que volen un món millor acaben topant amb la
realitat, dura, però jo no diria que la novel.la ens deixa sense esperança,
diria que ens planteja que de vegades aquesta esperança es refreda i, llavors,
cal reformular-se certes coses. I que potser el primer que hem de fer és
ordenar la nostra vida, atés que és la millor manera d’estimular i refermar les
nostres ganes de canviar el món.
-
La seua novel·la
ens apropa a la realitat de la societat actual. No creu que és una cosa que els
manca a una bona part dels novel·listes valencians actuals? Bé, en el meua
cas, amb Ulls verds vaig narrar una
història que arrancava l’any 1939. Va ser un honor per mi que Joan Triadú
destacarà a la premsa que un noi nascut als 70 fóra capaç d’escriure una
història com aquella, ocorreguda abans del meu naixement. Però ara
m’interessava explicar una història del present. Imagine que a molts escriptors
encara els resulta més motivant escriure sobre esdeveniments passats, però, tot
i així, també es publiquen novel·les sobre temes d’actualitat amb
un nivell notable.
Josep
Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada