UN MÓN DESAPAREGUT

 

TONI CUCARELLA (2003). Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Editorial 3 i 4. València. 241 pàgs.

       Segurament perquè vivim en un món de canvis històrics accelerats, són ja nombrosos els escriptors valencians nascuts en els anys quaranta i cinquanta que han recreat els seus anys de la infantesa, tant diferents als que ara en plena maduresa estan vivint. Toni Cucarella ve a afegir-se a aquesta extensa nòmina d'autors amb la present novel·la premiada amb el Premi Andròmina dels Premis d'Octubre 2003, i més recentment amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

L'acció de la novel·la està localitzada en el barri de les Eretes, a les afores de Xàtiva. Un humil carrer que limita amb els camps d'ametllers i garrofers, que el personatge protagonista visita de gran, quan ja està definitivament integrat en l'espai urbà, i no queda ni rastre del lloc on va créixer. Llavors decideix evocar-lo per tal de soterrar-lo per sempre.

L'evocació del personatge ens trasllada a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, quan ell és un xiquet i el ser humà és a punt d'arribar a la lluna, però al barri de les Eretes, no han arribat encara les mínimes condicions d'habitabilitat. Ell pertany a una humil família formada pels pares, dues germanes i l'àvia, i el seu entorn el formen un xicotet grup de persones igualment sense recursos econòmics. És un món on encara és present el record de la Guerra Civil, i les coses només es poden contar amb veu baixa, un món on les supersticions populars estan plenament vigents,  on els morts i els vius comparteixen els mateixos espais, i on les accions dels primers afecten la vida dels segons.

A diferència d'altres novel·les que evoquen la mateixa època i que desperten una certa nostàlgia, a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, no hi ha espai per a la nostàlgia, perquè la misèria és present per allí on mires, en un espai on el temps sembla immòbil i d'on no és possible escapar, la família del protagonista no pot emigrar a Barcelona o "Joe Dinamita" fracassa en el seu intent de triomfar com a boxejador a València.

Malgrat que és una novel·la coral, on apareixen molts personatges cal destacar sobretot la immensa humanitat de l'àvia Tònia. Un altra virtut  molt important d'aquest llibre és el llenguatge emprat, que reflecteix molt bé la parla d'aquella gent, que com el seu món corre perill d'extinció

Toni Cucarella amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, ha escrit una molt bona novel·la. A partir d'ara les Eretes es converteix en un espai mític de la nostra literatura. Els dos premis atorgats a aquest llibre sens dubte li fan justícia i la seua lectura no decebrà ningú.

Josep Manuel San Abdón