HOMENATGE A LES TRANSMISSORES DE LA LLENGUA

 

 

JOSEP FRANCO(2004). Això és llarg de contar. Edicions Bromera. Alzira. 

 Darrerament són molts els escriptors que apel·len a la memòria a l'hora d'escriure els seus llibres, aquest és també el cas de Josep Franco que en la seva darrera novel·la ens presenta una llarga conversa entre una mare en els seus darrers moments de vida i el seu fill escriptor.

La mare gairebé cega i amb algunes llacunes de memòria, s'asseu a parlar amb el seu fill, i al llarg dels dotze capítols en què s'estructura el llibre, repassaran la història dels darrers vuitanta anys de Sueca, però que podria ser de qualsevol altra ciutat de les comarques centrals del País Valencià.

Els records de la mare comencen els anys anteriors a la Guerra Civil, amb el record d'algunes malalties que la gent de llavors atribuïa a la mala vida, la presentació de la família i les vicissituds viscudes per aquesta. Després vindrà la guerra amb la repressió patida durant i després de l'enfrontament civil, i les conseqüències familiars. La narració continua amb la llarga postguerra, la fam i l'estraperlo, i els fets més íntims, com el casament dels pares, el naixement dels fills, per a continuar amb la riuada del 57, la mort de Carrero Blanco, alguns dels foscos capítols de la Transició, fins a arribar als temps actuals. El fill fixa els records de vegades dubtosos de la mare i fins i tot en fa una anàlisi de la situació.

Però el llibre, com s'explicita en la part final, vol ser un homenatge a la mare, a la de l'escriptor i per extensió a totes les mares valencianes, perquè no només han estat transmissores de la vida, sinó també de la llengua, una llengua que es presenta molt viva en veu de la mare. i que té també una presència en la novel·la amb fets històrics que han condicionat el seu ús fins avui en dia: les Normes del 32, l'aparició de Nosaltres els valencians, les agressions terroristes contra Joan Fuster, fins a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Tots els entrebancs pels que ha tingut de passar la llengua al llarg del segle XX, fa que el narrador es manifeste amb molt de pessimisme, serà ja impossible per a la llengua mantenir la vitalitat que posseïa en boca de sa mare, per això són tot un símbol els versos que encapçalen cadascun dels capítols, que pertanyen al Misteri d'Elx, i la referència, en el capítol final, al misteri de l'assumpció de la Mare de Déu, perquè com ha declarat l'autor, retrata a la perfecció la lenta desaparició de la llengua, i al mateix temps encarna la unió dels fidels. Tot i això encara hi ha un bri d'esperança, la literatura, que malgrat que s'expressi en una "llengua vella, moribunda, desesperada i que ja està més allà que ací, ens assegura un record perdurable i, per tant, ens fa immortals". 

Amb Això és llarg de contar, estem davant d'una novel·la d'idees un gènere que l'escriptor de Sueca ja havia conreat amb notable encert en novel·les anteriors com L'enviat o Les potències de l'ànima, i que ací presenta d'una manera més visceral. Seria també una novel·la de maduresa, de balanç de la pròpia vida, però també un balanç generacional d'aquells que tenien vint anys a la mort del dictador i totes les il·lusions del món per la llengua i pel país, que foren arrabassades pels vents de la Transició. Una novel·la imprescindible per a conèixer el camí que ha portat la nostra llengua fins a la situació actual, i merescut homenatge a aquelles que l'han sabuda preservar.

Josep Manuel San Abdon