ENTREVISTA A ENRIC NOMDEDÉU

  

 

Enric Nomdedéu és un polític valencianista que des del 2016 és secretari autonòmic de Treball i director general del Servei Públic d’Ocupació. Li ha agradat sempre escriure i ho havia practicat durant molts anys com a columnista, amb més de dos mil articles publicats en diversos mitjans de comunicació. Recentment ha publicat la seua primera novel·la, Tercera edició: sexe, llibres i lawfare (Onada edicions). Sobre el seu contingut li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.

 

Al títol del llibre trobem la paraula lawfare, i immediatament pensem que tu en vas ser víctima i en què vas passar un autèntic calvari durant uns quants anys, fins a que se’t va declarar innocent. Què ha tingut a vore el que et va passar per a escriure la novel·la?

A mi sempre m’ha agradat escriure, i em va semblar que era una bona idea explicar el dolor personal i els danys socials que pot generar les males arts en política. Perquè no és només un atac contra una persona concreta, o una ideologia, és un atac contra la pluralitat i per tant contra  la democràcia. Quan vaig entregar l’original a l’editorial encara estava pendent de judici, i em demanaven sis anys de presó i no se quants d’inhabilitació. Basat en aquella sensació tan intensa, en aquell malestar personal, en aquell dolor, vaig imaginar un Conseller que patia la lawfare, un personatge literari que em servís per a construir una història de ficció farcida de situacions i sentiments reals. Una història amb estructura de novel·la negra, que explica la part més fosca de la política.

 

El protagonista de la novel·la és un conseller del govern valencià que també és víctima del lawfare, això pot fer pensar al lector que la novel·la és autobiogràfica.

No es pot dir que siga autobiogràfica. És una història de ficció, construïda, això sí, amb un bon grapat de veritats. Jo no he viscut la trama de la novel·la, però he viscut cadascuna de les sensacions que pateix el Conseller. Incredulitat, sensació d’injustícia, un estat pròxim a la depressió que t’aboca a la consulta psicològica. El llibre comença amb un citació de Doctorow, que recorda que ja no hi ha ficció o no-ficció, només narrativa. I una que diu que “Nada es cierto, salvo alguna cosa” d’un tal M.Rajoy. Doncs aquí hi ha una narrativa on tot és cert, tret d’alguna coseta.

 

Marga, la protagonista de la novel·la que hi ha dintre de la novel·la, reflexiona constantment sobre l’ofici d’escriure. Amb ella has volgut manifestar les reflexions que tu et feies a l’hora d’escriure el llibre?

Sovint em pregunten si m’identifique amb el Conseller. I òbviament hi ha molt de mi en ell. Però en realitat, m’identifique molt més amb Marga, una jove que està escrivint la seua primera novel·la, i està envaïda pels dubtes. No sap si mentre escriu, ha de seguir llegint, a risc de quedar influïda per les noves lectures, o ha de parar un temps. O no sap si ha de tenir una idea molt i molt clara de tota la vida d’un personatge que potser només té un pes menor en la història. O no sap massa bé quina és la veu narradora que més s’adequa al que vol explicar. Totes eixes preguntes, i moltes més, mes les feia jo mateix davant l’ordinador, i les traslladava al personatge convertint els meus dubtes en un crit d’auxili a uns lectors que encara no existien…

 

Tots els capítols venen encapçalats pel títol d’un llibre, i en algun cas d’una cançó. Has volgut fer un homenatge als autors que admires?

Efectivament els capítols tenen un títol que els singularitza. Gairebé tots són títols de llibres que tenen relació directa amb el que passa en aquell capítol, també hi ha un parell de cançons, perquè em semblava que la lletra també s’adeia amb el que passava al capítol. És un homenatge? Segurament. Sí. També és un joc amb el lector, que potser conega el llibre i així pot intuir el que passarà al capítol, o si és un llibre que també representa alguna cosa per a ell genera complicitat.

 

Et vas incorporar a la política activa ja amb una llarga experiència laboral de mes de vint-i-cinc anys, i una de les coses que més t’ha sorprès és que hi ha gent que està en política, no per a fer el bé als demés, diguem-ho així, sinó que està disposada a utilitzar qualsevol recurs per a fer mal, per a estar o aconseguir el poder. Això crec que ho has volgut reflectir en la novel·la.

Sí, clar. La política hauria de ser l’art de treballar pel bé comú. Acceptant que la idea de bé comú ve matisada per les ideologies. Però això és poc important. Hi ha gent amb idees molt diferents, que arriben a la política per a ser útils al seu poble, al seu país, al seu col·lectiu professional… Però també hi ha qui s’hi juga la vida, en el sentit que no tenen més vida, ni més ofici ni benefici, que la política. I esdevenen vertaderes sicaris. Assassins a sou. Assassins de carreres polítiques si no volem fer-ho tan dramàtic, però el mot sicari els defineix. I n’hi ha de diferents ideologies. Mala gent que no hauria d’estar en política.

 

Em va sorprendre molt sentir-te dir que el llibre va estar escrit en sis setmanes.

Tres setmanes de l’agost del 2019 i tres més de l’agost del 2021. Vacances. I el 2020 amb la pandèmia no vaig tenir ni temps ni ganes. Té un mèrit relatiu. Són només sis setmanes de redacció, però alguns anys de vida. Vull dir que hi ha tant de coses viscudes, tantes anècdotes, tants passatges que només havia de redactar perquè ja els sabia, que no era tan complicat. Intuesc que si hagués de crear els personatges des de zero, imaginar les seues vides, els seus sentiments, hauria necessitat molts mesos de treball.

 

En la contraportada del llibre, es diu que és un llibre de ficció i de reflexió, i s’acaba definint-lo com possiblement un llibre de reflicció. Ens ho pots explicar una mica això?

El premi Nobel de literatura d’Annie Ernaux ha fet que es torne a parlar de la literatura del jo. Un gènere que inclou memòries, dietaris i cròniques. I este llibre té una miqueta de tot això. Són dues novel·les, però amb estructura de dietari, i està trufat d’històries viscudes per mi. Com autor, he tingut el privilegi de repartir-les entre diferents personatges, de moure-les cronològicament, de fer d’elles una narració literària. No he inventat pas res. Hi ha un llarga tradició de novel·lar la realitat. Ernaux, ja s’ha esmentat, Doubrovsky, Kafka, Proust. Gide va arribar a dir que l’única manera d’explicar la veritat era a través de la novel·la.

En el llibre hi ha ficció, però també reflexió. Reflicció, doncs.

Josep Manuel San Abdón