JOAN-BAPTISTA
CAMPOS (2003). Pavelló d'Orient.
Edicions 62. Barcelona.
El llibre està dividit
en tres apartats, en el primer titulat In
itinere el poeta escriu sobre allò que li suggereixen els diversos llocs
que visita durant el viatge. Així al poema Guilin
la dansa dels boscos de bambú li inspiren pau, però també caos, segurament
perquè es una terra sense treballar, per això a Terrasses d'arròs exalta el plaer de l'home per a transformar el terreny
i fer-lo productiu. En ocasions es sent fascinat per la simple visió del
paisatge, al veure una immensa planúria on s'imagina el combat d'antics
guerrers, els salzes i els llorers del jardí imperial, d'unes fulles mortes
sobre un dic, l'aigua que corre lliure entre les roques, o el color de la llum
cap al tard.
Però aquest paisatge
no està exempt de contrastos; se'ns descriuen les males olors del basar de
Xi'an i l'ambient decadent, però al mateix temps la bellesa del vol nupcial
d'uns teuladins, o el poema Skyline,
Shanghai on el subjecte poètic se sent seduït per la "sensual barreja de llums i fum."
No falta en aquesta
part del llibre un punt de sensualitat i d'erotisme, com la fascinació per la
bella dansa d'una ballarina, la visió de dues prostitutes, o la mirada d'una
jove que li pica l'ullet enmig d'un aire perfumat per l'olor del gessamí. Però
també se sent desvalgut com quan observa un ocell que encara no ha après a
volar i crida sa mare i el subjecte poètic es compara amb el petit ocell mentre
espera en la solitud de l'habitació de l'hotel. Així mateix es fa present el
compromís del poeta amb la llibertat i la pau en el poema Tian'amen: "Em fan mal,
amb les mans de la ràbia,/les raons tèrboles de les armes."
La segona part del
llibre Groc de llunes és un homenatge
al poeta xinès Li Po, poeta contemporani de la dinastia Tang, que va morir en
intentar agafar la lluna reflectida al fons d'un llac, una nit que estava
borratxo. El recull de poemes d'aquest apartat està format per unes
composicions breus de dos o tres versos, que generalment reflecteixen imatges
de la nit amb la lluna de protagonista, en uns paisatges d'aspecte romàntic,
decadent, que sovint manifesten pau, serenor, però també la tristesa provocada
pel final del viatge.
La tercera part del
poemari titulada Postals de l'Orient de
la Xina, reprèn el camí encetat en la primera part, però ara els poemes
assoleixen un caràcter més narratiu, i porten una reflexió final. S'enceta
aquesta part amb una bona mostra d'humor negre, a les portes del mausoleu de
Mao, unes xiquetes venen Coca-Cola als turistes. La ironia es fa patent en el
poema L'Hostessa, on es descriu la
bellesa de l'hostessa d'un tren, destacant el detall del color dels seus
llavis, finalment aquesta trenca l'encís dient que el tren es propietat de la
nació.
El poeta adopta un to
més greu als poemes Tablamakan i Li Po, al primer davant la immensitat
del desert escolta "el silenci cru i
desolat de l'home orfe, desvalgut i pobre d'aquest principi del mil·leni."
Al segon, nou homenatge a Li Po, mentre contempla el paisatge, lamenta la
injustícia de la mort humana. Acaba el llibre amb un lament per la força
destructiva del temps: "No me
n'oblide que el viatge és una casa que el temps ensorra, tard o d'hora."
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada