HISTÒRIA VIVA DEL PERIODISME

 

 JOSEP PERNAU(2004). Memòries. D'Arbeca a l'Opus Mei. Edicions La Campana. Barcelona.

Josep Pernau forma part de la història viva de la premsa a Barcelona. Porta cinquanta anys a la professió, ha format part de set redaccions diferents i n'ha dirigit quatre, i hi ha publicat més de 5000 columnes sota el títol "Opus Mei" a El Periódico.

Pernau forma part de la generació coneguda com a xiquets de la guerra, i les seues memòries comencen recordant la seua infantesa a Lleida i com al set anys la Legión Cóndor la va bombardejar, en aquell bombardeig va morir el seu pare. La càmera d’Agustí Centelles va donar testimoni d'aquell esdeveniment, una de les fotos més conegudes és aquella en què una dóna plora davant del cadàver d'un home, són els pares del periodista.

En els difícils anys de la postguerra Pernau estudia Magisteri, i obté el seu primer destí com a mestre a Durro, un poble perdut a la Vall de Boí, allí roman dos anys. Un matí llegint el periòdic La Mañana s’assabenta que a Barcelona s'ha obert una escola de periodisme, com que té estalviats alguns diners decideix matricular-se. Molt prompte començarà a treballar en El Correo Catalán, ja que té al subdirector com a professor. En aquella escola es donava el cas que per a obtenir el títol  s'havia d'estudiar l'últim curs a Madrid, i des d'allí enviarà cròniques al rotatiu barceloní.

Després de la seua estada al Correu, passarà a formar part de l'equip fundador del Tele/eXpres, el primer intent de fer un periòdic liberal amb criteris professionals, que amb el temps acabaria frustrant-se. Després dirigiria el Diario de Barcelona, el popular Brusi, el periòdic sota la seua direcció es converteix en un mitjà progressista, però acabaria també frustrant-se pel xoc amb el propietari, Josep Maria Santacreu, l'home de Fraga a Catalunya. Dirigirà després Destino on tindrà com a empresari a Jordi Pujol.  La seua història com a director continuarà a Mundo Diario, un periòdic que va formar part del grup Mundo de Sebastian Auger, un empresari megalòman que va arribar a tenir quatre periòdics, un setmanari i una editorial, però que va acabar arruïnat. Quan es va crear El Periódico de Catalunya va entrar a formar-ne part de la redacció, on ha estat de manera ininterrompuda, llevat d'un breu parèntesi en què va dirigir la reaparició del Diari de Barcelona en català, i en el que encara continua escrivint una columna diària.

El llibre està farcit d'anècdotes de tots els mitjans en què ha treballat, és també un crònica de les vicissituds polítiques de l'època, així com de la lluita dels periodistes per a dignificar la professió, ja que Pernau ha estat sempre en primera fila en diverses associacions professionals. I acaba el llibre assenyalant alguns dels canvis que ha observat en la professió al llarg del mig segle que l'ha exercida. En citarem alguns, per exemple les empreses estan més professionalitzades, la pressió dels polítics és més subtil, a les redaccions es xerra poc des que s'han informatitzat i els periodistes xafen menys el carrer, més pendents dels fax i dels correus electrònics, i també lamenta la desaparició dels reportatges ara desplaçats als suplements dominicals.

Les Memòries de Josep Pernau és una lectura deliciosa per les mil històries que explica. Imprescindible per a conèixer la història d'aquells que cada dia ens la conten.

Josep Manuel San Abdón