REFLEXIONS SOBRE EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIÀ

 

MIQUEL ÀNGEL PRADILLA (2004). El laberint valencià. Onada edicions. Benicarló.

 Miquel Àngel Pradilla, valencià de Rossell (Baix Maestrat) i professor de la Universitat Rovira i Virgili, és un dels més lúcids analistes amb que compta el panorama sociolingüístic català actual.  Bona prova d'això són els quatre extensos articles que arreplega en aquest llibre que porta com a subtítol Apunts per a una sociolingüística del conflicte,  que vol posar a l'abast del gran públic un conjunt de reflexions al voltant del conflicte instal·lat de manera crònica "en l'ecosistema comunicatiu valencià".

El primer dels articles porta per títol El secessionisme lingüístic valencià, en el qual segueix la línia de estudi de Joan Fuster, Lluís Aracil i sobretot R.L. Ninyoles, que en l'any 1969 publicava el llibre Conflicte lingüístic valencià on feia una anàlisi que Pradilla considera encara molt actual, segons el qual la dicotomia valencià-català era un subterfugi per amagar la veritable confrontació entre valencià i castellà. En aquest article fa també una síntesi de la història del conflicte lingüístic valencià des dels anys de la Transició, centrant-se en el fenomen de l'anomenat blaverisme, fins a arribar al pacte lingüístic signat pel PP i el PSOE, per a acabar amb una anàlisi del que van significar les Normes Ortogràfiques de Castelló i el record de les paraules del professor Manuel Sanchis Guarner, que va afirmar que al País Valencià el dilema no és fabrisme o antifabrisme, el dilema és fabrisme o caos.

El segon article es titula La política lingüística contemporània al País Valencià, el seu objectiu és avaluar la política lingüístico-cultural del govern valencià, des de l'any 1995 en què el Partit Popular governa la Generalitat Valenciana. Aquesta política es presentada com a model de “contraplanificació lingüística”, fa una caracterització de la situació que hereta, una enumeració de les seves intervencions i l'avaluació de les conseqüències que es desprenen del seu govern, tot seguint els referents teòrics d'experts en planificació lingüística com R.L. Cooper, C.Easman, M.J. Azurmendi i H. Klos.

Policentrisme normatiu: Una nova conjuntura estandarditzadora per a la llengua catalana?, és el tercer article del llibre. L'objectiu d'aquest treball es analitzar les diferents actuacions lingüístiques de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, nou ens de referència normativa per al País Valencià. Ací el professor Pradilla demana un debat social entorn a l'actuació d'aquest nou organisme, "buc insígnia del pacte lingüístic", que sembla que tendeix cap a una codificació "exonormativa autònoma", amb el perill de caure en posicionaments lingüístics suïcides com per exemple la via isolacionista gallega.

En l'últim article, "L'establiment de la comunitat (socio)lingüística catalana. Un repte en el marc de la globalització", tracta de constatar la fatalitat que suposa per al futur de la llengua catalana l'absència d'una autèntica comunitat sociolingüística, això és a conseqüència de tendències centrífugues que torpedinen la consolidació de la comunitat lingüística, com el blaverisme al País Valencià o el gonellisme a les Illes. Com a antídot d'aquests fenòmens hi proposa l'alternativa de la comunitat lingüística, tot seguint les aportacions fetes per R. Le Page, W. Labov, J. Gumperz, J. Fishman i M. Pueyo. I ens recorda que ens trobem en un nou escenari on les antigues fronteres politicoadministratives són esborrades per les noves tecnologies que les adapta a una lògica de mercat. I això ens ompli de possibilitats però també d'incerteses.

El laberint valencià és una aguda i suggeridora aportació al debat social sobre l'etern conflicte lingüístic valencià, que ha de contribuir a cercar el necessari camí de sortida a tan complex laberint.

Josep Manuel San Abdón