ENTREVISTA A VICENT PENYA

Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha publicat recentment Insòlita memòria(Onada edicions), un llibre de relats amb el qual va guanyar el 31è Premi de Narrativa “Vila de Puçol”. Un llibre que ens transporta a la memòria de la infantesa i joventut del narrador, amb unes històries on es conjuga el dramatisme amb la ironia i fins i tot l’humor, en un marc sovint fantàstic i oníric. Uns relats molt ben escrits que val la pena llegir. D’aquests llibre i altres qüestions hem parlat amb l’autor.

-                     Tenim entès que les històries d’Insòlita memòria estan basades en fets de la teua infantesa i joventut. La memòria acostuma a ser insòlita?

El germen de les històries d’Insòlita memòria és l’esclat d’alguns records anecdòtics de la meua infantesa i joventut, però el desenvolupament d’aquestes històries és totalment fictici. Quan jo era un xiquet, no vaig trobar mai cap afusellat de la guerra civil, ni mai vaig presenciar l’ofegament d’un company meu, ni mai em tancaren en un reformatori per insultar l’alcalde del poble, l’església catòlica o el dictador “repugnant” que ens governava. La memòria, moltes vegades, pot ser insòlita, perquè és un conjunt boirós d’elements del passat que sovint no podem fixar ni concretar.

-                     Diuen que una de les pàtries de les persones és la infantesa, però en les teues narracions, el record o el retorn al temps de la infantesa i de la joventut és més aviat cruel o si més no desgraciat.

És cert que les meues narracions estan impregnades de dramatisme però, si les llegim atentament, hi podem trobar molta ironia i comicitat. El món de la infantesa i la joventut és un àmbit idíl·lic, màgic, però també té aspectes molt cruels i desgraciats, els quals he volgut reflectir d’una manera exagerada i irreal en el llibre.

-                     Les narracions estan ambientades en algun poble mediterrani, on la quotidianitat sovint acaba confonent-se amb un món oníric, misteriós, fantàstic... Per què t’interessa el contrast d’aquests dos mons?

L’art no ha d’emular ni reproduir la realitat sinó interpretar-la amb els elements estètics de què dispose al seu abast. Però, per altra banda, no m’agrada gens l’art per l’art, que fuig de la realitat i diu molt poca cosa de l’ésser humà. La meua aposta i proposta estètica es basa a crear un univers literari particular i fabulós que ens ajude, en la mesura del possible, a conèixer l’ànima humana, tot partint de la realitat que ens envolta i que coneixem.

-                     Quins són els escriptors de narrativa curta que més t’interessen? T’influeixen a l’hora d’escriure?

Al començament de la meua carrera literària em van interessar i influir moltíssim els llibres de contes de Quim Monzó, però després em vaig inclinar per altres autors que han conreat tant la narrativa curta com la llarga, com ara Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Joan Francesc Mira o Manuel Baixauli. Fora de les nostres fronteres literàries, puc parlar de Kafka, Faulkner, Mann o Kundera. La combinació de les seues lectures crec que influeixen bastant en els meus escrits.

-                     Has escrit novel·les i narracions curtes. En quin gènere et trobes més còmode?

Les narracions curtes presenten, en general, una gran concentració de paraules i una gran intensitat narrativa on l’element sorpresa pot ser decisiu. Les novel·les, en canvi, donen més joc per a expandir-se i recrear-se narrativament, però requereixen una més alta disciplina de treball. El meu objectiu seria escriure novel·la amb més assiduïtat.

-                     Creus que estan ben valorats els autors de contes o de narracions curtes?

En general pense que no. Fa uns anys, en vista de la dinàmica social, en què cada vegada tenim més pressa i no disposem de temps per a res, es pensava que el gènere que es faria més popular entre els lectors seria la narració curta, i fins i tot el microrelat. A hores d’ara, veiem que la majoria de lectors prefereixen les novel·les llargues, i com més llargues, millor. No sé si és perquè d’aquesta manera es valora més el treball de l’autor o perquè aquests grossos volums representen un repte per al lector. La veritat és que, amb els gèneres literaris, també hi ha jerarquies.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A FRANCESC BODÍ

Francesc Bodí acaba de publicar La passejadora de gossos (Ed. Bromera), una novel·la ambientada en la València posterior a l’esclat de la bombolla immobiliària. A través d’una jove estudiant de Filosofia, que es dedica a passejar gossos per a pagar-se els estudis, anem coneixent el món particular dels seus propietaris, personatges que estan davant moments crucials de la seua vida. Sobre aquesta novel·la hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

-                     ¿Per què tries la feina de passejadora de gossos per a Manela?

     Manela és una estudiant de filosofia a la Universitat de València. Necessitava una feina que fóra compatible amb la seua dedicació acadèmica, un treball que poguera realitzar en el seu temps lliure. I, alhora, el fet de passejar gossos em permetia (li permetia) conèixer els clients. A través dels gossos coneix les seues vides, els seus problemes, les seues històries. Com ella mateixa diu: “Quan una es dedica a passejar gossos, d’alguna manera, quasi sense adonar-se’n, acaba passejant els amos”. Les persones projecten moltes coses sobre les mascotes: inquietuds, temors, dèries, il·lusions, desitjos... Les mascotes són una via d’accés privilegiada a la intimitat de moltes persones, i en aquest cas permeten que puga establir-se una connexió molt especial entre Manela i els seus clients. El que vull dir és que cada corretja de gos du enganxada una història, i amb totes aquestes històries entrecreuades Manela teixeix un tapís de l’actualitat. Un tapís, és clar, ordit sobre el canemàs de la seua pròpia història i, per tant, brodat amb la seua veu.   

-                     La novel·la està narrada des del punt de vista d’una dona, això ¿t’ha suposat més dificultats que quan en les teues novel·les anteriors el protagonista era un home?

     No és la primera volta que use una veu narradora femenina. No crec que m’haja suposat una dificultat especial. Les novel·les es nodreixen de la realitat, però no podem oblidar que són un artifici. L’art és un artifici. Vull dir que de bones històries n’hi ha moltes en el món real, però allò que les converteix en novel·les és la forma de contar-les. I la forma de contar-les vol dir l’estil, l’estructura, la dosificació de la informació, l’espai, el temps, els personatges, el ritme, els diàlegs, la fonètica de les paraules i de les frases, la vivesa i l’encert de les metàfores... I la veu narradora, per descomptat. En aquest cas jo volia una veu narradora en primera persona i femenina. Necessitava les dues condicions, perquè el tema central de la novel·la és la capacitat de lluita i de superació davant de les dificultats, la capacitat que té l’ésser humà de refer-se de les caigudes i de seguir endavant. I, en això, les dones guanyen de bon tros. Les dones no es rendeixen mai, potser perquè mai no han pogut permetre’s el luxe de llençar la tovallola. Històricament han hagut de lluitar pels fills, per la parella, pels iaios, per la família en general, per les injustícies dels altres, i, si els sobra temps després de tanta lluita, lluiten per combatre la seua pròpia desigualtat. Les dones són expertes en això de refer-se de les caigudes. I jo necessitava açò mateix, algú capaç de fer bona cara al mal oratge, algú capaç de dibuixar un somriure enmig del paisatge de l’actualitat. No un somriure ingenu, és clar, sinó més aviat un somriure militant. Un somriure de “sabem que ens heu fotut, però no ens fotreu el somriure”. No volia transmetre un missatge pessimista, sinó mostrar que no podem llençar la tovallola. Per tant, necessitava un veu femenina. Això ho tenia clar. El meu paper ha sigut, en tot cas, fer-la versemblant.

-                     Aquesta és la novel·la en què la teua professió està més present. Els referents filosòfics són constats en la novel·la. ¿Has volgut reivindicar la Filosofia en un moment en què s’ha quedat com a una cosa residual en els plans d’estudi?

     Aquest no és el tema central de la novel·la, però és un dels temes. La protagonista estudia Filosofia, i les coses que està vivint li susciten algunes reflexions filosòfiques. No són reflexions llargues ni profundes. Són, diguem-ne, petites píndoles filosòfiques que em serveixen per mostrar la pervivència i l’actualitat dels problemes filosòfics. La filosofia no és un discurs antic, ni passat de moda, tal com han volgut fer-nos creure els grans savis-ceba de la política i de la pedagogia. La filosofia pertany a la vessant més essencial, més nuclear de l’ésser humà. Tothom fa filosofia en determinats moments de la vida sense saber-ho; potser no la fa de forma sistemàtica ni utilitzant lèxic específic, però la fa. I molts dels problemes filosòfics de fa més de dos mil anys continuen vigents en l’actualitat. La filosofia ens fa crítics, autònoms, lliures i, per tant, ens fa feliços com a éssers humans. Ens fa més humans, en realitat. Tanmateix, si mirem les darreres reformes educatives, sembla que als que manen no els interessa que siguem crítics, autònoms i lliures. Ens volen dòcils i servils. Ens entabanen amb models de felicitat falsos i superficials, deshumanitzats. Estem governats per cínics i per hipòcrites, i no és veritat que la filosofia no els interesse. Si l’han arraconada successivament dels plans d’estudi és que sí que els interessa. Els interessa arraconar-la, enfonsar-la, fer-la desaparèixer perquè no volen ciutadans, volen esclaus dòcils i embadocats.

-                     D’altra banda , ¿has aprofitat el personatge de Gonçal, per a mostrar-te crític amb l’actual sistema educatiu?

     Sí, tampoc és el tema central, però és un altre dels temes. Gonçal és un professor de literatura que pateix una depressió. Dissortadament no és tan estrany que aquests dos conceptes, docència i depressió, siguen cada volta més propers. I no hauria de ser així. La docència és una de les professions més apassionants del món i, tanmateix, també és una de les que acumula taxes més altes de depressió al nostre país. Ens hauríem de preguntar per què. I potser les successives reformes educatives són una bona resposta a aquesta pregunta. Els governs han convertit l’educació en una arma llancívola. En comptes de posar-se d’acord, es dediquen a convertir l’educació en un camp de batalla. Posen la política partidista per davant de l’educació, que és tant com dir que posen interessos espuris per davant dels alumnes. Perquè els primers perjudicats són els alumnes i les alumnes, la gent jove que té el futur per davant (el seu i el nostre), i que hauria de tindre en l’educació l’arma més poderosa per progressar i per lluitar contra les desigualtats. I tot açò al professorat li afecta de forma especial, perquè la docència no és només una professió, sinó una vocació. Els professors treballem amb éssers humans, i açò fa que ens hi impliquem de valent. No entenem quan els polítics no estan a l’altura, perquè veiem que els nostres esforços, i els esforços dels alumnes, i de les famílies, ensopeguen contra murs legislatius absurds. En aquest país tothom és expert en pedagogia. Pertot arreu proliferen les tertúlies mediàtiques on acudeixen grans patums en la matèria, polítics, però ni un sol professor o professora. Als professors no ens pregunten res. A voltes voler fer veure que ens pregunten, però és una política de brindis al sol, com això del “libro blanco de la educación”. Gestos buits per posar-se medalles. Fum de canyot. 

-                       En la  novel·la li dónes molta importància a l’amor. Encara que Manela i Nora, sofreixen o han sofert una situació de desamor, sembla que la sortida de totes les crisis vitals és l’amor.

     L’amor és la gran força redemptora de l’ésser humà. L’amor és el motor del desig, de la família, de la solidaritat, de la pau, del progrés científic, de la vida. No sé si és la sortida de totes les crisis vitals, però, si més no, ho és de moltes d’elles. Naixem per amor, vivim per amor i hauríem de morir per amor. Per això els personatges de la novel·la en són una bona mostra, de la força redemptora de l’amor, cadascú a la seua manera. I no parle només de l’amor romàntic.

-                     ¿Podríem dir d’aquesta novel·la que pretén retratar el paisatge que ha quedat després de la crisi que va començar l’any 2007?

     Sí, efectivament. Un paisatge bastant devastat, per cert. Fa la impressió que les coses ja mai no tornaran a ser igual. Ha sigut una crisi llarga i profunda, i encara no s’ha acabat. Una crisi no només econòmica que alguns han volgut aprofitar per portar l’aigua als seus molins. Una coartada perfecta per desfer coses que havien costat molts esforços. Però jo em negue a caure en aquest parany. No sé si les coses ja no tornaran a ser igual, no tinc una bola màgica, però crec que poden ser millor. De fet, tinc l’obligació de creure-ho. I crec que és una obligació moral. Vull dir que per fer-les realment millor hem de començar per creure en aquesta possibilitat. Potser nosaltres, ves per on, també tenim una coartada. I la literatura en fa propostes.

- La passejadora de gossos, encara que presenta una visió crítica del moment actual, sembla que proposa oblidar-se de grans canvis revolucionaris, i canviar allò que està al nostre abast, comunicar emocions positives i tirar endavant. ¿Comparteixes aquesta visió?

     No són incompatibles ambdós tipus de canvi. Però, potser mentre arriben els grans, no ens aniria malament centrar-nos en els petits. No perdre el somriure, no caure en aquesta gran estratègia de desànim col·lectiu i tirar endavant. Els grans discursos de la modernitat ja fa temps que han entrat en decadència. De fet, els grans canvis solen ser la suma de molts de petits. I les propostes revolucionàries de la literatura solen ser d’aquest tipus. La literatura apel·la a les emocions, als sentiments, a les vísceres, a les metàfores. Els conceptes, en canvi, són eines de la filosofia.   

Josep Manuel San Abdón

LES CLAUS DE LA TRANSICIÓ

MANUEL MILIÁN MESTRE. Els ponts trencats. Barcelona. Ed. Pòrtic. 2016.

La portada de Els ponts trencats deixa ben clar de què va el llibre, veiem un pont trencat i a banda i banda la bandera espanyola i la bandera catalana. És tota una metàfora visual del distanciament els últims anys de la societat catalana i la societat espanyola.

Una obsessió de Manuel Milián al llarg de la seua vida ha estat establir ponts entre Espanya i Catalunya. En el llibre fa referència a tres moments en què aquest pont semblava molt sòlid, i en els quals ell va intervindré molt directament. El primer pont va ser el pacte entre Fraga (quan era ministre de la Governació, en el primer govern després de la mort de Franco) i Pujol l’any 1976, al restaurant José Luis del barri de Chamartín a Madrid. El pacte va ser que Pujol els ajudava en la Transició i el grup polític de Fraga buscava una solució al tema català. Pujol es va mostrar d’acord i Fraga va començar a treballar sobre la idea de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta idea va morir tres mesos després, quan Suárez va formar govern i Fraga va deixar el ministeri.

El segon pont va ser la Constitució, quan Pujol fa una transacció amb Suárez i col·loca el concepte nacionalitat dins de la Constitució. Suárez reconeix regions i nacionalitats però no especifica quines són unes i altres i ho deixa tot penjat. Això es remata amb l’operació Tarradellas, que restitueix la legitimitat històrica de la Generalitat i les seves institucions. Aquest va ser el pont més sòlid, però se’n va anar en orris el 23 de febrer de 1981.

I el tercer pont arriba el 1996 amb el pacte del Majestic que signen José Mª Aznar i Jordi Pujol, que dura quatre anys i que es trenca quan el PP assoleix la majoria absoluta l’any 2000.

Llegir aquest llibre suposa assistir en viu i en directe al coneixement d’alguns dels esdeveniments més destacats dels darrers 50 anys de la història d’Espanya explicats per una persona que els ha viscut en primera línia. Veurem com les inquietuds polítiques de Manuel Milián es desperten en la universitat de Barcelona dels anys 60, en un moment que en moviment estudiantil estava controlat per l’esquerra pel PSUC i per la dreta només hi havia el SEU, ell volia una altra cosa. Vorem com s’inicia en la política activa treballant amb l’empresari Eduardo Tarragona – propietari de Mobles Tarragona – que es va presentar a procurador a les corts franquistes. Després coneixeria més a fons el món de l’empresariat de la ma d’un altre empresari del món del moble – ara mobles La Fábrica – Félix Estrada Saladich.

A continuació arribaria el coneixement i la col·laboració amb Manuel Fraga Iribarne, i el començament de la preparació de les estructures per fer el pas a la transició democràtica. Així es pot llegir la creació de clubs com Ágora a Barcelona i Godsa a Madrid, o el naixement Reforma Democràtica de Catalunya i Reforma Democràtica Española, que serien el nucli d’on sortiria posteriorment Alianza Popular.

Amb la lectura del llibre coneixerem a fons la personalitat de Josep Tarradellas, amb qui Manuel Milián va forjar una íntima amistat, i com es va organitzar el seu retorn a Catalunya.

També sabrem com es va dur a terme el pacte del Majèstic entre el Partit Popular i Convergencià i Unió que donaria la presidència del govern a José Mª Aznar l’any 1996.

A l’apartat periodístic també se li dedica un ampli espai. Assistirem a les vicissituds de la premsa de Barcelona dels anys 70, amb la seua experiència en el Noticiero Universal, el Tele – Exprés i el Diario de Barcelona. Però sobretot coneixerem els avatars de la fundació de El País, on va arribar a ser accionista i membre del consell d’administració.

Acaba el llibre amb una anàlisi de la situació actual de la política espanyola, centrat sobretot en el Partit Popular, i lamenta la deriva que ha seguit el partit, molt diferent al que pretenien aquells que el van fundar.

Però sens dubte hi ha tres episodis cabdals per a entendre el pensament i l’activitat política posterior de Manuel Milián Mestre, que s’expliquen al començament de llibre. En primer lloc la tragèdia que suposa per a la seua família la Guerra Civil, després l’educació rebuda per part del seu oncle capellà, el conegut historiador Manuel Milián Boix i finalment el seu pas pel Seminari de Tortosa.

Els ponts trencats és un  llibre farcit d’informació i que ens podrà ajudar a comprendre algunes claus de la Transició.

Josep Manuel San Abdón

TIRAR ENDAVANT AMB VISIÓ POSITIVA

FRANCESC BODÍ. La passejadora de gossos. Edicions Bromera. Alzira. 2016.

La passejadora de gossos, novel·la amb la que Francesc Bodí va guanyar el Premi “Ciutat de València” 2015, està ambientada en la València posterior a l’esclat de la bombolla immobiliària.

La novel·la està contada des del punt de vista d’una dona, Manela, una jove estudiant de filosofia, que per pagar-se la carrera es dedica a passejar gossos, la qual cosa li permet entrar en contacte amb els seues propietaris, i conèixer els seus problemes vitals, això ens porta a un dels temes preferits de l’autor, les crisis vitals, que ja havia explorat en novel·les anteriors com L’infidel o El soroll de la resta. Aquesta vegada la crisis vital afecta a diverses persones i és conseqüència de diverses circumstàncies, crisis en les relacions amoroses, problemes derivats de la crisi econòmica, insatisfacció professional...

Com en les novel·les a les que hem fet referència abans, l’amor és una de les causes de la crisi existencial dels personatges, la pròpia narradora pateix una crisi de parella. Nora, la veïna de baix, ha estat abandonada pel seu marit, i es queda amb un fill discapacitat i una hipoteca per pagar. La notària es transforma gràcies a la seua relació amb el banquer. La soledat de la vellesa que pateixen el senyor Alegre i la senyora Aurèlia té en la seua entranyable relació un bon motiu per a seguir vivint.

Francesc Bodí és professor de Filosofia en un institut, i és en aquesta novel·la on es veu més clara la petjada del seu ofici. Si bé L’infidel ja era protagonitzada per un professor d’institut, ací és on apareix més clara la problemàtica de la professió mitjançant la presència de Gonçal, un professor de baixa per depressió, que li explica els conflictes que presenta aquesta professió avui en dia a la jove Manela. Aquesta, per la seua banda, com a estudiant de filosofia dóna suport sovint a les seues reflexions sobre la realitat amb  referències als seus coneixements filosòfics.

Manela és un personatge molt vital, molt implicat en els problemes dels demés, que la porten de vegades a organitzar algun embolic per tractar de solucionar els problemes en què viuen immersos els propietaris dels gossos que passeja, que contrasta amb el que li diu de vegades, Ferran, la seua parella, “això no és cosa teua”. Ella fa com de psicòloga dels amos dels gossos, com diu al final: “Fa una setmana que no els passege i ja els trobe a faltar. Als gossos i als amos. De fet, a hores d’ara no sé a qui he passejat més.” Aquest personatge està molt ben traçat destacant la visió sempre positiva que té de les coses.

Si el final de El soroll de la resta quedava obert plantejant-nos si era possible fugir de la realitat que ens envolta, però amb unes perspectives prou pessimistes. La passejadora de gossos presenta un final més optimista, però tal vegada això ve de tocar més de peus a terra, potser no cal plantejar-nos canvis molt revolucionaris sinó anar canviant allò que és possible cada dia en les nostres vides i tirar endavant.

La passejadora de gossos està narrada amb un estil àgil i clar, amb una acurada utilització del llenguatge, característiques en les que excel·leix l’autor. Tendresa, reflexió de la realitat, visió crítica del moment i personatges davant moments crucials de la seua vida, fan d’aquesta novel·la una lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón

CONVERSA AMB JOSEP USÓ

Amb L’any de l’herba sana (Onada Edicions) Josep Usó ens torna a transportar als anys de la Guerra Civil i de la postguerra. L’acció de la novel·la transcorre en un poblet de l’interior de Castelló, on l’enveja, la gelosia i la venjança desencadenarà un terrible tragèdia. Una novel·la narrada amb un estil àgil que va atrapant el lector a mesura que s’endinsa en la seua lectura. Va ser guardonada amb el premi “Vila de Puçol” 2014. Amb l’autor hem mantingut aquesta conversa sobre la novel·la.

-                     L’any de l’herba sana és la tercera novel·la que escrius ambientada en la Guerra Civil i la postguerra. Per què t’interessa tant aquest tema?

La guerra civil continua sent una part de la nostra història de la qual en sabem molt poc. Especialment dels episodis que ens podrien resultar més propers, d'aquells que van succeir al nostre poble, o en els quals hi va participar algun familiar o veí. Per tant, té per a mi l'atractiu d'una història propera però a la vegada desconeguda. Molt sovint m'he trobat lectors que m'han demanat si algun episodi que apareix en alguna de les meues novel·les va ocórrer realment tal i com el narre. O d'altres que, a partir de la lectura m'han explicat records de quan ells eren xiquets i que mai havien contat a ningú. Aquest fet sempre m'ha sorprès, perquè en general, per escriure sobre aquest període, només m'he documentat dels fets més generals. Com per exemple, de en quines dates passa el front per un lloc determinat. Per a la resta, he arribat a la conclusió que les veritables forces que mouen aquests conflictes, són sempre les mateixes a qualsevol lloc: l'enveja, l'avarícia, la luxúria, el ressentiment per qualsevol tema que no res a veure amb la guerra o amb la ideologia. Al capdavall, moltes guerres actuals pretesament religioses s'alimenten de petroli, de diamants o de qualsevol altra matèria primera quan no ho fan directament d'un interès per vendre armament.

I, en general, per escollir una situació extrema com una guerra, em resulta més fàcil parlar de la civil perquè jo encara he conegut els meus avis que la van viure d'una manera dramàtica (en tots dos bàndols) i que sempre han fet mans i mànigues per a no explicar res. Era com una època fosca per la qual passà tothom però de la qual ningú no en volia parlar. Absolutament fascinant. I em sembla que ara, després de tants i tants anys, ja va sent hora de tractar-la com un conflicte més, com una ocasió qualsevol per a descriure passions de tota mena. Amb tot, encara hi ha gent que pensa que mai se n'hauria de parlar per a no reobrir velles ferides. Però jo pense que moltes de les ferides no estan ben tancades. Cal parlar-ne per tal que es puguen tancar molts dols que encara no s'han pogut tancar.

-                     Els personatges principals – Celestino, Vicent...- es veuen embolicats en situacions tràgiques que ells  no han provocat.

Molt sovint, en qualsevol conflicte, les persones es veuen en situacions que no han provocat de cap manera. També passa en moltes altres etapes de la vida. Si, posem per cas, els teus amics decideixen en un moment donat de l'adolescència abandonar els estudis, es fa molt més difícil continuar sol, perquè en aquesta època els amics són molt importants. O si tens un bon mestre d'una determinada assignatura, és molt més fàcil que t'acabes inclinant per aquella a l'hora d'anar a la universitat. Això mateix, però molt sovint amb conseqüències més greus, passa en una guerra. Per exemple, viure a un poble o al poble del costat, pot significar estar amb els uns o amb els altres. I les persones, sempre tracten de sobreviure i d'eixir ben parats de qualsevol situació. Per molt que t'incomode, t'ofenga o et repugne una situació en un moment i lloc determinats, poca gent s'enfrontarà sense armes amb algú que vaja armat per corregir-la. Perquè si et maten ja no tens opció de res. Sempre es tendeix a sobreviure i esperar a veure si més endavant es pot fer alguna cosa. Però més endavant la situació pot haver canviat molt més i tu ja no sempre tens l'opció de rectificar.

I tot això, sol ser provocat per un put atzar. De la mateixa manera que perds un avió, agafes el següent vol i t'estalvies un accident aeri. O te'l trobes, que tot pot passar. Molts dels personatges de L'any de l'herba sana són víctimes d'aquest atzar. I després, només tracten de continuar endavant amb la seua vida, per difícil que els resulte.

-                     Com en una altra novel·la teua, La senda llarga, ací també trobem un capellà molt allunyat de les virtuts del cristianisme.

Els capellans sempre han segut persones molt poderoses a Espanya. Molt més que a qualsevol altre país que jo conega. Probablement, el seu poder és excessiu. I les seues opinions molt respectades, fins i tot en àmbits en els quals la seua autoritat no hauria d'existir. Per exemple, en ciència. Recordem que les pressions de l'Església van estroncar un bon temps les investigacions sobre cèl·lules mare, quan ja s'albirava que eren una via nova i poderosa per millorar el tractament de moltes malalties.

D'altra banda, els capellans catòlics tenen una vida molt incompleta. El seu celibat forçós els obliga a uns esforços molt difícils de mantindre. No hem d'oblidar que, al capdavall, són homes. I aquest celibat els obliga a no tindre mai una família pròpia ni fills. Sembla ser que un dels motius fonamentals pels quals es manté aquesta situació és per a que la Institució herete els seus bens a la mort del mossèn.

Però una persona molt privada d'afecte, sovint desenvolupa actituds que el compensen d'una manera o altra. I n'hi ha que es dediquen a acumular riqueses “terrenals” (sovint influint per tal que l'Església siga l'hereva dels bens d'alguns devots); d'altres, incapaços de suportar l'absència de sexe en la seua vida, cauen en pràctiques terribles, com la pedofília, que malauradament sembla molt estesa entre el clergat.

En qualsevol cas, una persona que molt sovint pateix alguna mena de complexos i fortes mancances afectives, dotada a més a més d'una indiscutible i indiscutida autoritat, sol resultar un personatge literari molt atractiu.

Un cas particular és Evaristo Clausell, el personatge del capellà de La senda llarga. Aquell és una mala persona que es fa capellà per tal de no haver de treballar com la resta dels joves de la seua generació.

-                     Creus que la restauració de la democràcia no ha fet justícia al profund patiment de persones com Virtudes?

Rotundament, no. Hi ha una dada terrible però que és certa. L'Estat Espanyol és, al darrere de Cambodja, el segon país del món que més fosses comunes té. Després de tot el que ha passat a Europa en els darrers setanta anys, la fossa comuna més gran de tota Europa està al cementeri de València; es calcula que allà hi ha prop de vint-i-vuit mil morts soterrats. I el dol per qualsevol desgràcia, per terrible que siga, s'acaba tancant. Qualsevol mort, per terrible, desgraciada i fora de lloc que estiga, acaba per esvair-se. És allò que els vells anomenen “una pena morta”. Sens dubte, la pitjor de totes és la mort d'un fill, però fins i tot aquesta, les mares l'acaben assumint (no superant).

Però el problema és que des de la mort de Franco fins avui mateix, no s'ha posat en marxa cap projecte seriós per tal de treure tots els morts de les seues fosses. I aquests morts no són una  pena morta. Resta pendent el fet que puguen “reposar en pau”. Quelcom tan senzill com recollir les seues restes i deixar-les juntament amb les d'aquells als qui van estimar. Encara ara, hi ha molts vells que demanen poder soterrar els seus parents que foren assassinats en plena guerra o després i que jeuen soterrats a la vora de camins o al mig d'algun bancal.

Em resulta terrible la insensibilitat d'un poder que nega a una persona, tants anys després d'uns fets esgarrifosos, el mínim consol de recuperar unes restes humanes per tal que els seus descendents, senzillament sàpiguen on estan soterrats i els puguen anar a recordar a un lloc concret. Exactament igual com fa tothom. I encara més que els arguments que es facen servir siguen de tipus econòmic (quan es malbaraten tants recursos en projectes que no serveixen per a res) o acusant aquestes persones de revengistes (quan es continua mantenint amb fons públics un lloc com el Valle de los Caidos).

Espere que aquesta situació es resoldrà més prompte que tard. En cas contrari, les Virtudes que continuen vives, transmetran el seu dolor i angoixa als seus descendents i la seua pena, seguirà essent una “pena viva”.

-                     L’acció de la novel·la està situada en un petit poble de l’interior de Castelló. És perquè en els pobles xicotets estaven més arrelats els sentiments d’enveja, gelosia i venjança que desencadenen la tragèdia de la novel·la?

En aquest cas concret, la primera idea de la novel·la em fou suggerida per la fotografia que apareix a la portada. Jo la vaig veure al Facebook i amb un peu de foto, que va resultar del tot fals, que feia referència a un poble de l'interior de Castelló. I em va agradar la idea de situar l'acció a un poble menut i sense nom perquè això em permetia aprofitar les imatges, escenaris i personatges secundaris que conec de molts dels pobles d'aquesta zona. Al capdavall, quan es va a caminar un diumenge per qualsevol de les serres que tenim gairebé a tocar, s'hi veuen molts bancals, masos aïllats, ermites, camins, barrancs i fins i tot arbres concrets, que bé han de tindre la seua història pròpia. De manera que he aprofitat aquesta activitat de lleure, el senderisme, per conèixer i recordar paisatges, llocs i indrets que m'han servit per crear alguns dels escenaris que es descriuen a L'any de l'herba sana.

D'altra banda els sentiments, com les passions, són els mateixos als pobles menuts que a les ciutats. Però a mi em resulta més atractiu parlar des d'un poble perquè jo també ho sóc, de poble. I el que es descriu a la novel·la té l'avantatge que està prop de Castelló; de manera que els avantatges que ofereix,  fonamentalment serveis, estan a tocar, mentre que l'ambient tranquil d'un poble amb una economia eminentment agrari es podia contraposar d'una manera colpidora amb el terrabastall que suposa el pas d'una guerra. Una guerra que, d'altra banda, es va apropant irremeiablement al llarg de la història. I també m'atreia crear una atmosfera de tensió creixent amb l'aproximació al poble de l'escenari bèl·lic.

Però torne a insistir; en realitat, les grans passions són les mateixes a tot arreu. Tant és al poble com a la ciutat. O ací  o allà. L'enveja, per esmentar-ne una, fa infeliç aquell qui la pateix. I tant és on visca o on se'n vaja fugint d'ella. El que mai acaba d'entendre l'envejós és que la seua enveja viatja amb ell perquè en forma part d'ell mateix. 

Josep Manuel San Abdón

LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI DE L’ARXIPRESTAT DE MORELLA

JOSEP MONFERRER I GUARDIOLA. Mossén Manuel Milián i la salvaguarda del patrimoni de l’arxiprestat de Morella(1933 – 1940). Onada edicions. Benicarló. 2015.

Fa anys, quan vaig tindre el goig de conèixer Joan Fuster, en saber que jo era del Maestrat em va comentar que ací havíem tingut uns quants capellans que havien fet una gran tasca cultural, i em va citar entre d’altres mossèn Manuel Milián. Si això no era prou sabut, aquest llibre que ara comentem ve a donar la raó al savi de Sueca.

Mossén Manuel Milián Boix va nàixer a Morella l’any 1908, als 14 anys va ingressar al seminari de Tortosa, on va coincidir amb el futur cardenal Tarancón. Des de ben jove va destacar en l’estudi de la història, les belles arts i l’arqueologia, és per aquests coneixements que una vegada ordenat sacerdot, l’any 1933, el llavors bisbe de Tortosa, Félix Bilbao, li va encarregar fer un inventari de tot el patrimoni artístic de la diòcesi, l’Inventario Monumental Dertusense, una tasca feixuga, ja que en aquell moment la diòcesi de Tortosa, s’estenia des de Maials, a les terres de Lleida, fins Almenara, l’últim poble de les comarques de Castelló, i cap a l’interior arribava fins Calaceit en la comarca del Matarranya. Cal tenir en compte a més, que en aquell temps, per arribar a alguns del pobles, només es podia fer a peu o al llom d’alguna cavalleria.

Mossén Milián va fer aquest treball entre desembre de 1933 i març de 1935. Va estructurar l’inventari en sis blocs, el primer els edificis, i la resta de béns els va agrupar en béns fixos, béns mòbils, material d’arxiu, material de biblioteca i peces de valor material.

La segona part del llibre es fixa sobretot en la situació del territori que abraçava l’arxiprestat de Morella, es realitza una ràpida visió socioeconòmica i religiosa dels anys de la República. Després es centra en la destrucció del patrimoni religiós en els primers dies de la Guerra Civil realitzat per xicotets grupuscles  de la FAI, que tenien aterrida la població i que es va centrar sobretot en les imatges sagrades.

Josep Monferrer fa un repàs exhaustiu de tot allò que va ser destruït en les diverses parròquies de l’arxiprestat de Morella, i a continuació dedica un capítol a la reacció cívica enfront de la barbàrie. El maig de 1937 es va constituir la Junta Delegada de Incautación, Protección y Salvamento del Tesoro Artístico de Castellón de la Plana, de la que formaven part figures de prestigi del món cultural castellonenc com Joan Baptista Porcar, Joan Adsuara, Sos Baynat, Sánchez Gozalbo o Bernat Artola. Que es van encarregar de portar i custodiar al Museu Provincial de Castelló, aquell material que havia aconseguit salvar-se i que es conservava als ajuntaments o en cases particulars.

Quan el juny de 1938 l’exèrcit sublevat va entrar a Castelló, se’n va fer càrrec del patrimoni el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. Gràcies a l’inventari que havia fet mossèn Milián es van poder anar restituint les obres d’art als seus propietaris originals.

Completen el llibre dos annexos un sobre la pràctica religiosa a les parròquies de l’arxiprestat de Morella als anys trenta del segle, i un altre sobre l’estat del patrimoni de les parròquies a l’any 1940.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A MARTÍ DOMÍNGUEZ

Martí Domínguez és doctor en Biologia i professor de periodisme a la Universitat de València. Col·labora regularment en El País, La Vanguardia i El Temps. Dirigeix la revista científica Mètode, per aquesta tasca va rebre el Premi Nacional de Periodisme. És autor de les novel·les Les confidències del comte de Buffon (Premi Andrómina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València), El secret de Goethe (Premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València), El retorn de Voltaire (Premi Josep Pla) i El fracassat. És autor de l’assaig El somni de Lucreci (Premi Carles Rahola).

La seua darrera novel·la La sega (Ed. Proa), editada fa unes setmanes, ens transporta a les muntanyes del Maestrat interior, on en la segona meitat dels anys 40 i principis dels 50 del segle passat es va desenvolupar una autèntica guerra entre els maquis i la Guàrdia Civil, al mig de la qual es van trobar els habitants dels masos de la zona que en van patir les conseqüències. Sobre el contingut de la novel.la hem mantingut la següent entrevista.

-                     Aquesta novel·la és d’una temàtica totalment diferent a les anteriors que havies escrit. Com naix la idea d’escriure-la?

Tinc un mas al Penyagolosa. Quan el vaig comprar, em vaig trobar un màuser amagat. Vaig començar a preguntar, i varen començar a aparèixer temibles històries de repressió, de maquis i guàrdies civils. Allò va ser el germen d’aquesta novel·la tan dura, però que enllaça amb les anteriors des del punt de vista de la lluita de la raó contra el fanatisme.

-                     Per què vas decidir que la veu narrativa fóra un xiquet?

Els masovers quan m’explicaven el que havien viscut, sempre em deien: jo era un xiquet de set o vuit anys quan va passar açò o açò altre... Per això, després de donar-li moltes voltes, vaig triar aquesta veu, que em sembla honesta.

-                     Em resulta molt interessant la figura del mestre don Arcadi, intentant transmetre la cultura enmig de la barbàrie del moment. Per què introdueixes aquest personatge en la novel·la?

Durant la Segona República, hi hagueren moltes escoles rurals. I molts mestres que varen fer una gran tasca. Don Arcadi pertany a aquesta escola de Giner de los Ríos: és un homenatge a aquells mestres, que en molts casos s’hi deixaren la pell.

-                     S’observa en la novel·la un clar intent de reproduir la parla de la zona. L’aparició del mestre don Carles, pretén ser un homenatge a Carles Salvador?

Sí. És una mescla de Salvador i Coromines. Crec que Carles Salvador també engendra aquesta figura de mestre, d’il·lustrat que creu que el conreu de la cultura pot canviar el món. He intentat reproduir el llenguatge del Maestrat, però sense caure massa en un patois local. Almenys, les paraules són les del lloc.

-                     Quina ha estat la repercussió posterior de tota aquella repressió en el Maestrat?

Entre altres coses, l’abandonament dels masos. Es va passar molta por, i moltes injustícies, durant quasi deu anys. Els masovers varen fugir a la Plana, o a Barcelona, tan aviat com pogueren.

-                     La teua vessant de naturalista apareix al llibre; els animalets, els fòssils, les plantes...per a mi aquesta part del llibre és molt bonica, quan Goriet i els dos mestres comencen a classificar-los, sembla que comença un moment d’esperança, però ràpidament xocarà amb la brutalitat que ve a continuació.

Sí, està buscat aquest contrast. Goriet ho té tot per davant: malgrat la mort injusta del pare, pot estudiar, i podria arribar a ser un bon mestre, o potser fins i tot alguna cosa més... Però la realitat no perdona, ni la barbàrie.

-                     Alguns personatges, com ara el metge per exemple, tot i que podrien estar enquadrats en el bàndol dels vencedors presenten un alt grau d’humanitat. Em sembla que has volgut fugir de maniqueismes entre bons i dolents. És cert?

He intentat evitar els estereotips. El metge no pogué triar bàndol, com tantes altres persones durant la guerra. Per altra banda, també els maquis maten i torturen. Allò fou una carnisseria generalitzada: tots contra tots.

-                      “Un silenci dens es va abatre sobre aquells dies...” diu Goriet al final de la novel·la. Pretens amb la novel·la recuperar la memòria històrica d’aquells fets? Sembla que va ser difícil que els qui van viure aquells temps en volgueren parlar.

El fet de ser veí m’ha obert algunes portes. Saben qui sóc, i alguns masovers s’han animat a parlar. També he participat en les activitats del Grup per la Memòria Històrica de Castelló. Tot plegat, el que apareix a la novel·la és real, encara que les biografies estan creuades per a evitar situacions incòmodes. Fins i tot el capità Mata, és un personatge autèntic, que va aplicar les ordres de Franco amb gran efectivitat. Gràcies a la seua tenacitat i crueltat, es va acabar amb els guerrillers i ell fou ascendit a coronel. Matar eixia a compte, aleshores.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A FELIU VENTURA

       El cantautor Feliu Ventura ha debutat recentment com a novel•lista amb la novel•la Com un record d’infantesa (Sembra llibres). Un homenatge a Ovidi Montllor, però també un intent de recuperar la memòria històrica, tant al País Valencià com a Xile, els dos espais on es desenvolupa la trama. Sobre aquesta obra hem mantingut amb ell la següent conversa.

- ¿Per què tries Ovidi Montllor per encapçalar amb versos de les seues cançons cada capítol de la novel•la?

        Ha estat una manera d’estructurar el llibre i evocar totes les cançons que il•lustren els capítols

- La ignorància del passat històric de les seues famílies que tenen Violeta i Víctor ¿seria un símbol del desconeixement del passat recent que té una part majoritària de la joventut del nostre país?

       Podria ser, de fet són històries robades, amagades. El seu desconeixement del passat no ve del no voler saber sinó del no poder saber.

- ¿Quina importància ha tingut en el naixement de la novel•la el documental que vas fer el 2012, La memòria de la música?

     Molta, és la tesi principal que hi ha l’intangible com a eina simbòlica per a recuperar la memòria, les cançons, per exemple.

- Em crida l’atenció el que diu Max al principi de la novel•la: “ Ja és hora que passen pàgina. Si no ho fan, no avançarem mai.”. Casualment en un article publicat a la revista Saó, sobre la memòria històrica, l’autor Marc Baldó, reprodueix unes paraules d’un jove dirigent del PP, Pablo Casado, en la mateixa línia: “los de izquierdas...son unos carcas, están todo el día con  la guerra del abuelo, con la fosa de no sé quién, con la memoria histórica.” ¿Hi ha molts paral•lelismes entre la societat xilena i la nostra?

        Jo crec que sí, compartim un dolor provinent de la violència política de la dreta cap a l’esquerra

- Víctor quan sap la vertadera història del seu avi, al començament s’indigna, però després el compren: “al cap i  a la fi, m’havia volgut protegir del tot el que ell havia patit.” ¿S’han servit els poders d’aquest sofriment que van passar el qui van viure la Guerra Civil i la postguerra per a ocultar la memòria del passat?

      Crec que sí, els lleis de punt final i el fet que no tinguem funcionant unes lleis de memòria històrica, no podem parlar de reparació i no podem parlar de la transició com a una reconciliació.

- La novel•la està il•lustrada amb cançons no només d’Ovidi, sinó també de Víctor Jara, Violeta Parra. Antonio Vega, Obrint Pas...¿Són les cançons una manera de preservar la memòria històrica? 

        Evidentment sí, són capsules de memòria que ens recuperen la vida quotidiana de molta gent.

- Anit al programa “Savis” del Canal 33 s’entrevistava la fotògrafa Colita, que va retratar molts dels cantants de la Nova Cançó. Es queixava de que no s’havia valorat prou la feina dels cantants de la Nova Cançó, que era un deute pendent de la democràcia. ¿Per què creus que ha passat això?

       Amb la Nova Cançó i amb la Cançó posterior. No hi ha un deute pendent, hi ha un dany provocat des de les institucions que, paradoxalment, van ser possibles per la força mobilitzadora de la cançó. En altres països de tradició amb la cançó com Itàlia, França, etc... això no ha passat.

Josep Manuel San Abdón

LA ROCA INDESTRUCTIBLE DE LA MEMÒRIA VIVA

FELIU VENTURA. Com un record d’infantesa. Sembra llibres. Carcaixent. 2015. Il·lustracions de Daniel Olmo.

Com un record d’infantesa és el debut com a novel·lista del cantautor Feliu Ventura. El títol ens remet de seguida a una cançó d’un altre cantautor, Ovidi Montllor. En efecte, les cançons del cantant alcoià juguen un paper molt important en el desenvolupament de la història.

La novel·la és narrada des del punt de vista de Víctor, un jove xilè, dibuixant de còmics, nét d’un exiliat republicà, que el va criar després que els seus pares moriren, segons li van explicar, en un accident de cotxe. Quan mort el seu avi trobarà un missatge ocult en un disc d’Ovidi Montllor que el portarà a viatjar al País Valencià, on coneixerà Martina, una antiga revolucionària xilena, amiga de la seua mare, a través de la qual descobrirà l’autèntica història de la seua família.

Com un record d’infantesa està estructurada amb capítols breus encapçalats tots per un vers d’alguna cançó d’Ovidi Montllor. Víctor el coneix perquè és una música que sonava sovint a casa del seu avi, quan sap la seua voluntat que les seues cendres siguen escampades en un riu del terme d’Alcoi, demana permís a la feina per a viatjar al País Valencià, per a investigar sobre la vida del cantautor i poder fer-ne un còmic. A casa de Martina coneixerà més del cantant, però sobretot serà a través d’un vell músic que formava del grup que l’acompanyava, sabrà de tots el problemes que va tindré per a desenvolupar una carrera artística normal, sobretot a partir de l’anomenada Transició democràtica, quan aquells que impulsaven les seus actuacions durant la dictadura van arribar als ajuntaments i el van considerar una figura incòmoda. En aquest punt la novel·la és interessant per als joves lectors per a descobrir un cantant i un període de la nostra història recent.

Però allò més dur que descobrirà és l’autèntica història de la seua família, primer què va passar realment amb el seus pares, a través del relat de Martina, que li explica records i li mostra documents sobre ells. Després quan es trasllada a Alcoi per dipositar les cendres de l’avi, coneixerà un horrible episodi de la postguerra on ell es va vore mesclat  i que va ser la causa del seu exili.

Una de les principals virtuts de la novel·la és vore com va pujant en intensitat emocional. A cada nou capítol a mesura que anem coneixent, al mateix temps que el protagonista, noves dades del que li va passar a la seua família, la història va adquirint més i més interés. Feliu Ventura domina molt bé el ritme de la narració.

Un altre aspecte molt ben traçat és l’evolució del personatge, el seu avi ha volgut preservar-lo dels patiments de la seua família, per això al començament quan veu als carrers de Santiago una manifestació de familiars de desapareguts de la dictadura de Pinochet diu: “Jo, com molts altres compatriotes, me’ls mirava amb una certa indiferència.” Després quan sap tota la veritat s’implica totalment en la recuperació del passat.

La novel·la estableix un paral·lelisme entre els finals de les dictadures militars espanyola i xilena, sobre el peatge de silenci que es va tindre de pagar en un i altre cas. Max, el director de la revista per a la que treballa Víctor és un reflex d’un pensament que domina en les nostres societats i en els partits polítics dominants, quan veu una manifestació de familiars de desapareguts de Xile diu: “Ja és hora que passen pàgina. Si no ho fan, no avançarem mai.” Però tots tenim dret a saber, per això són avui els néts els qui reclamen la memòria dels avis, perquè com diu Víctor al final de la novel·la: “he comprès que junts formem part de la roca indestructible de la memòria viva.”

Josep Manuel San Abdón

CONVERSA AMB IVAN CARBONELL SOBRE LA PACIÈNCIA DEL MINOTAURE

Iván Carbonell Iglesias acaba de publicar La paciència del minotaure (Onada edicions), llibre amb el que va guanyar el X Premi Internacional de Literatura de Viatges “Ciutat de Benicàssim”. La paciència del minotaure és una novel·la excel·lent que ens convida a un viatge per a descobrir llocs i fets de la València de la Guerra Civil, però també ens transportarà a altres escenaris de la Segona Guerra Mundial com Amsterdam, Cracovia, Munic, Friburg...Evian, el protagonista, recorre de punta a punta aquest laberint europeu, per trobar-se cara a cara amb el minotaure al final del periple. De tot això hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

-                     En l’entrevista que et feia arran de la publicació de La promesa del gal·lés, em deies: “El passat sovint tanca les claus per interpretar el present.” ¿És això el que va buscant Evian en el seu viatge per Europa quan mostra el seu interés pels fets de la Segona Guerra Mundial? ¿Queden encara molts focs no apagats i molts capítols sense tancar, com ell diu?

Efectivament, en el passat encara hi ha peces que no han encaixat, episodis sobre els quals no s’ha fet llum, com la mateixa traïció d’Anna Frank, i que encara poden afectar el present. Sovint en el passat trobem l’explicació per al present. Ara mateix, per exemple es compara el que està passant a Catalunya amb la declaració semblant que hi hagué allí als anys 30. Quasi un segle després aquell capítol interromput retorna al present amb noves formes i nous protagonistes, però sense deixar de ser una continuació.

-                     El senyor Ciscar mostra a Evian una València soterrada. En un altre moment mentre Evian i els seus amics visiten Munic, ell es queda sol fotografiant un carrer i diu “Aquell era un dels racons de memòria que passen desapercebuts, però que conten tantes coses (...). M’encantava aquell racó i aquell memorial.” ¿Vols reivindicar amb el llibre aquesta memòria històrica oculta?

I tant que sí. Munic és una ciutat que ha decidit al contrari que Berlín no fer un memorial explícit al terrible passat d’aquella ciutat. Has de buscar els memorials, les indicacions de les tragèdies. A la ciutat de València directament tot el patrimoni de la guerra i de la postguerra o el record de les grans injustícies ni està indicat ni s’ha decidit fer-ne res. Hi ha ciutats ocultes sota les ciutats que coneixem. I aquesta invisibilitat no hauria de ser.

-                     Un aspecte que m’ha interessat molt de la novel·la, és com vas enllaçant els fets; una cançó que et fa aclarir una història, una anècdota, un quadre, la referència a un llibre...Això requereix un treball molt complex, no?

No és tan complex perquè sovint quan escrius recordes algun quadre o alguna cançó que ja t’agradava d’abans, que coneixes i tens enregistrat prèviament. Quan dónes forma a la novel·la recordes aquella cançó o aquell quadre o aquella anècdota i aleshores encaixa fàcilment com si estiguera molt premeditat. De totes formes, he de reconèixer en dues autores, La cançó de Salomó de Tony Morrison i Harry Potter, volum 7 de J.K. Rowling aquesta idea de relacionar trama i cançons o rondalles. Llegint aquestes autores és com vaig entendre aquesta tècnica. 

-                     ¿Quina importància ha tingut el diari d’Anna Frank per al naixement de la novel·la?

La novel·la va nàixer abans de la idea d’incorporar el tema d’Anna Frank, però un viatge a Amsterdam i la lectura d’aquell dietari van aparèixer enmig de la redacció del llibre i van passar a ser determinants en la novel·la. Va ser una sort, la veritat, incorporar aquell tema que li venia com un guant al que pretenia contar.

-                     ¿Les diverses fotografies que il·lustren el llibre són l’origen de la novel·la o les has incorporat posteriorment?

Algunes les tinc col·leccionades en la memòria des de fa molt de temps, altres sí tenen una relació amb la idea inicial de la novel·la, com a motor de la creació de la trama, com passa amb la foto del jove Hitler, i altres són posteriors a meditar la trama i anar buscant materials. Però totes tenen una funció primordial sobre la lectura, algunes més que altres, clar. 

-                     Evian diu que és de l’Arsenal perquè el seu entrenador és Arsene Wenger, que té nom francés i cognom alemany, i a més és francés i parla alemany. Hi ha altres personatges a la novel·la, que com diu Raimon, tenen una identitat compartida. ¿Aquesta mescla d’identitats pot ser el Teseu que acabe amb el Minotaure i faça sortir la vella Europa del laberint?

És una manera molt intel·ligent i interessant d’enfocar el llibre. El minotaure és en principi un personatge que el lector ha de descobrir abans que el minotaure el trobe a ell. És un joc amb el lector, però també és cert que representa tots aquells camins interromputs de la vella Europa que encara no han conclòs, les ferides per tancar. El Teseu que seria Evian al llibre fins i tot ha de decidir què en fa, del minotaure, si acaba amb ell o deixa que continue al laberint que és la seua vida, de manera que la vella Europa continua sense acabar de cloure’s.

-                     A la novel·la el lector trobarà molts referents històrics. ¿Però, els fets que narres que van passar al cafè Copacabana del carrer La Pau de València, són reals o formen part de la ficció?

   Són una absoluta ficció, però sí que és cert que al carrer La Pau durant la guerra i abans hi havia una activitat política febril. Allí podem trobar un rastre d’Antonio Machado encara i sempre m’ha semblat un carrer fascinant. Els fets del Copacabana són una ficció, però pretenen recordar que hi hagué molts nazis que es refugiaren a la zona meridional del País Valencià, muntaren negocis i dugueren bona vida sota l’empara del règim de Franco. I això ja no és ficció, sinó una veritat implacable.

Josep Manuel San Abdón