dilluns, 6 de juny de 2016

ENTREVISTA A VICENT PENYA


Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha publicat recentment Insòlita memòria(Onada edicions), un llibre de relats amb el qual va guanyar el 31è Premi de Narrativa “Vila de Puçol”. Un llibre que ens transporta a la memòria de la infantesa i joventut del narrador, amb unes històries on es conjuga el dramatisme amb la ironia i fins i tot l’humor, en un marc sovint fantàstic i oníric. Uns relats molt ben escrits que val la pena llegir. D’aquests llibre i altres qüestions hem parlat amb l’autor.
-                     Tenim entès que les històries d’Insòlita memòria estan basades en fets de la teua infantesa i joventut. La memòria acostuma a ser insòlita?
El germen de les històries d’Insòlita memòria és l’esclat d’alguns records anecdòtics de la meua infantesa i joventut, però el desenvolupament d’aquestes històries és totalment fictici. Quan jo era un xiquet, no vaig trobar mai cap afusellat de la guerra civil, ni mai vaig presenciar l’ofegament d’un company meu, ni mai em tancaren en un reformatori per insultar l’alcalde del poble, l’església catòlica o el dictador “repugnant” que ens governava. La memòria, moltes vegades, pot ser insòlita, perquè és un conjunt boirós d’elements del passat que sovint no podem fixar ni concretar.
-                     Diuen que una de les pàtries de les persones és la infantesa, però en les teues narracions, el record o el retorn al temps de la infantesa i de la joventut és més aviat cruel o si més no desgraciat.
És cert que les meues narracions estan impregnades de dramatisme però, si les llegim atentament, hi podem trobar molta ironia i comicitat. El món de la infantesa i la joventut és un àmbit idíl·lic, màgic, però també té aspectes molt cruels i desgraciats, els quals he volgut reflectir d’una manera exagerada i irreal en el llibre.
-                     Les narracions estan ambientades en algun poble mediterrani, on la quotidianitat sovint acaba confonent-se amb un món oníric, misteriós, fantàstic... Per què t’interessa el contrast d’aquests dos mons?
L’art no ha d’emular ni reproduir la realitat sinó interpretar-la amb els elements estètics de què dispose al seu abast. Però, per altra banda, no m’agrada gens l’art per l’art, que fuig de la realitat i diu molt poca cosa de l’ésser humà. La meua aposta i proposta estètica es basa a crear un univers literari particular i fabulós que ens ajude, en la mesura del possible, a conèixer l’ànima humana, tot partint de la realitat que ens envolta i que coneixem.

-                     Quins són els escriptors de narrativa curta que més t’interessen? T’influeixen a l’hora d’escriure?
Al començament de la meua carrera literària em van interessar i influir moltíssim els llibres de contes de Quim Monzó, però després em vaig inclinar per altres autors que han conreat tant la narrativa curta com la llarga, com ara Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Joan Francesc Mira o Manuel Baixauli. Fora de les nostres fronteres literàries, puc parlar de Kafka, Faulkner, Mann o Kundera. La combinació de les seues lectures crec que influeixen bastant en els meus escrits.
-                     Has escrit novel·les i narracions curtes. En quin gènere et trobes més còmode?
Les narracions curtes presenten, en general, una gran concentració de paraules i una gran intensitat narrativa on l’element sorpresa pot ser decisiu. Les novel·les, en canvi, donen més joc per a expandir-se i recrear-se narrativament, però requereixen una més alta disciplina de treball. El meu objectiu seria escriure novel·la amb més assiduïtat.
-                     Creus que estan ben valorats els autors de contes o de narracions curtes?
En general pense que no. Fa uns anys, en vista de la dinàmica social, en què cada vegada tenim més pressa i no disposem de temps per a res, es pensava que el gènere que es faria més popular entre els lectors seria la narració curta, i fins i tot el microrelat. A hores d’ara, veiem que la majoria de lectors prefereixen les novel·les llargues, i com més llargues, millor. No sé si és perquè d’aquesta manera es valora més el treball de l’autor o perquè aquests grossos volums representen un repte per al lector. La veritat és que, amb els gèneres literaris, també hi ha jerarquies.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada