dissabte, 28 de maig de 2016

ENTREVISTA A FRANCESC BODÍ


Francesc Bodí acaba de publicar La passejadora de gossos (Ed. Bromera), una novel·la ambientada en la València posterior a l’esclat de la bombolla immobiliària. A través d’una jove estudiant de Filosofia, que es dedica a passejar gossos per a pagar-se els estudis, anem coneixent el món particular dels seus propietaris, personatges que estan davant moments crucials de la seua vida. Sobre aquesta novel·la hem mantingut la següent conversa amb l’autor.
-                     ¿Per què tries la feina de passejadora de gossos per a Manela?
     Manela és una estudiant de filosofia a la Universitat de València. Necessitava una feina que fóra compatible amb la seua dedicació acadèmica, un treball que poguera realitzar en el seu temps lliure. I, alhora, el fet de passejar gossos em permetia (li permetia) conèixer els clients. A través dels gossos coneix les seues vides, els seus problemes, les seues històries. Com ella mateixa diu: “Quan una es dedica a passejar gossos, d’alguna manera, quasi sense adonar-se’n, acaba passejant els amos”. Les persones projecten moltes coses sobre les mascotes: inquietuds, temors, dèries, il·lusions, desitjos... Les mascotes són una via d’accés privilegiada a la intimitat de moltes persones, i en aquest cas permeten que puga establir-se una connexió molt especial entre Manela i els seus clients. El que vull dir és que cada corretja de gos du enganxada una història, i amb totes aquestes històries entrecreuades Manela teixeix un tapís de l’actualitat. Un tapís, és clar, ordit sobre el canemàs de la seua pròpia història i, per tant, brodat amb la seua veu.   
-                     La novel·la està narrada des del punt de vista d’una dona, això ¿t’ha suposat més dificultats que quan en les teues novel·les anteriors el protagonista era un home?
     No és la primera volta que use una veu narradora femenina. No crec que m’haja suposat una dificultat especial. Les novel·les es nodreixen de la realitat, però no podem oblidar que són un artifici. L’art és un artifici. Vull dir que de bones històries n’hi ha moltes en el món real, però allò que les converteix en novel·les és la forma de contar-les. I la forma de contar-les vol dir l’estil, l’estructura, la dosificació de la informació, l’espai, el temps, els personatges, el ritme, els diàlegs, la fonètica de les paraules i de les frases, la vivesa i l’encert de les metàfores... I la veu narradora, per descomptat. En aquest cas jo volia una veu narradora en primera persona i femenina. Necessitava les dues condicions, perquè el tema central de la novel·la és la capacitat de lluita i de superació davant de les dificultats, la capacitat que té l’ésser humà de refer-se de les caigudes i de seguir endavant. I, en això, les dones guanyen de bon tros. Les dones no es rendeixen mai, potser perquè mai no han pogut permetre’s el luxe de llençar la tovallola. Històricament han hagut de lluitar pels fills, per la parella, pels iaios, per la família en general, per les injustícies dels altres, i, si els sobra temps després de tanta lluita, lluiten per combatre la seua pròpia desigualtat. Les dones són expertes en això de refer-se de les caigudes. I jo necessitava açò mateix, algú capaç de fer bona cara al mal oratge, algú capaç de dibuixar un somriure enmig del paisatge de l’actualitat. No un somriure ingenu, és clar, sinó més aviat un somriure militant. Un somriure de “sabem que ens heu fotut, però no ens fotreu el somriure”. No volia transmetre un missatge pessimista, sinó mostrar que no podem llençar la tovallola. Per tant, necessitava un veu femenina. Això ho tenia clar. El meu paper ha sigut, en tot cas, fer-la versemblant.
-                     Aquesta és la novel·la en què la teua professió està més present. Els referents filosòfics són constats en la novel·la. ¿Has volgut reivindicar la Filosofia en un moment en què s’ha quedat com a una cosa residual en els plans d’estudi?
     Aquest no és el tema central de la novel·la, però és un dels temes. La protagonista estudia Filosofia, i les coses que està vivint li susciten algunes reflexions filosòfiques. No són reflexions llargues ni profundes. Són, diguem-ne, petites píndoles filosòfiques que em serveixen per mostrar la pervivència i l’actualitat dels problemes filosòfics. La filosofia no és un discurs antic, ni passat de moda, tal com han volgut fer-nos creure els grans savis-ceba de la política i de la pedagogia. La filosofia pertany a la vessant més essencial, més nuclear de l’ésser humà. Tothom fa filosofia en determinats moments de la vida sense saber-ho; potser no la fa de forma sistemàtica ni utilitzant lèxic específic, però la fa. I molts dels problemes filosòfics de fa més de dos mil anys continuen vigents en l’actualitat. La filosofia ens fa crítics, autònoms, lliures i, per tant, ens fa feliços com a éssers humans. Ens fa més humans, en realitat. Tanmateix, si mirem les darreres reformes educatives, sembla que als que manen no els interessa que siguem crítics, autònoms i lliures. Ens volen dòcils i servils. Ens entabanen amb models de felicitat falsos i superficials, deshumanitzats. Estem governats per cínics i per hipòcrites, i no és veritat que la filosofia no els interesse. Si l’han arraconada successivament dels plans d’estudi és que sí que els interessa. Els interessa arraconar-la, enfonsar-la, fer-la desaparèixer perquè no volen ciutadans, volen esclaus dòcils i embadocats.
-                     D’altra banda , ¿has aprofitat el personatge de Gonçal, per a mostrar-te crític amb l’actual sistema educatiu?
     Sí, tampoc és el tema central, però és un altre dels temes. Gonçal és un professor de literatura que pateix una depressió. Dissortadament no és tan estrany que aquests dos conceptes, docència i depressió, siguen cada volta més propers. I no hauria de ser així. La docència és una de les professions més apassionants del món i, tanmateix, també és una de les que acumula taxes més altes de depressió al nostre país. Ens hauríem de preguntar per què. I potser les successives reformes educatives són una bona resposta a aquesta pregunta. Els governs han convertit l’educació en una arma llancívola. En comptes de posar-se d’acord, es dediquen a convertir l’educació en un camp de batalla. Posen la política partidista per davant de l’educació, que és tant com dir que posen interessos espuris per davant dels alumnes. Perquè els primers perjudicats són els alumnes i les alumnes, la gent jove que té el futur per davant (el seu i el nostre), i que hauria de tindre en l’educació l’arma més poderosa per progressar i per lluitar contra les desigualtats. I tot açò al professorat li afecta de forma especial, perquè la docència no és només una professió, sinó una vocació. Els professors treballem amb éssers humans, i açò fa que ens hi impliquem de valent. No entenem quan els polítics no estan a l’altura, perquè veiem que els nostres esforços, i els esforços dels alumnes, i de les famílies, ensopeguen contra murs legislatius absurds. En aquest país tothom és expert en pedagogia. Pertot arreu proliferen les tertúlies mediàtiques on acudeixen grans patums en la matèria, polítics, però ni un sol professor o professora. Als professors no ens pregunten res. A voltes voler fer veure que ens pregunten, però és una política de brindis al sol, com això del “libro blanco de la educación”. Gestos buits per posar-se medalles. Fum de canyot. 
-                       En la  novel·la li dónes molta importància a l’amor. Encara que Manela i Nora, sofreixen o han sofert una situació de desamor, sembla que la sortida de totes les crisis vitals és l’amor.
     L’amor és la gran força redemptora de l’ésser humà. L’amor és el motor del desig, de la família, de la solidaritat, de la pau, del progrés científic, de la vida. No sé si és la sortida de totes les crisis vitals, però, si més no, ho és de moltes d’elles. Naixem per amor, vivim per amor i hauríem de morir per amor. Per això els personatges de la novel·la en són una bona mostra, de la força redemptora de l’amor, cadascú a la seua manera. I no parle només de l’amor romàntic.
-                     ¿Podríem dir d’aquesta novel·la que pretén retratar el paisatge que ha quedat després de la crisi que va començar l’any 2007?
     Sí, efectivament. Un paisatge bastant devastat, per cert. Fa la impressió que les coses ja mai no tornaran a ser igual. Ha sigut una crisi llarga i profunda, i encara no s’ha acabat. Una crisi no només econòmica que alguns han volgut aprofitar per portar l’aigua als seus molins. Una coartada perfecta per desfer coses que havien costat molts esforços. Però jo em negue a caure en aquest parany. No sé si les coses ja no tornaran a ser igual, no tinc una bola màgica, però crec que poden ser millor. De fet, tinc l’obligació de creure-ho. I crec que és una obligació moral. Vull dir que per fer-les realment millor hem de començar per creure en aquesta possibilitat. Potser nosaltres, ves per on, també tenim una coartada. I la literatura en fa propostes.
La passejadora de gossos, encara que presenta una visió crítica del moment actual, sembla que proposa oblidar-se de grans canvis revolucionaris, i canviar allò que està al nostre abast, comunicar emocions positives i tirar endavant. ¿Comparteixes aquesta visió?
     No són incompatibles ambdós tipus de canvi. Però, potser mentre arriben els grans, no ens aniria malament centrar-nos en els petits. No perdre el somriure, no caure en aquesta gran estratègia de desànim col·lectiu i tirar endavant. Els grans discursos de la modernitat ja fa temps que han entrat en decadència. De fet, els grans canvis solen ser la suma de molts de petits. I les propostes revolucionàries de la literatura solen ser d’aquest tipus. La literatura apel·la a les emocions, als sentiments, a les vísceres, a les metàfores. Els conceptes, en canvi, són eines de la filosofia.   

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada