UNA LECTURA DE LA POESIA DE GERARD VERGÉS

El passat 23 d'abril moria l'escriptor Gerard Vergés. L'any 2001 vaig escriure aquest article sobre la seua poesia, en una publicació dedicada a la seua persona titulada, Jo sóc aquell que em dic Gerard. Servisquen aquestes línies d'homenatge i record.

El poeta i els escriptors

Són molts els escriptors que habiten els versos de Gerard Vergés, alguns dels quals són manllevats textualment en el llibre L’ombra rogenca de la lloba. El primer vers conegut del poeta de Tortosa és “Jo sóc aquel que em dic Ròmul, romà”, clara referència al decasíl·lab del poeta de Gandia: “Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March”. L’alter ego del poeta, Remus, en la primera cita diu: “No és casual que el poeta comenci amb aquesta cita, donada la fascinació que l’enorme poeta de Gandia sempre exercí sobre Ròmul”.

Al mateix llibre l’autor manlleva un altre vers d’Ausiàs March: “Jo em record bé del temps tan delitós”, i Remus aclara: “No diré res de nou si afirmo que tot el llarg poema, i gairebé tota l’obra de March, tenen per leiv-motiv el temps passat, inevitablement embellit en el record”. El record, la memòria del temps passat, com veurem més avant, és un dels temes primordials de la poesia de Gerard Vergés, sobretot en el llibre Long play per a una ànima trista.

L’enorme poeta de Gandia és també present al llibre Long play... en el poema “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, en el qual es parodia el seu estil i es converteix en un homenatge al poeta valencià. Al mateix llibre hi ha el poema “Antologia dels poetes més estimats” on Gerard Vergés repassa tots els poetes que ell més admira i dedica un espai a Ausiàs March “que conec pam a pam, com el cos dolç/ d’una dona estimada llargament”. El títol del tercer llibre de poesia de l’autor Lliri entre cards és una altra mostra fefaent de la seua admiració cap a Ausiàs March.

L’altre gran autor admirat per Gerard Vergés és Shakespeare, als versos 23 i 146 de L’ombra... en ret homenatge. A l’esmentat poema “Antologia dels poemes més estimats” manifesta la fascinació que desperta en ell l’autor de Hamlet: “Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies/ que, de tots els meus llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com un esclau.” I el poema “When in the chronicle of wasted time” del llibre Lliri..., està dedicat “A Shakespeare, el més gran.”

Tornant al poema “Antologia dels poetes més estimats” trobem d’altres escriptors admirats pel nostre poeta. En primer lloc Carles Riba i Pere Quart “que els tinc a una fornícula de l’ànima/sempre amb un pom fidel de flors boscanes.” També hi ha un lloc per al rector de Vallfogona, “que l’ànima afligida consolava”, de qui pren el vers 182 de L’ombra... i on Remus comenta que “Al nostre Barroc hi ha un astre que lluu indiscutible: Vicenç Garcia, rector de Vallfogona.” Al llibre Lliri... se li dedica el poema

“Noia pentinant-se a la platja”. Seguint amb la lectura del poema apareix Vicent Andrés Estellés, “un riu d’imatges fulgurants”, la petjada del poeta de Burjassot es fa palesa en els poemes del poeta de Tortosa que fan referència a la memòria, com ara “Parlo d’un riu mític i remorós”. I a L’ombra... qualifica de “portentosos” els seus llibres Les acaballes de Catul, Horacianes i Ora marítima. Al poema hi ha un lloc també per a Vicente Aleixandre, Pablo Neruda i Federico García Lorca, dels quals declara que “si escric versos,/ les arrels del meu vers en ells s’arrelen”. A Aleixandre també hi fa referència al vers 39 de L’ombra..., i a Neruda el rememora al vers 261 del mateix poemari.

Per a Dante i Petrarca també hi ha un record en aquest poema, però no és l’única presència en la poesia de Gerard Vergés. Dante apareix a L’ombra... en dues ocasions, els versos 35, 264 i 287 es deuen a la inspiració del gran poeta italià. Petrarca hi és també present com a patrimoni de la humanitat al poema “Invasió dels E.T.”, del llibre Long play... i a Lliri..., se li dedica el poema “Se’l dolce sguardo di costei m’ancide”, traducció del sonet CL.

Juntament amb Shakespeare, l’altre poeta anglès pel qui declara que exerceix sobre ell una gran fascinació és Eliot, que deixarà els versos 127 i 171 al poeta a L’ombra.... Altres veus són reclamades per l’amor del poeta en aquest mateix poema: Kavafis, Rimbaud, Verlaine, Hölderlin, Rilke, Sandburg, Allan Poe i Gabriel Ferrater.

Però encara n’hi ha més a L’ombra..., a banda dels ja esmentats, són manllevats versos de: Virgili, J. Brossa, J.V. Foix, Keats, F. Villon, Píndar, J. Prevert. A més hi ha referències a La Fontaine, Espriu, Homer i Joyce. Alguns d’aquests escriptors reapareixeran en llibres posteriors, on a més trobarem d’altres noms: W. Faulkner, Llorenç Vilallonga, Ovidi, M. Martí Pol, Catul, Góngora, Ray Bradbury, Cerverí de Girona i García Márquez. Tot això ens porta a l’últim vers del ja repetidament esmentat poema “Antologia dels poetes més estimats”, De tot el que hem llegit, n’hem fet substància, perquè com ha escrit Pere Rovira: “escriure és, entre altres coses, una conseqüència d’haver llegit, i, inevitablement, una manera de llegir. Una operació que no permet distraccions, en la qual la veu de l’autor no està sola: tant si ho vol com si no, porta dintre altres veus literàries, i d’elles depèn la seva singularitat.”¹

El paisatge i la memòria

El paisatge de les Terres de l’Ebre té una importància cabdal en la poesia de Gerard Vergés; ja als primers versos de L’ombra... hi ha una clara referència a aquest paisatge que constitueix l’entorn on s’ha desenvolupat la vida del poeta: “aquell riu ample, amb tarongers florits,/ i, més amunt, la terra roja i dura/ d’oliveres i vinya, el cel d’estiu/ com la fulla esmolada d’una espasa.”

Al mateix llibre, escrit l’any 1982, trobem un text d’una enorme actualitat en el moment d’escriure aquestes línies; Sant Mael va arribar a Tarragona, vers el 1260 i a prop del barri de Torreforta, se li aparegué la vident Cornufícia, que “li va dir que Tarragona havia de ser la capital del petroli. I que, amb els segles, seria tan gran com Roma. I que, si feia falta aigua per a les indústries, que molt a prop hi havia un gran riu, l’Ebre. I que els pobladors del riu, des de més amunt de l’assut del delta, eren gent dòcil i que, de bon grat, deixarien que els seus camps es tornessin erms i salitrosos i que les seves ciutats s’omplissin de rates.”

I estretament unida el paisatge apareix la memòria en els poemes de la primera part del llibre Long play..., on el poeta recrea la seua infantesa i on de vegades es fa palesa la petjada del poeta V. Andrés Estellés. Al primer poema, “Explicació inicial”, declara el poeta que escriu “sense nostàlgia”, sobre un temps que va ser “bell i feliç”, ja que “el mot Nostàlgia/ en puritat vol dir tornar al dolor”. Alguns dels poemes ens presenten, en efecte, el món de la infantesa com el paradís perdut, amb la presència d’un món mitificat en el record com el paisatge del riu Ebre amb la presència de molts elements ja desapareguts com al poema “Parlo d’un riu mític i remorós”, o el record dels olors que configuraren el seu univers infantil, amb la presència una vegada més del riu en “Poema que tracta de distintes varietats d’olors”. Però malgrat l’explicació inicial, el dolor hi és present en algun d’aquests poemes perquè recordar el que hem perdut sempre és dolorós, així com el mateix record del dolor, al breu “Guerra civil” és ben explícit al tercer vers “I el terror era immens, immens, immens”, o a “Catedral” on descobreix la presència de la mort, “Les campanes tocaven a difunt”, o a “El vell rellotge de casa dels avis” on la “cambra trista” del menjador de la casa dels avis, contrasta amb el món lliure dels estius en contacte amb la natura. I és que al record, res del que és humà li és aliè, la memòria és una de les característiques que configura el ser humà, tal com reconeix el poeta en aquest vers del poema “Fràgil com un vidre és la memòria”: “De cop comprenc que l’home és la memòria”.

Humor – ironia

Un dels trets que trobem en molts dels poemes de Gerard Vergés és l’humor, que aconsegueix mitjançant el recurs de la ironia, ell mateix s’autoproclama com a irònic en el segon vers del llibre “L’ombra...”: “de gest cansat i irònic”, el mateix recurs d’aquest llibre de desdoblar-se en dos personatges, Ròmul i Remus, en què el segon escriu notes explicatives a la poesia del primer, és una primera mostra d’aquest ús de la ironia.

Són als altres dos llibres que aquest recurs literari es manifesta de forma concreta seguint el següent mètode; el poema es desenvolupa al voltant d’un determinat tema, i acostuma a acabar amb un vers solt que actua com a sorpresa final, del contrast surt l’humor. En el llibre “Long play...”, el poema “Fets que succeïren el 1931”, refereix els esdeveniments més importants que tingueren lloc al llarg d’aquell any i acaba amb el vers: “Per cert, l’any 31 vaig nàixer jo”. En “Escrit a la taula del meu laboratori”, l’autor ironitza sobre el seu ofici, després de contemplar la sang preparada per a fer analítiques dins de tubs d’assaigs, escriu: “Heu cregut mai en faules de vampirs?”. El futur de la terra és motiu d’ironia al poema “En una galàxia perduda, en un petit planeta”, estem a l’any 30.000 de l’era de Saturn, un mestre explica als alumnes com era el món dels nostres dies, el mestre anuncia als alumnes que un dia els durà a veure uns arbres que fan flor, i que es diuen llimoneres i que la flor és petita i perfumada, i l’alumne exclama: “I això la veritat, jo no m’ho crec”, el poema és al mateix temps una denúncia sobre el futur al que es pot veure abocada la terra. D’aquest llibre podríem destacar, així mateix, el poema “Mitològica”, on se’ns explica el naixement de Venus a partir de la castració d’Urà, Júpiter des de l’Olimp exclama: “- Una femella més i un mascle menys”.

En el llibre “Lliri ...” podem trobar diversos exemples del mateix estil. En el poema “Brucella melitensis”, la marquesa de Morella agafa les febres de Malta, tot fa suposar que es obra del dimoni, el marquès pelegrina a Roma i el bisbe de Tortosa ordena misses, “Però som a l’any mil. Mai no sabràs/ que la culpa no fou de Satanàs, / sinó d’un tendre i exquisit formatge.” En “La dona lletja” hi fa un retrat d’una dona lletja que pel caràcter corrosiu ens recorda la poesia de Quevedo. En “Sonet cibernètic” el poeta ironitza sobre la falta de sentit d’una poesia feta per ordinador. En “Barroc venecià” el poeta ens presenta una visió exquisida de Venècia que de cop es veu malmesa per l’arribada dels turistes: “Les aigües del Canal es posen tristes. /S’omple el cor d’una amable solitud./ (La porta s’obre i entren els turistes.)”

L’amor

A la segona part del llibre “Long play...” apareixen tot un seguit de poemes que tenen l’amor com a tema principal; aquest apartat comença amb una cita de Lawrence Durrell: “- Amb una dona només es poden fer tres coses – va dir Clea, un dia -. Pots estimar-la, pots sofrir per ella o la pots convertir en literatura.” El poeta opta majoritàriament per l’última opció, fer literatura sobre l’amor, ja el primer poema de la sèrie “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, és un homenatge al poeta de Gandia, un cant a la seua manera de cantar a l’amor. Al poema “Molt retòricament un poeta plora el desamor de la seua aimia”, el poeta parodia el estil de la poesia amorosa romàntica amb un to que la converteix en un exercici d’ironia, recurs que també utilitza en “Desig i passió de Palmira”. També un exercici merament literari realitza al poema “Suggerit per títols diversos que em vénen a la ment”.

Poemes de les mateixes característiques trobem a “Lliri...”; al poema “Peripècies dels amants” el poeta escriu una mena de divertiment amorós amb un irònic i simpàtic vers final. Als sonets “No lover ever found a cure for love” i “Nom entre els noms, dona entre les dones” el poeta s’adreça a la seua estimada amb una visió de l’amor un punt idealitzada, amb un exercici literari purament retòric.

Tot i això i tornant al llibre “Long play...” trobem un altre tipus de poema amorós, escrit més des del sentiment, com els records de l’amor dels poemes “Maig d’amor”, on el poeta presenta l’amor com un dels valors més importants: “Res no val tant com un instant d’amor”, o el bellíssim “Terra de malenconia”. També recorda un amor passat a “Simfonia número 10. Adagio”, però aquesta vegada amb una mena d’exaltació interior, recordant amb força l’alegria d’aquells temps passats: “Eren dies de festa. Com un càntic”. Però on expressa més explícitament la relació amor – poesia es al poema “Memory and desire”, on el poeta manifesta la seua preferència per estimar abans que escriure un poema sobre el amor: “Voler fixar l’amor en un poema/ (...) / és cosa detestable. Prefereixo prendre’t per la cintura, i, caminar, /(...) / i estimar-te.” Encara que la poesia pot ser motiu per a ser estimat, com expressa el poeta en els darrers versos del poema “Torneig d’amor” del llibre “Lliri...”: “Jo et llegeixo els meus versos, i tu calles, / però em mires i – còmplice – somrius. / Quan el sonet acaba, véns i em beses.”

Josep Manuel San Abdon

1 PERE ROVIRA (2001). Els espills d’Enric Sòria. Avui. 12 – IV - 2001

VIATGE FANTÀSTIC A LES PROFUNDITATS DEL MASSÍS DELS PORTS

VÍCTOR FERRER RICO i ESPELEO CLUB TORTOSA. Barrancs, coves i avencs. Els Ports. Barcelona. 2013

L’any 2011 van coincidir Víctor Ferrer Rico del Flash Black Corb Fotografia i Exploració Subterrània i Carles Martínez de l’Espeleo Club de Tortosa, que van tindre la idea d’emprendre un treball de fotografia del massís dels Ports. El treball ha estat llarg, però dos anys després ha vist finalment la llum.

Aquest massís té una gran importància per al món de l’espeleologia, pels magnífics descobriments que s’han anat fent al llarg del temps, però el més interessant, és que encara queda molt a descobrir en aquestes muntanyes. Els obstacles per arribar a moltes cavitats és que l’accés s’ha de fer després de llargues caminades per barrancs i tallats.

El llibre Barrancs, coves i avencs, reflecteix de manera preciosa aquest món meravellós que s’amaga al subsòl del massís dels Ports. El llibre comença amb fotografies que reflecteixen la biodiversitat del Parc Natural dels Ports, la vegetació, la fauna, la hidrologia,  la geologia i els barrancs.

Però la part de més gruix del llibre la constitueix la dedicada a les coves i avencs, on podem contemplar excel·lents imatges de catorze cavitats. Destaca l’avenc CP3, és l’avenc més espectacular dels Ports, amb una profunditat de 78 metres, on podem admirar l’espectacularitat de la sala del Curset amb un sostre de fines estalactites.

L’ avenc CP1 és el segon més profund dels Ports, on destaca la sala gran amb un llac, amb les parets decorades amb unes belles collades. Això és només un tast del que es pot vore al llibre on gaudirem amb les sorprenents imatges que l’aigua ha anat construint amb el pas del segles en aquests terrenys calcaris.

El llibre es presentarà a Benicarló a la seu de la Penya Setrill, el divendres 11 d’abril, a les 20 h.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB JOAN PINYOL

Fa uns mesos Onada edicions publicava la novel•la Ningú no mor de la que és autor Joan Pinyol. Aquesta novel•la ens conta que en commemorar els vint-i-cinc  anys de la fundació d’un institut surten a la llum uns fets tràgics que semblaven oblidats. A conseqüència d’un treball de recerca de segon de batxillerat que fan dos alumnes del centre, la Mercè i el Marc, aquests fets tornaran a eixir a la llum. En Ningú no mor es mesclen els morts i els vius, els misteri i la intriga amb la memòria històrica, convertint la seua lectura en un acte ben apassionant. Amb el seu autor hem mantingut aquesta entrevista.

- Sembla que aquesta novel•la està basada en fets reals.

Va néixer d’una sospita real i sobrenatural a la vegada. Fa uns quants cursos escolars vaig tenir un càrrec directiu al centre on treballava, l’ institut Guinovarda de Piera (l’Anoia). En vaig ser el secretari durant tres anys i me’n van passar de tots colors. Un dia, les tres dones de la neteja que hi treballaven quan al centre no quedava ningú i enmig de la fosca de l’hivern em van assegurar que en aquell edifici hi havia fantasma. Em van dir que sentien sorolls sospitosos, que l’ascensor canviava de planta sense que l’avisés ningú i que no les tenien totes. De seguida ho vaig lligar amb una llegenda negra que m’havien contat respecte dels terrenys on s’alça l’edifici. Segons em van dir en el seu moment van expropiar-los a un home que va morir misteriosament al cap de poc. Entre una cosa i l’altra se’m van despertar totes les alarmes creatives i vaig donar forma a la novel•la. I per acabar-ho d’adobar, l’any 2008, després d’una festa de promoció de final de curs, em va tocar quedar-me al centre de Piera fins que va marxar el grup musical que hi va actuar. Aleshores em vaig quedar sol a l’edifici, vaig tancar els llums, vaig connectar l’alarma i vaig anar cap al cotxe convençut que tot havia quedat en ordre. Però quan me n’anava vaig adonar-me que havien quedat encesos els llums de la planta més alta de l’edifici i en aquell moment vaig tenir una visió que encara m’incomoda. Des del carrer estant vaig veure una silueta humana que caminava pel pis superior. Sempre que ho explico molts creuen que m’ho invento i que el relat és producte de la meva imaginació. Espero que gràcies a la literatura ara se’m cregui de debò i és que he volgut traslladar aquesta vivència a Ningú no mor perquè resulti més convincent el que van veure els meus ulls la nit d’un 28 de juny de fa anys. Per sort no em va passar el mateix que al Marcel, secretari de l’IES Masdeplors...

- A Ningú no mor es barregen una història sobre la memòria històrica amb uns fets sobrenaturals. Quin dels dos temes creu que és més important en la novel•la?

Sens dubte per a mi pesa molt més el de la memòria històrica. Els fets sobrenaturals juguen el seu paper en la novel•la, sí, però per la via de la reivindicació d’uns fets injustament amagats des del passat. És lamentable que tantes dècades després encara visquem damunt un autèntic cementiri de víctimes condemnades al silenci i a l’oblit. 

- L’episodi fosc de la mort de Miquel Munné té lloc fa trenta anys, en el temps de l’anomenada Transició. Per què situa els fets en aquella època?

No ho he fet pas expressament perquè coincidís amb aquell període, entre altres raons perquè jo no me l’he creguda mai la Transició. La Transició cap a què? cap al silenci oficial? cap a la negació de crims contra la humanitat per la via de mirar cap a una altra banda? He situat els fets en aquella època perquè la novel•la parteix de l’any 2008, que és quan vaig tenir la visió sobrenatural i se celebra el vint-i-cinquè aniversari de l’. I tot plegat ens porta a començaments dels vuitanta...

- La Mireia i el Marcel no volen embolics amb històries del passat. D’alguna manera representarien la major part de polítics d’ara poc interessats en remenar el passat?

Potser sí, però en el cas de la Mireia al final s’hi acaba interessant, una reacció que veig ben poc probable en els polítics actuals perquè només pretenen els vots dels vius i tant els fa si els morts estan ben enterrats o no. Ni tan sols mouen ni un dit per investigar les causes de les seves desaparicions. 

- Els morts tenen molt de protagonisme en la novel•la. Creu que tenen tanta influència en el món dels vius?

Precisament perquè crec que no, he escrit una novel•la que pren vida a través de la mort. En què la Mort en majúscules ho domina tot i convida a pensar-hi una mica. Amb personatges que corren el vel entre els vius i els morts. Amb morts que prenen vida i vius que prenen mort. M’agradaria molt que els europeus entenguéssim la Mort com fan els mexicans, com una part de la vida i no com un punt i a part de la vida. 

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB XIPELL

        Des de l’any 1992 Xipell ens explica diàriament l’actualitat de les comarques de Castelló a través de les tires d’humor que publica al periòdic Levante – EMV. Al llarg d’aquests anys ha publicat tres llibres recopilatoris de la seua activitat diària Draps de clau (1994), Costa de Aznar (1997) i Gaudeamus UJItur (2007). El último mono (Onada edicions) és el darrer llibre que acaba de publicar. Sobre aquesta darrera publicació hem mantingut la següent conversa.

      El humoristes gràfics sou els darrers micos dels periòdics? Vull dir que amb l’excusa de l’humor us permeten dir coses que no es permeten dir en altres seccions més serioses?

- Sense cap mena de dubte, el que passa és que en el procés d'involució de les espècies al que faig al•lusió al llibre, els dibuixants transmetem abans un missatge que els redactors, però és per la naturalesa gràfica de la nostra feina i per la mandra dels lectors, cada vegada major, cap a la lletra impresa. 

        Què influeix més en el lectors, la vinyeta d’humor o els editorials?

- No sé si la paraula que expressa millor el tema és “influeix”, em conformaria en fer bé el que em toca fer: analitzar una situació i traduir-la en imatges i textos per tal que la gent compte amb un punt de vista crític, el meu. L'editorial és més cosa de l’empresa.

        És curiós que has recorregut a la coneguda plataforma d’Internet,Verkami,  per a aconseguir finançament per al llibre i t’autoqualifiques com l’últim mico que empra el paper.

– Els de la meua generació som, clarament, uns espècimens en vies d'extinció, estem superats per un món que ens ha desbordat i al qual, amb molt d'esforç, ens intentem adaptar. Si només quedés un arbre a l’Amazònia per fer-hi paper, crec que no ho dubtaria... El deixaria allà plantat i em pujaria com un mico a llegir un llibre a la copa. Ho confese, no m'agraden els e-books.

       Quina influència ha tingut El Roto en els dibuixos d’aquest llibre?

– La veritable influència és de Chumi Chumez i el Perich, i El último mono voldria ser hereu d'una manera de fer que feia compatible la descreença, la ironia i l’Espanya negra que no se n‘ha anat del tot. El Roto és més militant i està molt bé el que fa, però a mi m'agradava més a la seua època com a Ops. 

L’anomenada crisi econòmica ens porta cap al planeta dels simis que vam vore en la famosa pel•lícula de Charlton Heston?

– És una pel•li fantàstica, però amb la crisi actual la raça que veig prosperar més no són els orangutans, són els taurons. Però, la veritat, Charlton Herton,  el nostre Cid, també me'l puc imaginar de protagonista de Tiburón, ell i el seu rifle.

       Amb l’elementalitat dels teus dibuixos sembla que intentes aconseguir transmetre millor el teu missatge filosòfic. És així?

– L'elementalitat, que dius, busca un traç eficaç i directe per tal que el lector identifique els personatges mitjançant el rol que ocupen i deixe el text nu d'ornaments innecessaris, com una mena d'aforisme il•lustrat, més que no com un acudit per a fer la gracieta i prou.

      Una cosa que em crida l’atenció del llibre és el doble joc de les paraules i els conceptes: Osborne/ soborne; rapte d’Europa/ rescat...

– Són recursos que faig servir per trobar l’humor gràcies a proposar una paradoxa, de vegades, amb les paronomàsies, de vegades amb jocs visuals (per exemple: l'estel de La Caixa ficat al triangle de l'estelada).

Un dels propòsits que et fas en el llibre és mostrar la cruesa del món que ens envolta. Els teus dibuixos són un acte de resistència? I sumant actes de resistència, aconseguirem evitar aquesta evolució contrària de la que parlàvem i anar cap a un món menys cruel?

– Em limite a fer una aportació molt modesta. Qualsevol causa noble, de segur que té eines més potents per resistir. És més, crec que els meus dibuixos conviden mes a la descreença que a la barricada. Però el lector és lliure d'agafar el camí que trobe més oportú per a revenjar-se del poder.

Josep Manuel San Abdón

REIVINDICACIÓ DE L’EXPLORADOR ANDRÉS

RAFAEL MONFERRER. L’explorador Andrés (1807 – 1837). Centre d’estudis del Maestrat. Benicarló. 2013.

El nom de l’Explorador Andrés era per a mi, fins l’aparició d’aquest llibre, el nom d’un carrer de València, proper a la zona on jo vivia en els anys en què hi vaig residir. Era un nom més entre els molts que serveixen per a anomenar carrers i mai no em vaig preguntar qui podia ser. Però Marcel·lí Andrés era un metge natural d’un poble del nord del País Valencià, Vilafranca. Un altre metge, Rafael Monferrer, també natural del mateix poble, ha publicat aquest llibre amb la intenció de divulgar la figura d’aquest intrèpid viatger i científic de principis del segle XIX.

Marcel·lí Andrés Bernat va nàixer a Vilafranca l’any 1807, els seus pares eren un matrimoni de llauradors humils que al començament de la segona centúria es traslladà a viure a Tortosa. Quan va arribar a l’edat de fer estudis superiors es va traslladar a Barcelona a estudiar Medicina.  L’any 1827 va anar a passar les vacances a Caldes de Montbui, d’on era natural un company de carrera, Jaume Cuspinera. Aquest li va presentar Mariano de la Paz Graells, futur naturalista, que caçava insectes al camp, amb el qual va establir amistat i va ser fonamental per a la seua afició a la història natural. Els dos va fer projectes per a viatjar junts a l’Àfrica per tal d’estudiar les plantes i animals sobre el terreny.

Els greus conflictes polítics de l’època van fer que es suspengueren les classes en la universitat, cosa que va aprofitar Marcel·lí Andrés per a fer el viatge, que finalment va fer sol. El 13 de novembre de 1830 s’embarcava des del port de Barcelona en el bergantí Nueva Amalia rumb a l’Havana bordejant les costes d’Àfrica; a la capital de Cuba va estar una setmana, i amb un altre vaixell retornà a l’Àfrica que era el que ell realment volia. A l’Àfrica va romandre la major part del temps a Dahomey, actual república de Benín, on malgrat el seu delicat estat de salut, - havia contret el tifus -, recopilà una gran quantitat d’informació. El 1832 va tornar a Barcelona on va acabar la carrera de Medicina. Després va exercir la seua professió a Tortosa, on va impulsar diverses institucions culturals i científiques, tot i la seua prematura mort l’any 1837.

En la seua estada a Dahomey Marcel·lí Andrés va prendre nombrosos apunts, avui en dia desapareguts, però que van ser publicats l’any 1932 per  Jesús Barreiro amb el títol de Viaje de Marcelino Andrés por las costas de África, Cuba e isla de Santa Elena. Gràcies a aquesta publicació es coneix el treball fet per l’explorador vilafranquí, respecte a la llengua dahomeyana, que era molt primitiva, va donar nom a bona part de les institucions i éssers que va tractar. Va realitzar estudis de geografia descrivint amb exactitud els trajectes que va fer: la geografia física, la meteorologia, la salubritat de les aigües o el regne mineral. Va classificar plantes i insectes, i sobretot va fer estudis d’etnografia i d’antropologia, estudiant els costums, de vegades horripilants, els ritus, els déus, l’economia, o les malalties que, com a metge, va intentar posar remei en la mesura de les seues possibilitats. Tot aquest treball seria molt útil a altres exploradors que el seguirien després.

Rafael Monferrer, amb aquest llibre, pretén reivindicar la figura de l’explorador Andrés, corregir algunes inexactituds que s’han dit sobre la seua persona i traure’l de l’oblit en què ha viscut. Una tasca que aconsegueix plenament amb un treball molt ben elaborat que s’acompanya amb una àmplia documentació i bibliografia.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB IVAN CARBONELL IGLESIAS

Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979) va guanyar amb La promesa del gal·lés (Onada edicions) el premi de narrativa Ciutat de Sagunt 2012. La novel·la ens conta les vivències d’Evian un jove universitari valencià, que passa dos mesos d’estiu treballant en un hotel de Gal·les amb el seu amic Raimon. La família d’Enric Valor li ha encomanat lliurar un manuscrit de l’escriptor a un misteriós personatge de qui només sap el nom Archibald Dickson, una tasca ben complicada, però al llarg dels dos mesos aniran descobrint tota una sèrie de misteris que finalment encaixaran per a donar lloc a una història apassionant que a mesura que  avança atrapa cada vegada més el lector. Amb l’autor de la novel·la hem mantingut aquesta conversa.

-                     La promesa del gal·lés és la vostra novel·la més ambiciosa, sembla que heu estat més de dos anys per escriure-la. Satisfet amb el resultat?

-                     Molt, sincerament. Mai no havia treballat tant en un text. Els anys que he dedicat a aquesta novel·la han sigut de molt d’esforç. Vaig escriure una primera versió, després la vaig refer, vaig eliminar vora quaranta pàgines, la vaig revisar mil vegades. Volia estar satisfet de cada paraula del llibre, perquè com a lector sóc molt exigent i volia llegir el llibre de principi a fi i que m’agradara. Com a lector, comence molts llibres i els acabe llançant contra la paret perquè m’han decebut. El que volia és que jo com a lector no poguera fer això i llavors potser podria agradar-li a algú més.

-                     Al final de la novel·la transcriviu un document que dieu que es va publicar al diari “El País”. Va ser aquest document qui us va incitar a escriure la novel·la?

-                     No, el vaig trobar casualment quan ja tenia la novel·la molt avançada. Són la mena de casualitats que coincideixen quan tens un projecte entre les mans, que en realitat no són tan casuals perquè tan sols penses en la trama de la novel·la i estàs atent sense voler a tot el que es puga relacionar. El document és real i la veritat és que va ser una coincidència molt feliç trobar-lo un dia llegint el periòdic distretament.

-                     A totes les vostres novel·les hi ha documents antics, llegendes, esdeveniments màgics que són cabdals per a la història que conteu. Per què us resulten tant atractius aquests elements?

-                     M’han fascinat des de sempre aquest tipus d’elements. Hi ha qui mira el futur; a mi em fascina el passat, així com les portes amb altres dimensions, com la fantasia. Les llegendes o les rondalles simplement em captiven. Així mateix, el passat sovint tanca les claus per interpretar el present i això també m’ha interessat des de sempre. 

-                     Hi ha molt d’autobiogràfic en la novel·la? Perquè vosté també va treballar un estiu dos mesos en un hotel de Gal·les.

-                     Hi ha moltíssims elements autobiogràfics. El que es narra de Gal·les és tot el que vaig conèixer realitzant la mateixa experiència laboral i personal del narrador de l’obra. No sabia que mentre treballava en un hotel gal·lés estaria col·leccionant dades per escriure una ficció basada en la realitat del que llavors vivia.

-                     Quines coses trobaríem en comú entre el País de Gal·les i el País Valencià?

-                     Se m’ocorren moltes. Els gal·lesos i els valencians som pobles amables fins a haver estat sucursalistes, els dos tenim una llengua en perill, paisatges preciosos de diferent clima però igualment magnètics, els dos tenim una rica literatura popular, escriptors en les nostres llengües de gran qualitat i un esplèndid passat històric molt gloriós però molt ignorat per nosaltres mateixos. Les nostres literatures medievals permeten més d’una connexió que sorprendria als neòfits.

-                     Va estar Enric Valor al final de la guerra civil al port d’Alacant?

-                     Enric Valor participa a la Guerra Civil, però cap al final de la guerra fins on tinc entés no és a Alacant. Tanmateix, una persona de la seua estima sí va escapar de la mort al vaixell Stanbrook des del port d’Alacant, cosa que es narra a la novel·la. Que això és cert ho he sabut quan la novel·la ja estava escrita. M’ho havia inventat, però ha estat una altra coincidència afortunada que fa més versemblant el text.

-                     En la novel·la hi ha moltes referències als escriptors en la nostra llengua, pretén ser un homenatge als nostres autors?

-                     Qui escriu al segle XXI ho pot fer perquè hi hagué escriptors com Enric Valor i altres al segle XX i així successivament. Qui no ret homenatge als seus mestres és que és un ignorant. A la novel·la hi ha homenatges a escriptors de la nostra i d’altres literatures, perquè escriuen i han escrit molt millor que no jo i perquè és impossible escriure sense haver llegit. I millor llegir als bons que als dolents, perquè dels primers s’ha d’aprendre i cal imitar-los.

-                     En La promesa del gal·lés hi trobem moltes referències al passat, llegendes, la guerra civil...és necessari conservar la memòria històrica perquè tots som fruit d’un passat?

-                     Som fruit del passat i no s’entén el món actual sense el passat. Però és que a més ha existit un intent deliberat per no tractar el passat i que no es difongueren episodis històrics cabdals. Així es modifica la memòria, sense plaques, ni records, ni monuments a personatges i moments que es pretén oblidar. Un poble que desconeix el seu origen és un poble que accepta el que té. La memòria històrica explica moltes coses. La persecució sistemàtica de la nostra llengua, per exemple, és d’una violència espectacular que sorprendria a molts valencians. La consciència del passat ens pot ajudar a entendre el present i ens permetrà projectar-nos sobre el futur. 

Josep Manuel San Abdón

EL PERIODISME COM A TRINXERA

ENRIC GONZÁLEZ. Memorias líquidas. Jot Down Books. 2013.

Enric González va nàixer a Barcelona l’any 1959, fill de l’escriptor i periodista Francisco González Ledesma, va entrar en el món del periodisme quasi per casualitat quan tenia 17 anys i per imposició paterna. Ha desenvolupat la major part de la seua vida professional  al diari “El País”, on ha exercit les corresponsalies de Londres, Paris, Nova York, Washington i Jerusalem. Es va apuntar voluntàriament a l’ERO  del diari disconforme amb la política d’acomiadar el professionals més veterans. Actualment col·labora al diari “El Mundo”.

Amb Memorias líquidas repassa la seua trajectòria professional que va començar a Barcelona en una època en què la informàtica encara no havia arribat a les redaccions dels periòdics, i on ser periodista suposava portar una vida bohèmia que es perllongava fins a altes hores de la matinada quan s’anava als tallers a arreplegar el nou diari que encara feia olor a tinta.

Enric González va treballar en diversos periòdics barcelonins fins a anar a parar a “El Periódico”, allí coneixerà Josep Mª Huertas Clavería que anys més tard va titular les seues memòries “Cada taula, un Vietnam”, segons la seua doctrina cada taula de redacció havia de ser una trinxera de resistència front a l’empresa i els demés poders, aquesta és la divisa que, segons ell, ha orientat tota la seua carrera professional.

El diari “El País” va arribar a Catalunya amb molta força fitxant el millor de cada casa, molts dels periodistes de “El Periódico” van anar a parar a la redacció del diari del grup PRISA. Durant un temps va treballar a la redacció de Barcelona, i més tard es va incorporar a la de Madrid.

La part dedicada al seu treball en el “El País” és la més extensa del llibre, Enric González ens explica les relacions de poder dintre del diari, el que va suposar el canvi generacional en la direcció, la seua relació amb alguns directius i amb molts companys, com el periòdic va arribar a tenir el prestigi que va tenir i ingressar molts diners de manera que els seus periodistes eren uns privilegiats i podien obtenir unes informacions inassolibles per a altres professionals.

Capítol molt interessant en el llibre és la relació que “El País” va tindre amb el govern de Felipe González, la rivalitat amb el diari “El Mundo” que va dividir el món de la premsa espanyola en dos parts clarament alineades al voltant d’interessos polítics amb unes conseqüències nefastes per a premsa que encara s’arrosseguen.

Amb la lectura d’aquest llibre assistim a la decadència del periòdic arrossegat per operacions desastroses d’altres mitjans del grup PRISA, o com aquest és utilitzat com a plataforma per a promocionar altres productes de l’empresa amb la consegüent pèrdua de credibilitat

Capítol a part mereix la figura del que va ser el seu primer director i en l’actualitat president del grup, Juan Luis Cebrián, que apareix com una figura prepotent i deïficada. No té desaprofitament la primera i única entrevista que té amb ell. Se’ns diu que és el segon president de consell d’administració més ben pagat d’Espanya, després del d’ Inditex, mentre l’empresa posa en marxa un ERO i la redacció s’ompli de joves periodistes amb un sou que ni de lluny arriben a mileuristes.

Memorias líquidas és un llibre que val la pena llegir perquè ens explica les interioritats del món de la premsa espanyola i sobretot del que ha estat el diari de referència durant el darrers trenta cinc anys, contat per un periodista de raça que no ha oblidat mai que cada taula de redacció ha de ser una trinxera.

Josep Manuel San Abdón

AMB PRECISIÓ D'ORFEBRE

JOSEP IGUAL. Plàncton. 3x4.info. Vinaròs. 2013.

L’any 2008 Josep Igual va iniciar la seua col·laboració en el diari digital comarcal 3x4.info amb un bloc que porta per títol Plàncton, des de llavors no ha fallat cap setmana a la seua cita amb els lectors, alçant acta diària dels més diversos afers que constitueixen el dia a dia de l’escriptor. Una antologia d’aquests textos han estat ara editats en paper.

 Per fer la selecció s’han triat aquelles entrades que són més intemporals, no hi ha referències a l’actualitat més immediata i molt poques al món més personal i quotidià de l’autor, que sí que apareixen en la versió digital. Dominen sobretot els microrelats, xicotetes històries de no més de quinze o vint línies d’extensió, poblats per personatges sovint derrotats, per individus sorpresos i perplexos davant una realitat que no acaben d’entendre o que els resulta paradoxal. Josep Igual construeix aquests relats d’una manera perfecta amb la precisió d’un orfebre de rellotgeria, i segurament és la part millor del llibre.

Molt connectat amb aquests microrelats són els textos en què l’escriptor retrata escenes de la vida quotidiana en les que actua com a testimoni, un pintor de parets, uns emigrants que han perdut un fill, una anciana que ven castanyes, gent amb la que es creua en l’autobús, el bar, el forn o l’escala del pis, gent humil que fa el que pot per a poder suportar la vida.

La literatura ocupa una part important del llibre, d’una banda assistim al diàleg amb els autors que admira, només fullejant el llibre al atzar trobem referències a Claudio Magris, Borges, Jesús Moncada, Murakami, Kafka, Monterroso, Kavafis, Pessoa, Pla...La literatura com a objecte de literatura té també ocupa un important espai en el dietari, alguns personatges cobren vida fora dels llibres. L’escriptura com a matèria de reflexió igualment té el seu espai: “Quan et poses a escriure és convenient pensar que et vigila un dels grans des d’algun espiell. Però, també és convenient provar d’emprenyar-lo una mica.” Tota una declaració de principis.

El llibre també compta amb una potent banda sonora, fent la mateixa operació que adés ens trobem amb David Bowie, Johnny Cash, J.S. Bach, John Cage, Charlie Parker, Neil Young...que amb la seua música creen un ambient adient a allò que se’ns vol contar.

La nostàlgia té el seu apartat en aquest llibre, molts dels apunts remeten a records del temps de la infantesa de l’autor, els avis, fets històrics que hi van passar, l’escola, lectures, els jocs, recordats amb tendresa sobretot quan fa referència a familiars.

L’ humor, la ironia, de vegades un cert punt de surrealisme apareix sovint en Plàncton, però sobretot destacaríem la voluntat d’estil. Josep Igual ha aconseguit amb el pas dels anys i de lectures, un estil molt personal, una veu amb personalitat pròpia que convida a gaudir del plaer de la bona literatura.

Josep Manuel San Abdón

ELS LABERINTS DE LA MEMÒRIA

MANUEL VICENT. El azar de la mujer rubia. Madrid. Ed. Alfaguara. 2013.

De la darrera vegada que Adolfo Suárez va aparèixer en públic en queda testimoni gràcies a una fotografia que li va fer el seu fill, en ella apareix el primer president d’últim període democràtic d’esquena a la càmera acompanyat per rei Juan Carlos que li passa un braç per l’espatlla, caminen cap a un bosc que s’hi veu al fons de la imatge, era el 17 de juliol de 2008, el rei havia visitat l’expresident per imposar-li el Collar de la Insigne Orden del Toisón de Oro, aquest ja feia algun temps que patia el mal d’Alzheimer. Aquesta imatge va inspirar Manuel Vicent l’escriptura d’aquesta novel·la.

L’escriptor de la Vilavella imagina Adolfo Suárez internant-se en un bosc fantàstic i repassant els episodis més destacats de la seua biografia, l’acompanya en aquest particular viatge una dona que va tindre un paper molt destacat en la Transició, Carmen Díez de Rivera, -la mujer rubia- de qui parla el títol. Aquesta dona era molt atractiva, va ser una col·labora molt estreta del president Suárez, i en un món molt d’homes com era la política llavors, cridava extraordinàriament l’atenció fins a fer córrer al seu voltant alguns comentaris sovint mal intencionats. El cert és que al seu darrera s’amagava una història personal molt dramàtica, a punt de casar-se va descobrir que el seu nuvi, era germanastre seu, els seu pare biològic era Ramón Serrano Súñer, jerarca del règim i cunyat de Franco. A conseqüència d’un càncer moriria sent encara molt jove.

El llibre està estructurat en diversos capítols als que se’ns introdueix amb un xicotet anunci del que se’ns va a contar a la manera dels romanços de cec. Adolfo Suárez i Carmen Díez de Rivera van assistint i comentant diversos episodis que abracen des del final del franquisme fins als mes recents episodis de la vida política espanyola. Podem veure el naixement de l’amistat d’Adolfo Suárez amb el rei Juan Carlos quan aquest encara era príncep i va visitar Segovia on el primer era governador civil. I a poc a poc se’ns explica diversos episodis de la vida del de Cebreros i la seua habilitat per moure’s entre els poderosos del moment fins arribar a la presidència del govern.

Una de les principals virtuts de El azar de la mujer rubia és la manera de construir retrats dels diversos personatges que han participat en la vida política espanyola els darrers quaranta anys, començat pels dos principals protagonistes, però jo destacaria sobretot els de Fraga, Jesús Gil, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.

Manuel Vicent retrata en aquesta novel·la magníficament l’evolució de la societat espanyola d’aquests quaranta anys, a més excel·leix en la descripció de les interioritats del món polític madrileny, destaca en aquest sentit la crònica de la boda de la filla de José María Aznar, una visió esperpèntica del món de la Villa y Corte, un món ple de pillets amb jaqué i vestit llarg.

Quan la narració s’aproxima als fets més recents Manuel Vicent analitza la realitat actual amb la mateixa ironia i estil esplèndid a que ens té acostumats des de fa anys en la seua columna dels diumenges del diari “El País”.

El azar de la mujer rubia recrea episodis de tots coneguts, si més no d’aquells que hem anat llegint els diaris, però a partir d’aquests fets l’autor crea un molt bon artefacte literari, val la pena llegir la novel·la no només per allò que conta, sinó per a gaudir del magnífic i personal estil literari de Manuel Vicent.

Josep Manuel San Abdón 

CONVERSA AMB JOSEP J. CONILL SOBRE MAXIMIÀ ALLOZA

Maximià Alloza va ser un escriptor castellonenc que ha estat molts anys oblidat, tanmateix va ser un dels màxims impulsors de la modernització de les lletres valencianes. En els seus anys d’estudiant de Medicina a València va estar en contacte amb els autors de la Renaixença, però sobretot va rebre la influència del Modernisme. Quan va tornar a Castelló va publicar poemes en valencià en diverses publicacions. El 1914 va veure la llum el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista. El llibre no va ser ben rebut per la societat castellonenca del moment i Maximià Alloza va deixar d’escriure i es va dedicar a la pintura. L’Ajuntament de Castelló ha començat la publicació de la seua obra completa[i], amb un documentat estudi introductori del professor Josep J. Conill. Amb ell hem mantingut aquesta conversa sobre l’autor castellonenc.

Com naix el seu interès per la figura de Maximià Alloza?

D’una manera absolutament casual. El 1984, mentre regirava a la Biblioteca Municipal de València el llegat bibliogràfic de Nicolau Primitiu a la recerca de textos costumistes d’autors castellonencs de començaments del segle XX per a un treball de dialectologia, la serendipity em va portar a les mans el volum de Ioesa. Immediatament, vaig constatar que no em trobava amb una obra rellevant des del punt de vista dialectològic, sinó amb tota una altra cosa, moltíssim més valuosa, això és, amb un exemple de literatura tout court eixit de la ploma d’un autor castellonenc de l’època. Posteriorment, vaig entrar en contacte amb el traspassat Antonio Alloza, catedràtic de dibuix de l’Institut de Batxillerat d’Onda i descendent de l’autor, que em va posar en contacte amb les filles de Maximià, traspassat el 1945. A partir d’ací la cosa va ser fàcil, ja que aquestes em facilitaren molt amablement l’accés a tota la seva obra (també la manuscrita), així com la consulta de la biblioteca de son pare, sense els quals estat l’edició publicada per l’Ajuntament de Castelló no hauria estat possible.

Quina és la significació de Maximià Alloza en el conjunt de les lletres valencianes en català?

Per dir-ho breument, representa la connexió castellonenca de la Generació del 1909, això és, del Modernisme que un grup d’escriptors progressistes del Cap i Casal maldaven per introduir en el panorama estantís de les lletres vernacles de l’època. A Castelló aquest panorama era encara més desolador, raó per la qual Alloza se’ns apareix a hores d’ara com una figura excepcional i solitària en molts sentits, atesa l’escassa connexió que mantingué amb els membres de la seva promoció literària, més enllà dels anys d’estudiant de medicina a València. En qualsevol cas, pel que fa a la valoració de la seva obra, cal assenyalar que no resulta en absolut inferior a la dels altres modernistes valencians, sempre i quan tinguem en compte el que havien escrit a l’altura del 1914, que és la data en què l’autor de Ioesa va abandonar la literatura.

Quins factors van ser decisius per a que escrigués en valencià?

És tracta d’una qüestió sobre la qual en sabem poca cosa. En alguna ocasió ell mateix es va referir al seu propòsit d’impugnar un comentari de Navarro Reverter sobre la inexistència de poetes valencians capaços de continuar l’obra de restauració de les lletres vernacles encetada per Llorente. De totes maneres, aquesta argumentació em sembla excessivament mistificadora i em decanto més bé a creure que hi degueren pesar sobretot les influències dels ambients bohemis que Alloza va freqüentar durant la seva estada a València, així com les amistats que hi va fer, entre les quals cal destacar el també poeta modernista Jacint Maria Mustieles (1887-1948).

Com era la societat castellonenca en què es va moure l’escriptor?

Una societat petita, però en expansió, gràcies a la capitalitat de província. Això mateix la convertia en una ciutat d’un intens provincianisme, on pugnaven dues versions de la identitat local, la republicana i la conservadora, que en els últims anys han estat ben estudiades, entre d’altres, per l’historiador Ferran Archilés. La primera es caracteritzava per un progressisme de caire anticlerical i un espanyolisme abrandat, enemic de qualsevol manifestació lligada a l’ús de la llengua regional. El sector conservador, al seu torn, era tan espanyolista com el republicà, però a diferència d’aquest professava un intens tradicionalisme clerical d’arrels carlines que s’expressava sovint a través del cultiu d’una literatura costumista escrita en valencià, els objectius de la qual tenien més a veure amb la perpetuació d’una imatge paternalista de les classes populars, en una època d’intenses transformacions socials, que no amb l’ambició de crear uns productes literaris moderns i competitius. La figura d’Alloza, ateses les característiques peculiars de la seva obra, manté una relació incòmoda amb els dos corrents: del primer agafa la tendència laica i cosmopolita, però connecta amb el segon pel que fa a l’ús preferent del valencià.

Quina relació tenia amb els lletraferits castellonencs de l’època?

Per les escasses notícies que en disposem, les seves relacions eren en aparença bones, per bé que segurament també superficials. Només cal recordar ací que els homenatges que se li van tributar arran de la publicació de Ioesa comptaren amb l’adhesió de les principals figures de la vida política i cultural de la ciutat, tant de les procedents del bàndol republicà com de les del bàndol conservador, circumstància que no solia ser l’habitual. En qualsevol cas, no hem d’oblidar que procedia d’una de les famílies més notables de la ciutat i que gràcies al seu caràcter reservat i bondadós devia ser una figura en general ben considerada, tot i que tampoc comptava amb valedors incondicionals dins el món dels lletraferits locals.

Per què Ioesa, la seua obra més important, no va ser ben acceptada per la societat de la seua època?

No ho va ser de cap de les maneres. En realitat, Alloza va pecar d’ingenu en creure que podia permetre’s el luxe de publicar una obra d’aquestes característiques en un ambient tan provincià i resclosit com el del Castelló de la segona dècada del segle XX. A hores d’ara, en canvi, ens trobem en condicions d’apreciar les dues dimensions fonamentals de la seva transgressió, relacionades, d’una banda, amb la franquesa amb què l’obra aborda les relacions sexuals entre els protagonistes i, de l’altra, amb el fet d’emprar el valencià en una obra elaborada des d’uns pressupòsits de normalitat intel·lectual que no tenien res a veure amb els usos limitats i folklòrics que la major part dels valencianistes i no valencianistes de l’època assignaven al vernacle. Com veiem, doncs, més enllà de les seves limitacions com a escriptor, l’acollida hostil de l’obra vingué determinada pel fet que el seu autor hi va ultrapassar dues línies roges: una de moral, l’altra de sociolingüística.

Malgrat tot, continuà sent fidel al valencianisme i és un dels signants de les Normes del 32.

Sabem molt poques coses de la seva vida, però aquest fet així sembla indicar-ho, tot i que d’ençà del 1914 va restar al marge de qualsevol activitat pública. També ho corrobora el fet que els seus dos últims poemes, publicats el 1924 a la Corona Poética ofrecida a la Patrona de la Ciudad Ntra. Sra. del Lidón con motivo de su Coronación Canónica, estiguin escrits en valencià. A partir d’aquest moment jo no tornarà a escriure en cap llengua, encara que la seva presència entre els signants de les Normes constitueix un indici inequívoc que no va renunciar mai al seu posicionament juvenil en favor de la dignificació de la llengua dels valencians.

Josep Manuel San Abdón

---

[i] www.castelló.es/archivos/1078/Un_Dandi_Entre_Llauradors.pdf.