Des de l’any 1992 Xipell ens explica diàriament l’actualitat de les comarques de Castelló a través de les tires d’humor que publica al periòdic Levante – EMV. Al llarg d’aquests anys ha publicat tres llibres recopilatoris de la seua activitat diària Draps de clau (1994), Costa de Aznar (1997) i Gaudeamus UJItur (2007). El último mono (Onada edicions) és el darrer llibre que acaba de publicar. Sobre aquesta darrera publicació hem mantingut la següent conversa.
El humoristes gràfics sou els darrers micos dels periòdics? Vull dir que amb l’excusa de l’humor us permeten dir coses que no es permeten dir en altres seccions més serioses?
- Sense cap mena de dubte, el que passa és que en el procés d'involució de les espècies al que faig al•lusió al llibre, els dibuixants transmetem abans un missatge que els redactors, però és per la naturalesa gràfica de la nostra feina i per la mandra dels lectors, cada vegada major, cap a la lletra impresa.
Què influeix més en el lectors, la vinyeta d’humor o els editorials?
- No sé si la paraula que expressa millor el tema és “influeix”, em conformaria en fer bé el que em toca fer: analitzar una situació i traduir-la en imatges i textos per tal que la gent compte amb un punt de vista crític, el meu. L'editorial és més cosa de l’empresa.
És curiós que has recorregut a la coneguda plataforma d’Internet,Verkami, per a aconseguir finançament per al llibre i t’autoqualifiques com l’últim mico que empra el paper.
– Els de la meua generació som, clarament, uns espècimens en vies d'extinció, estem superats per un món que ens ha desbordat i al qual, amb molt d'esforç, ens intentem adaptar. Si només quedés un arbre a l’Amazònia per fer-hi paper, crec que no ho dubtaria... El deixaria allà plantat i em pujaria com un mico a llegir un llibre a la copa. Ho confese, no m'agraden els e-books.
Quina influència ha tingut El Roto en els dibuixos d’aquest llibre?
– La veritable influència és de Chumi Chumez i el Perich, i El último mono voldria ser hereu d'una manera de fer que feia compatible la descreença, la ironia i l’Espanya negra que no se n‘ha anat del tot. El Roto és més militant i està molt bé el que fa, però a mi m'agradava més a la seua època com a Ops.
L’anomenada crisi econòmica ens porta cap al planeta dels simis que vam vore en la famosa pel•lícula de Charlton Heston?
– És una pel•li fantàstica, però amb la crisi actual la raça que veig prosperar més no són els orangutans, són els taurons. Però, la veritat, Charlton Herton, el nostre Cid, també me'l puc imaginar de protagonista de Tiburón, ell i el seu rifle.
Amb l’elementalitat dels teus dibuixos sembla que intentes aconseguir transmetre millor el teu missatge filosòfic. És així?
– L'elementalitat, que dius, busca un traç eficaç i directe per tal que el lector identifique els personatges mitjançant el rol que ocupen i deixe el text nu d'ornaments innecessaris, com una mena d'aforisme il•lustrat, més que no com un acudit per a fer la gracieta i prou.
Una cosa que em crida l’atenció del llibre és el doble joc de les paraules i els conceptes: Osborne/ soborne; rapte d’Europa/ rescat...
– Són recursos que faig servir per trobar l’humor gràcies a proposar una paradoxa, de vegades, amb les paronomàsies, de vegades amb jocs visuals (per exemple: l'estel de La Caixa ficat al triangle de l'estelada).
Un dels propòsits que et fas en el llibre és mostrar la cruesa del món que ens envolta. Els teus dibuixos són un acte de resistència? I sumant actes de resistència, aconseguirem evitar aquesta evolució contrària de la que parlàvem i anar cap a un món menys cruel?
– Em limite a fer una aportació molt modesta. Qualsevol causa noble, de segur que té eines més potents per resistir. És més, crec que els meus dibuixos conviden mes a la descreença que a la barricada. Però el lector és lliure d'agafar el camí que trobe més oportú per a revenjar-se del poder.
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada