Maximià Alloza va ser un escriptor castellonenc que
ha estat molts anys oblidat, tanmateix va ser un dels màxims impulsors de la
modernització de les lletres valencianes. En els seus anys d’estudiant de Medicina
a València va estar en contacte amb els autors de la Renaixença, però sobretot
va rebre la influència del Modernisme. Quan va tornar a Castelló va publicar
poemes en valencià en diverses publicacions. El 1914 va veure la llum el seu
únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema
narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista. El
llibre no va ser ben rebut per la societat castellonenca del moment i Maximià
Alloza va deixar d’escriure i es va dedicar a la pintura. L’Ajuntament de Castelló
ha començat la publicació de la seua obra completa[i], amb
un documentat estudi introductori del professor Josep J. Conill. Amb ell hem
mantingut aquesta conversa sobre l’autor castellonenc.
Com naix el seu interès per la figura de Maximià
Alloza?
D’una manera
absolutament casual. El 1984, mentre regirava a la Biblioteca Municipal de
València el llegat bibliogràfic de Nicolau Primitiu a la recerca de textos
costumistes d’autors castellonencs de començaments del segle XX per a un
treball de dialectologia, la serendipity
em va portar a les mans el volum de Ioesa.
Immediatament, vaig constatar que no em trobava amb una obra rellevant des del
punt de vista dialectològic, sinó amb tota una altra cosa, moltíssim més
valuosa, això és, amb un exemple de literatura tout court eixit de la ploma d’un autor castellonenc de l’època.
Posteriorment, vaig entrar en contacte amb el traspassat Antonio Alloza,
catedràtic de dibuix de l’Institut de Batxillerat d’Onda i descendent de
l’autor, que em va posar en contacte amb les filles de Maximià, traspassat el
1945. A partir d’ací la cosa va ser fàcil, ja que aquestes em facilitaren molt
amablement l’accés a tota la seva obra (també la manuscrita), així com la
consulta de la biblioteca de son pare, sense els quals estat l’edició publicada
per l’Ajuntament de Castelló no hauria estat possible.
Quina és la significació de Maximià Alloza en el
conjunt de les lletres valencianes en català?
Per dir-ho
breument, representa la connexió castellonenca de la Generació del 1909, això
és, del Modernisme que un grup d’escriptors progressistes del Cap i Casal
maldaven per introduir en el panorama estantís de les lletres vernacles de
l’època. A Castelló aquest panorama era encara més desolador, raó per la qual
Alloza se’ns apareix a hores d’ara com una figura excepcional i solitària en
molts sentits, atesa l’escassa connexió que mantingué amb els membres de la
seva promoció literària, més enllà dels anys d’estudiant de medicina a
València. En qualsevol cas, pel que fa a la valoració de la seva obra, cal
assenyalar que no resulta en absolut inferior a la dels altres modernistes
valencians, sempre i quan tinguem en compte el que havien escrit a l’altura del
1914, que és la data en què l’autor de Ioesa
va abandonar la literatura.
Quins factors van ser decisius per a que escrigués
en valencià?
És tracta d’una
qüestió sobre la qual en sabem poca cosa. En alguna ocasió ell mateix es va
referir al seu propòsit d’impugnar un comentari de Navarro Reverter sobre la
inexistència de poetes valencians capaços de continuar l’obra de restauració de
les lletres vernacles encetada per Llorente. De totes maneres, aquesta
argumentació em sembla excessivament mistificadora i em decanto més bé a creure
que hi degueren pesar sobretot les influències dels ambients bohemis que Alloza
va freqüentar durant la seva estada a València, així com les amistats que hi va
fer, entre les quals cal destacar el també poeta modernista Jacint Maria
Mustieles (1887-1948).
Com era la societat castellonenca en què es va moure
l’escriptor?
Una societat
petita, però en expansió, gràcies a la capitalitat de província. Això mateix la
convertia en una ciutat d’un intens provincianisme, on pugnaven dues versions
de la identitat local, la republicana i la conservadora, que en els últims anys
han estat ben estudiades, entre d’altres, per l’historiador Ferran Archilés. La
primera es caracteritzava per un progressisme de caire anticlerical i un
espanyolisme abrandat, enemic de qualsevol manifestació lligada a l’ús de la
llengua regional. El sector conservador, al seu torn, era tan espanyolista com
el republicà, però a diferència d’aquest professava un intens tradicionalisme
clerical d’arrels carlines que s’expressava sovint a través del cultiu d’una
literatura costumista escrita en valencià, els objectius de la qual tenien més
a veure amb la perpetuació d’una imatge paternalista de les classes populars,
en una època d’intenses transformacions socials, que no amb l’ambició de crear
uns productes literaris moderns i competitius. La figura d’Alloza, ateses les
característiques peculiars de la seva obra, manté una relació incòmoda amb els
dos corrents: del primer agafa la tendència laica i cosmopolita, però connecta
amb el segon pel que fa a l’ús preferent del valencià.
Quina relació tenia amb els lletraferits
castellonencs de l’època?
Per les escasses
notícies que en disposem, les seves relacions eren en aparença bones, per bé
que segurament també superficials. Només cal recordar ací que els homenatges
que se li van tributar arran de la publicació de Ioesa comptaren amb l’adhesió de les principals figures de la vida
política i cultural de la ciutat, tant de les procedents del bàndol republicà
com de les del bàndol conservador, circumstància que no solia ser l’habitual.
En qualsevol cas, no hem d’oblidar que procedia d’una de les famílies més
notables de la ciutat i que gràcies al seu caràcter reservat i bondadós devia
ser una figura en general ben considerada, tot i que tampoc comptava amb
valedors incondicionals dins el món dels lletraferits locals.
Per què Ioesa,
la seua obra més important, no va ser ben acceptada per la societat de la seua
època?
No ho va ser de
cap de les maneres. En realitat, Alloza va pecar d’ingenu en creure que podia
permetre’s el luxe de publicar una obra d’aquestes característiques en un
ambient tan provincià i resclosit com el del Castelló de la segona dècada del
segle XX. A hores d’ara, en canvi, ens trobem en condicions d’apreciar les dues
dimensions fonamentals de la seva transgressió, relacionades, d’una banda, amb la
franquesa amb què l’obra aborda les relacions sexuals entre els protagonistes
i, de l’altra, amb el fet d’emprar el valencià en una obra elaborada des d’uns
pressupòsits de normalitat intel·lectual que no tenien res a veure amb els usos
limitats i folklòrics que la major part dels valencianistes i no valencianistes
de l’època assignaven al vernacle. Com veiem, doncs, més enllà de les seves
limitacions com a escriptor, l’acollida hostil de l’obra vingué determinada pel
fet que el seu autor hi va ultrapassar dues línies roges: una de moral, l’altra
de sociolingüística.
Malgrat tot, continuà sent fidel al valencianisme i
és un dels signants de les Normes del 32.
Sabem molt
poques coses de la seva vida, però aquest fet així sembla indicar-ho, tot i que
d’ençà del 1914 va restar al marge de qualsevol activitat pública. També ho
corrobora el fet que els seus dos últims poemes, publicats el 1924 a la Corona Poética ofrecida a la Patrona de la
Ciudad Ntra. Sra. del Lidón con motivo de su Coronación Canónica, estiguin
escrits en valencià. A partir d’aquest moment jo no tornarà a escriure en cap
llengua, encara que la seva presència entre els signants de les Normes
constitueix un indici inequívoc que no va renunciar mai al seu posicionament
juvenil en favor de la dignificació de la llengua dels valencians.
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada