EL PERIODISME COM A TRINXERA

ENRIC GONZÁLEZ. Memorias líquidas. Jot Down Books. 2013.

Enric González va nàixer a Barcelona l’any 1959, fill de l’escriptor i periodista Francisco González Ledesma, va entrar en el món del periodisme quasi per casualitat quan tenia 17 anys i per imposició paterna. Ha desenvolupat la major part de la seua vida professional  al diari “El País”, on ha exercit les corresponsalies de Londres, Paris, Nova York, Washington i Jerusalem. Es va apuntar voluntàriament a l’ERO  del diari disconforme amb la política d’acomiadar el professionals més veterans. Actualment col·labora al diari “El Mundo”.

Amb Memorias líquidas repassa la seua trajectòria professional que va començar a Barcelona en una època en què la informàtica encara no havia arribat a les redaccions dels periòdics, i on ser periodista suposava portar una vida bohèmia que es perllongava fins a altes hores de la matinada quan s’anava als tallers a arreplegar el nou diari que encara feia olor a tinta.

Enric González va treballar en diversos periòdics barcelonins fins a anar a parar a “El Periódico”, allí coneixerà Josep Mª Huertas Clavería que anys més tard va titular les seues memòries “Cada taula, un Vietnam”, segons la seua doctrina cada taula de redacció havia de ser una trinxera de resistència front a l’empresa i els demés poders, aquesta és la divisa que, segons ell, ha orientat tota la seua carrera professional.

El diari “El País” va arribar a Catalunya amb molta força fitxant el millor de cada casa, molts dels periodistes de “El Periódico” van anar a parar a la redacció del diari del grup PRISA. Durant un temps va treballar a la redacció de Barcelona, i més tard es va incorporar a la de Madrid.

La part dedicada al seu treball en el “El País” és la més extensa del llibre, Enric González ens explica les relacions de poder dintre del diari, el que va suposar el canvi generacional en la direcció, la seua relació amb alguns directius i amb molts companys, com el periòdic va arribar a tenir el prestigi que va tenir i ingressar molts diners de manera que els seus periodistes eren uns privilegiats i podien obtenir unes informacions inassolibles per a altres professionals.

Capítol molt interessant en el llibre és la relació que “El País” va tindre amb el govern de Felipe González, la rivalitat amb el diari “El Mundo” que va dividir el món de la premsa espanyola en dos parts clarament alineades al voltant d’interessos polítics amb unes conseqüències nefastes per a premsa que encara s’arrosseguen.

Amb la lectura d’aquest llibre assistim a la decadència del periòdic arrossegat per operacions desastroses d’altres mitjans del grup PRISA, o com aquest és utilitzat com a plataforma per a promocionar altres productes de l’empresa amb la consegüent pèrdua de credibilitat

Capítol a part mereix la figura del que va ser el seu primer director i en l’actualitat president del grup, Juan Luis Cebrián, que apareix com una figura prepotent i deïficada. No té desaprofitament la primera i única entrevista que té amb ell. Se’ns diu que és el segon president de consell d’administració més ben pagat d’Espanya, després del d’ Inditex, mentre l’empresa posa en marxa un ERO i la redacció s’ompli de joves periodistes amb un sou que ni de lluny arriben a mileuristes.

Memorias líquidas és un llibre que val la pena llegir perquè ens explica les interioritats del món de la premsa espanyola i sobretot del que ha estat el diari de referència durant el darrers trenta cinc anys, contat per un periodista de raça que no ha oblidat mai que cada taula de redacció ha de ser una trinxera.

Josep Manuel San Abdón