MANUEL VICENT. El azar de la mujer rubia. Madrid. Ed.
Alfaguara. 2013.
De
la darrera vegada que Adolfo Suárez va aparèixer en públic en queda testimoni
gràcies a una fotografia que li va fer el seu fill, en ella apareix el primer
president d’últim període democràtic d’esquena a la càmera acompanyat per rei
Juan Carlos que li passa un braç per l’espatlla, caminen cap a un bosc que s’hi
veu al fons de la imatge, era el 17 de juliol de 2008, el rei havia visitat
l’expresident per imposar-li el Collar de
la Insigne Orden del Toisón de Oro, aquest ja feia algun temps que patia el
mal d’Alzheimer. Aquesta imatge va inspirar Manuel Vicent l’escriptura
d’aquesta novel·la.
L’escriptor
de la Vilavella imagina Adolfo Suárez internant-se en un bosc fantàstic i
repassant els episodis més destacats de la seua biografia, l’acompanya en
aquest particular viatge una dona que va tindre un paper molt destacat en la
Transició, Carmen Díez de Rivera, -la mujer
rubia- de qui parla el títol. Aquesta dona era molt atractiva, va ser una
col·labora molt estreta del president Suárez, i en un món molt d’homes com era
la política llavors, cridava extraordinàriament l’atenció fins a fer córrer al
seu voltant alguns comentaris sovint mal intencionats. El cert és que al seu
darrera s’amagava una història personal molt dramàtica, a punt de casar-se va
descobrir que el seu nuvi, era germanastre seu, els seu pare biològic era Ramón
Serrano Súñer, jerarca del règim i cunyat de Franco. A conseqüència d’un càncer
moriria sent encara molt jove.
El
llibre està estructurat en diversos capítols als que se’ns introdueix amb un
xicotet anunci del que se’ns va a contar a la manera dels romanços de cec.
Adolfo Suárez i Carmen Díez de Rivera van assistint i comentant diversos
episodis que abracen des del final del franquisme fins als mes recents episodis
de la vida política espanyola. Podem veure el naixement de l’amistat d’Adolfo
Suárez amb el rei Juan Carlos quan aquest encara era príncep i va visitar
Segovia on el primer era governador civil. I a poc a poc se’ns explica diversos
episodis de la vida del de Cebreros i la seua habilitat per moure’s entre els
poderosos del moment fins arribar a la presidència del govern.
Una
de les principals virtuts de El azar de
la mujer rubia és la manera de construir retrats dels diversos personatges
que han participat en la vida política espanyola els darrers quaranta anys,
començat pels dos principals protagonistes, però jo destacaria sobretot els de
Fraga, Jesús Gil, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.
Manuel
Vicent retrata en aquesta novel·la magníficament l’evolució de la societat
espanyola d’aquests quaranta anys, a més excel·leix en la descripció de les
interioritats del món polític madrileny, destaca en aquest sentit la crònica de
la boda de la filla de José María Aznar, una visió esperpèntica del món de la Villa y Corte, un món ple de pillets amb
jaqué i vestit llarg.
Quan
la narració s’aproxima als fets més recents Manuel Vicent analitza la realitat
actual amb la mateixa ironia i estil esplèndid a que ens té acostumats des de
fa anys en la seua columna dels diumenges del diari “El País”.
El azar de la
mujer rubia recrea
episodis de tots coneguts, si més no d’aquells que hem anat llegint els diaris,
però a partir d’aquests fets l’autor crea un molt bon artefacte literari, val
la pena llegir la novel·la no només per allò que conta, sinó per a gaudir del
magnífic i personal estil literari de Manuel Vicent.
Josep
Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada