CONVERSA AMB JOAN VERDEGAL

 

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. Ha dirigit la revista universitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducció: història, sociologia y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie – Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

Fa unes setmanes ha publicat el segon llibre de relats, Exonerat de l’oblit (Onada edicions). Sobre aquest segon llibre hem mantingut la següent conversa.

El títol, Exonerat de l’oblit, ja ens dona una pista de per on va el llibre, que és que consideres que és fonamental la preservació de la memòria.

Així és. Estic especialment sensibilitzat per aquesta facultat humana, que ens defineix com a éssers intel·ligents. La memòria individual hauria de ser un dret inalienable i perdurable, fins al punt que la ciència hauria de gaudir de mitjans suficients per a preservar-la, per a la qual cosa caldria que els pressupostos de les nacions foren més justos i humanitaris, deixant de banda altres pseudonecessitats generals, que jo considere secundàries.

És evident que una cosa que també et preocupa és la necessitat del manteniment de la memòria col·lectiva sense contaminacions, perquè sovint aquesta es manipula en benefici de certes persones o entitats.

En efecte, li done molta importància a la veritat, precisament en un moment en què notícies falses i mentides són divulgades a plaer i poden manipular l’opinió de les persones i tergiversar la realitat. Hi ha hagut molts exemples de manipulació al llarg de la història de la humanitat, però actualment abunden més encara, per causa dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Aquestes estratègies no són cosa nova i les estructures del poder les han utilitzat —i seguiran fent-ho en el futur— en benefici dels propis interessos, de vegades inconfessables. Per això he intentat remarcar la importància del pensament crític individual. Com va escriure la reina Cristina de Suècia (al segle XVII) en el seu llibre de màximes i sentències Ouvrage de Loisir (Obra de lleure), «La feblesa i la ignorància converteixen els homes en enemics de la veritat».

En el preàmbul dius que la intenció de l’autor és aquesta: «Deixeu-vos enganyar per les aparences». Què vols dir amb això?

Pretenc que el lector s’identifique amb els fets que es conten, encara que puguen resultar inversemblants. També és una invitació a realitzar una lectura compromesa, en el sentit de convidar el lector a fugir de les presses o de les apreciacions improvisades. De fet, és una invitació directa a la reflexió, és a dir, a no quedar-se simplement en la lectura dels passatges aïlladament, sinó a endinsar-se sense complexes en els missatges (explícits o implícits) que es presenten en el llibre, que és la millor manera de gaudir de la lectura dels relats.

Exonerat de l’oblit conté 33 relats breus que expliquen generalment fets quotidians, però al final de cadascun d’ells hi ha un diàleg entre el MORTAL, una misteriosa entitat, la PEDRA, que es la veu delegada de la divinitat i l’ÀNGEL LECTOR. Pots explicar-nos la funció d’aquests personatges?

Es tracta simplement d’una al·legoria basada en la tradició cristiana, segons la qual després de la mort ens haurem de presentar davant de sant Pere (la Pedra) per a retre comptes de la nostra vida. Tanmateix, ací el que es jutja és si el Mortal és mereixedor de passar a l’eternitat amb memòria o sense ella, per a la qual cosa s’hi introdueixen diàlegs entre ells dos que volen reproduir els dubtes i els dogmes amb els quals hem hagut de conviure, hagem rebut o no una educació religiosa. D’altra banda, l’Àngel Lector no és altre que cada lector individual, com s’endevina en les fórmules introductòries de cada passatge: «Que l’Àngel Lector procedisca...», «Procura escoltar amb la màxima atenció el que llegirà l’Àngel Lector!», «Fes el favor de continuar la lectura, Àngel Lector».

El meu propòsit —com he avançat abans— és predisposar a una lectura conscient, compromesa, i per això aquestes intervencions estan carregades de polèmica, de sorpresa, d’interrogants, etc. D’altra banda, la mateixa coberta del llibre, amb el teclat d’un ordinador i un dau amb tres perfils de crani (sorpresa, interrogant o pensament/idea), vol ser representativa del que s’hi trobarà entre les seues línies.

Podem dir que el llibre té una intenció moralitzadora? Per què has triat aquests temes?

Sí, és una defensa constant de la humanitat benintencionada, que contrasta amb un repertori de defectes que les persones no poden o no volen defugir. Els relats aborden temes diversos (la insolidaritat, la camaraderia, la incongruència, l’egoisme, l’atzar, la superstició, la por, la felicitat, els vicis, la descaradura, la responsabilitat, la infidelitat, la corrupció, la tragèdia vital, ...), sense ànim de ser exhaustius, evidentment. He triat aquests temes perquè poden ser representatius del que qualsevol persona pot trobar-se al llarg de la vida.

Així és: una de les virtuts dels llibres de relats és que es poden llegir a poc a poc, sense pressa, i en aquest llibre en concret això és més recomanable que mai, perquè els diàlegs dels personatges als que hem fet referència abans, conviden a la reflexió. Com expliques l’últim passatge, que sembla desentonar amb la trajectòria dels altres?

Sense ànim de desvelar el desenllaç (perquè els lectors no ho perdonarien), puc dir que es tracta d’una intertextualitat en forma d’epístola, referida precisament al teu llibre Els dies gloriosos (que jo emmascare amb el títol de Cròniques glorioses) i amb el qual vaig gaudir també d’una lectura que anava descobrint-me reflexions profundes i molt assenyades sobre l’actualitat del país, la literatura, el periodisme, l’ensenyament, l’ús del valencià... També puc desvelar que és un final que tenia reservat per a cloure aquest llibre, però en aquell moment —ara fa tres anys— encara es trobava embastat i no passava de ser un projecte. Espere haver contestat adequadament... i sense faltar al respecte que mereixen els lectors virtuals, que mai no haurien de conèixer anticipadament el desenllaç de la trama d’un llibre.

Josep Manuel San Abdón

ENTRE LA REALITAT I LA LLEGENDA

 

 

IVAN CARBONELL(2020). La cançó del mag Merlí. Alzira. Edicions Bromera.

La darrera novel·la d’Ivan Carbonell torna a comptar com a personatge protagonista amb Evian, alter ego de l’autor, a qui ja coneixíem d’anteriors novel·les. Aquest personatge es caracteritza per la seua afició a viatjar i per la seua curiositat per conèixer les històries i llegendes dels llocs que visita.

La cançó del mag Merlí té una estructura complexa però que en cap cas dificulta la seua lectura. Dic que es complexa perquè es barregen diverses històries que en un principi no semblen guardar molta relació entre elles. En primer lloc un viatge al sud de França per participar en un curs de west coast swing, amb el seu amic Raimon un apassionat del ball i les seues amigues Lluna, Malena i Lídia. En aquest curs es produeix la mort d’un dels participants i un altre es a punt de morir ofegat a la mar.

D’altra banda dues amigues Susanna i Virgin li conten la història d’un misteriós personatge que es feia anomenar Merlí, que van conèixer de jovenetes quan elles estiuejaven a Cullera, que interpretava una cançó italiana i que es movia per l’Illa dels Pensaments prop del far.

La tercera història que apareix al llibre és la d’Elisand Llopis Vilaragut un enigmàtic personatge que és autor d’un únic llibre, del que només va fer imprimir un exemplar que posseeix la seua amiga Lluna. Qui era aquest personatge que es relacionava amb el millor de la intel·lectualitat valenciana dels anys 60? Esbrinar-ho es convertirà amb una obsessió per a Evian.

I una última història és la d’una llegenda al voltant del castell  de Millena, un xicotet poble de la comarca del Comtat, que guarda relació amb la seua amiga Virgin, que dóna la casualitat que viu a Mislata, poble en què va exercir de rector durant molts anys, i on té un carrer dedicat Joaquim Martí i Gadea, folklorista que va arreplegar llegendes, tradicions, festivitats, personatges històrics...d’aquella comarca, ja que ell era natural de Balones, un poble veí de Millena.

Aquestes històries acabaran confluint al final, i no entrarem en detalls per no fer perdre l’interès al possible lector. Però sí que podem dir que en aquesta part final la novel·la assoleix molta intensitat amb reflexions sobre l’ofici d’escriure, sobre la memòria històrica o sobre determinats esdeveniments que apareixen en la nostra vida i que determinen la nostra existència.

Una característica de les novel·les d’Ivan Carbonell protagonitzades per Evian és la importància que li concedeix a l’espai on transcorre la història, no es pot entendre una cosa sense l’altra. En aquest llibre té especial importància el far de Cullera i tot el seu entorn: l’Illa dels Pensaments, un xicotet illot que amb el temps s’ha unit a terra, i la cova del pirata Dragut i tota la llegenda que s’ha forjat al seu voltant. Així mateix té protagonisme la comarca del Comtat i les seues llegendes. El viatge al sud França i un altre viatge a La Rochelle i a l’illa de Ré, en el transcurs del qual arribarà a visitar la tomba del mag Merlí. I també tenen presència molts espais de la Ciutat de València, alguns dels quals ja sols resten en la novel·la.

En La cançó del mag Merlí hi ha diversos homenatges, el principal als escriptors i intel·lectuals dels anys 60 i 70 que van lluitar per mantenir viva la flama de la llengua, de la cultura i del valencianisme polític. Darrera del personatge d’Èric Tarradelles sembla que s’amaga la personalitat d’Enric Tàrrega, un activista cultural i polític del valencianisme. Ell és qui informa Evian de la famosa tertúlia a la que assistien Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Miquel Bausset, Doro Balaguer o Eliseu Climent entre d’altres, es reunien sobretot a la cafeteria San Patricio a la plaça de l’Ajuntament de València de la que avui ja no queda ni el local.

En una entrevista que li fèiem fa uns anys Ivan Carbonell ens confessava que les llegendes i les rondalles el captiven. Aquest llibre n’és una bona mostra, n’hem fet referència a unes quantes que hi apareixen, però caldria destacar la presència dels personatges de la Matèria de Bretanya que adquireixen un valor metafòric en el desenvolupament de la història. “Sovint en el passat trobem l’explicació del present”, ens deia l’autor en l’entrevista a que hem fet referència, aquesta era la causa de la seua fascinació pel món llegendari i rondallístic, i ací cap al final de la novel·la Evian escriu: “Perquè al darrere dels noms hi ha històries i quan s’obliden els noms es perden les històries.”

En La cançó del mag Merlí d’històries i de noms n’hi molts. És una novel·la que ens convida a exercir la imaginació i esbrinar la fina línea que separa la realitat i la fantasia. Una novel·la de lectura fascinant.

Josep Manuel San Abdón

LES MEMÒRIES D’UN HOME QUE CREIA EN EUROPA

 

STEFAN ZWEIG(2001). El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Barcelona. Quaderns crema.

 

Stefan Zweig va nàixer a Viena l’any 1881 en el si d’una família acomodada. El seu pare era un adinerat fabricant tèxtil jueu, i la seua mare descendent d’una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, la qual cosa li va permetre entrar en contacte amb el cercles avantguardistes vienesos de l’època.

Va ser un escriptor molt popular els anys 20 i 30 del segle passat. El món d’ahir és el llibre de les seues memòries publicat pòstumament l’any 1944, ja que s’havia suïcidat a Petrópolis, Brasil, juntament amb la seua dona, l’any 1942, convençut de que el nazisme havia de dominar el món.

El llibre s’inicia amb els anys de la seua infantesa a Viena, en una societat en què tot sembla estancat, inamovible, en què res no canvia. L’autor ens descriu com és el món d’aquells anys, els costums, la manera de viure de la gent, sotmesa a uns esquemes dels que difícilment se’n podien sortir. Amb el nou segle tot això sembla que va a canviar, amb els nous descobriments científics, amb les noves corrents literàries. En la primera dècada del segle XX viatja per l’Índia, Amèrica del Nord i una part d’Àfrica, són uns anys que albira “una nova aurora”, i en què creu, més que mai, en la unitat d’Europa.

 Són uns anys en què també viatja per diversos països d’Europa i entra en contacte amb molts intel·lectuals que creuen com ell en una Europa unida i escriu: “El camí davant meu, a l’edat de trenta – dos anys, s’estenia clar i planer; el món se m’oferia bell i ple de sentit com una fruita exquisida en aquell estiu radiant. I jo l’estimava pel seu present i pel seu futur encara més esplendorós. Aleshores, el 28 de juny del 1914, va sonar aquell tret a Sarajevo que, en qüestió d’un segon, va esbocinar, com si fos un càntir buit de terrissa, el món de seguretat i de seny creador en què ens havien pujat i educat i que havíem adoptat com a pàtria.”

El tret a què fa referència és el que posava fi a la vida de Francesc Ferran, hereu de l’imperi austro-hongarès i la seua esposa, que seria el començament de la Primera Guerra Mundial. Zweig descriu aquell moment com un clima de masses inflamades que anaven amb entusiasme a la guerra, convençuts que si les seues autoritats els hi portaven era per absoluta necessitat, perquè ells no volien la guerra, però havien de defensar-se d’altres països que els havien atacat. Aquesta ingenuïtat ja no seria la mateixa en la Segona Guerra Mundial. Ell i altres intel·lectuals, com sobretot el francès Romain Rolland, es van oposar públicament a aquella bogeria, però va ser inútil.

Acabada la guerra s’estableix a Salzburg on viu prop de vint anys. Comença a ser mundialment reconegut com a escriptor i fa amistat amb personalitats dels diversos mons de la cultura com Maksim Gorki, Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin o Arturo Toscanini. A la relació amb els quals dedica moltes pàgines del llibre.

A Salzburg comença a vore l’ascensió del nazisme, com es comença a perseguir els jueus, i com la resta d’Europa s’ho mira amb una certa indiferència. Com a jueu es sent en perill i s’exilia a Londres. Allí coneix Sigmund Freud que també pateix l’exili. Mentrestant els nazis han prohibit els seus llibres. Veu com el músic alemany més important del moment Richard Strauss, apropa perillosament al nazisme, però accepta escriure el text d’una òpera seua La dona silenciosa, els nazis no voldran que el nom de Zweig hi figure, però Strauss es nega a eliminar-lo del cartell, l’obra s’estrena a Dresden, però Hitler no assisteix a la seua estrena i tres dies després es prohibida.

A Londres decideix casar-se amb la que seria la seua segona esposa, però la cerimònia és interrompuda per l’entrada angoixada d’un funcionari del jutjat que anuncia que Hitler ha envaït Polònia. Les seues il·lusions s’enfonsen perquè “la missió més íntima a la qual havia dedicat tota la força de la meva convicció durant quaranta anys, la unió pacífica d’Europa, havia fracassat. Allò que temia més que la pròpia mort, la guerra de tots contra tots, s’havia desencadenat per segona vegada.”

El món d’ahir és un llibre món interessant per a conèixer els esdeveniments de l’Europa de la primera meitat del segle XX, i les dificultats de les relacions entre els diversos països que la formen, que d’alguna manera encara arrastrem.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

LA BIOGRAFIA DEL MESTRE JOSEP FRANCESC BOIX SENMARTÍ

 

 

ÒSCAR PÉREZ SILVESTRE(2020). Josep Francesc Boix Senmartí. El mestre que estimava la natura i la poesia(1901 -1933). Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

 

L’estiu de l’any 1933 va tindre lloc a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser, el primer aplec educatiu amb una orientació clarament valencianista, impulsat per la Societat Castellonenca de Cultura i dirigit per Carles Salvador. Francesc Boix fou nomenat professor auxiliar i més tard nomenaren dos professors especials, Enric Soler i Godes i Antoni Porcar Candel, que completaven el famós quartet. Salvador, Soler i Porcar compten amb diverses publicacions biogràfiques, però en sabíem molt poc de Francesc Boix, segurament perquè va morir molt jove. Aquest llibre d’Òscar Pérez Silvestre ha vingut a omplir aquest buit.

Josep Francesc Boix i Senmartí va nàixer a Benassal el dia 1 de juliol de 1901. Era fill d’una família humil que es dedicava a teixir. Va fer els estudis bàsics al seu poble, fins que un bon dia van passar per Benassal membres de l’orde del Camil fent campanya per reclutar joves per al seu convent, en ells va vore el jove Francesc la possibilitat de seguir estudiant i va ingressar en l’orde cap al 1915. La seua destinació va ser el convent de Sant Tomàs de Riudeperes, a la comarca d’Osona.

Cap al 1921 coneix una jove de Torreblanca, Rosa Tena Roda, de qui s’enamora, això fa trontollar la seua vocació religiosa i abandona l’orde dels camils. Ha de buscar-se una nova professió i es matricula a Magisteri en l’Escola Normal de Tarragona. Acaba la carrera el mes de maig de 1924, i un mes després era nomenat mestre interí de l’escola del pòsit de pescadors de Torresnostra.

L’any 1926 es presenta a oposicions i les aprova. L’any 1927 se li concedeix la plaça a Gramòs un petit nucli rural de l’Alt Urgell que comptava en aquell moment amb 71 habitants, on es trasllada amb la seua muller acabat de casar. Es conserva un document de l’ajuntament en què se li agraeix la tasca realitzada en els progressos fets pels xiquets que assitien a l’escola.

L’any 1930 obté el trasllat a Castellfort, on hi va amb la seua muller i la seua filleta Rosa. Són els seus millors anys, prop de la família i els amics, a més naix la segona filla Paquita. De la mà de Carles Salvador reprendrà vells anhels i l’adveniment de la Segona República li obrirà noves perspectives.

A Castellfort introdueix innovacions pedagògiques per fer que els xiquets assistiren amb més regularitat a l’escola. Posa en marxa una revista escolar i sobretot allò que era la seua dèria, un museu amb col·leccions de minerals, fòssils, insectes i herbaris. L’any 1932 obté juntament amb Enric Soler i Godes una beca per a participar en l’Escola d’Estiu de la Generalitat de Catalunya, aquesta estada és molt important per a la seua formació i d’allò naixen inquietuds com l’escriptura de faules i poemes amb una clara funció educadora.

L’any 1933 demana i se li atorga el trasllat a Alcalà de Xivert, poble pròxim a Torreblanca on viu una part de la família i on a més l’ajuntament havia acordat traure a subhasta un grup escolar nou. Era una ocasió de millorar. Lloguen una nova casa al poble, i justament fent una tasca domèstica en aquesta casa el 6 d’octubre cau amb tant mala fortuna que es fractura la columna vertebral i mor unes setmanes després.

En aquells primers anys de la dècada de 1930, participa activament en diverses iniciatives culturals, amb dues idees bàsiques la innovació en el camp de la pedagogia i l’impuls del valencianisme. Això ho expressarà a través de discursos i articles en premsa i en la participació en l’Associació de Mestres Valencianistes o en les Jornades Pedagògiques de Castelló de 1932, les vicissituds de les quals són àmpliament explicades en el llibre.

A banda de la seua biografia en el llibre podem llegir la seua obra poètica, i una selecció d’articles de premsa i discursos públics. Òscar Pérez Silvestre ha escrit aquest magnífic i ben documentat llibre  que serveix  per a reivindicar i ampliar el coneixement d’una persona important en la història de la pedagogia i del valencianisme, que rep d’aquesta manera un just reconeixement.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

ELS ANYS EN QUÈ VA COMENÇAR TOT

 

JOSEP PIERA. (2020). Els fantàstics setanta. 1969 – 1974. València. Institució Alfons el Magnànim.

Josep Piera és un dels escriptors valencians més reconeguts. Una llarga llista de llibres, sovint premiats, avalen la seua trajectòria. Encara que ha conreat diversos gèneres, ha excel·lit en poesia i en l’anomenada literatura del jo. A aquest darrer gènere pertany Els fantàstics setanta, la seua darrera publicació.

Aquest llibre abraça un període de temps que va del 1969 al 1974. Anys decisius per a la seua formació, el descobriment del món i la decisió definitiva sobre cap on orientar la seua vida. Comença “aquest diari de memòries”, el 30 de maig de 2017, el dia que va complir setanta anys e “intenta reflectir qui vaig ser..., de jove.”

Els records comencen el setembre de 1969 un dia que va quedar amb el seu millor amic, Joan E. Pellicer a València. Piera en aquell temps estava molt interessat en el teatre, i Pellicer li va presentar un conegut, Vicent Pedrós, estudiant d’art dramàtic a Madrid, aquest anava acompanyat de Marifé Arroyo, el poeta va quedar captivat de seguida per aquella noia que “aparegué somrient sota la llum del sol d’estiu, al voltant de l’estàtua de Lluís Vives, al claustre de la Universitat de València” i prompte van començar una relació de parella que ja dura més de cinquanta anys.

 Joan E. Pellicer li va fer de guia cultural en aquells anys de joventut, el va anar orientant en lectures d’autors que escrivien en català, i amb la seua companyia va començar a freqüentar llibreries, tertúlies i tuguris insòlits a València. També li va presentar el pintor Enrique Pastor de Velasco i la seua dona Raquel Payà, catedràtica de l’Escola Normal de València, que foren molt importants en la seua formació.

El 1968 es cridat a fer la mili a Mallorca, és destinat a una base americana d’alerta i control al Puig Major, el cim més alt de la serra de Tramuntana. Temps de lectures i de reflexions. Després l’any 69, un any simbòlic de llibertats en tots els aspectes.

Comença els anys setanta dirigint teatre a Gandia, però Pedrós l’anima anar a Madrid si vol fer alguna cosa en teatre. Se’n va en autoestop, està una temporada, coneix alguns joves poetes i visita Vicente Aleixandre en el seu domicili de Velintonia, 3. El futur premi Nobel el tracta molt amablement i mantindrà correspondència amb ell. A Madrid li parlen de Francisco Brines, poeta de la veïna Oliva que acaba de guanyar el premi Adonais, i amb el qual contactarà i farà amistat.

Ha de tornar de Madrid. A València coneix Juan Gil Albert amb qui estableix una profunda amistat. Es casa amb Marifé, s’instal·len a Meliana i ell estudia Magisteri. En aquells anys publica tres llibres de poesia en castellà, que tenen bona crítica en alguna revista important en llengua castellana, però cada vegada més sent la necessitat d’escriure en la llengua dels seus avantpassats i va fent lectures.

Fa amistat amb Marc Granell i Eduard Verger, participen en tertúlies que acaben sovint a casa del primer. Visita llibreries com l’Ausiàs March que dirigien Toni Mestre i Frederic Martí. Amadeu Fabregat va buscant joves poetes en català per a la seua antologia Carn Fresca, i és ací on publica el seu primer poema en català. Comença també col·laboracions periodístiques a Las Provincias.

A tot això Marifé duia uns quants anys amb plaça provisional. Un dia se n’adona que a Barx hi ha una plaça de mestra, decideix demanar-la i la parella s’instal·la definitivament a La Drova, on els pares de Piera tenien una casa d’estiueig.

Tot això i moltes coses més trobarà el lector d’aquest llibre, on a partir de les vivències particulars de Josep Piera es fa un retrat de la València de l’època. Una ciutat grisa on una bona colla de joves rebels van lluitar per aportar tot un enrajolat de colors. I amb molt d’esforç van aconseguir recuperar el valencià com a llengua literària, a partir pràcticament del no res, i sembrar la primera llavor que tants bons fruits ha donat posteriorment.

Josep Manuel San Abdón

 

DE LA MORT I EL COMPROMÍS

 

MARC GRANELL. (2020)  Cel de fang. Alzira. Edicions Bromera.

Després de publicar l’obra completa i un llarg silenci, Marc Granell ens sorprèn amb aquest nou llibre, extraordinàriament ben acollit pel públic, ja que ha estat el més venut en la recent edició de la Plaça del Llibre de València.

El llibre està dividit en tres parts, la primera, La Poesia, és encapçalat per un poema que porta el mateix títol, on l’autor presenta la seua concepció de la poesia, que és l’expressió de mons contraris, però en qualsevol cas “ens fa llum les tenebres que habitàvem”. La segona part es titula Torre d’ivori i en ella continua el poeta expressant la seua concepció poètica, ens diu que per molt alta que siga la muralla, no hi ha torre d’ivori que puga aïllar el poeta del que realment passa al seu voltant. I la tercera part també és encapçalada per un poema que explica el seu pensament poètic, Purga, on fa seu el pensament d’Antonin Artaud en què la poesia consistia en “una purga de les angoixes/ una lavativa dels dolors.”

Després del poema Poesia trobem una cita d’Antonio Machado, el poeta més estimat per Marc Granell, “¿Y ha de morir contigo el mundo tuyo,/la vieja vida en orden tuyo y nuevo?” A partir d’ací el poeta inicia una llarga meditació sobre la mort present en una bona part del llibre. La casa de la mort, és el primer dels poemes en tractar aquest tema. Poema colpidor i impressionant. Els ser humans hem nascut  per a la mort i ella ens habita des que naixem, per a ella som com una casa en què viu fins que decideix assolar-la i això suposa la nostra fi.

La mort es presenta com a alliberament en el poema En la por, ja que suposa el guariment d’“aquest dolor sempre alerta”. I manifesta el desig de que tot passe aviat i tornar a “aquell no-res tan fosc, consol salvífic”.

La tradicional metàfora de la vida com a camí on al final es troba la mort, es fa present en el poema De camí, on el subjecte poètic manifesta que ja es troba “en l’últim tram del camí,” que pensava que no s’acabaria mai “Però s’acaba. Ja ho crec que s’acaba.” Aquesta idea de trobar-se en el tram final de la vida es repeteix en altres poemes de la segona part del llibre Cos, Aquí davant, Al ras o en Elogi de la nostàlgia on el final és al davant esperant-lo “com un llop mort de fam.” La vida és cruel, perquè siga curta o llarga acaba amb la mort, podem llegir al poema Modus vivendi, per això ressuscitar no és cap consol, perquè no desitja voler tornar a ser qui és, el seu desig és ser “el no-res que seré, rotund, i inapel·lable” escriu al poema Pregària profana.

L’altre tema destacat del llibre és el compromís social del poeta, present al llarg de tota la seua trajectòria poètica. En el poema Koch indústries, mostra la seua rebel·lia contra aquest conglomerat d’empreses dels EE.UU. dedicades al petroli i altres productes energètics, que es dedica a finançar organitzacions negacionistes del canvi climàtic i altres organitzacions conservadores, “Passe el que passe/sempre passen/perquè són els que fan que passe el que passa.” El sofriment dels immigrants troba la seua veu a Caravana, “Venim de la nit més llarga,/ del sud més lluny i nafrat/on la vida no val res/i es menja sols fel i fang.”, i també en Balada del mar de la mort i Túmul d’Aylan.  Escriu contra les guerres a Carn de canó, Gaza, contra la destrucció del planeta a ‘Zone à défendre’ i augura que algun dia “s’alçaran un a un els miserables,/ els morts de fam, els morts de fem,” i que “Serà un vendaval arrasant els segles,/obrint en esclat, com un tro, vols i albes.”

En el llibre hi ha també un nombre considerable de poemes que homenatgen diverses persones com el pintor Joaquim Sorolla en el poema Cap de xiqueta amb flors, on destaca la mirada trista de la xiqueta del quadre. Homenatja escriptors que han destacat, a més de literàriament, pel seu compromís, con en el poema Robert Desnos a Terezín, aquest poeta avantguardista durant la segona guerra mundial va lluitar en la resistència, i capturat per la Gestapo va morir al camp de concentració de Terezín a Txecoslovàquia, en Túmul d’Olympe de Gouges, fa referència a aquesta escriptora francesa que l’any 1791 va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, i que va morir a la guillotina l’any 1793 per ordre de Robespierre que considerava que les seues idees eren contràries a la revolució. També hi ha poemes dedicats a persones que han mort com a conseqüència de les seues idees com en el poema Túmul de José Sánchez Rosa, dirigent obrer anarquista i mestre d’escola seguidor de Ferrer i Guardia, que va ser afusellat per les tropes franquistes a Sevilla a finals de Juliol de 1936, o Túmul de Guillem Agulló. Tot aquest horror es manifesta molt bé en l’escultura de Julio González, Cap de Montserrat cridant, aquí li dedica un altre poema, “crida com cap crit no ha eixit mai de cap gola/ per dir l’horror d’on ve,”. I en tot aquest conjunt d’homenatges no podia faltar Antonio Machado, que apareix en el poema Pau Casals, tot sol al cementeri de Cotlliure, interpreta ‘El cant dels ocells’ davant la tomba d’Antonio Machado, “Ací has vingut com qui va a beure l’aigua sàvia/ de la font que apaivaga la por...”.

Cel de fang és un magnífic llibre de poesia, que reflexiona sobre el dolor i la finitud del ser humà, però també és crit de lluita contundent contra l’opressió del ser humà per part dels que exerceixen el poder sense escrúpols.

Josep Manuel San Abdón

 

UNA GRAN MOSTRA DE BELLESA LITERÀRIA

 

MIQUEL MARTÍN I SERRA (2020). La drecera. Barcelona. Edicions del Periscopi.

En la portada d’aquest llibre podem llegir aquest comentari del científic i escriptor Salvador Macip: “Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània.” Poques vegades una frase promocional té tanta raó com en aquest cas. En efecte, Miquel Martín i Serra, nascut a Begur l’any 1969, és autor de cinc novel·les, dos llibres de contes, i altres llibres de temàtica diversa, que ve publicant amb regularitat des de 1996, però fins a aquesta darrera publicació el seu nom havia restat bastant amagat.

La drecera és una de les agradoses sorpreses literàries de l’any. La història està contada per un nen, fill dels masovers d’una gran casa d’estiueig d’una família rica de Barcelona, situada en algun lloc indeterminat de l’Empordà. El xiquet veu aquesta família en un primer moment amb una certa fascinació, els seus membres semblen haver sortit d’una pel·lícula, van al poble en un luxós cotxe conduït per un xofer, els nens petits conten amb una nurse, les habitacions de la seua residència son molt luxoses, i prenen el bany en una piscina, que ell té vetada.

La drecera que dóna títol al llibre és el camí que segueix per anar al poble. Quan fa aquest recorregut passa per davant del mas Bou, on viu Pitu, una persona major, un tant desendreçada, però que té un munt de complicitats amb el nen i li fa conèixer tot un món, però la drecera, potser tinga també un component simbòlic, els camins de la vida que fan canviar i madurar les persones, com li passa al jove narrador.

Perquè en la novel·la veiem passar la vida del protagonista de la infantesa a l’adolescència, amb tots els canvis que això suposa. Descobrirà la sexualitat i la mort, anirà començant a trobar el seu propi camí i a seleccionar les seues amistats, i anirà fent alguna xicoteta transgressió, com banyar-se en la piscina dels senyors. Així mateix descobrirà que aquella vida aparentment envejable dels rics és completament superficial i buida, pura façana. Per a mostrar el pas del temps, l’autor fa servir un curiós sistema, hi ha referències a diversos jugadors del Barça, Rexach, Migueli, Neeskens, Simonsen i en la part final l’arribada de Maradona, que serveixen per a fixar el moment històric en què passa l’acció.

La drecera és un homenatge a un món que ja ha desaparegut completament, i que encara van arribar a conèixer aquelles persones que actualment ja han passat àmpliament dels cinquanta anys. El xiquet i els seus pares, es poden banyar encara, en ple estiu en una cala solitària, i fer-se un arròs amb un polp i uns musclos acabats d’agafar. És tot un símbol el final del Pitu, quan els propietaris del mas que ell treballa, se’l venen a una altra família rica de Barcelona, que es construirà una mansió totalment despersonalitzada. El fet d’estar narrada per un xiquet li dóna més força i més autenticitat a la narració.

Marius Serra ha dit d’aquesta novel·la que “no hi passen gaires coses, hi passa la vida.” No podríem trobar millor definició per a aquest llibre deliciós, un autèntic tractat de bellesa literària, narrat amb un llenguatge senzill però a la vegada molt acurat, la lectura del qual transmet una sensació de benestar interior com poques vegades hem trobat en una novel·la.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

 

 

ENTREVISTA A GENÍS SINCA

 

Genís Sinca (Manresa, 1970), és llicenciat en Ciències de la Informació. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com Rac 1 o TV3. Ha estat guardonat amb el Premi Josep Pla de narrativa 2013 per la novel·la Una família exemplar. S’ha especialitzat en biografies de grans personatges com ara El cavaller Floïd, biografia del mecenes J.B. Cendrós. Recentment ha publicat No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset (Onada edicions) amb el qual va guanyar el IV Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló. Sobre aquest polifacètic personatge que ha biografiat hem mantingut la següent entrevista.

-                     En la primera trobada que feu et diu que s’ha comprat un àtic en La Vilella Baixa. Però, què s’havia comprat en realitat?

Punset es referia a un nínxol, situat a l'últim pis d'una filera vertical de nínxols que s'havia comprat al cementiri de la Vilella Baixa. Em vaig quedar de pedra quan em vaig adonar que l'àtic que s'havia comprat en realitat era on passaria la resta de l'eternitat.

-                     I per què en La Vilella Baixa?

En aquest petit poble del Priorat Punset hi va viure els millors anys de la seva infantesa, i probablement de la seva vida, quan el seu pare, que també es deia Eduard, s'hi va traslladar amb tota la família per fer de metge rural.

- ¿Què va suposar en la seua formació els anys de la seua infantesa en aquest poble del Priorat?

Per a ell, va suposar el tot, però sobretot la descoberta del silenci en que, en plena post-guerra, s'havia sumit el poble. Mai ningú parlava de la guerra i dels greus esdeveniments que hi havien ocorregut. Punset va saber, sense saber-ho, que es passaria la vida lluitant per trencar aquest silenci, per ell gairebé elegíac, i que a més ho faria amb èxit. El gran comunicador que era, en part, es devia a l'impacte que li havia provocat haver-se format en un dels llocs més mortífers i maltractats per la guerra civil espanyola.

-                     Als setze anys diu que li va tocar la loteria perquè va obtindré una beca per anar a estudiar als Estats Units. Quin canvi va implicar en la seua vida?

Aquesta va ser l'altra gran experiència de Punset. Descobrir els Estats Units com a país i com a cultura, va significar entendre el vertader significat de la paraula llibertat i poder-la exercir en tots els seus àmbits. El retorn a l'Espanya franquista, en aquest sentit, va suposar un contrapunt totalment revelador.

-                     Però on Punset es va convertir en Punset – com tu escrius -, va ser en la seua estada a Londres. Quines vivències va tenir en la capital britànica per a que tot allò que era british el tornara boig?

A Londres, va descobrir-hi la disciplina, el rigor, i també el periodisme. No tan sols a la BBC, on treballava per radiar notícies econòmiques pels països de parla hispana, sinó perquè en poc temps també el van fer director de la versió hispana de la revista The Economist. A Londres, Punset va convertir-se en un workaholic, addicte a la feina.

-                     Quan va començar la Transició va formar part del primer govern de Catalunya amb Josep Tarradellas, i més tard del govern d’Adolfo Suárez. Però em sembla que no va quedar molt satisfet del seu pas per la política.

La seva idea era fer una Transició doble, en que la seva visió més esquerrana entraria en joc a la segona part: la primera Transició seria la de dretes, però la segona, la seva, estaria comandada per les esquerres. Tant els uns com els altres, el van decebre, encara que tot es va veure trencat pel cop d'estat fallit del 1981. L'ideal d'aquella Transició culminada se'n va anar en orris.

-                     ¿Podríem dir que els seus anys com a eurodiputat van ser els que més va gaudir com a polític?

Segur que sí. Parlar anglès i francès amb fluïdesa feia que Punset es bellugués per Europa com peix a l'aigua.

-                     Allò que realment li va donar molta popularitat va ser el programa Redes de TVE. Per què va voler fer aquell programa?

Perquè estava desesperat. El seu partit polític, Foro Fundación, que havia creat ell mateix per intel·lectualitzar la política espanyola, va fracassar de manera estrepitosa. Amb seixanta anys, Punset va pensar que es llançaria de cap amb un programa per divulgar ciència per televisió. La idea era totalment esbojarrada, però ho havia perdut tot i estava decidir a tirar-se a la piscina, sense ni tan sols saber si hi havia aigua.

-                     Al principi a TVE no ho van tenir gens clar de fer aquest programa, però va estar divuit anys en antena. On creus que van estar les claus de l’èxit?

La clau de l'èxit era ell, per la seva manera de parlar amb els científics convidats i fascinar-se sincerament i positiva pels temes que tractaven, que eren variadíssims i sovint també complicats, com la vegada que van aprofundir en les causes de la malaltia del càncer. Punset, per fi, era plenament Punset, com si les anteriors etapes de la seva vida haguessin estat destinades a culminar en aquesta, la més popular i televisiva.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A DAVID CASTILLO

David Castillo (Barcelona, 1961) ha combinat la creació literària amb el periodisme des de finals dels anys setanta. Ha publicat tres antologies, dues biografies de de Bob Dylan, quatre novel·les: El cel de l’infern (premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999), No miris enrere (Premi Sant Jordi del 2001), El mar de la tranquil·litat (2010) i Barcelona no existeix (2014). Entre la seua àmplia producció poètica podríem destacar entre altres La muntanya russa (1992), Tenebra (1994), Game over (Premi Carles Riba 1997), Downtown (2006), Esquena nua (premi Cadaqués a trajectòria 2006) o Doble Zero (2011). Va dirigir durant molts anys el Suplement Cultura del diari Avui, tot un referent de la crítica literària i cultural.

Ha publicat fa uns mesos la seua darrera novel·la  El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62), que reconstrueix la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els camps de concentració francesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la continuació en els conflictes de la postguerra. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el premi Joanot Martorell 2019. Sobre ella hem mantingut aquest diàleg amb l’autor.

 

-                     Tinc entès que la idea d’escriure la novel·la va sorgir quan en la presentació del teu llibre No miris enrere, Ramon Muns va cantar la cançó Los refugiados del 39, un himne dels refugiats del camp d’Argelers amb la música del tango Esta noche me emborracho.

-                     Sí, érem a la Casa del Llibre de passeig de Gràcia de Barcelona, amb una gentada i amb Manuel Vázquez Montalbán i Joan Marsé de presentadors. El Ramon Muns, al que jo coneixia de quan venia a cantar-nos Les barricades i Hijos del pueblo, i també per les col·laboracions amb Joan Argenté i Màrius Sampere, va cantar-nos Los refugiados del 39, que ens va impactar. Especialment a la meva mare, que encara era viva, que la va recordar com la cançó del meu avi en les seves penalitats a Argelers.

-                     El teu avi vas estar en aquell camp i figura en la portada del llibre fotografiat per Agustí Centelles. Ell va tornar a Barcelona caminant. Com va anar això?

Me la vaig trobar en un catàleg del mestre Centelles, i Edicions 62 va accedir a comprar-la. A Centelles i al seu amic Eduard Pons Prades els vaig conèixer i el segon surt al llibre. Tinc la sensació, no obstant, que són tots morts, una putada!

-                     Tinc entès que per a escriure la novel·la has estat més de 10 anys documentant-te en diversos arxius, on hi ha una gran documentació sobre la CNT i tot el moviment llibertari que encara resta inèdita.

Abans que la facin desaparèixer els excomunistes, la dreta cavernícola i els nacionalistes espero poder ensenyar més coses que vaig descobrir per arxius deixats de la mà de Déu. En aquest país es discuteix molt per la propietat i el territori, però el més important resta abandonat. Som tan superficials que morirem tots i no deixarem ni rastre.

-                     T’he sentit en alguna entrevista que qualifiques El tango de Dien Bien Phu com una novel·la de no ficció. Per què?

Perquè la majoria de les coses que explico estan tretes de testimonis directes, llibres de memòria i, sobretot, documentació d’arxius oblidats. Diria que ens movem per sobre d’un 80% de realitat, i la ficció són els nexes de trama sobre l’actualitat. Per aquest motiu la considero una novel·la de no ficció i històrica. No tot han de ser càtars i romans i templers.

-                     Una cosa que m’ha cridat l’atenció llegint el llibre és que desfà les interpretacions heroiques. Sembla que d’alguna manera has volgut homenatjar, com també has dit, els pàries de la terra.

Aquí a Catalunya necessiten crear un clima heroic i una simbologia per intentar semblar diferents de la resta de ximpanzés de la península. També sembla que pixem colònia, com passa amb Guardiola, el Barça i tota la resta de coses impostades. Volia mostrar un angle de la realitat diferent: de gent obrera que va lluitar per canviar les seves misèrrimes condicions de vida. La CNT els va donar aixopluc, i això és el que m’interessa d’aquesta organització per sobre d’altres consideracions polítiques o religioses, que sovint van de la mà.

-                     Perquè van ser unes persones que van participar en les guerres més sagnants del segle passat, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i les guerres colonials de la Guerra Freda.

Perquè quan escrius una novel·la necessites punts de conflicte i material que no sigui el de sempre, és a dir, interioritzacions, monòlegs o cosa domèstica. Sempre parlo de coses vives en moviment. Excepte algun despistat, com l’últim protagonista de la novel·la, tota la resta van combatre per uns ideals que eren alhora l’única via de supervivència.

Aquells homes van ser derrotats. Però de les seues idees que se n’ha fet?

-                     Les seves idees, en molts casos, són més presents que mai, des de l’ecologisme, la igualtat sexual, el veganisme, les condicions laborals... L’ideal llibertari, «la idea» com l’anomenaven és més present que mai, és el futur, més enllà dels conflictes residuals entre dreta i esquerra, o els nacionalismes.

Josep San Abdón

LA GUERRA DE PERSONATGES ANÒNIMS

DAVID CASTILLO (2020). El tango de Dien Bien Phu. Barcelona. Edicions 62.

Quan els primers mesos de 1939 gran part de Catalunya va caure en mans de l’exèrcit franquista, milers de soldats i civils republicans es van veure obligats a marxar a l’exili, però el que els esperava a l’altra banda de la frontera no era tampoc gens fàcil. El govern francès els va recloure en el camp de concentració d’Argelers. Una immensa platja sense les condicions higièniques més elementals, on van passar tota classe de penalitats i molts van deixar la vida per les malalties que van contraure a conseqüència de les condicions en què vivien.

L’avi del narrador de la novel·la Dani Cajal, l’alter ego de l’autor, va estar en aquell camp de concentració. Després d’aquella experiència horrorosa cadascú dels que va sobreviure se’n va sortir com va poder. L’avi va decidir tornar a l’Espanya franquista i va continuar la seua vida sense fer massa soroll. D’altres van continuar en l’exili i van anar també a la seua manera tirant endavant. El narrador, un jove de la Transició d’idees llibertàries, vol saber com va ser aquell món que els va tocar viure als anarquistes que van lluitar en la Guerra Civil.

A través d’uns contactes al sud de França, Dani Cajal coneix Pantaleó Ribot, un vell oficial de l’exèrcit republicà, que havia lluitat en tots els fronts defensant els seus ideals llibertaris. Va ser company del seu avi en el camp de concentració d’Argelers, però ell es va quedar a França, gràcies a Dani els dos homes es van retrobar i ell va poder conèixer una mica més com va ser la seua vida i el va estimular a seguir investigant.

Ja gran Pantaleó va tornar a  Barcelona i va deixar-li els dietaris que havia anat escrivint i alguns objectes més al narrador de la novel·la. Ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebrón, on va passar els seus últims dies, van continuar les converses i les reflexions sobre allò que havia escrit en les seus anotacions. Destaca la dignitat que alguns homes van demostrar en el camp de concentració que els va valdre ser castigats per les tropes franceses o aïllats en el castell de Vernet. Però també són molt interessants els apartats dedicats al caos organitzatiu de l’exèrcit republicà, les disputes entre anarquistes i comunistes, el plantejament d’algunes accions bèl·liques que per falta de professionalitat del dirigents acabaven amb una carnisseria, encara que després es vendrien com un acte heroic. En aquest aspecte els dirigents comunistes no ixen gens ben parats del dietari.

La relació amb Pantaleó Ribot porta a Dani Cajal a cercar un altre personatge que va compartir el camp de concentració amb ell, Jesús Menero, autor d’un himne dels presoners d’Argelers, inspirat en el tango Esta noche me emborracho (Los refugiados del 39- la canta Ramon Muns ,es pot escoltar a YouTube) . Quan per fi té notícies concretes d’ell, s’assabenta que havia format part de la Nou, companyia formada per veterans lluitadors republicans que van ser els primers en entrar en el Paris ocupat pels nazis. Aquests soldats no van ser massa reconeguts, perquè l’orgull francès ho impedia, i alguns d’ells continuaren amb el seu cap, el general Philippe Leclerc, lluitant posteriorment al Vietnam. Jesús Menero explica en els seus escrits el sacrifici de vides humanes que va suposar aquell conflicte i les contradiccions que ells tenien, perquè en realitat els vietnamites lluitaven pel mateix que ells havien lluitat a Espanya.

El tango de Dien Bien Phu és una novel·la, però és una novel·la molt ben documentada. Al final trobem l’àmplia bibliografia que David Castillo ha consultat per escriure-la, li hem escoltat alguna declaració en què diu que el 85% del que es conta és real, a més són reals la major part dels personatges que hi apareixen. En la novel·la trobem tres dels grans conflictes que van costar més vides en el segle XXI, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra colonial dels francesos al Vietnam, però el que a mi em resulta més interessant és que la història no té una interpretació èpica ni heroica com moltes vegades trobem en aquests tipus de novel·les, sinó que podem veure les misèries de la guerra i el patiments que van tindre de passar milers d’anònims combatents, moltíssims dels quals van deixar la vida. És una novel·la que podríem dir de no ficció, però molt ben escrita, de lectura molt atractiva i que ben merescudament, va guanyar el prestigiós premi Joanot Martorell 2019.

Josep Manuel San Abdón