dijous, 24 de setembre de 2020

ENTREVISTA A DAVID CASTILLO


David Castillo (Barcelona, 1961) ha combinat la creació literària amb el periodisme des de finals dels anys setanta. Ha publicat tres antologies, dues biografies de de Bob Dylan, quatre novel·les: El cel de l’infern (premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999), No miris enrere (Premi Sant Jordi del 2001), El mar de la tranquil·litat (2010) i Barcelona no existeix (2014). Entre la seua àmplia producció poètica podríem destacar entre altres La muntanya russa (1992), Tenebra (1994), Game over (Premi Carles Riba 1997), Downtown (2006), Esquena nua (premi Cadaqués a trajectòria 2006) o Doble Zero (2011). Va dirigir durant molts anys el Suplement Cultura del diari Avui, tot un referent de la crítica literària i cultural.

Ha publicat fa uns mesos la seua darrera novel·la  El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62), que reconstrueix la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els camps de concentració francesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la continuació en els conflictes de la postguerra. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el premi Joanot Martorell 2019. Sobre ella hem mantingut aquest diàleg amb l’autor.

 

-                     Tinc entès que la idea d’escriure la novel·la va sorgir quan en la presentació del teu llibre No miris enrere, Ramon Muns va cantar la cançó Los refugiados del 39, un himne dels refugiats del camp d’Argelers amb la música del tango Esta noche me emborracho.

-                     Sí, érem a la Casa del Llibre de passeig de Gràcia de Barcelona, amb una gentada i amb Manuel Vázquez Montalbán i Joan Marsé de presentadors. El Ramon Muns, al que jo coneixia de quan venia a cantar-nos Les barricades i Hijos del pueblo, i també per les col·laboracions amb Joan Argenté i Màrius Sampere, va cantar-nos Los refugiados del 39, que ens va impactar. Especialment a la meva mare, que encara era viva, que la va recordar com la cançó del meu avi en les seves penalitats a Argelers.

-                     El teu avi vas estar en aquell camp i figura en la portada del llibre fotografiat per Agustí Centelles. Ell va tornar a Barcelona caminant. Com va anar això?

Me la vaig trobar en un catàleg del mestre Centelles, i Edicions 62 va accedir a comprar-la. A Centelles i al seu amic Eduard Pons Prades els vaig conèixer i el segon surt al llibre. Tinc la sensació, no obstant, que són tots morts, una putada!

-                     Tinc entès que per a escriure la novel·la has estat més de 10 anys documentant-te en diversos arxius, on hi ha una gran documentació sobre la CNT i tot el moviment llibertari que encara resta inèdita.

Abans que la facin desaparèixer els excomunistes, la dreta cavernícola i els nacionalistes espero poder ensenyar més coses que vaig descobrir per arxius deixats de la mà de Déu. En aquest país es discuteix molt per la propietat i el territori, però el més important resta abandonat. Som tan superficials que morirem tots i no deixarem ni rastre.

-                     T’he sentit en alguna entrevista que qualifiques El tango de Dien Bien Phu com una novel·la de no ficció. Per què?

Perquè la majoria de les coses que explico estan tretes de testimonis directes, llibres de memòria i, sobretot, documentació d’arxius oblidats. Diria que ens movem per sobre d’un 80% de realitat, i la ficció són els nexes de trama sobre l’actualitat. Per aquest motiu la considero una novel·la de no ficció i històrica. No tot han de ser càtars i romans i templers.



-                     Una cosa que m’ha cridat l’atenció llegint el llibre és que desfà les interpretacions heroiques. Sembla que d’alguna manera has volgut homenatjar, com també has dit, els pàries de la terra.

Aquí a Catalunya necessiten crear un clima heroic i una simbologia per intentar semblar diferents de la resta de ximpanzés de la península. També sembla que pixem colònia, com passa amb Guardiola, el Barça i tota la resta de coses impostades. Volia mostrar un angle de la realitat diferent: de gent obrera que va lluitar per canviar les seves misèrrimes condicions de vida. La CNT els va donar aixopluc, i això és el que m’interessa d’aquesta organització per sobre d’altres consideracions polítiques o religioses, que sovint van de la mà.

-                     Perquè van ser unes persones que van participar en les guerres més sagnants del segle passat, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i les guerres colonials de la Guerra Freda.

Perquè quan escrius una novel·la necessites punts de conflicte i material que no sigui el de sempre, és a dir, interioritzacions, monòlegs o cosa domèstica. Sempre parlo de coses vives en moviment. Excepte algun despistat, com l’últim protagonista de la novel·la, tota la resta van combatre per uns ideals que eren alhora l’única via de supervivència.

Aquells homes van ser derrotats. Però de les seues idees que se n’ha fet?

-                     Les seves idees, en molts casos, són més presents que mai, des de l’ecologisme, la igualtat sexual, el veganisme, les condicions laborals... L’ideal llibertari, «la idea» com l’anomenaven és més present que mai, és el futur, més enllà dels conflictes residuals entre dreta i esquerra, o els nacionalismes.

Josep San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari