Ha publicat fa uns
mesos la seua darrera novel·la El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62),
que reconstrueix la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els
camps de concentració francesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la
continuació en els conflictes de la postguerra. Aquesta novel·la va ser
guardonada amb el premi Joanot Martorell 2019. Sobre ella hem mantingut aquest
diàleg amb l’autor.
-
Tinc entès que la idea d’escriure la novel·la va sorgir quan en la
presentació del teu llibre No miris
enrere, Ramon Muns va cantar la cançó Los
refugiados del 39, un himne dels refugiats del camp d’Argelers amb la
música del tango Esta noche me emborracho.
-
Sí, érem a la Casa
del Llibre de passeig de Gràcia de Barcelona, amb una gentada i amb Manuel
Vázquez Montalbán i Joan Marsé de presentadors. El Ramon Muns, al que jo
coneixia de quan venia a cantar-nos Les
barricades i Hijos del pueblo, i
també per les col·laboracions amb Joan Argenté i Màrius Sampere, va cantar-nos Los refugiados del 39, que ens va
impactar. Especialment a la meva mare, que encara era viva, que la va recordar
com la cançó del meu avi en les seves penalitats a Argelers.
-
El teu avi vas estar en aquell camp i figura en la portada del llibre
fotografiat per Agustí Centelles. Ell va tornar a Barcelona caminant. Com va
anar això?
Me la vaig trobar en un catàleg del mestre Centelles, i Edicions 62 va
accedir a comprar-la. A Centelles i al seu amic Eduard Pons Prades els vaig
conèixer i el segon surt al llibre. Tinc la sensació, no obstant, que són tots
morts, una putada!
-
Tinc entès que per a escriure la novel·la has estat més de 10 anys
documentant-te en diversos arxius, on hi ha una gran documentació sobre la CNT
i tot el moviment llibertari que encara resta inèdita.
Abans que la facin desaparèixer els excomunistes, la dreta cavernícola i
els nacionalistes espero poder ensenyar més coses que vaig descobrir per arxius
deixats de la mà de Déu. En aquest país es discuteix molt per la propietat i el
territori, però el més important resta abandonat. Som tan superficials que
morirem tots i no deixarem ni rastre.
-
T’he sentit en alguna entrevista que qualifiques El tango de Dien Bien Phu com una novel·la de no ficció. Per què?
Perquè la majoria de les coses que explico estan tretes de testimonis
directes, llibres de memòria i, sobretot, documentació d’arxius oblidats. Diria
que ens movem per sobre d’un 80% de realitat, i la ficció són els nexes de
trama sobre l’actualitat. Per aquest motiu la considero una novel·la de no
ficció i històrica. No tot han de ser càtars i romans i templers.
-
Una cosa que m’ha cridat l’atenció llegint el llibre és que desfà les
interpretacions heroiques. Sembla que d’alguna manera has volgut homenatjar,
com també has dit, els pàries de la terra.
Aquí a Catalunya necessiten crear un clima heroic i una simbologia per
intentar semblar diferents de la resta de ximpanzés de la península. També
sembla que pixem colònia, com passa amb Guardiola, el Barça i tota la resta de
coses impostades. Volia mostrar un angle de la realitat diferent: de gent
obrera que va lluitar per canviar les seves misèrrimes condicions de vida. La
CNT els va donar aixopluc, i això és el que m’interessa d’aquesta organització
per sobre d’altres consideracions polítiques o religioses, que sovint van de la
mà.
-
Perquè van ser unes persones que van participar en les guerres més sagnants
del segle passat, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i les
guerres colonials de la Guerra Freda.
Perquè quan escrius una novel·la necessites punts de conflicte i material
que no sigui el de sempre, és a dir, interioritzacions, monòlegs o cosa
domèstica. Sempre parlo de coses vives en moviment. Excepte algun despistat,
com l’últim protagonista de la novel·la, tota la resta van combatre per uns
ideals que eren alhora l’única via de supervivència.
Aquells homes van ser
derrotats. Però de les seues idees que se n’ha fet?
-
Les seves idees, en
molts casos, són més presents que mai, des de l’ecologisme, la igualtat sexual,
el veganisme, les condicions laborals... L’ideal llibertari, «la idea» com
l’anomenaven és més present que mai, és el futur, més enllà dels conflictes
residuals entre dreta i esquerra, o els nacionalismes.
Josep San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada