dissabte, 17 d’octubre de 2020

UNA GRAN MOSTRA DE BELLESA LITERÀRIA

 



MIQUEL MARTÍN I SERRA (2020). La drecera. Barcelona. Edicions del Periscopi.

En la portada d’aquest llibre podem llegir aquest comentari del científic i escriptor Salvador Macip: “Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània.” Poques vegades una frase promocional té tanta raó com en aquest cas. En efecte, Miquel Martín i Serra, nascut a Begur l’any 1969, és autor de cinc novel·les, dos llibres de contes, i altres llibres de temàtica diversa, que ve publicant amb regularitat des de 1996, però fins a aquesta darrera publicació el seu nom havia restat bastant amagat.

La drecera és una de les agradoses sorpreses literàries de l’any. La història està contada per un nen, fill dels masovers d’una gran casa d’estiueig d’una família rica de Barcelona, situada en algun lloc indeterminat de l’Empordà. El xiquet veu aquesta família en un primer moment amb una certa fascinació, els seus membres semblen haver sortit d’una pel·lícula, van al poble en un luxós cotxe conduït per un xofer, els nens petits conten amb una nurse, les habitacions de la seua residència son molt luxoses, i prenen el bany en una piscina, que ell té vetada.

La drecera que dóna títol al llibre és el camí que segueix per anar al poble. Quan fa aquest recorregut passa per davant del mas Bou, on viu Pitu, una persona major, un tant desendreçada, però que té un munt de complicitats amb el nen i li fa conèixer tot un món, però la drecera, potser tinga també un component simbòlic, els camins de la vida que fan canviar i madurar les persones, com li passa al jove narrador.

Perquè en la novel·la veiem passar la vida del protagonista de la infantesa a l’adolescència, amb tots els canvis que això suposa. Descobrirà la sexualitat i la mort, anirà començant a trobar el seu propi camí i a seleccionar les seues amistats, i anirà fent alguna xicoteta transgressió, com banyar-se en la piscina dels senyors. Així mateix descobrirà que aquella vida aparentment envejable dels rics és completament superficial i buida, pura façana. Per a mostrar el pas del temps, l’autor fa servir un curiós sistema, hi ha referències a diversos jugadors del Barça, Rexach, Migueli, Neeskens, Simonsen i en la part final l’arribada de Maradona, que serveixen per a fixar el moment històric en què passa l’acció.

La drecera és un homenatge a un món que ja ha desaparegut completament, i que encara van arribar a conèixer aquelles persones que actualment ja han passat àmpliament dels cinquanta anys. El xiquet i els seus pares, es poden banyar encara, en ple estiu en una cala solitària, i fer-se un arròs amb un polp i uns musclos acabats d’agafar. És tot un símbol el final del Pitu, quan els propietaris del mas que ell treballa, se’l venen a una altra família rica de Barcelona, que es construirà una mansió totalment despersonalitzada. El fet d’estar narrada per un xiquet li dóna més força i més autenticitat a la narració.

Marius Serra ha dit d’aquesta novel·la que “no hi passen gaires coses, hi passa la vida.” No podríem trobar millor definició per a aquest llibre deliciós, un autèntic tractat de bellesa literària, narrat amb un llenguatge senzill però a la vegada molt acurat, la lectura del qual transmet una sensació de benestar interior com poques vegades hem trobat en una novel·la.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari