dijous, 10 de setembre del 2020

LA GUERRA DE PERSONATGES ANÒNIMS



DAVID CASTILLO (2020). El tango de Dien Bien Phu. Barcelona. Edicions 62.

Quan els primers mesos de 1939 gran part de Catalunya va caure en mans de l’exèrcit franquista, milers de soldats i civils republicans es van veure obligats a marxar a l’exili, però el que els esperava a l’altra banda de la frontera no era tampoc gens fàcil. El govern francès els va recloure en el camp de concentració d’Argelers. Una immensa platja sense les condicions higièniques més elementals, on van passar tota classe de penalitats i molts van deixar la vida per les malalties que van contraure a conseqüència de les condicions en què vivien.

L’avi del narrador de la novel·la Dani Cajal, l’alter ego de l’autor, va estar en aquell camp de concentració. Després d’aquella experiència horrorosa cadascú dels que va sobreviure se’n va sortir com va poder. L’avi va decidir tornar a l’Espanya franquista i va continuar la seua vida sense fer massa soroll. D’altres van continuar en l’exili i van anar també a la seua manera tirant endavant. El narrador, un jove de la Transició d’idees llibertàries, vol saber com va ser aquell món que els va tocar viure als anarquistes que van lluitar en la Guerra Civil.

A través d’uns contactes al sud de França, Dani Cajal coneix Pantaleó Ribot, un vell oficial de l’exèrcit republicà, que havia lluitat en tots els fronts defensant els seus ideals llibertaris. Va ser company del seu avi en el camp de concentració d’Argelers, però ell es va quedar a França, gràcies a Dani els dos homes es van retrobar i ell va poder conèixer una mica més com va ser la seua vida i el va estimular a seguir investigant.

Ja gran Pantaleó va tornar a  Barcelona i va deixar-li els dietaris que havia anat escrivint i alguns objectes més al narrador de la novel·la. Ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebrón, on va passar els seus últims dies, van continuar les converses i les reflexions sobre allò que havia escrit en les seus anotacions. Destaca la dignitat que alguns homes van demostrar en el camp de concentració que els va valdre ser castigats per les tropes franceses o aïllats en el castell de Vernet. Però també són molt interessants els apartats dedicats al caos organitzatiu de l’exèrcit republicà, les disputes entre anarquistes i comunistes, el plantejament d’algunes accions bèl·liques que per falta de professionalitat del dirigents acabaven amb una carnisseria, encara que després es vendrien com un acte heroic. En aquest aspecte els dirigents comunistes no ixen gens ben parats del dietari.

La relació amb Pantaleó Ribot porta a Dani Cajal a cercar un altre personatge que va compartir el camp de concentració amb ell, Jesús Menero, autor d’un himne dels presoners d’Argelers, inspirat en el tango Esta noche me emborracho (Los refugiados del 39- la canta Ramon Muns ,es pot escoltar a YouTube) . Quan per fi té notícies concretes d’ell, s’assabenta que havia format part de la Nou, companyia formada per veterans lluitadors republicans que van ser els primers en entrar en el Paris ocupat pels nazis. Aquests soldats no van ser massa reconeguts, perquè l’orgull francès ho impedia, i alguns d’ells continuaren amb el seu cap, el general Philippe Leclerc, lluitant posteriorment al Vietnam. Jesús Menero explica en els seus escrits el sacrifici de vides humanes que va suposar aquell conflicte i les contradiccions que ells tenien, perquè en realitat els vietnamites lluitaven pel mateix que ells havien lluitat a Espanya.

El tango de Dien Bien Phu és una novel·la, però és una novel·la molt ben documentada. Al final trobem l’àmplia bibliografia que David Castillo ha consultat per escriure-la, li hem escoltat alguna declaració en què diu que el 85% del que es conta és real, a més són reals la major part dels personatges que hi apareixen. En la novel·la trobem tres dels grans conflictes que van costar més vides en el segle XXI, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra colonial dels francesos al Vietnam, però el que a mi em resulta més interessant és que la història no té una interpretació èpica ni heroica com moltes vegades trobem en aquests tipus de novel·les, sinó que podem veure les misèries de la guerra i el patiments que van tindre de passar milers d’anònims combatents, moltíssims dels quals van deixar la vida. És una novel·la que podríem dir de no ficció, però molt ben escrita, de lectura molt atractiva i que ben merescudament, va guanyar el prestigiós premi Joanot Martorell 2019.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada