DAVID CASTILLO (2020). El tango de
Dien Bien Phu. Barcelona. Edicions 62.
Quan els
primers mesos de 1939 gran part de Catalunya va caure en mans de l’exèrcit
franquista, milers de soldats i civils republicans es van veure obligats a
marxar a l’exili, però el que els esperava a l’altra banda de la frontera no
era tampoc gens fàcil. El govern francès els va recloure en el camp de
concentració d’Argelers. Una immensa platja sense les condicions higièniques
més elementals, on van passar tota classe de penalitats i molts van deixar la
vida per les malalties que van contraure a conseqüència de les condicions en
què vivien.
L’avi del
narrador de la novel·la Dani Cajal, l’alter ego de l’autor, va estar en aquell
camp de concentració. Després d’aquella experiència horrorosa cadascú dels que
va sobreviure se’n va sortir com va poder. L’avi va decidir tornar a l’Espanya
franquista i va continuar la seua vida sense fer massa soroll. D’altres van
continuar en l’exili i van anar també a la seua manera tirant endavant. El
narrador, un jove de la Transició d’idees llibertàries, vol saber com va ser
aquell món que els va tocar viure als anarquistes que van lluitar en la Guerra
Civil.
A través d’uns
contactes al sud de França, Dani Cajal coneix Pantaleó Ribot, un vell oficial
de l’exèrcit republicà, que havia lluitat en tots els fronts defensant els seus
ideals llibertaris. Va ser company del seu avi en el camp de concentració
d’Argelers, però ell es va quedar a França, gràcies a Dani els dos homes es van
retrobar i ell va poder conèixer una mica més com va ser la seua vida i el va
estimular a seguir investigant.
Ja gran
Pantaleó va tornar a Barcelona i va
deixar-li els dietaris que havia anat escrivint i alguns objectes més al
narrador de la novel·la. Ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebrón, on va
passar els seus últims dies, van continuar les converses i les reflexions sobre
allò que havia escrit en les seus anotacions. Destaca la dignitat que alguns
homes van demostrar en el camp de concentració que els va valdre ser castigats
per les tropes franceses o aïllats en el castell de Vernet. Però també són molt
interessants els apartats dedicats al caos organitzatiu de l’exèrcit republicà,
les disputes entre anarquistes i comunistes, el plantejament d’algunes accions
bèl·liques que per falta de professionalitat del dirigents acabaven amb una
carnisseria, encara que després es vendrien com un acte heroic. En aquest
aspecte els dirigents comunistes no ixen gens ben parats del dietari.
La relació amb
Pantaleó Ribot porta a Dani Cajal a cercar un altre personatge que va compartir
el camp de concentració amb ell, Jesús Menero, autor d’un himne dels presoners
d’Argelers, inspirat en el tango Esta
noche me emborracho (Los refugiados del 39- la canta Ramon Muns ,es pot escoltar a YouTube) . Quan per fi té notícies concretes
d’ell, s’assabenta que havia format part de la Nou, companyia formada per
veterans lluitadors republicans que van ser els primers en entrar en el Paris
ocupat pels nazis. Aquests soldats no van ser massa reconeguts, perquè l’orgull
francès ho impedia, i alguns d’ells continuaren amb el seu cap, el general
Philippe Leclerc, lluitant posteriorment al Vietnam. Jesús Menero explica en
els seus escrits el sacrifici de vides humanes que va suposar aquell conflicte
i les contradiccions que ells tenien, perquè en realitat els vietnamites
lluitaven pel mateix que ells havien lluitat a Espanya.
El tango de Dien Bien Phu és una novel·la, però és una novel·la molt ben documentada. Al final
trobem l’àmplia bibliografia que David Castillo ha consultat per escriure-la,
li hem escoltat alguna declaració en què diu que el 85% del que es conta és
real, a més són reals la major part dels personatges que hi apareixen. En la
novel·la trobem tres dels grans conflictes que van costar més vides en el segle
XXI, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra colonial
dels francesos al Vietnam, però el que a mi em resulta més interessant és que
la història no té una interpretació èpica ni heroica com moltes vegades trobem
en aquests tipus de novel·les, sinó que podem veure les misèries de la guerra i
el patiments que van tindre de passar milers d’anònims combatents, moltíssims
dels quals van deixar la vida. És una novel·la que podríem dir de no ficció,
però molt ben escrita, de lectura molt atractiva i que ben merescudament, va
guanyar el prestigiós premi Joanot Martorell 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada