CONVERSA AMB JOAN VERDEGAL

 

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. Ha dirigit la revista universitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducció: història, sociologia y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie – Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

Fa unes setmanes ha publicat el segon llibre de relats, Exonerat de l’oblit (Onada edicions). Sobre aquest segon llibre hem mantingut la següent conversa.

El títol, Exonerat de l’oblit, ja ens dona una pista de per on va el llibre, que és que consideres que és fonamental la preservació de la memòria.

Així és. Estic especialment sensibilitzat per aquesta facultat humana, que ens defineix com a éssers intel·ligents. La memòria individual hauria de ser un dret inalienable i perdurable, fins al punt que la ciència hauria de gaudir de mitjans suficients per a preservar-la, per a la qual cosa caldria que els pressupostos de les nacions foren més justos i humanitaris, deixant de banda altres pseudonecessitats generals, que jo considere secundàries.

És evident que una cosa que també et preocupa és la necessitat del manteniment de la memòria col·lectiva sense contaminacions, perquè sovint aquesta es manipula en benefici de certes persones o entitats.

En efecte, li done molta importància a la veritat, precisament en un moment en què notícies falses i mentides són divulgades a plaer i poden manipular l’opinió de les persones i tergiversar la realitat. Hi ha hagut molts exemples de manipulació al llarg de la història de la humanitat, però actualment abunden més encara, per causa dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Aquestes estratègies no són cosa nova i les estructures del poder les han utilitzat —i seguiran fent-ho en el futur— en benefici dels propis interessos, de vegades inconfessables. Per això he intentat remarcar la importància del pensament crític individual. Com va escriure la reina Cristina de Suècia (al segle XVII) en el seu llibre de màximes i sentències Ouvrage de Loisir (Obra de lleure), «La feblesa i la ignorància converteixen els homes en enemics de la veritat».

En el preàmbul dius que la intenció de l’autor és aquesta: «Deixeu-vos enganyar per les aparences». Què vols dir amb això?

Pretenc que el lector s’identifique amb els fets que es conten, encara que puguen resultar inversemblants. També és una invitació a realitzar una lectura compromesa, en el sentit de convidar el lector a fugir de les presses o de les apreciacions improvisades. De fet, és una invitació directa a la reflexió, és a dir, a no quedar-se simplement en la lectura dels passatges aïlladament, sinó a endinsar-se sense complexes en els missatges (explícits o implícits) que es presenten en el llibre, que és la millor manera de gaudir de la lectura dels relats.

Exonerat de l’oblit conté 33 relats breus que expliquen generalment fets quotidians, però al final de cadascun d’ells hi ha un diàleg entre el MORTAL, una misteriosa entitat, la PEDRA, que es la veu delegada de la divinitat i l’ÀNGEL LECTOR. Pots explicar-nos la funció d’aquests personatges?

Es tracta simplement d’una al·legoria basada en la tradició cristiana, segons la qual després de la mort ens haurem de presentar davant de sant Pere (la Pedra) per a retre comptes de la nostra vida. Tanmateix, ací el que es jutja és si el Mortal és mereixedor de passar a l’eternitat amb memòria o sense ella, per a la qual cosa s’hi introdueixen diàlegs entre ells dos que volen reproduir els dubtes i els dogmes amb els quals hem hagut de conviure, hagem rebut o no una educació religiosa. D’altra banda, l’Àngel Lector no és altre que cada lector individual, com s’endevina en les fórmules introductòries de cada passatge: «Que l’Àngel Lector procedisca...», «Procura escoltar amb la màxima atenció el que llegirà l’Àngel Lector!», «Fes el favor de continuar la lectura, Àngel Lector».

El meu propòsit —com he avançat abans— és predisposar a una lectura conscient, compromesa, i per això aquestes intervencions estan carregades de polèmica, de sorpresa, d’interrogants, etc. D’altra banda, la mateixa coberta del llibre, amb el teclat d’un ordinador i un dau amb tres perfils de crani (sorpresa, interrogant o pensament/idea), vol ser representativa del que s’hi trobarà entre les seues línies.

Podem dir que el llibre té una intenció moralitzadora? Per què has triat aquests temes?

Sí, és una defensa constant de la humanitat benintencionada, que contrasta amb un repertori de defectes que les persones no poden o no volen defugir. Els relats aborden temes diversos (la insolidaritat, la camaraderia, la incongruència, l’egoisme, l’atzar, la superstició, la por, la felicitat, els vicis, la descaradura, la responsabilitat, la infidelitat, la corrupció, la tragèdia vital, ...), sense ànim de ser exhaustius, evidentment. He triat aquests temes perquè poden ser representatius del que qualsevol persona pot trobar-se al llarg de la vida.

Així és: una de les virtuts dels llibres de relats és que es poden llegir a poc a poc, sense pressa, i en aquest llibre en concret això és més recomanable que mai, perquè els diàlegs dels personatges als que hem fet referència abans, conviden a la reflexió. Com expliques l’últim passatge, que sembla desentonar amb la trajectòria dels altres?

Sense ànim de desvelar el desenllaç (perquè els lectors no ho perdonarien), puc dir que es tracta d’una intertextualitat en forma d’epístola, referida precisament al teu llibre Els dies gloriosos (que jo emmascare amb el títol de Cròniques glorioses) i amb el qual vaig gaudir també d’una lectura que anava descobrint-me reflexions profundes i molt assenyades sobre l’actualitat del país, la literatura, el periodisme, l’ensenyament, l’ús del valencià... També puc desvelar que és un final que tenia reservat per a cloure aquest llibre, però en aquell moment —ara fa tres anys— encara es trobava embastat i no passava de ser un projecte. Espere haver contestat adequadament... i sense faltar al respecte que mereixen els lectors virtuals, que mai no haurien de conèixer anticipadament el desenllaç de la trama d’un llibre.

Josep Manuel San Abdón