divendres, 1 de gener de 2021

LA BIOGRAFIA DEL MESTRE JOSEP FRANCESC BOIX SENMARTÍ

 



 

ÒSCAR PÉREZ SILVESTRE(2020). Josep Francesc Boix Senmartí. El mestre que estimava la natura i la poesia(1901 -1933). Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

 

L’estiu de l’any 1933 va tindre lloc a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser, el primer aplec educatiu amb una orientació clarament valencianista, impulsat per la Societat Castellonenca de Cultura i dirigit per Carles Salvador. Francesc Boix fou nomenat professor auxiliar i més tard nomenaren dos professors especials, Enric Soler i Godes i Antoni Porcar Candel, que completaven el famós quartet. Salvador, Soler i Porcar compten amb diverses publicacions biogràfiques, però en sabíem molt poc de Francesc Boix, segurament perquè va morir molt jove. Aquest llibre d’Òscar Pérez Silvestre ha vingut a omplir aquest buit.

Josep Francesc Boix i Senmartí va nàixer a Benassal el dia 1 de juliol de 1901. Era fill d’una família humil que es dedicava a teixir. Va fer els estudis bàsics al seu poble, fins que un bon dia van passar per Benassal membres de l’orde del Camil fent campanya per reclutar joves per al seu convent, en ells va vore el jove Francesc la possibilitat de seguir estudiant i va ingressar en l’orde cap al 1915. La seua destinació va ser el convent de Sant Tomàs de Riudeperes, a la comarca d’Osona.

Cap al 1921 coneix una jove de Torreblanca, Rosa Tena Roda, de qui s’enamora, això fa trontollar la seua vocació religiosa i abandona l’orde dels camils. Ha de buscar-se una nova professió i es matricula a Magisteri en l’Escola Normal de Tarragona. Acaba la carrera el mes de maig de 1924, i un mes després era nomenat mestre interí de l’escola del pòsit de pescadors de Torresnostra.

L’any 1926 es presenta a oposicions i les aprova. L’any 1927 se li concedeix la plaça a Gramòs un petit nucli rural de l’Alt Urgell que comptava en aquell moment amb 71 habitants, on es trasllada amb la seua muller acabat de casar. Es conserva un document de l’ajuntament en què se li agraeix la tasca realitzada en els progressos fets pels xiquets que assitien a l’escola.

L’any 1930 obté el trasllat a Castellfort, on hi va amb la seua muller i la seua filleta Rosa. Són els seus millors anys, prop de la família i els amics, a més naix la segona filla Paquita. De la mà de Carles Salvador reprendrà vells anhels i l’adveniment de la Segona República li obrirà noves perspectives.

A Castellfort introdueix innovacions pedagògiques per fer que els xiquets assistiren amb més regularitat a l’escola. Posa en marxa una revista escolar i sobretot allò que era la seua dèria, un museu amb col·leccions de minerals, fòssils, insectes i herbaris. L’any 1932 obté juntament amb Enric Soler i Godes una beca per a participar en l’Escola d’Estiu de la Generalitat de Catalunya, aquesta estada és molt important per a la seua formació i d’allò naixen inquietuds com l’escriptura de faules i poemes amb una clara funció educadora.

L’any 1933 demana i se li atorga el trasllat a Alcalà de Xivert, poble pròxim a Torreblanca on viu una part de la família i on a més l’ajuntament havia acordat traure a subhasta un grup escolar nou. Era una ocasió de millorar. Lloguen una nova casa al poble, i justament fent una tasca domèstica en aquesta casa el 6 d’octubre cau amb tant mala fortuna que es fractura la columna vertebral i mor unes setmanes després.

En aquells primers anys de la dècada de 1930, participa activament en diverses iniciatives culturals, amb dues idees bàsiques la innovació en el camp de la pedagogia i l’impuls del valencianisme. Això ho expressarà a través de discursos i articles en premsa i en la participació en l’Associació de Mestres Valencianistes o en les Jornades Pedagògiques de Castelló de 1932, les vicissituds de les quals són àmpliament explicades en el llibre.

A banda de la seua biografia en el llibre podem llegir la seua obra poètica, i una selecció d’articles de premsa i discursos públics. Òscar Pérez Silvestre ha escrit aquest magnífic i ben documentat llibre  que serveix  per a reivindicar i ampliar el coneixement d’una persona important en la història de la pedagogia i del valencianisme, que rep d’aquesta manera un just reconeixement.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada