ÒSCAR
PÉREZ SILVESTRE(2020). Josep Francesc
Boix Senmartí. El mestre que estimava la natura i la poesia(1901 -1933).
Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.
L’estiu
de l’any 1933 va tindre lloc a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser, el primer
aplec educatiu amb una orientació clarament valencianista, impulsat per la
Societat Castellonenca de Cultura i dirigit per Carles Salvador. Francesc Boix
fou nomenat professor auxiliar i més tard nomenaren dos professors especials,
Enric Soler i Godes i Antoni Porcar Candel, que completaven el famós quartet.
Salvador, Soler i Porcar compten amb diverses publicacions biogràfiques, però
en sabíem molt poc de Francesc Boix, segurament perquè va morir molt jove. Aquest
llibre d’Òscar Pérez Silvestre ha vingut a omplir aquest buit.
Josep
Francesc Boix i Senmartí va nàixer a Benassal el dia 1 de juliol de 1901. Era
fill d’una família humil que es dedicava a teixir. Va fer els estudis bàsics al
seu poble, fins que un bon dia van passar per Benassal membres de l’orde del
Camil fent campanya per reclutar joves per al seu convent, en ells va vore el
jove Francesc la possibilitat de seguir estudiant i va ingressar en l’orde cap
al 1915. La seua destinació va ser el convent de Sant Tomàs de Riudeperes, a la
comarca d’Osona.
Cap
al 1921 coneix una jove de Torreblanca, Rosa Tena Roda, de qui s’enamora, això
fa trontollar la seua vocació religiosa i abandona l’orde dels camils. Ha de
buscar-se una nova professió i es matricula a Magisteri en l’Escola Normal de
Tarragona. Acaba la carrera el mes de maig de 1924, i un mes després era
nomenat mestre interí de l’escola del pòsit de pescadors de Torresnostra.
L’any
1926 es presenta a oposicions i les aprova. L’any 1927 se li concedeix la plaça
a Gramòs un petit nucli rural de l’Alt Urgell que comptava en aquell moment amb
71 habitants, on es trasllada amb la seua muller acabat de casar. Es conserva
un document de l’ajuntament en què se li agraeix la tasca realitzada en els
progressos fets pels xiquets que assitien a l’escola.
L’any
1930 obté el trasllat a Castellfort, on hi va amb la seua muller i la seua
filleta Rosa. Són els seus millors anys, prop de la família i els amics, a més
naix la segona filla Paquita. De la mà de Carles Salvador reprendrà vells
anhels i l’adveniment de la Segona República li obrirà noves perspectives.
A
Castellfort introdueix innovacions pedagògiques per fer que els xiquets
assistiren amb més regularitat a l’escola. Posa en marxa una revista escolar i
sobretot allò que era la seua dèria, un museu amb col·leccions de minerals,
fòssils, insectes i herbaris. L’any 1932 obté juntament amb Enric Soler i Godes
una beca per a participar en l’Escola d’Estiu de la Generalitat de Catalunya,
aquesta estada és molt important per a la seua formació i d’allò naixen
inquietuds com l’escriptura de faules i poemes amb una clara funció educadora.
L’any
1933 demana i se li atorga el trasllat a Alcalà de Xivert, poble pròxim a
Torreblanca on viu una part de la família i on a més l’ajuntament havia acordat
traure a subhasta un grup escolar nou. Era una ocasió de millorar. Lloguen una
nova casa al poble, i justament fent una tasca domèstica en aquesta casa el 6
d’octubre cau amb tant mala fortuna que es fractura la columna vertebral i mor
unes setmanes després.
En
aquells primers anys de la dècada de 1930, participa activament en diverses
iniciatives culturals, amb dues idees bàsiques la innovació en el camp de la
pedagogia i l’impuls del valencianisme. Això ho expressarà a través de
discursos i articles en premsa i en la participació en l’Associació de Mestres
Valencianistes o en les Jornades Pedagògiques de Castelló de 1932, les
vicissituds de les quals són àmpliament explicades en el llibre.
A
banda de la seua biografia en el llibre podem llegir la seua obra poètica, i
una selecció d’articles de premsa i discursos públics. Òscar Pérez Silvestre ha
escrit aquest magnífic i ben documentat llibre
que serveix per a reivindicar i
ampliar el coneixement d’una persona important en la història de la pedagogia i
del valencianisme, que rep d’aquesta manera un just reconeixement.
Josep
Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada