ELS ANYS EN QUÈ VA COMENÇAR TOT

 

JOSEP PIERA. (2020). Els fantàstics setanta. 1969 – 1974. València. Institució Alfons el Magnànim.

Josep Piera és un dels escriptors valencians més reconeguts. Una llarga llista de llibres, sovint premiats, avalen la seua trajectòria. Encara que ha conreat diversos gèneres, ha excel·lit en poesia i en l’anomenada literatura del jo. A aquest darrer gènere pertany Els fantàstics setanta, la seua darrera publicació.

Aquest llibre abraça un període de temps que va del 1969 al 1974. Anys decisius per a la seua formació, el descobriment del món i la decisió definitiva sobre cap on orientar la seua vida. Comença “aquest diari de memòries”, el 30 de maig de 2017, el dia que va complir setanta anys e “intenta reflectir qui vaig ser..., de jove.”

Els records comencen el setembre de 1969 un dia que va quedar amb el seu millor amic, Joan E. Pellicer a València. Piera en aquell temps estava molt interessat en el teatre, i Pellicer li va presentar un conegut, Vicent Pedrós, estudiant d’art dramàtic a Madrid, aquest anava acompanyat de Marifé Arroyo, el poeta va quedar captivat de seguida per aquella noia que “aparegué somrient sota la llum del sol d’estiu, al voltant de l’estàtua de Lluís Vives, al claustre de la Universitat de València” i prompte van començar una relació de parella que ja dura més de cinquanta anys.

 Joan E. Pellicer li va fer de guia cultural en aquells anys de joventut, el va anar orientant en lectures d’autors que escrivien en català, i amb la seua companyia va començar a freqüentar llibreries, tertúlies i tuguris insòlits a València. També li va presentar el pintor Enrique Pastor de Velasco i la seua dona Raquel Payà, catedràtica de l’Escola Normal de València, que foren molt importants en la seua formació.

El 1968 es cridat a fer la mili a Mallorca, és destinat a una base americana d’alerta i control al Puig Major, el cim més alt de la serra de Tramuntana. Temps de lectures i de reflexions. Després l’any 69, un any simbòlic de llibertats en tots els aspectes.

Comença els anys setanta dirigint teatre a Gandia, però Pedrós l’anima anar a Madrid si vol fer alguna cosa en teatre. Se’n va en autoestop, està una temporada, coneix alguns joves poetes i visita Vicente Aleixandre en el seu domicili de Velintonia, 3. El futur premi Nobel el tracta molt amablement i mantindrà correspondència amb ell. A Madrid li parlen de Francisco Brines, poeta de la veïna Oliva que acaba de guanyar el premi Adonais, i amb el qual contactarà i farà amistat.

Ha de tornar de Madrid. A València coneix Juan Gil Albert amb qui estableix una profunda amistat. Es casa amb Marifé, s’instal·len a Meliana i ell estudia Magisteri. En aquells anys publica tres llibres de poesia en castellà, que tenen bona crítica en alguna revista important en llengua castellana, però cada vegada més sent la necessitat d’escriure en la llengua dels seus avantpassats i va fent lectures.

Fa amistat amb Marc Granell i Eduard Verger, participen en tertúlies que acaben sovint a casa del primer. Visita llibreries com l’Ausiàs March que dirigien Toni Mestre i Frederic Martí. Amadeu Fabregat va buscant joves poetes en català per a la seua antologia Carn Fresca, i és ací on publica el seu primer poema en català. Comença també col·laboracions periodístiques a Las Provincias.

A tot això Marifé duia uns quants anys amb plaça provisional. Un dia se n’adona que a Barx hi ha una plaça de mestra, decideix demanar-la i la parella s’instal·la definitivament a La Drova, on els pares de Piera tenien una casa d’estiueig.

Tot això i moltes coses més trobarà el lector d’aquest llibre, on a partir de les vivències particulars de Josep Piera es fa un retrat de la València de l’època. Una ciutat grisa on una bona colla de joves rebels van lluitar per aportar tot un enrajolat de colors. I amb molt d’esforç van aconseguir recuperar el valencià com a llengua literària, a partir pràcticament del no res, i sembrar la primera llavor que tants bons fruits ha donat posteriorment.

Josep Manuel San Abdón