dilluns, 16 de novembre de 2020

DE LA MORT I EL COMPROMÍS

 



MARC GRANELL. (2020)  Cel de fang. Alzira. Edicions Bromera.

Després de publicar l’obra completa i un llarg silenci, Marc Granell ens sorprèn amb aquest nou llibre, extraordinàriament ben acollit pel públic, ja que ha estat el més venut en la recent edició de la Plaça del Llibre de València.

El llibre està dividit en tres parts, la primera, La Poesia, és encapçalat per un poema que porta el mateix títol, on l’autor presenta la seua concepció de la poesia, que és l’expressió de mons contraris, però en qualsevol cas “ens fa llum les tenebres que habitàvem”. La segona part es titula Torre d’ivori i en ella continua el poeta expressant la seua concepció poètica, ens diu que per molt alta que siga la muralla, no hi ha torre d’ivori que puga aïllar el poeta del que realment passa al seu voltant. I la tercera part també és encapçalada per un poema que explica el seu pensament poètic, Purga, on fa seu el pensament d’Antonin Artaud en què la poesia consistia en “una purga de les angoixes/ una lavativa dels dolors.”

Després del poema Poesia trobem una cita d’Antonio Machado, el poeta més estimat per Marc Granell, “¿Y ha de morir contigo el mundo tuyo,/la vieja vida en orden tuyo y nuevo?” A partir d’ací el poeta inicia una llarga meditació sobre la mort present en una bona part del llibre. La casa de la mort, és el primer dels poemes en tractar aquest tema. Poema colpidor i impressionant. Els ser humans hem nascut  per a la mort i ella ens habita des que naixem, per a ella som com una casa en què viu fins que decideix assolar-la i això suposa la nostra fi.

La mort es presenta com a alliberament en el poema En la por, ja que suposa el guariment d’“aquest dolor sempre alerta”. I manifesta el desig de que tot passe aviat i tornar a “aquell no-res tan fosc, consol salvífic”.

La tradicional metàfora de la vida com a camí on al final es troba la mort, es fa present en el poema De camí, on el subjecte poètic manifesta que ja es troba “en l’últim tram del camí,” que pensava que no s’acabaria mai “Però s’acaba. Ja ho crec que s’acaba.” Aquesta idea de trobar-se en el tram final de la vida es repeteix en altres poemes de la segona part del llibre Cos, Aquí davant, Al ras o en Elogi de la nostàlgia on el final és al davant esperant-lo “com un llop mort de fam.” La vida és cruel, perquè siga curta o llarga acaba amb la mort, podem llegir al poema Modus vivendi, per això ressuscitar no és cap consol, perquè no desitja voler tornar a ser qui és, el seu desig és ser “el no-res que seré, rotund, i inapel·lable” escriu al poema Pregària profana.

L’altre tema destacat del llibre és el compromís social del poeta, present al llarg de tota la seua trajectòria poètica. En el poema Koch indústries, mostra la seua rebel·lia contra aquest conglomerat d’empreses dels EE.UU. dedicades al petroli i altres productes energètics, que es dedica a finançar organitzacions negacionistes del canvi climàtic i altres organitzacions conservadores, “Passe el que passe/sempre passen/perquè són els que fan que passe el que passa.” El sofriment dels immigrants troba la seua veu a Caravana, “Venim de la nit més llarga,/ del sud més lluny i nafrat/on la vida no val res/i es menja sols fel i fang.”, i també en Balada del mar de la mort i Túmul d’Aylan.  Escriu contra les guerres a Carn de canó, Gaza, contra la destrucció del planeta a ‘Zone à défendre’ i augura que algun dia “s’alçaran un a un els miserables,/ els morts de fam, els morts de fem,” i que “Serà un vendaval arrasant els segles,/obrint en esclat, com un tro, vols i albes.”

En el llibre hi ha també un nombre considerable de poemes que homenatgen diverses persones com el pintor Joaquim Sorolla en el poema Cap de xiqueta amb flors, on destaca la mirada trista de la xiqueta del quadre. Homenatja escriptors que han destacat, a més de literàriament, pel seu compromís, con en el poema Robert Desnos a Terezín, aquest poeta avantguardista durant la segona guerra mundial va lluitar en la resistència, i capturat per la Gestapo va morir al camp de concentració de Terezín a Txecoslovàquia, en Túmul d’Olympe de Gouges, fa referència a aquesta escriptora francesa que l’any 1791 va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, i que va morir a la guillotina l’any 1793 per ordre de Robespierre que considerava que les seues idees eren contràries a la revolució. També hi ha poemes dedicats a persones que han mort com a conseqüència de les seues idees com en el poema Túmul de José Sánchez Rosa, dirigent obrer anarquista i mestre d’escola seguidor de Ferrer i Guardia, que va ser afusellat per les tropes franquistes a Sevilla a finals de Juliol de 1936, o Túmul de Guillem Agulló. Tot aquest horror es manifesta molt bé en l’escultura de Julio González, Cap de Montserrat cridant, aquí li dedica un altre poema, “crida com cap crit no ha eixit mai de cap gola/ per dir l’horror d’on ve,”. I en tot aquest conjunt d’homenatges no podia faltar Antonio Machado, que apareix en el poema Pau Casals, tot sol al cementeri de Cotlliure, interpreta ‘El cant dels ocells’ davant la tomba d’Antonio Machado, “Ací has vingut com qui va a beure l’aigua sàvia/ de la font que apaivaga la por...”.

Cel de fang és un magnífic llibre de poesia, que reflexiona sobre el dolor i la finitud del ser humà, però també és crit de lluita contundent contra l’opressió del ser humà per part dels que exerceixen el poder sense escrúpols.

Josep Manuel San Abdón

 

Cap comentari:

Publica un comentari