ENTREVISTA AMB SALVADOR VENDRELL

Salvador Vendrell (Fortaleny,1955) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València i actualment és catedràtic de Valencià a l’IES Joan Fuster de Sueca. Fins ara havia publicat abundant material didàctic per a l’ensenyament del valencià, havia traduït diversos llibres de literatura infantil i juvenil, i havia estat coautor de diverses biografies. Així  mateix és columnista del diari Levante –EMV. Quan truquen de matinada(Onada edicions) és la seua primera novel·la, amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt” 2013. Sobre la novel·la hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

La novel·la es desenvolupa en tres espais temporals; la República i la immediata postguerra, l’anomenada transició democràtica i l’actualitat. Trobes que hi ha moltes coses en comú entre els tres temps?

Són tres moments de canvi, d’incerteses, en què es mouen moltes coses. Els dos moments passats són fonamentals per a la història, per saber d’on venim i qui som ara. El present és important perquè és el que vivim, però també perquè s’estan qüestionant moltes coses que durant la transició es van convertir en dogma. En el cas de la novel·la el que hi ha en comú és com viu aquests espais temporals el personatge protagonista i narrador principal. La República i la immediata postguerra les viu des de la perspectiva de quan era un jove militant contra el franquisme. Com que era historiador, investiga i es documenta sobre les memòries de la vídua d’un anarquista. En les seues investigacions es troba en aquella època en què es pensaven que ho podien aconseguir tot, però que acabà amb una derrota brutal. Viu aquells moments des de la perspectiva d’un jove que té molta il·lusió de canviar el món. Els lluitadors republicans són un exemple per a la seua lluita contra el franquisme. La transició la viu com va ser, per una banda es recuperen les llibertats, però per l’altra es fan moltes concessions. En nom de la “reconciliació nacional” s’hagué de renunciar a moltes coses. Després, la batalla de València va ser molt dura per a la gent que volia fer alguna cosa per recuperar els drets dels valencians. L’època actual se la mira ja com una persona madura de més de 50 anys. Amb molt d’escepticisme, però amb la convicció que sempre estarà de part dels mateix bàndol que considera de perdedors.

La transició, que justament aquests dies se’ns intenta vendre com a modèlica, llegint la teua novel·la, es pot veure que no tot va ser tan exemplar com diuen, sobretot al País Valencià.

No va ser exemplar en tot l’estat perquè es va voler oblidar massa coses. Es van fer moltes renúncies i es va negar bona part de la realitat. Quan li tanques la porta a la realitat, t’entrarà per la finestra, va dir una persona de trellat. Això està passant ara. Al País Valencià, a més, vam tenir una altra batalla, l’anomenada batalla de València, que va ser una maniobra que es va inventar per evitar l’èxit incipient del nacionalisme valencià. Una maniobra que ens ha resultat molt cara. Hem patit molt.

Quan truquen de matinada està plena de referents culturals importants per a la generació del protagonista, des del mateix títol, fins a la constant presència del Mestre, que no hi ha cap dubte que és Joan Fuster. Va ser aquest un dels propòsits que et va portar a escriure la novel·la?

En certa manera sí. Són els referents del protagonista, però es tracta d’uns referents compartits per tota una generació. Una generació que precisament és la dels néts d’aquells lluitadors anarquistes que ha accedit a la universitat, però que no va tenir més remei que lluitar contra el franquisme. Una lluita que d’una manera o altra no es va guanyar del tot o no es va perdre  del tot durant la transició. Qui va guanyar la batalla de València? Totes aquelles contradiccions ara estan eixint i són notícia de cada dia. I, ara, tenim una oportunitat molt gran, perquè s’estan altra vegada movent les coses. Aquest país no es pot permetre una altra derrota. I tenim moltes possibilitats de tornar-la a cagar. Són preguntes que es fa el protagonista de la novel·la amb un cert escepticisme, però sabent qui són els seus i que ha de seguir fent alguna cosa.

S’ha escrit que Camil és el personatge més complet de la novel·la. Hi estàs d’acord?

Us sorprendríeu de la quantitat d’interpretacions diferents de la novel·la. La meua intenció era que es veiera tot des de la perspectiva del narrador. És veritat, però, que Camil és una personatge molt potent, sobretot, per les seues vivències. La lluita en la transició no es pot comparar amb la lluita en una guerra civil. Això va ser molt dur. De totes maneres no he volgut fer una novel·la de personatges, sinó, com he dit, interpretar tres temps històrics des de la perspectiva de com els va viure un narrador. Els tres moments històrics també són protagonistes.

La relació entre Marta i Pere és una mica estranya, d’una banda són amics, però de l’altra sembla que hi ha un desig amorós no consumat. Per què has plantejat d’aquesta manera la seua relació?

Rafa Xambó ha volgut interpretar el personatge de Marta com una metàfora de la revolució que no es va poder fer. Durant la transició ho volíem tot i aconseguírem el que aconseguírem. Jo no estic ni d’acord ni en desacord amb la interpretació de Rafa. Quan tu escrius una cosa tens una intenció, però el text és dels lectors. La història de Marta i Pere em va eixir així. Els personatges, que moltes vegades agafen independència, ho volgueren així. Jo només ho vaig escriure. Evidentment la decisió és meua, perquè l’escriptor és qui fa els personatges com són, però mai no acabes de saber del tot per què fan una cosa o altra o per què has pres aquestes decisions. Crec que d’una manera o altra he aconseguit que els lectors estiguen pendents d’un tema més. Ningú no em parla, ni em pregunta, de les quatre vivències amoroses que hi ha en la novel·la i és una de les coses que crec que he treballat més.

Pere no aconsegueix cap relació amorosa estable, ni tampoc ha vist realitzats el seus somnis de jove. Consideres que els que érem els joves de la transició som una generació frustrada?

Si mirem com vivien els nostres avis i com vivim ara no podem considerar-nos una generació frustrada. Pere viu sol, però no està sol. No només hi ha una classe d’amor que es diu parella estable. Pere té els amics que són dones i homes i això és molt important per a ell. El problema de Pere i el de tota una generació és que s’havia fet unes expectatives durant la transició. Eren les expectatives d’un jove que ha hagut de madurar tocant terra, reconeixent la realitat, però això és la vida, no?

Josep Manuel San Abdón

RETORN A LES ARRELS

JOAN BAPTISTA CAMPOS I CRUAÑES. Matèria d’aigua. Ajuntament de Castelló de la Plana. 2014.

Matèria d’aigua és el darrer llibre de Joan Baptista Campos publicat ja després del seu traspàs. Bona part de la seua obra està situada en diversos espais, sovint llunyans, producte de la seua experiència viatgera, Istambul, Quadern de l’Índia, Pavelló d’Orient, pel que fa a la poesia, o El món en dotze postals o El regal de la mirada, pel que fa a la narrativa. Altres estan situats en espais més propers, com Ciutat remor, on el record de la ciutat de Xàtiva és el principal protagonista. Amb el llibre que ara ens ocupa, J.B. Campos retorna al paisatge de la seua infantesa, El Grau de Castelló, lloc on va nàixer i que hi ha havia tingut protagonisme en Encenalls de la memòria, el seu primer poemari.

El llibre està dividit en tres parts. La primera porta un títol ben explícit, Retorn, en la qual apareixen els poemes més greus i profunds. Ja en el segon poema trobem una de les claus del llibre: “En el camí d’una vida llarga, o al final,/ si t’ha estat breu, retornes a casa.” La nostàlgia dels anys de la infantesa apareix sovint; la fragància i la llum d’aquell temps a “Crepuscle”, el record d’allò percebut pels sentits, les olors, els sabors...a Nocturn a la bocana; la presència constant del paisatge mariner a Marina amb xiquet, El Grau en la mirada, Carrer de davant o Línia de costa. Així mateix hi apareix el record d’espais ja desapareguts com a Llotja vella.

Però sobretot hi ha dos temes que hi destaquen, la declaració d’amor a la mar i la reflexió sobre el pas del temps. Pel que fa al primer tema, l’aigua es presenta com a font de vida en Aigua que ve de la mar, per això segurament escolta reverencialment el seu soroll en Remor, i a Línia de costa escriu: “Pots viure sense llum als ulls,/ però no t’oblides mai/ del murmuri de l’aigua.”

La presència del pas del temps apareix de manera crua en el poema L’única reverència de l’ésser, reflexió sobre la decrepitud física i la valentia per acceptar-la. A Platges de la infantesa el pas del temps és representat per la imatge del vell llagut d’algú que se’n va anar, però que encara solca l’aigua.

Tot i això sovintegen els poemes amb un missatge positiu, com el preciós poema amorós dedicat a la seua dona, Ulls de petons, el prec als mariners a ser fidels a les tradicions en Els amics de la barraca, o el desig de que mai no s’estronque la lluita pels ideals a Camí d’Ítaca.

La segona part del llibre porta per títol Temps de verema, continua en la línia de la primera. Aquesta vegada la mort té una destacada presència, la coneguda metàfora de la vida com a camí cap a la mort apareix al poema Aigua que corre entre el senill. Al poema Ingrata línia de l’horitzó, el subjecte poètic s’esforça en fugir de la mort, representada metafòricament per l’horitzó i escolta el seu cant com Ulisses escoltava el cant de les sirenes. Tot això ve suavitzat pel cant a l’amor del poema I tornarà l’estiu, o la visió d’un preciós dia d’abril a El matí transcorre.

La tercera part del llibre Final encès és la més emotiva. Comença amb un poema en què el subjecte poètic retorna a casa del avis i que representa la finalització d’un cicle vital. Hi ha el record de l’àvia, i en Carta a l’avi Batiste li escriu uns emotius versos, on li recorda un paisatge que ja ha desaparegut. Hi trobem, així mateix, un homenatge als poetes a Cançó del vell trobador, on se’ns convida a escoltar-los, o l’homenatge a un poeta concret, Miquel Peris i Segarra, en Vas i Véns.  Es tanca el llibre amb dos poemes alegres que ens conviden a festes, Tavernera de la mar i Festes al Grau.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB MARC PALLARÉS

Marc Pallarés compagina la tasca de professor de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló amb la de docent de llengua a l’ensenyament secundari, i encara li queda temps per a escriure novel·les. Amb la primera, Ull verds (Columna), va guanyar el Fiter i Rossell d’Andorra de l’any 2008, amb la segona, Sí, podem? (Onada edicions), va guanyar el premi Llorenç Villalonga de novel·la a Ciutat de Palma 2012. Una història sobre les contradiccions humanes, el xoc, de vegades inevitable, entre els ideals i la realitat, sobre el desig de canviar la societat i la impossibilitat de fer petits canvis en les nostres vides. Sobre aquesta novel·la hem mantingut aquesta conversa amb l’autor.

-                     Ha estat Obama i el seu període de govern l’inspirador de la novel·la?

Sí, la llavor de la novel.la va ser Obama. Penso que a moltes persones ens va despertar les ganes de lluitar per un món millor. Potser ho portàvem interioritzat, però ho teníem en algun racó i ells ens ho va despertar i va fer que tinguérem ganes de parlar-me, de sentir-ho.

-                     Cap de les parelles de la novel·la no té una relació satisfactòria, només Félix i Mercè, progres del 68, manifesten que han estat tota la vida enamorats. Ha estat voluntàriament buscada, a l’hora d’escriure la novel·la, aquesta insatisfacció o fracàs de les relacions de parella entre els més joves?

En realitat no és una cosa buscada, bé, que Fèlix i Mercè tinguen una història d’amor d’aquelles que cap sotrac pot fer trontollar, sí, que ho tenia previst, però que els personatges més joves hagen fracassat amb l’amor no era una part de la subtrama que estiguera planificada. El que passa és que, per donar els missatges que volia transmetre, va resultar que vaig necessitar que la cosa vinguera així. Però en cap cas volia “condemnar” la generació jove al fracàs sentimental com a generalització.

-                     Dels protagonistes de la novel·la, Aleix és l’únic que no té grans ideals, i després del parèntesi de la seua relació amb Sheila, té clar el seu camí. Els grans ideals porten a grans frustracions?

Efectivament, jo el que volia era posar sobre la taula la següent contradicció: dues persones amb uns ideals ferms (Fèlix i la seua neboda Marta) i moltes ganes de canviar el món, resulta que són incapaços de canviar les seves vides, els hi costa prendre decisions valentes. Aleix, en canvi, no té grans pretensions, les lluites socials li resulten indiferents, però sí que és capaç de conduir el seu destí i de decidir que fa amb la seua vida. La contradicció és ben curiosa, hi ha persones que voldrien moure el món amb les seues mans i, en canvi, allò que tenen a l’abast i que podrien modificar-ho és veuen incapaços de fer-ho.

-                     No creu que la novel·la ens deixa sense esperança? No creu possible el canvi de la societat amb petites aportacions individuals?

Bé, és veritat que els dos personatges que volen un món millor acaben topant amb la realitat, dura, però jo no diria que la novel.la ens deixa sense esperança, diria que ens planteja que de vegades aquesta esperança es refreda i, llavors, cal reformular-se certes coses. I que potser el primer que hem de fer és ordenar la nostra vida, atés que és la millor manera d’estimular i refermar les nostres ganes de canviar el món.

-                     La seua novel·la ens apropa a la realitat de la societat actual. No creu que és una cosa que els manca a una bona part dels novel·listes valencians actuals? Bé, en el meua cas, amb Ulls verds vaig narrar una història que arrancava l’any 1939. Va ser un honor per mi que Joan Triadú destacarà a la premsa que un noi nascut als 70 fóra capaç d’escriure una història com aquella, ocorreguda abans del meu naixement. Però ara m’interessava explicar una història del present. Imagine que a molts escriptors encara els resulta més motivant escriure sobre esdeveniments passats, però, tot i així, també es publiquen novel·les sobre temes d’actualitat amb un nivell notable.

Josep Manuel San Abdón

CASTOR: UNA HISTÒRIA D'INTERESOS I IRREGULARITATS

 JORDI MARSAL. Castor: la bombolla sísmica. Barcelona. Edicions Saldonar 2014

La jove editorial Saldonar ha llançat una col·lecció de llibres d’actualitat anomenada “Periodistes”, escrits per membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils, tenen com a propòsit escriure sobre temes silenciats o poc tractats en els mitjans de comunicació. Aquest és el segon llibre de la col·lecció.

El projecte va començar a gestar-se l’any 1994, quan un enginyer que havia treballat en el jaciment de petroli d’Amposta va pensar de donar-hi una altra utilitat emmagatzemant gas, per això es va constituir una estructura empresarial bàsica amb una empresa canadenca per a començar a demanar autoritzacions. Posteriorment, s’afegiren altres empreses més poderoses al projecte fins a constituir-se l’any 1998 Escal UGS. Després d’algunes dificultats per a obtenir els permisos, l’any 2002, amb Rodrigo Rato com a ministre d’Economia, s’inclou el projecte Castor en la planificació estratègica d’instal·lacions gasistes  fins el 2008. Als canadencs, se’ls suggereix que per a facilitar les relacions amb el govern, s’afegisca a la societat una empresa espanyola, així és com  entra en escena ACS, la corporació presidida per Florentino Pérez, que al final acabaria sent-ne el soci majoritari.

A partir d’aquest moment, comencen a succeir-se una sèrie d’esdeveniments, que els terratrèmols dels passats mesos de setembre i octubre han acabat desemmascarant, tal com diu l’autor de llibre, “un cúmul de despropòsits, fruit d’un intricat joc d’interessos”.

Llegint el llibre ens assabentarem com Mariano Suñer, un matí d’agost de 2007, en comprar un diari de Castelló, va veure com la planta terrestre del magatzem de gas submarí estava situada tot just damunt de la seua finca. Podrem saber el paper jugat pel secretari general d’Indústria del govern de Zapatero, Ignasi Nieto. Com Florentino Pérez ha sabut moure els fils, manejant els ministres de tots els governs, i arribar a signar un contracte en què passe el que passe, sempre surt guanyant.

També coneixerem la personalitat de Recaredo del Potro, president de la companyia Escal UGS des de 2005, que ha estat la cara amable de l’empresa i que sap moure’s pels ministeris de Madrid com per casa. Podrem llegir la lluita del poble d’Alcanar des del primer moment contra el projecte, però també la bona acollida del poble de Vinaròs, que va veure en el Castor l’arribada d’una autèntica pluja de milions. Així mateix, coneixerem la opinió d’uns quants experts que denuncien les irregularitats tècniques que s’han produït en la posada en marxa d’aquest projecte.

El llibre està escrit amb una gran agilitat, malgrat la gran quantitat d’informació que conté; el relat es va seguint amb un interès creixent i posa al descobert la gran quantitat de tripijocs que els poderosos i els governs sovint porten a terme a esquenes dels ciutadans.

Josep Manuel San Abdon

UNA LECTURA DE LA POESIA DE GERARD VERGÉS

El passat 23 d'abril moria l'escriptor Gerard Vergés. L'any 2001 vaig escriure aquest article sobre la seua poesia, en una publicació dedicada a la seua persona titulada, Jo sóc aquell que em dic Gerard. Servisquen aquestes línies d'homenatge i record.

El poeta i els escriptors

Són molts els escriptors que habiten els versos de Gerard Vergés, alguns dels quals són manllevats textualment en el llibre L’ombra rogenca de la lloba. El primer vers conegut del poeta de Tortosa és “Jo sóc aquel que em dic Ròmul, romà”, clara referència al decasíl·lab del poeta de Gandia: “Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March”. L’alter ego del poeta, Remus, en la primera cita diu: “No és casual que el poeta comenci amb aquesta cita, donada la fascinació que l’enorme poeta de Gandia sempre exercí sobre Ròmul”.

Al mateix llibre l’autor manlleva un altre vers d’Ausiàs March: “Jo em record bé del temps tan delitós”, i Remus aclara: “No diré res de nou si afirmo que tot el llarg poema, i gairebé tota l’obra de March, tenen per leiv-motiv el temps passat, inevitablement embellit en el record”. El record, la memòria del temps passat, com veurem més avant, és un dels temes primordials de la poesia de Gerard Vergés, sobretot en el llibre Long play per a una ànima trista.

L’enorme poeta de Gandia és també present al llibre Long play... en el poema “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, en el qual es parodia el seu estil i es converteix en un homenatge al poeta valencià. Al mateix llibre hi ha el poema “Antologia dels poetes més estimats” on Gerard Vergés repassa tots els poetes que ell més admira i dedica un espai a Ausiàs March “que conec pam a pam, com el cos dolç/ d’una dona estimada llargament”. El títol del tercer llibre de poesia de l’autor Lliri entre cards és una altra mostra fefaent de la seua admiració cap a Ausiàs March.

L’altre gran autor admirat per Gerard Vergés és Shakespeare, als versos 23 i 146 de L’ombra... en ret homenatge. A l’esmentat poema “Antologia dels poemes més estimats” manifesta la fascinació que desperta en ell l’autor de Hamlet: “Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies/ que, de tots els meus llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com un esclau.” I el poema “When in the chronicle of wasted time” del llibre Lliri..., està dedicat “A Shakespeare, el més gran.”

Tornant al poema “Antologia dels poetes més estimats” trobem d’altres escriptors admirats pel nostre poeta. En primer lloc Carles Riba i Pere Quart “que els tinc a una fornícula de l’ànima/sempre amb un pom fidel de flors boscanes.” També hi ha un lloc per al rector de Vallfogona, “que l’ànima afligida consolava”, de qui pren el vers 182 de L’ombra... i on Remus comenta que “Al nostre Barroc hi ha un astre que lluu indiscutible: Vicenç Garcia, rector de Vallfogona.” Al llibre Lliri... se li dedica el poema

“Noia pentinant-se a la platja”. Seguint amb la lectura del poema apareix Vicent Andrés Estellés, “un riu d’imatges fulgurants”, la petjada del poeta de Burjassot es fa palesa en els poemes del poeta de Tortosa que fan referència a la memòria, com ara “Parlo d’un riu mític i remorós”. I a L’ombra... qualifica de “portentosos” els seus llibres Les acaballes de Catul, Horacianes i Ora marítima. Al poema hi ha un lloc també per a Vicente Aleixandre, Pablo Neruda i Federico García Lorca, dels quals declara que “si escric versos,/ les arrels del meu vers en ells s’arrelen”. A Aleixandre també hi fa referència al vers 39 de L’ombra..., i a Neruda el rememora al vers 261 del mateix poemari.

Per a Dante i Petrarca també hi ha un record en aquest poema, però no és l’única presència en la poesia de Gerard Vergés. Dante apareix a L’ombra... en dues ocasions, els versos 35, 264 i 287 es deuen a la inspiració del gran poeta italià. Petrarca hi és també present com a patrimoni de la humanitat al poema “Invasió dels E.T.”, del llibre Long play... i a Lliri..., se li dedica el poema “Se’l dolce sguardo di costei m’ancide”, traducció del sonet CL.

Juntament amb Shakespeare, l’altre poeta anglès pel qui declara que exerceix sobre ell una gran fascinació és Eliot, que deixarà els versos 127 i 171 al poeta a L’ombra.... Altres veus són reclamades per l’amor del poeta en aquest mateix poema: Kavafis, Rimbaud, Verlaine, Hölderlin, Rilke, Sandburg, Allan Poe i Gabriel Ferrater.

Però encara n’hi ha més a L’ombra..., a banda dels ja esmentats, són manllevats versos de: Virgili, J. Brossa, J.V. Foix, Keats, F. Villon, Píndar, J. Prevert. A més hi ha referències a La Fontaine, Espriu, Homer i Joyce. Alguns d’aquests escriptors reapareixeran en llibres posteriors, on a més trobarem d’altres noms: W. Faulkner, Llorenç Vilallonga, Ovidi, M. Martí Pol, Catul, Góngora, Ray Bradbury, Cerverí de Girona i García Márquez. Tot això ens porta a l’últim vers del ja repetidament esmentat poema “Antologia dels poetes més estimats”, De tot el que hem llegit, n’hem fet substància, perquè com ha escrit Pere Rovira: “escriure és, entre altres coses, una conseqüència d’haver llegit, i, inevitablement, una manera de llegir. Una operació que no permet distraccions, en la qual la veu de l’autor no està sola: tant si ho vol com si no, porta dintre altres veus literàries, i d’elles depèn la seva singularitat.”¹

El paisatge i la memòria

El paisatge de les Terres de l’Ebre té una importància cabdal en la poesia de Gerard Vergés; ja als primers versos de L’ombra... hi ha una clara referència a aquest paisatge que constitueix l’entorn on s’ha desenvolupat la vida del poeta: “aquell riu ample, amb tarongers florits,/ i, més amunt, la terra roja i dura/ d’oliveres i vinya, el cel d’estiu/ com la fulla esmolada d’una espasa.”

Al mateix llibre, escrit l’any 1982, trobem un text d’una enorme actualitat en el moment d’escriure aquestes línies; Sant Mael va arribar a Tarragona, vers el 1260 i a prop del barri de Torreforta, se li aparegué la vident Cornufícia, que “li va dir que Tarragona havia de ser la capital del petroli. I que, amb els segles, seria tan gran com Roma. I que, si feia falta aigua per a les indústries, que molt a prop hi havia un gran riu, l’Ebre. I que els pobladors del riu, des de més amunt de l’assut del delta, eren gent dòcil i que, de bon grat, deixarien que els seus camps es tornessin erms i salitrosos i que les seves ciutats s’omplissin de rates.”

I estretament unida el paisatge apareix la memòria en els poemes de la primera part del llibre Long play..., on el poeta recrea la seua infantesa i on de vegades es fa palesa la petjada del poeta V. Andrés Estellés. Al primer poema, “Explicació inicial”, declara el poeta que escriu “sense nostàlgia”, sobre un temps que va ser “bell i feliç”, ja que “el mot Nostàlgia/ en puritat vol dir tornar al dolor”. Alguns dels poemes ens presenten, en efecte, el món de la infantesa com el paradís perdut, amb la presència d’un món mitificat en el record com el paisatge del riu Ebre amb la presència de molts elements ja desapareguts com al poema “Parlo d’un riu mític i remorós”, o el record dels olors que configuraren el seu univers infantil, amb la presència una vegada més del riu en “Poema que tracta de distintes varietats d’olors”. Però malgrat l’explicació inicial, el dolor hi és present en algun d’aquests poemes perquè recordar el que hem perdut sempre és dolorós, així com el mateix record del dolor, al breu “Guerra civil” és ben explícit al tercer vers “I el terror era immens, immens, immens”, o a “Catedral” on descobreix la presència de la mort, “Les campanes tocaven a difunt”, o a “El vell rellotge de casa dels avis” on la “cambra trista” del menjador de la casa dels avis, contrasta amb el món lliure dels estius en contacte amb la natura. I és que al record, res del que és humà li és aliè, la memòria és una de les característiques que configura el ser humà, tal com reconeix el poeta en aquest vers del poema “Fràgil com un vidre és la memòria”: “De cop comprenc que l’home és la memòria”.

Humor – ironia

Un dels trets que trobem en molts dels poemes de Gerard Vergés és l’humor, que aconsegueix mitjançant el recurs de la ironia, ell mateix s’autoproclama com a irònic en el segon vers del llibre “L’ombra...”: “de gest cansat i irònic”, el mateix recurs d’aquest llibre de desdoblar-se en dos personatges, Ròmul i Remus, en què el segon escriu notes explicatives a la poesia del primer, és una primera mostra d’aquest ús de la ironia.

Són als altres dos llibres que aquest recurs literari es manifesta de forma concreta seguint el següent mètode; el poema es desenvolupa al voltant d’un determinat tema, i acostuma a acabar amb un vers solt que actua com a sorpresa final, del contrast surt l’humor. En el llibre “Long play...”, el poema “Fets que succeïren el 1931”, refereix els esdeveniments més importants que tingueren lloc al llarg d’aquell any i acaba amb el vers: “Per cert, l’any 31 vaig nàixer jo”. En “Escrit a la taula del meu laboratori”, l’autor ironitza sobre el seu ofici, després de contemplar la sang preparada per a fer analítiques dins de tubs d’assaigs, escriu: “Heu cregut mai en faules de vampirs?”. El futur de la terra és motiu d’ironia al poema “En una galàxia perduda, en un petit planeta”, estem a l’any 30.000 de l’era de Saturn, un mestre explica als alumnes com era el món dels nostres dies, el mestre anuncia als alumnes que un dia els durà a veure uns arbres que fan flor, i que es diuen llimoneres i que la flor és petita i perfumada, i l’alumne exclama: “I això la veritat, jo no m’ho crec”, el poema és al mateix temps una denúncia sobre el futur al que es pot veure abocada la terra. D’aquest llibre podríem destacar, així mateix, el poema “Mitològica”, on se’ns explica el naixement de Venus a partir de la castració d’Urà, Júpiter des de l’Olimp exclama: “- Una femella més i un mascle menys”.

En el llibre “Lliri ...” podem trobar diversos exemples del mateix estil. En el poema “Brucella melitensis”, la marquesa de Morella agafa les febres de Malta, tot fa suposar que es obra del dimoni, el marquès pelegrina a Roma i el bisbe de Tortosa ordena misses, “Però som a l’any mil. Mai no sabràs/ que la culpa no fou de Satanàs, / sinó d’un tendre i exquisit formatge.” En “La dona lletja” hi fa un retrat d’una dona lletja que pel caràcter corrosiu ens recorda la poesia de Quevedo. En “Sonet cibernètic” el poeta ironitza sobre la falta de sentit d’una poesia feta per ordinador. En “Barroc venecià” el poeta ens presenta una visió exquisida de Venècia que de cop es veu malmesa per l’arribada dels turistes: “Les aigües del Canal es posen tristes. /S’omple el cor d’una amable solitud./ (La porta s’obre i entren els turistes.)”

L’amor

A la segona part del llibre “Long play...” apareixen tot un seguit de poemes que tenen l’amor com a tema principal; aquest apartat comença amb una cita de Lawrence Durrell: “- Amb una dona només es poden fer tres coses – va dir Clea, un dia -. Pots estimar-la, pots sofrir per ella o la pots convertir en literatura.” El poeta opta majoritàriament per l’última opció, fer literatura sobre l’amor, ja el primer poema de la sèrie “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, és un homenatge al poeta de Gandia, un cant a la seua manera de cantar a l’amor. Al poema “Molt retòricament un poeta plora el desamor de la seua aimia”, el poeta parodia el estil de la poesia amorosa romàntica amb un to que la converteix en un exercici d’ironia, recurs que també utilitza en “Desig i passió de Palmira”. També un exercici merament literari realitza al poema “Suggerit per títols diversos que em vénen a la ment”.

Poemes de les mateixes característiques trobem a “Lliri...”; al poema “Peripècies dels amants” el poeta escriu una mena de divertiment amorós amb un irònic i simpàtic vers final. Als sonets “No lover ever found a cure for love” i “Nom entre els noms, dona entre les dones” el poeta s’adreça a la seua estimada amb una visió de l’amor un punt idealitzada, amb un exercici literari purament retòric.

Tot i això i tornant al llibre “Long play...” trobem un altre tipus de poema amorós, escrit més des del sentiment, com els records de l’amor dels poemes “Maig d’amor”, on el poeta presenta l’amor com un dels valors més importants: “Res no val tant com un instant d’amor”, o el bellíssim “Terra de malenconia”. També recorda un amor passat a “Simfonia número 10. Adagio”, però aquesta vegada amb una mena d’exaltació interior, recordant amb força l’alegria d’aquells temps passats: “Eren dies de festa. Com un càntic”. Però on expressa més explícitament la relació amor – poesia es al poema “Memory and desire”, on el poeta manifesta la seua preferència per estimar abans que escriure un poema sobre el amor: “Voler fixar l’amor en un poema/ (...) / és cosa detestable. Prefereixo prendre’t per la cintura, i, caminar, /(...) / i estimar-te.” Encara que la poesia pot ser motiu per a ser estimat, com expressa el poeta en els darrers versos del poema “Torneig d’amor” del llibre “Lliri...”: “Jo et llegeixo els meus versos, i tu calles, / però em mires i – còmplice – somrius. / Quan el sonet acaba, véns i em beses.”

Josep Manuel San Abdon

1 PERE ROVIRA (2001). Els espills d’Enric Sòria. Avui. 12 – IV - 2001

VIATGE FANTÀSTIC A LES PROFUNDITATS DEL MASSÍS DELS PORTS

VÍCTOR FERRER RICO i ESPELEO CLUB TORTOSA. Barrancs, coves i avencs. Els Ports. Barcelona. 2013

L’any 2011 van coincidir Víctor Ferrer Rico del Flash Black Corb Fotografia i Exploració Subterrània i Carles Martínez de l’Espeleo Club de Tortosa, que van tindre la idea d’emprendre un treball de fotografia del massís dels Ports. El treball ha estat llarg, però dos anys després ha vist finalment la llum.

Aquest massís té una gran importància per al món de l’espeleologia, pels magnífics descobriments que s’han anat fent al llarg del temps, però el més interessant, és que encara queda molt a descobrir en aquestes muntanyes. Els obstacles per arribar a moltes cavitats és que l’accés s’ha de fer després de llargues caminades per barrancs i tallats.

El llibre Barrancs, coves i avencs, reflecteix de manera preciosa aquest món meravellós que s’amaga al subsòl del massís dels Ports. El llibre comença amb fotografies que reflecteixen la biodiversitat del Parc Natural dels Ports, la vegetació, la fauna, la hidrologia,  la geologia i els barrancs.

Però la part de més gruix del llibre la constitueix la dedicada a les coves i avencs, on podem contemplar excel·lents imatges de catorze cavitats. Destaca l’avenc CP3, és l’avenc més espectacular dels Ports, amb una profunditat de 78 metres, on podem admirar l’espectacularitat de la sala del Curset amb un sostre de fines estalactites.

L’ avenc CP1 és el segon més profund dels Ports, on destaca la sala gran amb un llac, amb les parets decorades amb unes belles collades. Això és només un tast del que es pot vore al llibre on gaudirem amb les sorprenents imatges que l’aigua ha anat construint amb el pas del segles en aquests terrenys calcaris.

El llibre es presentarà a Benicarló a la seu de la Penya Setrill, el divendres 11 d’abril, a les 20 h.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB JOAN PINYOL

Fa uns mesos Onada edicions publicava la novel•la Ningú no mor de la que és autor Joan Pinyol. Aquesta novel•la ens conta que en commemorar els vint-i-cinc  anys de la fundació d’un institut surten a la llum uns fets tràgics que semblaven oblidats. A conseqüència d’un treball de recerca de segon de batxillerat que fan dos alumnes del centre, la Mercè i el Marc, aquests fets tornaran a eixir a la llum. En Ningú no mor es mesclen els morts i els vius, els misteri i la intriga amb la memòria històrica, convertint la seua lectura en un acte ben apassionant. Amb el seu autor hem mantingut aquesta entrevista.

- Sembla que aquesta novel•la està basada en fets reals.

Va néixer d’una sospita real i sobrenatural a la vegada. Fa uns quants cursos escolars vaig tenir un càrrec directiu al centre on treballava, l’ institut Guinovarda de Piera (l’Anoia). En vaig ser el secretari durant tres anys i me’n van passar de tots colors. Un dia, les tres dones de la neteja que hi treballaven quan al centre no quedava ningú i enmig de la fosca de l’hivern em van assegurar que en aquell edifici hi havia fantasma. Em van dir que sentien sorolls sospitosos, que l’ascensor canviava de planta sense que l’avisés ningú i que no les tenien totes. De seguida ho vaig lligar amb una llegenda negra que m’havien contat respecte dels terrenys on s’alça l’edifici. Segons em van dir en el seu moment van expropiar-los a un home que va morir misteriosament al cap de poc. Entre una cosa i l’altra se’m van despertar totes les alarmes creatives i vaig donar forma a la novel•la. I per acabar-ho d’adobar, l’any 2008, després d’una festa de promoció de final de curs, em va tocar quedar-me al centre de Piera fins que va marxar el grup musical que hi va actuar. Aleshores em vaig quedar sol a l’edifici, vaig tancar els llums, vaig connectar l’alarma i vaig anar cap al cotxe convençut que tot havia quedat en ordre. Però quan me n’anava vaig adonar-me que havien quedat encesos els llums de la planta més alta de l’edifici i en aquell moment vaig tenir una visió que encara m’incomoda. Des del carrer estant vaig veure una silueta humana que caminava pel pis superior. Sempre que ho explico molts creuen que m’ho invento i que el relat és producte de la meva imaginació. Espero que gràcies a la literatura ara se’m cregui de debò i és que he volgut traslladar aquesta vivència a Ningú no mor perquè resulti més convincent el que van veure els meus ulls la nit d’un 28 de juny de fa anys. Per sort no em va passar el mateix que al Marcel, secretari de l’IES Masdeplors...

- A Ningú no mor es barregen una història sobre la memòria històrica amb uns fets sobrenaturals. Quin dels dos temes creu que és més important en la novel•la?

Sens dubte per a mi pesa molt més el de la memòria històrica. Els fets sobrenaturals juguen el seu paper en la novel•la, sí, però per la via de la reivindicació d’uns fets injustament amagats des del passat. És lamentable que tantes dècades després encara visquem damunt un autèntic cementiri de víctimes condemnades al silenci i a l’oblit. 

- L’episodi fosc de la mort de Miquel Munné té lloc fa trenta anys, en el temps de l’anomenada Transició. Per què situa els fets en aquella època?

No ho he fet pas expressament perquè coincidís amb aquell període, entre altres raons perquè jo no me l’he creguda mai la Transició. La Transició cap a què? cap al silenci oficial? cap a la negació de crims contra la humanitat per la via de mirar cap a una altra banda? He situat els fets en aquella època perquè la novel•la parteix de l’any 2008, que és quan vaig tenir la visió sobrenatural i se celebra el vint-i-cinquè aniversari de l’. I tot plegat ens porta a començaments dels vuitanta...

- La Mireia i el Marcel no volen embolics amb històries del passat. D’alguna manera representarien la major part de polítics d’ara poc interessats en remenar el passat?

Potser sí, però en el cas de la Mireia al final s’hi acaba interessant, una reacció que veig ben poc probable en els polítics actuals perquè només pretenen els vots dels vius i tant els fa si els morts estan ben enterrats o no. Ni tan sols mouen ni un dit per investigar les causes de les seves desaparicions. 

- Els morts tenen molt de protagonisme en la novel•la. Creu que tenen tanta influència en el món dels vius?

Precisament perquè crec que no, he escrit una novel•la que pren vida a través de la mort. En què la Mort en majúscules ho domina tot i convida a pensar-hi una mica. Amb personatges que corren el vel entre els vius i els morts. Amb morts que prenen vida i vius que prenen mort. M’agradaria molt que els europeus entenguéssim la Mort com fan els mexicans, com una part de la vida i no com un punt i a part de la vida. 

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB XIPELL

        Des de l’any 1992 Xipell ens explica diàriament l’actualitat de les comarques de Castelló a través de les tires d’humor que publica al periòdic Levante – EMV. Al llarg d’aquests anys ha publicat tres llibres recopilatoris de la seua activitat diària Draps de clau (1994), Costa de Aznar (1997) i Gaudeamus UJItur (2007). El último mono (Onada edicions) és el darrer llibre que acaba de publicar. Sobre aquesta darrera publicació hem mantingut la següent conversa.

      El humoristes gràfics sou els darrers micos dels periòdics? Vull dir que amb l’excusa de l’humor us permeten dir coses que no es permeten dir en altres seccions més serioses?

- Sense cap mena de dubte, el que passa és que en el procés d'involució de les espècies al que faig al•lusió al llibre, els dibuixants transmetem abans un missatge que els redactors, però és per la naturalesa gràfica de la nostra feina i per la mandra dels lectors, cada vegada major, cap a la lletra impresa. 

        Què influeix més en el lectors, la vinyeta d’humor o els editorials?

- No sé si la paraula que expressa millor el tema és “influeix”, em conformaria en fer bé el que em toca fer: analitzar una situació i traduir-la en imatges i textos per tal que la gent compte amb un punt de vista crític, el meu. L'editorial és més cosa de l’empresa.

        És curiós que has recorregut a la coneguda plataforma d’Internet,Verkami,  per a aconseguir finançament per al llibre i t’autoqualifiques com l’últim mico que empra el paper.

– Els de la meua generació som, clarament, uns espècimens en vies d'extinció, estem superats per un món que ens ha desbordat i al qual, amb molt d'esforç, ens intentem adaptar. Si només quedés un arbre a l’Amazònia per fer-hi paper, crec que no ho dubtaria... El deixaria allà plantat i em pujaria com un mico a llegir un llibre a la copa. Ho confese, no m'agraden els e-books.

       Quina influència ha tingut El Roto en els dibuixos d’aquest llibre?

– La veritable influència és de Chumi Chumez i el Perich, i El último mono voldria ser hereu d'una manera de fer que feia compatible la descreença, la ironia i l’Espanya negra que no se n‘ha anat del tot. El Roto és més militant i està molt bé el que fa, però a mi m'agradava més a la seua època com a Ops. 

L’anomenada crisi econòmica ens porta cap al planeta dels simis que vam vore en la famosa pel•lícula de Charlton Heston?

– És una pel•li fantàstica, però amb la crisi actual la raça que veig prosperar més no són els orangutans, són els taurons. Però, la veritat, Charlton Herton,  el nostre Cid, també me'l puc imaginar de protagonista de Tiburón, ell i el seu rifle.

       Amb l’elementalitat dels teus dibuixos sembla que intentes aconseguir transmetre millor el teu missatge filosòfic. És així?

– L'elementalitat, que dius, busca un traç eficaç i directe per tal que el lector identifique els personatges mitjançant el rol que ocupen i deixe el text nu d'ornaments innecessaris, com una mena d'aforisme il•lustrat, més que no com un acudit per a fer la gracieta i prou.

      Una cosa que em crida l’atenció del llibre és el doble joc de les paraules i els conceptes: Osborne/ soborne; rapte d’Europa/ rescat...

– Són recursos que faig servir per trobar l’humor gràcies a proposar una paradoxa, de vegades, amb les paronomàsies, de vegades amb jocs visuals (per exemple: l'estel de La Caixa ficat al triangle de l'estelada).

Un dels propòsits que et fas en el llibre és mostrar la cruesa del món que ens envolta. Els teus dibuixos són un acte de resistència? I sumant actes de resistència, aconseguirem evitar aquesta evolució contrària de la que parlàvem i anar cap a un món menys cruel?

– Em limite a fer una aportació molt modesta. Qualsevol causa noble, de segur que té eines més potents per resistir. És més, crec que els meus dibuixos conviden mes a la descreença que a la barricada. Però el lector és lliure d'agafar el camí que trobe més oportú per a revenjar-se del poder.

Josep Manuel San Abdón

REIVINDICACIÓ DE L’EXPLORADOR ANDRÉS

RAFAEL MONFERRER. L’explorador Andrés (1807 – 1837). Centre d’estudis del Maestrat. Benicarló. 2013.

El nom de l’Explorador Andrés era per a mi, fins l’aparició d’aquest llibre, el nom d’un carrer de València, proper a la zona on jo vivia en els anys en què hi vaig residir. Era un nom més entre els molts que serveixen per a anomenar carrers i mai no em vaig preguntar qui podia ser. Però Marcel·lí Andrés era un metge natural d’un poble del nord del País Valencià, Vilafranca. Un altre metge, Rafael Monferrer, també natural del mateix poble, ha publicat aquest llibre amb la intenció de divulgar la figura d’aquest intrèpid viatger i científic de principis del segle XIX.

Marcel·lí Andrés Bernat va nàixer a Vilafranca l’any 1807, els seus pares eren un matrimoni de llauradors humils que al començament de la segona centúria es traslladà a viure a Tortosa. Quan va arribar a l’edat de fer estudis superiors es va traslladar a Barcelona a estudiar Medicina.  L’any 1827 va anar a passar les vacances a Caldes de Montbui, d’on era natural un company de carrera, Jaume Cuspinera. Aquest li va presentar Mariano de la Paz Graells, futur naturalista, que caçava insectes al camp, amb el qual va establir amistat i va ser fonamental per a la seua afició a la història natural. Els dos va fer projectes per a viatjar junts a l’Àfrica per tal d’estudiar les plantes i animals sobre el terreny.

Els greus conflictes polítics de l’època van fer que es suspengueren les classes en la universitat, cosa que va aprofitar Marcel·lí Andrés per a fer el viatge, que finalment va fer sol. El 13 de novembre de 1830 s’embarcava des del port de Barcelona en el bergantí Nueva Amalia rumb a l’Havana bordejant les costes d’Àfrica; a la capital de Cuba va estar una setmana, i amb un altre vaixell retornà a l’Àfrica que era el que ell realment volia. A l’Àfrica va romandre la major part del temps a Dahomey, actual república de Benín, on malgrat el seu delicat estat de salut, - havia contret el tifus -, recopilà una gran quantitat d’informació. El 1832 va tornar a Barcelona on va acabar la carrera de Medicina. Després va exercir la seua professió a Tortosa, on va impulsar diverses institucions culturals i científiques, tot i la seua prematura mort l’any 1837.

En la seua estada a Dahomey Marcel·lí Andrés va prendre nombrosos apunts, avui en dia desapareguts, però que van ser publicats l’any 1932 per  Jesús Barreiro amb el títol de Viaje de Marcelino Andrés por las costas de África, Cuba e isla de Santa Elena. Gràcies a aquesta publicació es coneix el treball fet per l’explorador vilafranquí, respecte a la llengua dahomeyana, que era molt primitiva, va donar nom a bona part de les institucions i éssers que va tractar. Va realitzar estudis de geografia descrivint amb exactitud els trajectes que va fer: la geografia física, la meteorologia, la salubritat de les aigües o el regne mineral. Va classificar plantes i insectes, i sobretot va fer estudis d’etnografia i d’antropologia, estudiant els costums, de vegades horripilants, els ritus, els déus, l’economia, o les malalties que, com a metge, va intentar posar remei en la mesura de les seues possibilitats. Tot aquest treball seria molt útil a altres exploradors que el seguirien després.

Rafael Monferrer, amb aquest llibre, pretén reivindicar la figura de l’explorador Andrés, corregir algunes inexactituds que s’han dit sobre la seua persona i traure’l de l’oblit en què ha viscut. Una tasca que aconsegueix plenament amb un treball molt ben elaborat que s’acompanya amb una àmplia documentació i bibliografia.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB IVAN CARBONELL IGLESIAS

Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979) va guanyar amb La promesa del gal·lés (Onada edicions) el premi de narrativa Ciutat de Sagunt 2012. La novel·la ens conta les vivències d’Evian un jove universitari valencià, que passa dos mesos d’estiu treballant en un hotel de Gal·les amb el seu amic Raimon. La família d’Enric Valor li ha encomanat lliurar un manuscrit de l’escriptor a un misteriós personatge de qui només sap el nom Archibald Dickson, una tasca ben complicada, però al llarg dels dos mesos aniran descobrint tota una sèrie de misteris que finalment encaixaran per a donar lloc a una història apassionant que a mesura que  avança atrapa cada vegada més el lector. Amb l’autor de la novel·la hem mantingut aquesta conversa.

-                     La promesa del gal·lés és la vostra novel·la més ambiciosa, sembla que heu estat més de dos anys per escriure-la. Satisfet amb el resultat?

-                     Molt, sincerament. Mai no havia treballat tant en un text. Els anys que he dedicat a aquesta novel·la han sigut de molt d’esforç. Vaig escriure una primera versió, després la vaig refer, vaig eliminar vora quaranta pàgines, la vaig revisar mil vegades. Volia estar satisfet de cada paraula del llibre, perquè com a lector sóc molt exigent i volia llegir el llibre de principi a fi i que m’agradara. Com a lector, comence molts llibres i els acabe llançant contra la paret perquè m’han decebut. El que volia és que jo com a lector no poguera fer això i llavors potser podria agradar-li a algú més.

-                     Al final de la novel·la transcriviu un document que dieu que es va publicar al diari “El País”. Va ser aquest document qui us va incitar a escriure la novel·la?

-                     No, el vaig trobar casualment quan ja tenia la novel·la molt avançada. Són la mena de casualitats que coincideixen quan tens un projecte entre les mans, que en realitat no són tan casuals perquè tan sols penses en la trama de la novel·la i estàs atent sense voler a tot el que es puga relacionar. El document és real i la veritat és que va ser una coincidència molt feliç trobar-lo un dia llegint el periòdic distretament.

-                     A totes les vostres novel·les hi ha documents antics, llegendes, esdeveniments màgics que són cabdals per a la història que conteu. Per què us resulten tant atractius aquests elements?

-                     M’han fascinat des de sempre aquest tipus d’elements. Hi ha qui mira el futur; a mi em fascina el passat, així com les portes amb altres dimensions, com la fantasia. Les llegendes o les rondalles simplement em captiven. Així mateix, el passat sovint tanca les claus per interpretar el present i això també m’ha interessat des de sempre. 

-                     Hi ha molt d’autobiogràfic en la novel·la? Perquè vosté també va treballar un estiu dos mesos en un hotel de Gal·les.

-                     Hi ha moltíssims elements autobiogràfics. El que es narra de Gal·les és tot el que vaig conèixer realitzant la mateixa experiència laboral i personal del narrador de l’obra. No sabia que mentre treballava en un hotel gal·lés estaria col·leccionant dades per escriure una ficció basada en la realitat del que llavors vivia.

-                     Quines coses trobaríem en comú entre el País de Gal·les i el País Valencià?

-                     Se m’ocorren moltes. Els gal·lesos i els valencians som pobles amables fins a haver estat sucursalistes, els dos tenim una llengua en perill, paisatges preciosos de diferent clima però igualment magnètics, els dos tenim una rica literatura popular, escriptors en les nostres llengües de gran qualitat i un esplèndid passat històric molt gloriós però molt ignorat per nosaltres mateixos. Les nostres literatures medievals permeten més d’una connexió que sorprendria als neòfits.

-                     Va estar Enric Valor al final de la guerra civil al port d’Alacant?

-                     Enric Valor participa a la Guerra Civil, però cap al final de la guerra fins on tinc entés no és a Alacant. Tanmateix, una persona de la seua estima sí va escapar de la mort al vaixell Stanbrook des del port d’Alacant, cosa que es narra a la novel·la. Que això és cert ho he sabut quan la novel·la ja estava escrita. M’ho havia inventat, però ha estat una altra coincidència afortunada que fa més versemblant el text.

-                     En la novel·la hi ha moltes referències als escriptors en la nostra llengua, pretén ser un homenatge als nostres autors?

-                     Qui escriu al segle XXI ho pot fer perquè hi hagué escriptors com Enric Valor i altres al segle XX i així successivament. Qui no ret homenatge als seus mestres és que és un ignorant. A la novel·la hi ha homenatges a escriptors de la nostra i d’altres literatures, perquè escriuen i han escrit molt millor que no jo i perquè és impossible escriure sense haver llegit. I millor llegir als bons que als dolents, perquè dels primers s’ha d’aprendre i cal imitar-los.

-                     En La promesa del gal·lés hi trobem moltes referències al passat, llegendes, la guerra civil...és necessari conservar la memòria històrica perquè tots som fruit d’un passat?

-                     Som fruit del passat i no s’entén el món actual sense el passat. Però és que a més ha existit un intent deliberat per no tractar el passat i que no es difongueren episodis històrics cabdals. Així es modifica la memòria, sense plaques, ni records, ni monuments a personatges i moments que es pretén oblidar. Un poble que desconeix el seu origen és un poble que accepta el que té. La memòria històrica explica moltes coses. La persecució sistemàtica de la nostra llengua, per exemple, és d’una violència espectacular que sorprendria a molts valencians. La consciència del passat ens pot ajudar a entendre el present i ens permetrà projectar-nos sobre el futur. 

Josep Manuel San Abdón