dilluns, 5 de novembre de 2018

ENTREVISTA A JOAN GARCIA DEL MURO SOLANS



Joan Garcia del Muro Solans és catedràtic de Filosofia a l’Institut Obert de Catalunya i professor a la Facultat de Filosofía de la Universitat Ramon Llull. Recentment ha publicat Good Bye, veritat. Una aproximació a la postveritat (Pagès editors). La postveritat és un tema de molta actualitat, que aplicat a la política posa en joc l’essència de la democràcia. Això és el que ha volgut demostrar l’autor amb aquest assaig. Sobre aquesta qüestió hem tingut amb ell la següent conversa.
En el preàmbul del llibre ens diu que el que vol mostrar és que avui en dia estem disposats a deixar-nos enganyar gustosament quan se’ns ofereix allò que volem sentir, encara que es puga demostrar d’una manera racional que és fals. Quin perill representa això quan s’aplica a la política?
És una actitud de credulitat ben sorprenent. És com si  ens haguéssim fet la idea que la manera de funcionar de la publicitat, diguem-ne, comercial, ha traspassat els seus límits i ha envaït àmbits aparentment tan allunyats com el de la política. Jo ja sé que  als espots publicitaris televisius o als centenars d’anuncis que m’arriben a través de la xarxa no els puc aplicar criteris de veritat gaire estrictes: qui s’ho pot creure que si compres una determinada marca de patates fregides seràs feliç o que si utilitzes aquell desodorant, quan puguis a l'autobús totes les dones cauran rendides als teus peus? És com un joc que hem acceptat i no ens afecta gaire. Podríem dir que fins i tot és una mica innocent: «compra el meu producte i seràs feliç». El problema és quan aquest curiós pacte tàcit de credibilitat, de suspensió del sentit crític, ultrapassa aquest àmbit i salta al de la política. La manipulació de la informació perverteix l’essència mateixa de la democràcia, la converteix en pura escenificació.
Un dels perills que detecteu en el món actual és que hem passat dels totalitarismes del segle XX, basats en grans doctrines, a un totalitarisme digital de caràcter amable, gairebé banal. Quin paper han tingut els anomenats filòsofs postmoderns per arribar fins a aquest punt?
És un dels assumptes que   tracto  amb més calma en el llibre. M’interessa molt com una  teoria filosòfica (la dels postmoderns) que va néixer justament per enfortir la democràcia i per oposar-se al totalitarisme s’ha convertit en condició de possibilitat dels nous totalitarismes. Ras i curt: si per acabar amb el dogmatisme de les veritats absolutes es dilueix completament la noció de veritat, el que resulta és una situació en la qual no hi ha punts de referencia per al compromís ni per al diàleg. Amb la mort de la veritat mort, també, la possibilitat del pensament crític.
Podem dir que la veritat actualment és una construcció del poder?
Més que mai. La veritat havia estat definida tradicionalment com l’adequació del discurs als fets reals. En trencar aquesta relació entre discurs i realitat, els postmoderns han construït altres criteris de veritat alternatius. Per saber si un discurs és o no verdader, ja no hem de mirar a la realitat dels fets, sinó a la seva utilitat pragmàtica, a la seva efectivitat. És veritat allò que em convé que sigui veritat. D’aquesta manera, en desvincular-se dels fets, la veritat es vincula, inevitablement, al poder. El cas de les cèlebres armes de destrucció massiva de Bagdad crec que és un exemple paradigmàtic d’aquesta nova concepció de la veritat. Veritat és tot allò que m’interessa defensar i puc defensar.
Quina importància tenen les notícies falses en el comportament electoral?
El comportament electoral és extremadament complexe. Sembla clar que, com en la resta d'àmbits de la nostra vida, ens guiem no només per arguments purament racionals sinó que ens influeixin innumerables factors emocionals. I crec que aquest fet ens fa enormement vulnerables. És molt més senzill encomanar emocions que convèncer amb dades objectives i raonaments ben construïts. Com deia abans, les notícies falses  perverteixen la pròpia essència de la democràcia: si ens enganyen, si la informació que ens arriba està manipulada, el fet de la deliberació personal i la tria d’una determinada opció política queda absolutament desvirtuat. En privar-te de la veritat t’estan privant, crec, de la llibertat.
Diu en el llibre que acceptem les narracions que ens arriben no ja en funció de la seua correspondència amb els fets, sinó en funció de si encaixen o no amb els nostres esquemes i creences prèvies. Quina responsabilitat té en això la baixa qualitat, en general, del periodisme actual, sovint disposat a defensar una causa abans que actuar professionalment?
És un assumpte d’ètica professional. El periodisme s’hauria de distingir molt clarament de l’activisme polític. Totes dos activitats són respectables i necessàries, però crec que  difuminar els límits, barrejar-les sense aclarir-ho gaire, és restar autenticitat democràtica al nostre sistema.
El fet que els algoritmes d’Internet ens tanquen cada vegada més en la nostra pròpia bombolla i per tant ens aïllen intel·lectualment, suposa un perill per al sistema democràtic. És així?
La bombolla és la zona de confort, és una càmera de ressonància on  només t’arriba la teva pròpia veu o la d’aquells que pensen exactament igual que tu. Tancar-te en aquesta bombolla on mai et sentiràs qüestionat és molt còmode, però et fa perdre el sentit de la realitat. La democràcia és convivència plural. Aquests petits universos tancats en ells mateixos t'impedeixen viure aquesta pluralitat i, en definitiva, tanquen d’entrada la possibilitat d’una relació empàtica amb aquells que no pensen exactament igual que tu. I això, em sembla, és més propi de règims pre-totalitaris.
La conclusió a la qual arriba al final del llibre és que la veritat del discurs només depèn que tinguis prou poder per fer-la valer, per imposar-la. I que l’adéu a la veritat ens ha portat a la paradoxa que ha contribuït a alliberar aquells que ja eren lliures i a sotmetre encara més a aquells que en teoria havia d’alliberar. Com es pot superar aquesta realitat? Veu algun nou corrent filosòfic que ens puga fer albirar alguna esperança?
Com a corrent establerta encara no, però sí que és cert que en el món de la filosofia s’aprecien certs símptomes, sembla que està començant  créixer la consciència que cal superar aquesta renúncia a la veritat tan pròpia del «pensament feble» dels postmoderns i s’està començant a reivindicar, un altre cop, la necessitat de despertar d’aquesta mena de son elitista i paralitzant, d’enfortir un pensament crític que sigui capaç de rebel·lar-se contra les injustícies i comprometre’s a favor del bé comú, de la justícia, i de la dignitat humana.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada