REPÀS POÈTIC DE VIDA

JOAN – ELIES ADELL(2018). Res no és personal. Barcelona. Edicions Saldonar.

 Hi ha edats que propicien fer un repàs de vida, fer una mirada cap arrere i rememorar moments destacats de la nostra biografia. Joan – Elies Adell acaba d’arribar als cinquanta anys i amb aquest llarg poema dividit en quatre parts i escrit en octosíl·labs recorre moments destacats de la seua existència.

Comença el llibre amb el record d’un xicotet accident on es va lesionar el turmell quan tenia cinc o sis anys. És l’excusa per a interrogar-se sobre el present, sobre qui és ara. Tot i que això li provoca dubtes.

“Qui ets tu ara? Pregunta retòrica,

o pregunta trampa?”

Tot i que sembla cercar en la infantesa la seua identitat.

“O prefereixes ser una pàgina

que es desprèn d’un llibre i circula

lliure pels carrers de la tarda

fins que hi trobe acomodament,

en algun racó, o fins que algú

la llance en una paperera?”

Continua el poemari amb el record de les pesades tardes d’estiu de la infantesa, fins a arribar a l’adolescència i el despertar del desig. El subjecte poètic va recordant persones, però també sensacions i olors, i s’emociona en recordar aquells anys i aquella gent:

“Ara t’emociona, sense

adonar-te’n, qualsevol cosa/

que et porte a ells.”

És molt interessant en aquest apartat el diàleg que manté amb el fill, el qual ha crescut separat molt de temps d’ell, i el paral·lelisme amb la seua relació amb el seu pare. S’imagina els pensaments del fill quan tinga la seua edat. Juga molt el sentiment de nostàlgia cap al passat amb la seua projecció cap al futur.

Acaba aquest apartat amb una reflexió sobre la poesia. El poeta es pregunta si realment la poesia serveix per a traure de “la fondària d’una mar”, de l’interior de la persona, els records d’antics amors: “i allibera el record de mossos/ felins clavats al coll(...)/ enfebrats versos/ dits a cau d’orella” o per a recordar “les faccions dels nostres morts.”

En la segona part recorda quan va descobrir la literatura quan feia el segon cicle de l’EGB en la biblioteca del poble i va començar a

“a construir-se l’incert jo

que encara en mi hi entreveig.”

Es pregunta si es perdran els records i recorda Samuel Beckett:

“mai no hem d’abandonar l’illa

de la nostra pròpia infància.”

Continua l’apartat ja amb el poeta en l’adolescència amb els primer amors platònics, el descobriment de la música i ja més tard una festa desenfrenada en una discoteca de la carretera del Saler. Es pot apreciar que vol fixar el record d’uns temps feliços.

“Així vaig créixer feliç(sempre/

ho he volgut creure) durant anys,”

En la tercera part té especial protagonisme la presència de la mare, i com l’afecta el pas del temps.

La mort ocupa un espai important a partir del costum de l’Alguer de recordar els morts amb fotografies i records dels morts pels carrers.

En la part final reflexiona sobre el pas del temps:

“Estic d’acord amb qui declara

que no existeix pas el temps,

sinó la realitat que acomoda

llum en el rebost de la memòria.”

Per últim l’amor pot ser un antídot per a lluitar contra el poder destructor del temps:

“Escric, m’has inundat de vida.”

Joan- Elies Adell a partir de la seua experiència vital, ha escrit un llibre amb els grans temes universals. Res no és personal perquè tot allò de que parla el poemari, encara que situat en un temps i en un espai concret, són qüestions universals. Un llibre madur i molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón