ENTREVISTA A PAU BERENGUER

Pau Berenguer (València, 1978) va publicar fa uns mesos Germània (Onada edicions) una novel·la amb la que va guanyar 33è premi de narrativa Vila de Puçol. L’acció de la novel·la transcorre en la tardor de 1944 en el transcurs de la Segona Guerra Mundial i està situada en el front oriental alemany en un moment en què l’exèrcit soviètic recupera terreny perdut i amenaça d’entrar en territori germànic. L’exèrcit alemany ha mobilitzat la darrera lleva de soldats, joves de dèsset anys que provenen en molts casos de les joventuts hitlerianes i es trobaran amb un espantós escenari. La novel·la és un al·legat contra els horrors de la guerra i els seus efectes devastadors. Sobre el contingut del llibre hem parlat amb el seu autor.

Com va sorgir la idea d’escriure una novel·la situada en la Segona Guerra Mundial on s’enfronten els russos i els alemanys?

Fent memòria, pense que la inspiració va sorgir d’una sèrie de lectures que tocaven sempre aquest tema, la Segona Guerra Mundial. En concret, en aquella època em vaig sentir molt atret per les obres d'un historiador britànic, Anthony Beevor, que no només feia una anàlisi acurat de l'estratègia i dels esdeveniments polítics sinó que a més abaixava la mirada fins a la vida quotidiana del soldat de les trinxeres o del civil de la rereguarda. Durant aquestes lectures, en algun moment, se’m va aparèixer la imatge dels soldats viatjant cap al front, un escenari que havien imaginat però que encara no coneixien realment.

I pel que fa als russos i alemanys, vaig trobar apassionant i esgarrifador al mateix temps el fet que dos totalitarismes s’enfrontaren en una lluita per la supervivència pròpia i l’extermini de l’adversari. Crec que de tots els escenaris bèl·lics, aquest era el que més joc donaria a una novel·la.

En la novel·la trobem al principi l’idealisme dels joves de les joventuts hitlerianes que veuen la guerra com una cosa èpica i heroica, i posteriorment pateixen el xoc amb els horrors de la guerra. Has volgut amb Germània denunciar aquest adoctrinament de les ideologies totalitàries que porten finalment a aquestes tragèdies?

Més que denunciar, he intentat explicar l’absurd de la guerra i com persones que es consideraven civilitzades acabaren cometent atrocitats i jugant-se la vida en nom d’aquesta ideologia. Per descomptat, serveix també com a denúncia: el poder d’un Estat i de les idees, que ens converteixen en fanàtics irracionals.

A Germània hi ha molts detalls sobre l’armament, les tàctiques i estratègies militars...El fet de ser professor d’història ha estat important per a escriure la novel·la?

La meua formació ha pesat molt en aquesta novel·la. De fet, en un primer moment l’obra contenia molts més detalls d’aquest tipus, però vaig haver de llevar part d’aquesta informació tècnica per tal d’afavorir una lectura més fluida i a l’abast d’un públic menys especialitzat en aquest tema.

En qualsevol cas, vaig haver de fer un estudi previ de les diferents formacions militars que participaren en aquell teatre d’operacions i buscar el realisme més gran  per tal de no faltar a la veritat històrica.

 La novel·la és molt visual, durant la lectura he tingut la sensació d’estar veient els combats. Fins a quin punt t’ha influït el cine bèl·lic?

No havia pensat mai que el cinema bèl·lic m’haguera pogut influir, però ara que ho dius, em sembla que hi ha una influència clara de pel·lícules tan realistes com per exemple Salvem el soldat Ryan, Stalingrad o Enemic a les portes. El cinema ha experimentat un gran canvi pel que fa al realisme d’aquesta temàtica, mostrant sempre la cara més horrorosa de la guerra. Recorde encara les pel·lícules clàssiques, on la mort era sempre ràpida, neta i quasi indolora. Una imatge, en molts casos, heroica i dolça de la guerra que no em deixava satisfet.

A més a més, sempre he pensat que el lector ha de poder visualitzar les situacions que presenta l’escriptor (especialment si són d’acció o està recreant una altra època històrica) d’una manera comparable a la de l’espectador del cinema. Per descomptat, sempre que la narració no perda el ritme que l’autor busca.

Quina ha estat la teua intenció en crear el personatge del capità Edmund Bachner? Un oficial amb rostre humà dins de l’exèrcit nazi.

Edmund és un home amb una educació superior als seus companys d’armes. Un humanista. És escriptor i vol dedicar la seua vida al teatre. De cap de les maneres pot ser com la majoria dels militars del III Reich. Però al mateix temps és un oficial de la Wehrmacht i té unes obligacions. No pot evitar-les. Lluitarà per què no té una altra opció, perquè els russos volen destruir Alemanya i perquè ha de mantindre amb vida els seus subordinats. En aquesta guerra, hi va haver oficials i soldats com ell, que no creien en el règim nazi ni els seus missatges demagògics, però acabaren arrossegats per les circumstàncies polítiques sense poder evitar-ho. Necessitava aquest personatge,   la seua presència em resultava trista, alhora que humana i realista.    

M’ha agradat el tractament que li has donat a la història d’amor entre Konrad i Martina. Havia dos possibles finals a triar, des del meu punt de vista, el que tu has triat és el millor per a no trencar el sentit de la novel·la. Ha estat una elecció conscient?

No gaire conscient. Crec que és el que hauria passat si haguera sigut una història real. Aquest em semblava un final força probable. No recorde haver imaginat cap altre final per a aquesta història.

Josep Manuel San Abdón