CONVERSA AMB XAVIER DURAN SOBRE EL BIG DATA.

Una de les característiques del món en què ens movem és que està ple de dades. Quan parlem per telèfon, quan paguem amb targeta de crèdit o ens connectem  a Internet generem molta informació sobre nosaltres.

Quins perills i quins avantatges presenta aquesta gran producció de dades? Un llibre de recent aparició ens ho explica: L’imperi de les dades. El “big data”: oportunitats i amenaces (Edicions Bromera). Aquest llibre va ser guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2017. L’autor és Xavier Duran, llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació per la UAB. Va dirigir entre 1999 i 2014 el programa El medi ambient a TV3 i, actualment, es redactor especialitzat en temes científics a la mateixa cadena. Ha publicat més d’una trentena de llibres de narrativa, assaig i de divulgació científica. Amb ell vam mantenir aquesta conversa sobre alguns dels temes que tracta en aquest llibre.

Si et sembla podem començar l’entrevista explicant el concepte de big data.

El big data és el terme en anglès que fem servir, però també podem parlar de megadades o dades massives, i es refereix al gran volum de  dades que es genera en qualsevol àmbit. Això, que en l’àmbit científic podria ser més o menys usual quan s’analitzen certs fenòmens, ha passat a la vida quotidiana. Des de tota la informació que hi ha penjada i que nosaltres busquem per Internet, l’ús que en fem dels mòbils, dels navegadors, els missatges a Facebook o Twitter. etc, no només busquem informació i dades, sinó que nosaltres mateixos les generem. Això seria el big data, que més enllà de l’àmbit científic, permet que es facin perfils de clients, o que es puguin seguir col·lectius o individus amb els objectius més diversos.

Quan utilitzem qualsevol servei gratuït de la Xarxa, estem pagant amb les nostres dades. Pot ser la gent no en som encara prou conscients.  

La gent ara, sobretot els joves, sovint no pensem quan fem un comentari, pengem un post o un twitter. Això no és una conversa de bar amb amics que queda allà i ja està, sinó que és una cosa que queda en algun lloc de la Xarxa, fins i tot quan ho volem esborrar pot ser que algú ja ho ha capturat. Hi ha moltes dades que deixem inconscientment.

La gent no dóna coses gratuïtes perquè sí. Si una aplicació és gratuïta és perquè estem donant informació sobre per on naveguem, quines compres fem, per on ens movem o amb qui ens comuniquem i quan. Tota una sèrie de dades que després es poden utilitzar perquè es venguin perfils de clients que poden interessar a empreses molt diverses, i això fa, en el cas menys negatiu, que potser rebem ofertes, publicitat, que si no fa nosa és igual, o fins i tot alguna et pot interessar. Però, també, portat més enllà, impliqui que saben de nosaltres fins i tot com pensem o com actuem, les nostres idees o el nostre comportament habitual, que fa que a algunes entitats o empreses els pugui interessar molt tot això.

Les targetes de fidelitat dels comerços poden semblar innocents, però serveixen per a col·locar els ciutadans en “cubetes”, i això ja no és tan innocent quan s’aplica a la política.

Exacte. D’exemples en van sortint molts. Empreses que buscaven dades per afavorir el missatge polític de Trump o de qui fos. Una cosa és dir “cubetes”, i dir: doncs mira, en aquest barri hi ha molta gent interessada en aquest tipus de producte, en viatges o en oferta cultural, etc. Això pot anar bé per a qui vulgui estendre el negoci en aquell barri. Una altra cosa és quan s’identifiquen grups amb una informació més sensible, com penses, o quina és la teua religió o el comportament sexual o si ets procliu a certes malalties. Hi ha moltíssima informació i ordenadors potentíssims capaços de processar-la.

Els avanços en l’estudi de la informació genètica, que poden servir per a curar algunes malalties, pot ser nefast per a molts ciutadans, si aquestes informació arriba allí on no ha d’arribar.

En genètica cada vegada se saben més coses, i amb el big data, com més informació hi ha de més persones, i més es pot mirar els que desenvolupen una malaltia, els que no i les circumstàncies, això és molt positiu, perquè pot fer avançar molt la medicina. Ara, aquesta informació ha d’estar protegida per a que  no es pugui identificar ningú i no arribi a segons quines mans. Perquè aleshores, si tu vas a demanar una assegurança mèdica o ets candidat a un lloc de treball pots tenir problemes. Com que en principi no t’han de donar massa explicacions de per què agafen una persona o una altra pot fer que hi hagi discriminació. Als Estats Units, això s’ha donat molt. Per sort una nova llei europea, diu que com això ho fan algoritmes, una mena d’estructures matemàtiques que processen dades, tu tens dret a preguntar per exemple si t’han denegat un crèdit bancari per què ha estat. El algoritme, què és el que jutja? els meus ingressos? si tinc antecedents de no pagar deutes...? en què s’ha basat?

Sobre la manera com se’ns pot controlar portant un telèfon mòbil a la butxaca, en el llibre poses l’exemple del que va passar a Ucraïna sota el mandat de Víktor Ianukóvitx, en què els manifestants en contra de la seua política van rebre un missatge al mòbil que deia: “Estimat subscriptor, estàs registrat com a participant en un disturbi públic.”  Tu et refereixes a aquesta actuació com a cops de porra digitals. Podríem dir que ser anònim en públic ja és una cosa del passat?

El mòbil, encara que no posis la ubicació, busca sempre l’antena més propera amb la que et puguis comunicar. Això ho pots fer servir si estàs a Benicarló, o si estàs a Londres. Tu et vas movent, però el mòbil sempre et té en contacte perquè busca una antena. Aleshores, fent una sèrie de càlculs, es pot localitzar on està aquell mòbil. Això té sentit per perseguir delictes. Ara, com veiem a Ucraïna, ho feien servir amb altres motivacions. Tant amb el mòbil, com amb el navegador del cotxe, estem enviant i rebent dades.

En l’anomenat Internet de les coses, quan tinguem connectat a la Xarxa la nevera, la rentadora o el raspall de les dents, serà un risc molt superior al que tenim ara per a la nostra privacitat.

Això sembla que és una mica broma o que no n’hi per tant. Però es calcula que hi haurà vint mil milions o més d’objectes connectats a la Xarxa. La nevera, estarem fora i ens enviarà un missatge de que ens falten iogurts, i no sé si aquest servei és molt important, però pot ser útil. Ara, quan la nevera, la torradora i el raspall de dents puguin rebre i enviar dades...perquè hi ha raspalls de dents que ja són capaços de dir amb quina freqüència ens raspallem i si ho fem prou bé i pot enviar aquestes dades al nostre dentista.

Tot el que està connectat a la Xarxa, d’una manera o una altra, és un forat o una finestra per on es pot entrar, i encara que sembli exagerat, hi ha casos que s’ha aprofitat aquestes xarxes d’electrodomèstics per a que els que en saben molt, hagin pogut entrar i a partir d’allà, poden anar avançant per la Xarxa i connectar-se a altres objectes, ordenadors o dispositius. Per tant són portes que representen un risc. El problema és que en un ordenador, de tant en tant, cal actualitzar l’antivirus i els sistemes de protecció, però si t’has d’actualitzar, la nevera, la rentadora i no sé quantes coses més...primer que no hi actualitzadors disponibles per aquests dispositius, i segona que ens tornarem tots bojos actualitzant coses per a evitar que ens pirategen.

Quan diem que qui no té res a amagar res no  ha de témer, ens estem equivocant molt, no?

Jo crec que sí. Una cosa és que tu no tingues res a amagar que sigui delictiu, i una altra cosa és que vulguis que tothom pugui saber tot de la teua vida. Hi ha coses que no són cap delicte, ni cap deshonra, ni res dolent, però no tens perquè explicar-ho a tothom, sinó ací obriríem portes i finestres de casa, i aniríem amb un altaveu per anar explicant les nostres intimitats. Hi ha coses que no són dolentes, però pertanyen a la intimitat de cadascú. I a més els que diuen això, que són els propietaris de gran empreses com Facebook, són els primers a protegir la seua intimitat. Tampoc tenen res a amagar, o sí, però intenten preservar la seua vida privada.

Fa un temps vas publicar un llibre, La ciència en la literatura, que quan el vaig llegir em vaig quedar sorprès de la importància que ha tingut la ciència en la literatura. Enguany fa dos-cents anys que Mary Shelley va publicar Frankenstein, un llibre que, malgrat els anys, planteja qüestions molt actuals.

Sí, és una novel·la que a molts els pot semblar una fantasia, però també aportava, i segueix aportant, idees i reflexions per al debat ètic d’on s’ha d’aturar la ciència. Ara, en plena era de la genètica, i amb tot això del big data, quan apareixen avanços molt espectaculars, crec que és interessant veure com una autora com Mary Shelley, que tenia molt d’interès per la ciència, i que per tant es va documentar molt, fa aquestes aportacions, d’una manera rigorosa, amb la dosi de fantasia que cal, a un debat ètic que afecta tota la societat.

Josep Manuel San Abdón