dimarts, 17 de juliol de 2018

CONVERSA AMB MANEL ALONSO SOBRE ENTRE LES URPES DEL GAT



Manel Alonso ha publicat recentment Entre les urpes del gat (Editorial 3i4), una novel·la negra ambientada al seu univers de Pouet en l’any 1954. Però la investigació de la mort del professor Eduard Galcerà, ens descobrirà  un món que va molt més enllà d’esbrinar la causa de la seua defunció, tal com ens revela l’autor en aquesta conversa que vam mantenir.
Quan vaig acabar de llegir el llibre vaig tornar a la cita inicial que em va ajudar a comprendre el seu sentit. La cita diu: “evoque i em llepe les ferides com un gat vell/que, altiu i superb, es nega a assumir les derrotes.” // “evoque  i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat.”
Contra qui va aquest ànim de revenja?
No va contra ningú en concret. Va contra la pròpia realitat que et porta cap on tu no vols anar. Escriure és una manera de venjar-se. I la venjança és això, contra una realitat que tu no volgueres i que t’agradaria canviar. De fet quan escrius sempre estàs canviant la realitat o denunciant-la. De vegades també t’estàs venjant contra tu mateix, contra eixa imatge de tu mateix que projectes contra els demés i no t’agrada. En aquest llibre, pot ser que l’assassí siga alhora la víctima.
Al llibre em sembla que hi ha molts homenatges. El primer per a la víctima, el professor Eduard Galcerà, personatge representatiu d’aquells intel·lectuals que van patir l’exili exterior i interior. I que van lluitar per mantenir viva la flama de la cultura. D’altra banda als autors de novel·la negra, en cites un munt, però sobretot Arthur Conan Doyle.
El llibre està ple d’homenatges i d’etiquetes que les persones que hagen llegit altres llibres meus enseguida sabran trobar. Hi ha un percentatge molt alt de personatges que han aparegut en altres relats o novel·les meues. Per exemple, Josep Torreforta o el propi oncle Pantera, apareixen en la primera novel·la que vaig fer. Està també ple de picades d’ull a diversos autors de la literatura universal, del cinema...És un llibre en què la literatura és un dels principals protagonistes, des d’Agatha Christie a Lewis Carroll, Arthur Conan Doyle o Victor Hugo. I en cinema pel·lícules com El falcó maltés. També hi ha un homenatge a aquestes famílies de llauradors valencians que treballaren molt per a que els seus fills pogueren anar a estudiar, com són els pares de Joan Claramunt, el protagonista.
En la novel·la abunden els gats, de vegades la seua presència és una mica inquietant, però és un animal que sé que tu t’estimes. Apareix una cita de Miguel de Unamuno que ho corrobora, que diu “El gato nunca se ríe o se lamenta, siempre està razonando”. Podríem parlar també d’un homenatge als gats?
 És que jo passe més hores amb la meua gata que amb la meua dona, perquè això d’escriure és una feina de soledat i ella sempre està al meu costat, dormint, fent el seu ronc o reclamant l’atenció. Ja porta setze anys amb mi. Però no és el gat de la portada que és blanc, la meua és totalment negra.
El gat és un personatge molt literari, i del que molta gent pensa que és l’intermediari entre la nostra realitat i altres mons, que poden ser d’allò que es diu paranormals. És com si tingueren una antena que és dóna capacitat d’estar en un costat i l’altre.
Parlant de Miguel de Unamuno, Entre les urpes del gat, ens recorda d’alguna manera aquell moment de la novel·la Niebla, quan autor i personatge es troben cara a cara. Alguna cosa semblant apareix cap al final de la teua novel·la. Has volgut fer un exercici de metaliteratura, de reflexió sobre el fet d’escriure?
Sí. La gent començarà pensant que va a llegir una novel·la negra, però acabarà trobant que el llibre el porta cap a altres llocs, cap a Lewis Carroll, cap a Borges o a Niebla d’Unamuno. És un llibre que intenta portar el lector d’un costat cap a l’altre. Que tinga la sensació d’anar tocant diferents gèneres literaris. Fins i tot apareixen poemes. La nota biogràfica no és una nota a l’ús, és com un autoretrat, està escrit com si fóra una prosa poètica. He volgut fer un joc transversal. En la novel·la mentre no es perda el fil es poden fer moltes coses. Hi ha moments de reflexió sobre diverses coses que no tenen perquè estar dins del que és el fil argumental, hi ha molt de joc.
És una novel·la que he estat molt de temps treballant-la, perquè en un temps de la meua vida era incapaç d’abastar-la tota. Però aquest llibre, encara que estiguera ple de pols, ha tingut la facultat de tornar-me a cridar, per a tornar-lo a treballar. També he treballat molt el tema lingüístic, amb dos magnífics correctors que m’han ajudat moltíssim a tenir un llenguatge que fora planer, llegible i que hi haguera una prosa àgil i amena, però que no deixara de ser ric. I en els diàlegs que estiguera molt connectat amb el col·loquialisme i amb el dialectalisme. ´
El treball de llenguatge és precisament una de les qüestions que més m’han interessat. La voluntat de voler recuperar, o si més no deixar que no es perda, el llenguatge dels avantpassats. La novel·la està farcida de refranys, frases fetes...
El llibre està situat en la primavera de 1954. És un temps en què d’alguna manera la postguerra acaba. Hi ha un govern on la immensa majoria ja no són militars. Comença a hi haure una forta immigració de l’interior de la Península cap a les zones costeres, i comencem a vore pobles que havien sigut monolingües, com per exemple el meu(Puçol), que arriba a tindre una població on fins el 40% són provinents de La Mancha. Això ha fet que el nostre valencià estiga molt tocat, fins i tot fonèticament, pel dialecte manxec. Jo situe la novel·la en aquella època i intente recuperar la parla dels meus pares.
També a nivell socioeconòmic canvia la nostra realitat. D’una realitat agrícola basada en el comerç de la taronja, a instal·lar-se en el meu poble i en el poble del costat (El Port de Sagunt), grans fàbriques, i un percentatge molt elevat de la població deixa abandonat el camp i entra a treballar en una fàbrica. En el cas del meu poble en la fàbrica de calefactors Cointra.
També aquells anys venen marcats per la mecanització del treball agrícola, els cavalls comencen a abandonar el camp i entren els tractors. D’altra banda comença a aparèixer la corrupció vinculada a l’urbanisme que a partir dels 60 i 70, ja és escandalosa, fins arribar als nostres dies.
Voldria acabar parlant del articles que fas totes les setmanes a La Veu del País Valencià. M’agraden moltíssim, i que crec que estan molt emparentats amb aquesta novel·la. Els personatges que vas evocant totes les setmanes, formen part d’aquest món de Pouet i tots han estat víctimes d’alguna manera de la repressió, del canvi d’ús de la terra, d’una manca d’educació forçada per les circumstàncies polítiques i econòmiques, encara que molts estan carregats de saviesa popular.
Al principi, quan vaig començar a entrar en La Veu, anava com una mica perdut, no acabava d’agafar el to. Ja havia publicat en altres mitjans i n’havia fet un recull, Cròniques de l’infern (Onada edicions), aquells tenien una línia concreta. Ací vaig voler buscar una línia diferent, però no sé si va ser per casualitat o per què, vaig trobar aquesta línia en què parle de personatges, d’espais... i m’he sentit molt a gust. He intentat que superen la temporalitat de l’actualitat. Estic intentant que tots puguen estar connectats entre ells i a la llarga o a la curta, potser fer una selecció del millors i publicar un llibre. Ha donat la casualitat que ha aparegut la novel·la quan ja porto any i mig publicant-los.
Suposo que estàs d’acord amb el que dia aquesta setmana Quim Monzó, que assegurava que als diaris, es pot fer molt bona literatura.
Et diré una frase  que em digué Joan Garí fa molt de temps: “La millor literatura del segle XX ha eixit publicada en els diaris”. Estic totalment d’acord. La columna d’opinió és molt transversal. En un moment determinat és com estar fent un dietari, i moltes s’acosten al que és un relat o un conte. En els meus articles estic tractant de recuperar un univers que està pràcticament desaparegut, i intente, a més, a partir de personatges molt locals, buscar l’universal.
Josep Manuel San Abdón


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada