ENTREVISTA AMB VICENT SANZ ARNAU

ENTREVISTA  AMB VICENT SANZ ARNAU

Vicent Sanz Arnau nascut a Traiguera l’any 1966, és professor d’institut i treballa com a tècnic docent. La seva activitat de creació literària està en molt bona part inspirada en el Maestrat on es va criar. Ha publicat Cròniques perdudes i Partida. Darrerament està d’actualitat perquè ha publicat La Font de la Salut (Edicions Saldonar, 2011) i ha coordinat el llibre de relats Un pont sobre el meridià (Onada edicions, 2012), sobre aquestes dues publicacions hem mantingut amb ell la següent conversa.

ñ    A l’escriure aquest llibre, has descobert moltes coses que no coneixies sobre la Font de la Salut?

Sí, sobretot pel que fa als aspectes més relacionats amb la documentació històrica. A hores d'ara, la història de la Font de la Salut és una qüestió amb un coneixement actualitzat. Els estudis portats a terme per Daniel Llatge i Joan Ferreres des dels anys 80, i també els que s'han portat a terme en relació amb la restauració artística i patrimonial, ens presenten un coneixement general prou sòlid. Això no obstant, cal tenir en compte que gairebé tota la documentació produïda pel santuari està desapareguda o fora de l'abast dels investigadors. En qualsevol cas, quan t'hi apropes de la manera enfocada en què vaig fer-ho per escriure La Font de la Salut, comencen a aflorar sorpreses i descobertes. Així, dins de la història, hi ha tot d'altres històries més puntuals. Ja al segle XVI n'hi havien un bon grapat en forma de miracle. Les va recollir Jaume Prades, el rector d'Ares, en el llibre  Historia de la adoracion y vso de la santas imagenes, y de la imagen de la fuente de la salud, publicat el 1596 a València i adreçat a Felip II. En aquest llibre hi ha la història de la cama perduda de Pere de Montserrat, militar de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, de Canet lo Roig, que ens trasllada directament al món mediterrani d'aquell segle. És un llibre que es pot llegir a Internet i que vaig descobrir en paper a la darrera fira del llibre de València. Resulta que la Generalitat i el bisbat de Tortosa van fer-ne una edició facsímil arran de l'exposició “Paisatges sagrats”, de 2005, quan va culminar-se la restauració integral del patrimoni artístic del santuari.

Un altre aspecte que va interessar-me és el dels viatgers que han passat pel lloc. Des dels historiadors provincials de la segona meitat del segle XIX, la referència a les personalitats que hi han desfilat ha estat sempre motiu de referència. Això no obstant, el que m'interessava personalment era veure com la Font de la Salut, per mitjà de les persones que l'han visitat al llarg del temps, ens ofereix una visió de com el Maestrat participa en la història general de la nostra terra i d'Europa.

ñ    Molts personatges il·lustres han passat pel santuari al llarg dels segles, pots citar-ne el més destacats per als nostres lectors que encara no hagen llegit el llibre? quin de tots va ser essencial per al seu futur?

Sens dubte el més important és el rei Felip II. El dia de Reis de 1586 és al santuari, on compleix el seu costum de regalar un calze, que encara es conserva al museu parroquial de Traiguera. Felip II recorre en aquell moment els regnes de la corona catalanoaragonesa, després d'haver tingut Corts a Montsó. És un viatge polític rellevant i la Font de la Salut és una parada obligada per al rei. Temps abans havia concedit beneficis i privilegis a la casa del santuari, de manera que se'n pot considerar el protector i impulsor. De fet, és a partir de la seua acció política que el santuari pren embranzida i anomenada.

Els seus descendents Felip III i Felip IV continuen aquesta predilecció. De fet, la presència dels reis se superposa a la de la noblesa valenciana, que anteriorment havia intentat ensenyorir-se del lloc. La casa dels Borja hi va tenir una presència destacada a començaments del segle XVI. També la casa de Sogorb, amb el duc Alfons d'Aragó, virrei del Regne de València, hi va tenir una presència destacada.

Més modernament, durant la primera guerra carlina, el general Cabrera hi va arribar a protagonitzar alguna festa amb presència inclosa del pretendent Carles Maria Isidre.

ñ    Molts dels personatges que hi apareixen donen per a una novel·la. Has pensat en agafar-ne algun de protagonista per a una propera obra?

És veritat que la novel·la d'ambientació històrica està de moda. De fet, ja hi ha una novel·la ambientada a la Font de la Salut. Es tracta de La vall del miracle, d'Armando Vericat, que va obtenir el premi de narrativa Ribera d'Ebre. El protagonista d'aquest llibre és Pere Combes, religiós de Bot que ja apareix al llibre de Jaume Prades com a protagonista d'un miracle i que Armando Vericat reinterpreta. La vall del miracle és una recreació novel·lística que parteix dels estudis històrics sobre el lloc. D'aquesta manera, a la recuperació de la memòria que es va produir a finals del segle XX, actualment hi succeeix la projecció cultural del santuari, amb llibres com el de Vericat o el meu.

Sí que he pensat en la possibilitat d'una novel·la històrica que hi estigués ambientada. Però a diferència de La vall del miracle, m'interessa sobretot la societat del segle XIX, la del Romanticisme. Benito Pérez Galdós també hi va ambientar alguns passatges de la seua novel·la La campaña del Maestrazgo, en què Cabrera hi té un paper destacat. A diferència de la tendència dominant, si hagués de fer una novel·la en què aparegués Cabrera, estaria més a prop del tractament del personatge que hi ha a Les històries naturals de Joan Perucho. Cabrera queda bé com a personatge del far east que va ser el Maestrat del segle XIX, però per a mi no representa cap model d'heroi. Al contrari. La promoció que es fa d'aquest i altres personatges històrics del Maestrat, que van quedar-se a la cuneta de la història, em resulta bastant repulsiva. Amb finalitats turístiques, s'exploten determinats personatges mitificant-los, quan resulta que presenten més ombres que no llums.

En tot cas, si arribo a escriure una novel·la en aquests termes, no serà fent protagonista un personatge històric oficial.

ñ    En alguns moments de la lectura del llibre he notat una certa nostàlgia sobre el temps passat. Estic en el cert?

Al meu entendre, no. La intenció en el moment d'escriure el llibre és ben bé una altra. La nostàlgia és una efusió que no entra en els paràmetres de l'enfocament que faig servir. No es tracta d'un llibre d'història, però sí que hi empro un enfocament que té a veure bastant amb la ciència històrica. És clar que en alguns moments aquest enfocament deriva cap a la recreació imaginativa o màgica, però l'evocació del passat no és una evocació nostàlgica en els termes en què se sol entendre convencionalment la nostàlgia, que són d'origen romàntic. Sí que és una evocació encaminada a la construcció d'una memòria personal i col·lectiva. La qüestió de la memòria, al nostre país, és una temàtica molt maltractada. No hi ha un acord social sobre la memòria col·lectiva, perquè a causa del franquisme i dels plantejaments inicials del règim polític actual, està manipulada. Això vol dir que segons quins esdeveniments, personatges, etc. estan magnificats, mentre altres elements han estat silenciats o senzillament abandonats. El cas de la Font de la Salut és un exemple clar d'abandonament. La pèrdua de rellevància que va experimentar durant el segle XX va donar lloc a una amnèsia col·lectiva sobre la rellevància del lloc, una cosa que es percep només de posar-hi els peus. En canvi actualment es pot considerar un lloc per descobrir, i això que hi ha hagut accions ben  encaminades a rellançar-lo.

Així doncs, el que intento en el llibre és construir aquesta memòria. Si vols és una memòria per a la generació actual i per a la següent. Com sabem, la memòria és un element indispensable de la identitat. En aquest sentit, l'escriptura sobre el passat és també una indagació en la identitat personal i col·lectiva.

Sí que és veritat que no solem parlar del passat perquè durant molt de temps ha estat una qüestió delicada o compromesa. En el vessant més personal, l'escriptura del llibre m'ha permès recordar esdeveniments que potser no havia revisitat mai. He intentat transmetre l'emoció de la memòria i de la identitat. La nostàlgia no m'interessa, tot i que admeto que potser del llibre també se'n pot fer una lectura en aquest sentit. Ja se sap que una vegada escrit i publicat, el missatge es fa autònom.

ñ    Una persona de Benicarló, Miguel García Lisón, va ser fonamental per a la restauració del santuari, ens pots fer cinc cèntims?

Va ser el director artístic dels treballs de restauració que hi va portar a terme l'Escola-Taller la primera meitat dels anys 90. Era un apassionat de l'arquitectura tradicional i popular del Maestrat i alhora era un arquitecte rigorós, que posava els seus coneixements i el seu talent inapel·lable al servei de la recuperació del patrimoni en el que pot considerar-se una veritable relació d'estima per la terra. Va projectar tota la recuperació arquitectònica del conjunt monumental i va dirigir-ne l'execució de la part més de consolidació. És important remarcar, com a mostra del rigor amb què dotava el seu treball, que va ser el creador de l'anomenat Museu de l'Obra. El Museu de l'Obra és una col·lecció museogràfica reconeguda, que recull els elements arquitectònics que van trobar-se durant les feines de rehabilitació i restauració que va portar a terme l'Escola-Taller. La labor de García Lisón, al meu entendre, supera aquesta acció de restauració, perquè hi ha elements que ell va projectar que encara s'han de portar a la pràctica. Un d'aquests elements és l'aprofitament del Museu de l'Obra, que està ubicat al costat del temple, que és una col·lecció museogràfica consolidada, però que no està obert al públic perquè no hi ha cap política cultural per dinamitzar-lo.

ñ    Un dels projectes en què has participat darrerament ha estat Un pont sobre el meridià, un llibre col·lectiu de relats en què participen 13 escriptors de les comarques del nord de Castelló, com naix la idea?

Jo havia participat en projectes semblants a l'altra banda del riu de la Sénia. De fet, alguns volums com ara L'altre Nadal, Estius a l'Ebre, Galeria ebrenca i altres d'impulsats des de la llibreria Serret de Vall-de-roures, com Un riu de crims o Clio, musa i assassina, el darrer en què he participat,  han estat aglutinadors del moviment literari ebrenc, que ja fa uns anys que dura i que ha consolidat la normalització d'una producció literària vinculada a la societat comarcal. Quan autors i autores castellonenc van crear El Pont Cooperativa de Lletres, vaig pensar que impulsar un projecte semblant podia servir com a primera plataforma de llançament, per donar-nos a conèixer com a col·lectiu i generar una dinàmica interna que animés a escriure i la projecció social. La idea va ser ben rebuda per la cooperativa. Alhora l'editorial Onada, de Benicarló, va mostrar el seu interès per editar el llibre, de manera que vaig quedar encarregat de coordinar-ne els treballs d'elaboració. Ha estat una experiència molt interessant. Al llibre hi participen des d'escriptors molt coneguts i amb una llarga trajectòria, com Joan Pla o Vicent Pallarés, amb altres de més jóvens, que tenim una obra en marxa o que han començat a publicar amb aquest llibre i que poden suposar una nova fornada d'escriptors que adquiriran gruix creatiu i de projecció pública en els propers anys.

ñ    En la majoria dels relats de Un pont sobre el meridià hi ha un to molt crític amb la realitat política actual de les comarques de Castelló. La literatura ha de fer aquesta funció de denuncia?

Evidentment, la literatura té moltes maneres de manifestar-se. És un fenomen plural, i més en l'actualitat, quan les tendències estètiques s'han diversificat molt. Ara, cal tenir en compte la situació en què sorgeix el projecte per entendre'n les característiques. Avui, en aquestes comarques, no es pot dir que des del poder polític es promocione la literatura i la cultura que s'expressa en valencià. Més bé pot afirmar-se que exerceix la displicència tant com pot, a fi de minoritzar-la, de convertir-la en un fenomen marginal, sense rellevància social. Això és així perquè hi ha un interès a mantenir el valencià en un pla subaltern quant a l'ús i el prestigi socials. L'oficialitat defuig el debat perquè coneix que té coses entre mans que són clarament criticables. Són les coses que ens han portat a la crisi econòmica que patim, que han capgirat els valors socials i subvertit la democràcia amb escàndols que no perjudiquen els responsables. Si la creació literària en valencià que es fa a les comarques de Castelló no tingués res a dir sobre aquestes evidències, potser voldria dir que no té res a dir de res més.

És evident que cal exercir la llibertat d'expressió i que la creació literària té també una responsabilitat d'exercir la crítica de la societat, entre altres coses perquè és el millor servei que li pot fer. Una altra cosa és que per a una sensibilitat acostumada als informatius buits de contingut i els abeuralls televisius, acomodada en la manca de debat social i polític que conreen els mitjans de comunicació que li deixen veure des del poder, aquests relats li resulten molt crítics, sobretot perquè s'hi pot veure com en un espill.

Ja dic, la literatura té moltes propostes estètiques però si, quan és el moment, no exerceix la funció de denúncia, és una literatura abocada a la irrellevància. I em penso que ara és el moment.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB JOAN ADELL ÁLVAREZ

Joan Adell Álvarez (Blanes, la Selva, 1938) és llicenciat en farmàcia i medicina, ha començat la seua carrera literària fa pocs anys, però compta ja amb una notable producció; quatre novel·les, dos llibres de contes i dos poemaris. També ha guanyat diversos premis literaris, el més recent el Jaume Bru Vidal de poesia de Sagunt amb Tres estrelles Michelin (Onada edicions), sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

Per què ha triat el títol de Tres estrelles Michelin per al llibre?

La excel·lent poeta Laura Dalmau, que ha prologat el llibre, en aquest títol hi ha volgut veure un joc semàntic: “el número tres trepitja els límits fràgils de la tercera edat”, diu la Laura. Potser sí, però en qualsevol cas haurà estat un resultat, mai una intenció prèvia. En general, deixo el títol de les meves obres per al final. I la tria no sempre m’és fàcil. En aquest llibre em va semblar que el poema Tres estrelles Michelin podia donar títol a tot el recull.

En algun poema com El meu estiu d’enguany observem una invitació al carpe diem malgrat la maduresa, això contrasta amb la nostàlgia per la joventut perduda d’altres poemes.

En efecte, és una invitació explícita a “negligint l’enyor, viure la vida”, però no hi veig contradicció amb la línia sentimental del llibre, sinó la voluntat de viure plenament el camí que ens resta.

Malgrat la por a la mort que s’observa en alguns poemes, en general en el llibre s’afronta el pas del temps i la proximitat de la mort amb una gran serenor.

Sí, i això, la serenor, és un dels elogis més preuats que he rebut dels meus lectors. És una actitud gens forçada, sense cap altre mèrit que contemplar l’extinció de la vida com un fet natural.

En alguns poemes hi ha una clara crítica social. Creu que la poesia pot ajudar a canviar el món?

M’agradaria donar-te una resposta categòricament afirmativa, però no seria sincer. Al darrera dels meus versos de crítica social, a banda de cert grau d’indignació i de pena, només s’aixopluga un desig, tot just un somni.

Els seus estudis de farmàcia i medicina l’han influït d’alguna manera a l’hora d’escriure?

Crec que tots som producte de la nostra biografia. I, en aquest sentit, la proximitat del dolor aliè ha pogut influir en la meva sensibilitat.

Encapçala el llibre amb un vers de Vicent Andrés Estellés: “Animal de records, lent i trist animal”. L’ha influït molt el poeta valencià a l’hora d’utilitzar el record com a tema de la poesia?

L’Estellés ha estat sempre un dels meus poetes de capçalera, i em donaria molta satisfacció pensar que ha pogut influir en la meva visió poètica del món.

Li interessa molt el tema de la família? En aquest llibre hi ha referències a la família del jo poètic, i la seua novel·la “Matins grisos” és la història d’una família.

Seria excessiu respondre’t que per a mi la família ho ha estat tot, però el que sí et diré és que no puc imaginar-me una vida sense el caliu familiar, amb els seus núvols i els seus clars. Això, necessàriament ha d’aflorar entre les ratlles dels meus escrits. Tu menciones Matins grisos, la darrera novel·la que m’han editat, però puc afirmar que el tema família és una constant en tota la meva prosa.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB RICARD MARTÍNEZ PINYOL

Ricard Martínez Pinyol (Tortosa,1959) ha publicat sis llibres de poemes, a més la seua obra apareix en diverses antologies. La vida, la mort i el paisatge de les Terres de l’Ebre són una constant de la seua obra poètica. L’any 2010 va guanyar amb La inspiració i el cadàver (Ed. Moll), el premi Mallorca de poesia. Sobre aquest llibre i altres qüestions hem mantingut amb ell la següent conversa.

·                      ¿Per què el records de la infantesa estan presents en molts poemes de La inspiració i el cadàver? ¿Estaries d’acord en allò que diuen molts escriptors que la pàtria de l’home és la infantesa?

La infància si has tingut la sort de viure-la amb uns pares, uns germans i uns companys extraordinaris com m'ha passat a mi, i a més a més l'has viscuda en un lloc com Tortosa i els seus redols, uns indrets tan autèntics en contrastos naturals i humans, l'experiència esdevé un preuat tresor per a tota la vida, una causa d'enyor, també una pàtria.

La infància és un espai íntim on provo de tornar ni que sigui amb les mans i els ulls de la memòria, i de vegades si hi ha sort, recupero algun rastre o alguna flaire de com era i quines coses feia quan era menut. Després, si ve al cas, puc utilitzar aquell record o aquella sensació com a derna o com a pretext per bastir el nucli o una determinada part d'un poema que s'està fent.

·                      En el poema que dóna títol al llibre, hem interpretat que s’escriu per a combatre la mort. ¿Estem en el cert?

Esteu en el cert, escriure és una manera de combatre la mort.

El conjunt del llibre vol ser una exaltació de la Vida des de la certesa de la seva brevetat.

·                      Dels teus poemes en ocasions es podria fer un quadre. La pintura i el poema ¿són variacions d’un mateix tema?

Normalment no solc treballar amb idees preconcebudes, la literatura i les arts plàstiques les visc com un procés creatiu, com una via de coneixement.

No, no pretenc fer variacions d'un mateix tema. Escric com mai no he pintat, i he fet obra gràfica original i land art buscant l'abstracció i la poesia.

·                      En alguns poemes del llibre manifestes la preocupació per la forma. ¿Per què els has donat aquesta forma als poemes d’aquest poemari?

En aquest llibre he optat pel poema en prosa per poder explorar la juxtaposició de les imatges amb les idees i la musicalitat de la paraula d'una manera més lliure.

·                      En el pròleg del teu llibre anterior Gerard Vergés destacava la importància del llenguatge de les Terres de l’Ebre en la teua poesia. Jo hi estic d’acord. ¿És un deure del poeta salvaguardar la llengua?

El poeta té el deure de salvaguardar la llengua, la seua puresa, la seua singularitat, la funció poètica.

Jo utilitzo les paraules que ressonen dins la meua ment, les que he escoltat des de menut, les que he llegit, aquell llenguatge que em permet fer jocs de sentit i de ritme, aquelles paraules que em deixen dir el visible i l'invisible.

·                      Malgrat que fa vint anys que vius a Mallorca, el paisatge que està majoritàriament present en la teua poesia és el de l’Ebre. ¿A què creus que és déu això?

Em fa l'efecte que tinc aquest paisatge dins el subconscient. M'interessa la força visual, el poder metafòric i metamòrfic del riu (malauradament sempre en risc), les colors i les olors del Delta, dels Ports, d'aquesta part de la mediterrània on la mar és d'un blau verd tan tèrbol.

·                      Durant molts anys el territori de les Terres de l’Ebre ha estat un desert d’escriptors, amb alguna excepció com Gerard Vergés o Zoraida Burgos. A partir de la segona meitat dels anys 90 del segle passat, n’han aparegut un bon grapat, alguns amb una obra ja consolidada i important. ¿Quin factor creus que ha influït per a que s’haja produït aquest important esclat ens els darrers anys?

No en tinc ni idea, dels poetes de la meua generació, amb els que he tingut més contacte ha estat amb l'Albert Roig i amb l'Andreu Subirats, els tres vam marxar a Barcelona de joves, els tres vam estudiar Filologia Catalana i els tres estimem la nostra terra i la literatura, però no sé si això explica res.

Josep Manuel San Abdón

ODI I VENJANÇA

FERRAN TORRENT. Ombres en la nit. Edicions Bromera. Alzira. 2011.

El Nakam va ser una organització clandestina formada per jueus que havien estat empresonats en els camps de concentració nazis, i que es van dedicar a buscar els antics caps d’aquells camps que vivien en la clandestinitat per a executar-los. Estem a l’any 1947, aquesta organització havia estat reduïda a un grup minúscul de irreductibles que dubtaven de la possibilitat de la construcció d’un estat jueu a Palestina i actuaven en contra dels principis de l’Haganà. D’aquest grupuscle formava part Santiago Cortés un gitano valencià que havia militat en el Partit Comunista Espanyol i que després havia estat captiu al camp d’extermini de Dachau.

La primera part de la novel·la està ambientada a Viena, on assistirem a la presentació del grup, els seus interessos i la relació amb altres organitzacions destinades a localitzar criminals nazis. Després d’una acció molt arriscada només Santiago Cortés està en condicions de viatjar a València per a matar el doctor nazi Heinrich Henkel,  que s’amaga en l’Espanya de Franco, abans de poder viatjar a l’Argentina de Perón.

A partir d’aquest moment la novel·la agafa un ritme trepidant, a la ciutat de València es troben espies soviètics i anglesos i guerrillers antifranquistes, amb tots ells s’haurà de relacionar Santiago Cortés per acabar amb Henkel, però es trobarà amb un munt de misèries humanes, des de qui actua per ideals, a una majoria que ho fa per interessos polítics i que és capaç d’oblidar vells ideals i amistats per tal d’aconseguir el seus objectius.

La ciutat de València agafa protagonisme en aquesta segona part, Ferran Torrent ha fet una bona feina de documentació, els hotels de l’època, el carrers, la preparació de les festes, la misèria i les pors.

La novel·la reflexiona sobre el desig de venjança i sobre l’odi, els protagonistes de la novel·la han vist crims horripilants, que alguns casos han afectat a les seues pròpies famílies, o han estat sotmesos a una vexació i a una crueltat terribles, com el campió de boxa, obligat a lluitar contra els propis companys de captiveri, sabent que el qui fora derrotat seria immediatament executat. Són uns personatges tràgics que no poden escapar al seu destí, i que no accepten cap tipus de conxorxa política. Sorowitsch un expert falsificador que intenta mantenir-se al marge, finalment s’implicarà també en l’operació d’assassinar el criminal nazi: “el seu pensament que sovint lluitava per bandejar-lo, se’n va anar cap al doctor Heinrich Henkel. El va veure una vegada, però mai oblidaria la seua cara; com mai, tampoc, havia assolit desterrar l’odi.” Aquestes paraules són un exemple d’allò que mou els personatges.

A Ombres de la nit, Ferran Torrent barreja diversos gèneres, la novel·la d’espies, però també la novel·la històrica, adobat amb un llenguatge viu i àgil, que fa que la lectura del llibre atrape des del primer moment, tot i que el desenllaç final ens sembla massa precipitat.

Josep Manuel San Abdón

SOBRE LA VIDA, LA MORT I LA CREACIÓ

RICARD MARTÍNEZ PINYOL. La inspiració i el cadàver. Editorial Moll. Palma. 2011.

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota, Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, “Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor”, tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: “Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu.”

Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, “Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd”, i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a “Aporia”. Som un no res, l'existència és un buit com es pot llegir als poemes L'àngel de les mans o L'espill negre: “un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s'allunyi cap a les fondàries.” L'amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: “Veig l'orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l'espai que desocupa l'absència.”

El paisatge de les Terres de l'Ebre és un dels temes preferits de Ricard Martínez Pinyol, uns quants poemes del llibre tenen aquest territori com a font d'inspiració, L'era i el temps, Cambra fosca, L'aram del sol, Oli de sèpia, El delta...els seus versos remeten a la infantesa de l'autor, la sensació de llibertat i el plaer dels sentits són els protagonistes: els jocs infantils, el descobriment de l'amor i del sexe, l'emoció d'una xicoteta aventura, el gaudi dels fruits de la mar i de la terra...són els poemes més vitals del llibre, ja que malgrat ser uns poemes que fan referència a un temps passat, no es recorda amb nostàlgia sinó que es reviu des del present.

Hi ha uns quants poemes que ens remeten a paisatges i imatges de la Mediterrània, Port a Creta, L'illa entintada, Eren caderneres...tenen una gran potència visual, són com a quadres explicats amb paraules i on es veu la formació plàstica de l'autor. I emparentats amb aquests trobem algun poema on es reflexiona sobre la forma: “Totes les formes són reduïbles a nombres i xifres,/ potser a seqüències i fórmules. Hi ha proporcions/ que parlen per si soles. Hi ha un món en construc/ció constant.” escriu a Nautilus pompilius.

La mort és el tema d'altres poemes del llibre, a Babel el subjecte poètic ens diu que com tots els sers de la natura estem predestinats a la mort: “La mort vetlla/ rere les dunes, el vent esmola la seva faç.” I en el poema En el penetrant jardí del cel ens presenta el temps com una roda que fa que la vida acabe i en comence una altra, però la poesia, com es por llegir en La inspiració i el cadàver, és una manera de lluitar contra la mort: “Sap que dins seu hi ha un/cadàver, que des del primer dia l'acompanya(...) Hi ha un aljub dins seu que no és el cadàver, hi ha/ una veu.”

La inspiració i el cadàver ens invita a la reflexió sobre qüestions transcendentals de la vida, però també al gaudi de la bona poesia amb aquests esplèndids poemes d'una gran bellesa plàstica.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB JOAN – BTA. CAMPOS

Joan – Bta. Campos (El Grau de Castelló, 1961) és metge, escriptor i viatger. Porta una llarga trajectòria com a escriptor. Ha fet una important carrera com a poeta, on ha estat guardonat amb diversos i importants premis literaris. El viatge sempre ha estat present en la seua poesia, però darrerament ha decidit narrar les seues vivències viatgeres, i ja ha publicat tres llibres de prosa amb el viatge com a protagonista, el darrer, El regal de la mirada (Onada edicions), sobre el qual hem mantingut aquesta conversa.

• ¿ Per què el viatge és la font inspiradora de la major part dels seus llibres?

El viatge forma una part consubstancial de la meua manera d’entendre la literatura, com un projecció de l’existència. La metàfora del viatge impregna els meus llibres. M’agrada viatjar, sí, però qui escriu viatja, i també qui llegeix viatja. Què és un llibre sinó una incursió raonada, una fuga cap endavant, una nova descoberta al ulls atònics del lector? No debades, el sentit del viatge, és una de les metàfores més universal en la història de totes les civilitzacions.

Escriure un llibre no deixa de ser un viaticum, és a dir, allò que es fa servir per a mamprendre el camí. En aquests sentit, els meus llibres són una invitació a sortir del parany de quatre parets en què de vegades es converteix la nostra vida. La vida és un viatge. Un camí amb un punt de partida, i amb un final, segur. Probablement, els meus llibres de viatges siguen una aposta contra el temps.

• A diferència d’altres viatges anteriors, aquesta vegada ha triat la prosa en lloc de la poesia. ¿A què es déu aquest canvi?

Jo sóc poeta, però aquesta vegada m’ha plagut estirar la lletra. Em feia molta il·lusió escriure un llibre de viatge (o de viatges). Era un repte nou, i, tot i que ja havia fet alguna incursió en el gènere de la literatura de viatge (en realitat, no sé ben bé si es pot parlar de gènere o subgènere, però tant si val), necessitava un altre argument, en un altre registre, que em donara l’oportunitat de dir la meua, sense deixar de ser coherent amb la meua concepció de l’escriptura.

• Una qüestió que destaca en el llibre és la presència dels xiquets, al mateix temps que els seus records d’infantesa.

No ho he fet deliberadament, però crec que, en efecte, al llibre hi ha una mirada reiterativa al món de la infantesa. Insistisc, no ha estat una idea preconcebuda. Ha anat sorgint a mesura que anava escrivint el llibre. He de confessar que durant el viatge hi ha passatges que, no sé per quina estranya raó, em traslladàvem al món de la meua infantesa. Recorde, ara, per exemple, la navegació a través del llac Titicaca. El xiquet que governava la barca, em va confessar que volia ser metge. En un moment, des de la popa de l’embarcació, em vaig quedar mirant aquell jove barquer que mirava entotsolat l’extensió d’aquella mar interior. Va ser llavors quan em va vindre a la memòria una imatge de la meua infantesa, la mirada d’un xiquet de 10 o 12 anys d’edat que mirava la mar d’estiu des de l’espigó travesser del Grau de Castelló. El viatge m’havia ajudat a viatjar en el temps.

• ¿Què el va portar a Perú? ¿Què el fa decidir a l’hora de triar un lloc on viatjar?

La raó que em va dur al Perú va ser diferent a la d’altres viatges. En aquest punt, va ser tot just a l’inrevés. M’atreia des de feia temps la cultura andina. Havia llegit molt sobre el tema dels inques, i les cultures de l'altiplà. M’atreia tant, que em va sobtar la idea d’escriure un llibre sobre aquell món tan fascinant, tan màgic i enigmàtic. He escrit altres llibres en què l’argument és el punt d’arribada. Però són llibres que estan escrits amb posterioritat, que són una conseqüència col·lateral del viatge, llibres escrits amb el solatge que t’ha deixat el lloc visitat. En aquest cas, la destinació va ser triada premeditadament, perquè jo volia escriure un llibre sobre el Perú. En realitat, vaig començar a escriure el llibre, molt de temps abans de xafar la terra peruana.

Hi ha diversos motius que em fan triar una destinació: la cultura local, el paisanatge, la bellesa escènica..., però si em pose davant del mapa del món i em fan triar, la mirada se me’n va invariablement cap a l’Orient. En aquest viatge, com que es creu que els primers pobladors del Perú (abans de ser peruans) van vindre de l’Est, a través de l’estret de Bering, em fa la impressió que he retornat d’una altra manera a Orient. La destinació m’ha d’atreure a través dels ulls, i sempre espere que al capdavall m’oferisca l’oportunitat d’ampliar l’horitzó de la mirada. No, no pagaria en principi per anar a Cancún, ni a Sausalito, ni a Platja Bávaro..., ni a Marina d’Or.

• El viatge que va fer era organitzat, ¿troba pertinent la distinció que de vegades es fa entre turista i viatger?

En efecte, aquest va ser un viatge organitzat. Un viatge que vaig organitzar després de molt de temps de treball. És cert que vaig fullejar guies turístiques, algunes agències de viatge, i vaig fer hores en alguna biblioteca pública. Vaig llegir llibres sobre la conquista del Perú, vaig llegir autors locals, novel·listes i poetes, historiadors... I, finalment, em vaig decidir a traçar un itinerari sobre un mapa. El meu itinerari.

Es cert també que en algun moment del viatge he fet servir la infraestructura que hi ha al país per al turisme, i gose a dir que, alguna vegada, he caigut, premeditadament o no, en el parany del touroperador. Arribats ací, m’agradaria fer alguna matisació. Si seguim la definició segons la qual el viatger es aquell que sap quan se’n va, però no quan torna, se’m fa difícil d’incloure’m en els grup dels viatgers. Com ja he dit el meu era una viatge circular, amb bitllet de tornada. Per a mi, però, la diferència rau en la mirada. No m’interessa la mirada del turista, i encara que al llarg del llibre hi ha passatges on la critique, no deixe de respectar-la, però ja et dic que no m’interessa.

No m’estic a dir que la major amenaça per a la forma de vida tradicional d’aquest poble com ara el peruà és, precisament, la seua principal font de riquesa: el turisme. La pèrdua d’identitat cultural és un perill que no hem de menystenir, perquè, malauradament, aquells qui determinen la cultura que s’ha de difondre en cada destinació turística no són precisament els nadius, sinó els empresaris, habitualment forasters, els quals sempre optaran per prioritzar els beneficis, tot ignorant les conseqüències. A la pèrdua de l’identitatari col·lectiu i dels valors històrico-culturals s’afigen també les greus conseqüències mediambientals.

Al Perú, al visitant se’l convida a entrar en una cultura ancestral, mil·lenària. En principi, tothom és benvingut, però sempre hauríem de recordar que ací, nosaltres només som els convidats; i que, per tant, ens hauríem de comportar com el que som i no pas com a agressors a qualsevol dels indrets que visitem.

• ¿La realitat del viatge va coincidir amb el que havia imaginat prèviament?

Ni de bon tros. El viatge és un allau de sorpreses, i una descoberta sempre et porta a una altra. L’anticipació del viatge i la seua realització pràctica de vegades no coincideixen. La realitat mai no sol coincidir amb aquella que havies imaginat, d’una manera anticipada. Alain de Botton ho explica millor que jo al seu magnífic llibre El arte de viajar (Edicions Taurus, pensament, 2002).

• ¿Què li va aportar personalment passar unes nits a la selva i conèixer la cultura incaica?

L’experiència de la selva va pagar molt la pena. És un món caòtic, angoixant, misteriós. Una vegada li vaig escoltar dir a Miguel de la Quadra Salcedo, un aventurer impenitent, que el lloc més inhòspit per a viure, la destinació més cruel que havia visitat era la selva. L’angoixa existencial, la sensació de petitesa va rondinar el meu cap durant aquelles nits a la selva. Un dia vaig visitar el Llac de las tres Chimbadas, però no em vaig perdre, perquè jo no havia anat a buscar el Dr. Livingston. Una nit vaig tindre un malson. Se’m va aparèixer a l’habitació l’esperit de Joseph Conrad, però jo no era Marlow. El coronel Kurtz estava assegut al brancal de la porta, mentre sonava allò de This is the End... . Em va fer sentir molta paüra.

• En un moment del llibre, el viatge el remet a la memòria d’un altre viatge. ¿Té la sensació de què els viatges acostumen a ser breus, però perviuen en la memòria com si hagueren durat molt de temps?

Estic d’acord, i de vegades s’anticipen a la memòria, encara que no els hagués fet. Hi ha també fenòmens de deja vu. Hi ha la memòria rèptil, l’olfactiva, que és la més primitiva, la més animal que conservem i que predomina per sobre les altres memòries. Una olor et porta a una altra olor que vas sentir fa molt de temps abans, en un lloc a milers de quilòmetres de distància. Potser hi ha animals que tenen més aguditzat el sentit del olfacte que nosaltres, però, nosaltres “sabem” visualitzar allò que hem olorat. Katmandú, per exemple.

• ¿Va prendre notes durant el viatge o el va escriure temps després passant-lo pel sedàs de la memòria?

Vaig prendre notes abans, en, i després del viatge. Guarde un petit quadern amb les tapes blaves, on hi ha enregistrades les anotacions en brut que feia sobre el terreny. Després, cada dia, a la nit, abans d’apagar la llum, passava les notes a net, com un deure. No debades, havia mamprès el viatge, perquè volia escriure un llibre.

Josep Manuel San Abdón

Foto: Emilio García Mañá

ENTREVISTA AMB JORDI COLONQUES

Jordi Colonques (Vila – real, 1976) ha escrit la novel·la Món animal (Onada edicions, 2011), amb la qual va guanyar el premi Vila de Puçol, 2010. El llibre fa un retrat de determinats personatges que podem trobar en el nostre entorn quotidià, està escrit amb un to d’humor, però la seua lectura pot ser que ens farà esbossar sovint un somriure amarg.

L’arqueòleg Eudald Carbonell ha dit alguna vegada que encara no som humans del tot. ¿Amb aquesta novel·la li donaríem la raó?

Ell s’hi refereix per posar de manifest la idea de que encara ens estem humanitzant, que gràcies als coneixements científics i tècnics podrem prendre les regnes de la nostra pròpia evolució. A “Món animal” jo em propose col·locar arran de sòl les conductes d’éssers i bèsties, els iguale. I per trobar-hi un fet diferenciador essencialment humà sóc més prosaic que l’arqueòleg: açò és, la qualitat que ens fa humans és una mena de filldeputisme congènit que ha esdevingut eficient per la nostra supervivència. A la novel·la emfatitze els detalls més enutjosos dels personatges, els que paradoxalment els animalitzen alhora que els fan profundament humans.

L’estructura de “Món animal” m’ha recordat la de “La colmena” de Cela. Els personatges semblen estar tancats dintre d’unes cel·les de les que és difícil escapar. ¿Seria el final de la novel·la una metàfora del que estic dient?

Certament, degut a un desgraciat determinisme social i econòmic, per molt que s’hi esforcen no poden fugir de les seues misèries vitals.

Em fa l’efecte que aquesta novel·la li haurà estat molt difícil d’escriure, ja que s’ha de fer un gran esforç de contenció per a que, amb aquests personatges que hi apareixen, la història no se’n vaja de mare. ¿Tinc raó?

Potser no n’he sigut conscient, de la dificultat. Però perquè m’hi he estat uns quants anys. Tinc una forta tendència a escriure literatura d’humor, gairebé de sainet. Però aquesta volta, sense fugir-ne massa, em vaig plantejar escriure una història amb personatges que tingueren més substància que unes meres caricatures. Així que vaig treballar primer el rerefons dels actors del teatret, les motivacions que els havien de dur a actuar d’una manera o una altra. Tot i que essent una història d’humor el que m’interessava era desenvolupar amb un cert ritme les accions simultànies, com a les pistes d’un circ, i no tant fer que els personatges patiren una evolució psicològica al llarg de la novel·la.

Li he escoltat en alguna entrevista que els personatges de “Món animal” estan inspirats bàsicament en el seu entorn més immediat, concretament en el barri de Benimaclet, on viu a València. ¿És per això que malgrat que són personatges miserables, no són antipàtics? Fins i tot alguns tenen un punt de tendresa.

Com els personatges actuen conforme a unes conviccions sinceres, segons unes vivències pròpies i específiques, i en cap moment no jutge les seues accions sinó que tan sols les mostre, tots hi queden reflectits igual de lamentables, de llastimosos, d’humans a fi de comptes. Benimaclet és un barri popular, més encara: un poble engolit per la ciutat. És un punt de trobada d’immigrants nouvinguts i estudiants universitaris amb els veïns de tota la vida. S’hi pot treure un bon brou de tot plegat.

Un dels personatges és un músic de rock que es sent fascinat per la vida dels components de Led Zeppelin. Si la novel·la es portara al cine ¿posaria la música de Led Zeppelin com a banda sonora?

Tant de bo pogués. Però pel que tinc entès Jimmy Page controla fèrriament els drets exclusius del repertori del grup, i no ens deixaria ni tan sols que s’hi taral·legés alguna cançó sense abans afluixar una lliura. A la pel·lícula, clar, també sonarien la trompeta de Chet Baker, Islamey de Balakirev, uns estudis de Bach, la cançoneta del Mercadona, alguna d'Obrint Pas, una adaptació del Gracias por venir de Lina Morgan, la música de banda d'una processó de barri i també algun pasdoble d'una orquestra de revetlles.

Me he quedat amb les ganes de saber que va ser de Gus després de la seua experiència al zoo. ¿No ha pensat en cap dels personatges que apareixen en el llibre per a una propera novel·la?

Gus, a banda de sociofòbic, és al·lèrgic al treball. Cal imaginar, doncs, que els treballs no li duraran gaire. El que sí és probable és que en algun moment es veja forçat a amainar-se, a tractar la seua obesitat mòrbida, potser en una futura novel·la caiga en el parany de les dietes miracle...

Vosté es referix en el seu blog a la seua literatura com de sèrie B i parla de la seua voluntat d’escriure material de caire popular. Jo crec que ho ha aconseguit, sense deixar de banda una gran qualitat literària. Ara el difícil és com arribar a un públic més ampli que el de la societat literària valenciana. ¿Què es pot fer per anar més enllà d’aquest cercle restringit?

Sembla que encara no funciona gaire fluidament el mercat comú de productes culturals dels usuaris en llengua catalana, i no només ho dic pel problema de la distribució dels autors valencians, sinó també pels grups musicals. Amb internet almenys es pot facilitar-ne la difusió. I col·lectius com ara Saforíssims, o El Pont (del qual en forme part) fan possible la visibilitat dels escriptors a la xarxa. Ara, el que no sé dir-te és si l’humor bròfec de “Món animal” s’hi entendria bé.

Josep Manuel San Abdón

Entrevista amb Joan Garí

Joan Garí és una persona que abasta molts camps en el món de la literatura, exerceix de professor, és columnista dels diaris Ara i Público, escriu de llibres al setmanari El Temps, ha publicat novel·les i llibres de poesia, però on excel·leix, des del meu punt de vista, és com autor de dietaris i assajos. Recentment ha publicat “Història d’Amèrica” (A Contra Vent editors) , els records d’un viatge a Amèrica fet fa vint – i – cinc anys, on es barregen diversos gèneres. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

¿Per què has tardat vint anys a escriure el llibre?

Perquè la memòria, que és com un riu, necessita un temps prudencial per a establir algunes referències sòlides. Els qui entenem el viatge com un procés de transformació interior necessitem el concurs del temps per a repensar l’experiència i extraure’n algunes veritats bàsiques. El turista va a un lloc, fa la foto, i corre a ensenyar-la als amics. El qui viatja i estableix amb el món un joc d’(auto)coneixement ha de reflexionar sobre el que ha aprés i de vegades ha de passar molt de temps fins que aquest aprenentatge no és fa evident. El viatge és, fonamentalment, una experiència mental. I la literatura és el precipitat més valuós d’aquest experiment. En el riu de la memòria, on tot passa, només es pot aspirar a una avaluació d’allò viscut  després de molts dies de navegació. Tornar la vista enrere massa prompte pot fer malbé la perspectiva.

Sense l’educació que vas rebre a l’escola, ¿ creus que Amèrica t’haguera fascinat com et fascina?

Amèrica ja existia, abans que jo hi anara. Amèrica existia en els films, en la literatura, en la música. Era un pur constructe mental i trepitjar-la només suposava confirmar tot el que ja en sabia. Amèrica –Nova York, més concretament- vivia en les pel·lícules de Martin Scorsese i d’Elia Kazan, en els llibres de Hawthorne o de Thoreau, en les cançons de Leonard Cohen o de Bob Dylan. I en va estar a l’altura.

¿Com va transformar la teua vida el viatge a Amèrica?

  Quan u va a un país com els Estats Units tan jove o és un imbècil total (cosa que no cal descartar) o en torna transformat. És com anar al centre del món, allà on es couen tots els dilemes. Això et canvia la perspectiva de les coses, et fa pensar, per exemple, en què les batalletes locals del teu propi país són insignificants. També fou una oportunitat per a conéixer gent magnífica, que no oblidaré mai, i que s’escapaven del tòpic de l’americà prepotent, milhòmens o analfabet. Viatjar, si té algun sentit, ha de ser conspirar contra els tòpics.

¿Conèixer Amèrica et va servir per a conèixer millor el teu país?

Sense cap dubte. Hi conte el cas del Tirant lo Blanc, un llibre que fou més llegit als anys 80 a Nova York que a València. És possible que a molts escolars valencians, a qui obliguem a llegir el volum, els semble una història antiquada de tipus ridículs amb espases embolicats amb els seus anhels eròtics. Però a Nova York, gràcies a la traducció de David Rosenthal, es convertí en un best-seller que la gent llegia al metro o als autobusos. Tota una lliçó per a la sempre precària autoestima dels valencians.

En el llibre escrius coses com: “un escriptor és algú que se sent a disgust amb el segle” o “els qui no sabem fugir estem condemnats a la literatura”. ¿creus que els individus “normals” o “feliços” no necessiten la literatura?

Home, hauríem de definir abans què podem entendre per “individus normals o feliços”. Adduiré, en tot cas, la frase immortal de Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen; en canvi, les dissortades ho són cadascuna a la seua manera”. La felicitat –la normalitat- és un pur miratge, molt pròxima a la idiòcia. No es fa bona literatura des de la felicitat o sobre la felicitat. En canvi, la infelicitat (la sensació que els teus somnis encara no s’han acomplert, que el món et resulta, substancialment, un lloc estrany) és un esperó formidable per a la voluntat expressiva.

A “Història d’Amèrica” trobem una barreja de diversos gèneres literaris, ¿penses que aquest és el camí que seguirà la literatura en el futur?

La literatura del segle XXI està seguint molt clarament el patró marcat a principis del segle XX per escriptors extraordinaris com Joyce o Proust. I el clàssic de referència hi és sempre Montaigne. Això ho he explicat fa poc en un article al diari Ara, titulat “La paradoxa de la literatura catalana” (http://www.ara.cat/opinio/firmes/joan_gari/). M’hi referia al fet que la nostra literatura, que fins als anys 80 excel·lia en molts gèneres, ara s’havia convertit en un reducte d’autors mediàtics de lectura fàcil o de novel·listes que segueixen al peu de la lletra el patró realista del segle XIX, mentre sembla que li hem deixat el camp de la innovació als autors en castellà. “Només cal donar una ullada al que sol ser premiat en els principals guardons literaris del país. Cada vegada s’instal·la la sensació –patològicament interioritzada pels propis jurats- que no pot guanyar-hi cap llibre que arrisque mínimament, que faça una aposta pura i dura per la literatura. Si a tot arreu el que impera com a llenguatge estrictament contemporani és la fusió entre assaig i novel·la, els gurús més poderosos de la nostra literatura no semblen haver-se’n adonat. Per això una figura com Enrique Vila-Matas, per exemple, només és pensable escrivint, a Catalunya, en castellà”. Aspire a haver encetat un debat, si més no.

En la part dedicada a Nova York ¿per què hi ha molta Nova York de la que apareix als llibres que has llegit i a les pel·lícules que has vist, i parles poc de la que tu vas viure?

  Bé, no crec que parle poc de la Nova York que jo vaig viure. El que passa és que Nova York –la Ciutat- és un condensat de tots els qui hi han passat. Cadascú hi ha afegit el seu gra de sorra (jo també). I em va semblar interessant aplegar al meu llibre els testimonis que més m’han colpit sobre la Ciutat, aquells que m’han ajudat a conformar la meua pròpia visió.

 

Els de la teua generació i els de la meua, que sóc déu anys major, ens hem format amb el cinema i la música americana, a la qual tenim mitificada, ¿com expliques que, en general, pertanyem a unes generacions tan antiamericanes?

És una curiosa paradoxa. Tots vivim immersos en el planeta americà però, políticament, en rebutgem les conseqüències. Jo no em sent especialment addicte a la política del Departament d’Estat, ni als excessos del policia global, que és com actuen els Estats Units al món. Però no crec que això tinga cap relació amb l’autèntica cultura americana. Seria com estar en contra del centralisme espanyolista i, en conseqüència, no voler llegir Garcia Lorca o Antonio Machado. Són coses diferents.

Josep Manuel San Abdón