dijous, 15 de desembre de 2011

SOBRE LA VIDA, LA MORT I LA CREACIÓ




RICARD MARTÍNEZ PINYOL. La inspiració i el cadàver. Editorial Moll. Palma. 2011.

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota, Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, “Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor”, tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: “Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu.”
Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, “Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd”, i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a “Aporia”. Som un no res, l'existència és un buit com es pot llegir als poemes L'àngel de les mans o L'espill negre: “un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s'allunyi cap a les fondàries.” L'amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: “Veig l'orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l'espai que desocupa l'absència.”
El paisatge de les Terres de l'Ebre és un dels temes preferits de Ricard Martínez Pinyol, uns quants poemes del llibre tenen aquest territori com a font d'inspiració, L'era i el temps, Cambra fosca, L'aram del sol, Oli de sèpia, El delta...els seus versos remeten a la infantesa de l'autor, la sensació de llibertat i el plaer dels sentits són els protagonistes: els jocs infantils, el descobriment de l'amor i del sexe, l'emoció d'una xicoteta aventura, el gaudi dels fruits de la mar i de la terra...són els poemes més vitals del llibre, ja que malgrat ser uns poemes que fan referència a un temps passat, no es recorda amb nostàlgia sinó que es reviu des del present.
Hi ha uns quants poemes que ens remeten a paisatges i imatges de la Mediterrània, Port a Creta, L'illa entintada, Eren caderneres...tenen una gran potència visual, són com a quadres explicats amb paraules i on es veu la formació plàstica de l'autor. I emparentats amb aquests trobem algun poema on es reflexiona sobre la forma: “Totes les formes són reduïbles a nombres i xifres,/ potser a seqüències i fórmules. Hi ha proporcions/ que parlen per si soles. Hi ha un món en construc/ció constant.” escriu a Nautilus pompilius.
La mort és el tema d'altres poemes del llibre, a Babel el subjecte poètic ens diu que com tots els sers de la natura estem predestinats a la mort: “La mort vetlla/ rere les dunes, el vent esmola la seva faç.” I en el poema En el penetrant jardí del cel ens presenta el temps com una roda que fa que la vida acabe i en comence una altra, però la poesia, com es por llegir en La inspiració i el cadàver, és una manera de lluitar contra la mort: “Sap que dins seu hi ha un/cadàver, que des del primer dia l'acompanya(...) Hi ha un aljub dins seu que no és el cadàver, hi ha/ una veu.”
La inspiració i el cadàver ens invita a la reflexió sobre qüestions transcendentals de la vida, però també al gaudi de la bona poesia amb aquests esplèndids poemes d'una gran bellesa plàstica.
Josep Manuel San Abdón



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada