FASCINACIÓ PER NÀPOLS

 

JOSEP PIERA(1987). Un bellíssim cadàver barroc. Barcelona. Edicions 62

 Aquest llibre ens conta l’estada de l’autor a Nàpols, durant un curs acadèmic com a professor de la universitat, encara que el motiu principal, segons confessa, és el desig d’escapar “d’un ambient mediocre, una societat mesquina, una mentalitat provinciana, que es deixa devorar pel poder que la nega.”

Josep Piera comença la narració envoltat per una mena de somni, l’arribada a Nàpols serà el seu despertar. La primera impressió de la ciutat del sud d’Itàlia és “força desagradable, bruta, trencada, fantasmagòrica, tota una devastació.” Nàpols se li presenta com un enigma que a poc a poc anirà descobrint, i ho farà amb il·lusió, amb l’expectació d’un espectacle a veure pròximament. A partir d’ahí anirà fent-se seua la ciutat, anirà coneixent la gent, els carrers, les places, els monuments, els paisatges, el fenòmen Maradona o la influència de la camorra. Tot això ho va descrivint acompanyant-lo de records, sentiments, emocions i xicotetes anècdotes.

Nàpols fascina l’escriptor perquè la veu un símbol de “l’Europa desfeta, pobra, maltractada, vella, quasi agònica”, una ciutat amb passat esplendorós i on ara s’endevina el presagi de la seua mort. Avui tot és història i ruïna, la bellesa és cosa del passat. La narració és fa especialment emotiva quan compara els efectes del pas del temps en la ciutat de Nàpols i en la seua pròpia persona, els contrastos brutals entre el món de la infantesa i l’actual en les persones de la seua generació.

La soledat es va apoderant d’ell i ens trobem amb uns moments descriptius d’una extraordinària tendresa amarada de tristor; la malaltia del pare, les cartes dels amics, les telefonades a la dona...A poc a poc, el desig de tornar, fa que la ciutat se li convertisca en una cosa cada vegada més insuportable. Però aquest desig d’anar-se’n és per poder tornar, perquè l’escriptor acaba el llibre proclamant el seu amor pel sud.

Però Piera no escriu només de Nàpols, sinó que escriu també de literatura. Sovint ens dóna les seues opinions sobre la narrativa italiana o reflexiona sobre el fet literari, de vegades d’una manera fins i tot una mica tòpica, però tal vegada aquests pensaments davant l’obra literària siguen molt comuns a totes les persones que  intenten la creació per mig de les paraules.

Amb Un bellíssim cadàver barroc Josep Piera ha assolit una autèntica maduresa com a escriptor, i encara que no és un llibre de ficció, el lector queda atrapat en les seues pàgines, i la tensió de lectura no desapareix fins el final.

Josep San Abdón

(Ressenya recuperada. Escrita l’any 1987)