dijous, 21 de juny de 2012

ENTREVISTA AMB VICENT SANZ ARNAU


ENTREVISTA  AMB VICENT SANZ ARNAU

Vicent Sanz Arnau nascut a Traiguera l’any 1966, és professor d’institut i treballa com a tècnic docent. La seva activitat de creació literària està en molt bona part inspirada en el Maestrat on es va criar. Ha publicat Cròniques perdudes i Partida. Darrerament està d’actualitat perquè ha publicat La Font de la Salut (Edicions Saldonar, 2011) i ha coordinat el llibre de relats Un pont sobre el meridià (Onada edicions, 2012), sobre aquestes dues publicacions hem mantingut amb ell la següent conversa.
ñ    A l’escriure aquest llibre, has descobert moltes coses que no coneixies sobre la Font de la Salut?
Sí, sobretot pel que fa als aspectes més relacionats amb la documentació històrica. A hores d'ara, la història de la Font de la Salut és una qüestió amb un coneixement actualitzat. Els estudis portats a terme per Daniel Llatge i Joan Ferreres des dels anys 80, i també els que s'han portat a terme en relació amb la restauració artística i patrimonial, ens presenten un coneixement general prou sòlid. Això no obstant, cal tenir en compte que gairebé tota la documentació produïda pel santuari està desapareguda o fora de l'abast dels investigadors. En qualsevol cas, quan t'hi apropes de la manera enfocada en què vaig fer-ho per escriure La Font de la Salut, comencen a aflorar sorpreses i descobertes. Així, dins de la història, hi ha tot d'altres històries més puntuals. Ja al segle XVI n'hi havien un bon grapat en forma de miracle. Les va recollir Jaume Prades, el rector d'Ares, en el llibre  Historia de la adoracion y vso de la santas imagenes, y de la imagen de la fuente de la salud, publicat el 1596 a València i adreçat a Felip II. En aquest llibre hi ha la història de la cama perduda de Pere de Montserrat, militar de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, de Canet lo Roig, que ens trasllada directament al món mediterrani d'aquell segle. És un llibre que es pot llegir a Internet i que vaig descobrir en paper a la darrera fira del llibre de València. Resulta que la Generalitat i el bisbat de Tortosa van fer-ne una edició facsímil arran de l'exposició “Paisatges sagrats”, de 2005, quan va culminar-se la restauració integral del patrimoni artístic del santuari.
Un altre aspecte que va interessar-me és el dels viatgers que han passat pel lloc. Des dels historiadors provincials de la segona meitat del segle XIX, la referència a les personalitats que hi han desfilat ha estat sempre motiu de referència. Això no obstant, el que m'interessava personalment era veure com la Font de la Salut, per mitjà de les persones que l'han visitat al llarg del temps, ens ofereix una visió de com el Maestrat participa en la història general de la nostra terra i d'Europa.
ñ    Molts personatges il·lustres han passat pel santuari al llarg dels segles, pots citar-ne el més destacats per als nostres lectors que encara no hagen llegit el llibre? quin de tots va ser essencial per al seu futur?
Sens dubte el més important és el rei Felip II. El dia de Reis de 1586 és al santuari, on compleix el seu costum de regalar un calze, que encara es conserva al museu parroquial de Traiguera. Felip II recorre en aquell moment els regnes de la corona catalanoaragonesa, després d'haver tingut Corts a Montsó. És un viatge polític rellevant i la Font de la Salut és una parada obligada per al rei. Temps abans havia concedit beneficis i privilegis a la casa del santuari, de manera que se'n pot considerar el protector i impulsor. De fet, és a partir de la seua acció política que el santuari pren embranzida i anomenada.
Els seus descendents Felip III i Felip IV continuen aquesta predilecció. De fet, la presència dels reis se superposa a la de la noblesa valenciana, que anteriorment havia intentat ensenyorir-se del lloc. La casa dels Borja hi va tenir una presència destacada a començaments del segle XVI. També la casa de Sogorb, amb el duc Alfons d'Aragó, virrei del Regne de València, hi va tenir una presència destacada.
Més modernament, durant la primera guerra carlina, el general Cabrera hi va arribar a protagonitzar alguna festa amb presència inclosa del pretendent Carles Maria Isidre.
ñ    Molts dels personatges que hi apareixen donen per a una novel·la. Has pensat en agafar-ne algun de protagonista per a una propera obra?
És veritat que la novel·la d'ambientació històrica està de moda. De fet, ja hi ha una novel·la ambientada a la Font de la Salut. Es tracta de La vall del miracle, d'Armando Vericat, que va obtenir el premi de narrativa Ribera d'Ebre. El protagonista d'aquest llibre és Pere Combes, religiós de Bot que ja apareix al llibre de Jaume Prades com a protagonista d'un miracle i que Armando Vericat reinterpreta. La vall del miracle és una recreació novel·lística que parteix dels estudis històrics sobre el lloc. D'aquesta manera, a la recuperació de la memòria que es va produir a finals del segle XX, actualment hi succeeix la projecció cultural del santuari, amb llibres com el de Vericat o el meu.
Sí que he pensat en la possibilitat d'una novel·la històrica que hi estigués ambientada. Però a diferència de La vall del miracle, m'interessa sobretot la societat del segle XIX, la del Romanticisme. Benito Pérez Galdós també hi va ambientar alguns passatges de la seua novel·la La campaña del Maestrazgo, en què Cabrera hi té un paper destacat. A diferència de la tendència dominant, si hagués de fer una novel·la en què aparegués Cabrera, estaria més a prop del tractament del personatge que hi ha a Les històries naturals de Joan Perucho. Cabrera queda bé com a personatge del far east que va ser el Maestrat del segle XIX, però per a mi no representa cap model d'heroi. Al contrari. La promoció que es fa d'aquest i altres personatges històrics del Maestrat, que van quedar-se a la cuneta de la història, em resulta bastant repulsiva. Amb finalitats turístiques, s'exploten determinats personatges mitificant-los, quan resulta que presenten més ombres que no llums.
En tot cas, si arribo a escriure una novel·la en aquests termes, no serà fent protagonista un personatge històric oficial.
ñ    En alguns moments de la lectura del llibre he notat una certa nostàlgia sobre el temps passat. Estic en el cert?
Al meu entendre, no. La intenció en el moment d'escriure el llibre és ben bé una altra. La nostàlgia és una efusió que no entra en els paràmetres de l'enfocament que faig servir. No es tracta d'un llibre d'història, però sí que hi empro un enfocament que té a veure bastant amb la ciència històrica. És clar que en alguns moments aquest enfocament deriva cap a la recreació imaginativa o màgica, però l'evocació del passat no és una evocació nostàlgica en els termes en què se sol entendre convencionalment la nostàlgia, que són d'origen romàntic. Sí que és una evocació encaminada a la construcció d'una memòria personal i col·lectiva. La qüestió de la memòria, al nostre país, és una temàtica molt maltractada. No hi ha un acord social sobre la memòria col·lectiva, perquè a causa del franquisme i dels plantejaments inicials del règim polític actual, està manipulada. Això vol dir que segons quins esdeveniments, personatges, etc. estan magnificats, mentre altres elements han estat silenciats o senzillament abandonats. El cas de la Font de la Salut és un exemple clar d'abandonament. La pèrdua de rellevància que va experimentar durant el segle XX va donar lloc a una amnèsia col·lectiva sobre la rellevància del lloc, una cosa que es percep només de posar-hi els peus. En canvi actualment es pot considerar un lloc per descobrir, i això que hi ha hagut accions ben  encaminades a rellançar-lo.
Així doncs, el que intento en el llibre és construir aquesta memòria. Si vols és una memòria per a la generació actual i per a la següent. Com sabem, la memòria és un element indispensable de la identitat. En aquest sentit, l'escriptura sobre el passat és també una indagació en la identitat personal i col·lectiva.
Sí que és veritat que no solem parlar del passat perquè durant molt de temps ha estat una qüestió delicada o compromesa. En el vessant més personal, l'escriptura del llibre m'ha permès recordar esdeveniments que potser no havia revisitat mai. He intentat transmetre l'emoció de la memòria i de la identitat. La nostàlgia no m'interessa, tot i que admeto que potser del llibre també se'n pot fer una lectura en aquest sentit. Ja se sap que una vegada escrit i publicat, el missatge es fa autònom.
ñ    Una persona de Benicarló, Miguel García Lisón, va ser fonamental per a la restauració del santuari, ens pots fer cinc cèntims?
Va ser el director artístic dels treballs de restauració que hi va portar a terme l'Escola-Taller la primera meitat dels anys 90. Era un apassionat de l'arquitectura tradicional i popular del Maestrat i alhora era un arquitecte rigorós, que posava els seus coneixements i el seu talent inapel·lable al servei de la recuperació del patrimoni en el que pot considerar-se una veritable relació d'estima per la terra. Va projectar tota la recuperació arquitectònica del conjunt monumental i va dirigir-ne l'execució de la part més de consolidació. És important remarcar, com a mostra del rigor amb què dotava el seu treball, que va ser el creador de l'anomenat Museu de l'Obra. El Museu de l'Obra és una col·lecció museogràfica reconeguda, que recull els elements arquitectònics que van trobar-se durant les feines de rehabilitació i restauració que va portar a terme l'Escola-Taller. La labor de García Lisón, al meu entendre, supera aquesta acció de restauració, perquè hi ha elements que ell va projectar que encara s'han de portar a la pràctica. Un d'aquests elements és l'aprofitament del Museu de l'Obra, que està ubicat al costat del temple, que és una col·lecció museogràfica consolidada, però que no està obert al públic perquè no hi ha cap política cultural per dinamitzar-lo.
ñ    Un dels projectes en què has participat darrerament ha estat Un pont sobre el meridià, un llibre col·lectiu de relats en què participen 13 escriptors de les comarques del nord de Castelló, com naix la idea?
Jo havia participat en projectes semblants a l'altra banda del riu de la Sénia. De fet, alguns volums com ara L'altre Nadal, Estius a l'Ebre, Galeria ebrenca i altres d'impulsats des de la llibreria Serret de Vall-de-roures, com Un riu de crims o Clio, musa i assassina, el darrer en què he participat,  han estat aglutinadors del moviment literari ebrenc, que ja fa uns anys que dura i que ha consolidat la normalització d'una producció literària vinculada a la societat comarcal. Quan autors i autores castellonenc van crear El Pont Cooperativa de Lletres, vaig pensar que impulsar un projecte semblant podia servir com a primera plataforma de llançament, per donar-nos a conèixer com a col·lectiu i generar una dinàmica interna que animés a escriure i la projecció social. La idea va ser ben rebuda per la cooperativa. Alhora l'editorial Onada, de Benicarló, va mostrar el seu interès per editar el llibre, de manera que vaig quedar encarregat de coordinar-ne els treballs d'elaboració. Ha estat una experiència molt interessant. Al llibre hi participen des d'escriptors molt coneguts i amb una llarga trajectòria, com Joan Pla o Vicent Pallarés, amb altres de més jóvens, que tenim una obra en marxa o que han començat a publicar amb aquest llibre i que poden suposar una nova fornada d'escriptors que adquiriran gruix creatiu i de projecció pública en els propers anys.
ñ    En la majoria dels relats de Un pont sobre el meridià hi ha un to molt crític amb la realitat política actual de les comarques de Castelló. La literatura ha de fer aquesta funció de denuncia?
Evidentment, la literatura té moltes maneres de manifestar-se. És un fenomen plural, i més en l'actualitat, quan les tendències estètiques s'han diversificat molt. Ara, cal tenir en compte la situació en què sorgeix el projecte per entendre'n les característiques. Avui, en aquestes comarques, no es pot dir que des del poder polític es promocione la literatura i la cultura que s'expressa en valencià. Més bé pot afirmar-se que exerceix la displicència tant com pot, a fi de minoritzar-la, de convertir-la en un fenomen marginal, sense rellevància social. Això és així perquè hi ha un interès a mantenir el valencià en un pla subaltern quant a l'ús i el prestigi socials. L'oficialitat defuig el debat perquè coneix que té coses entre mans que són clarament criticables. Són les coses que ens han portat a la crisi econòmica que patim, que han capgirat els valors socials i subvertit la democràcia amb escàndols que no perjudiquen els responsables. Si la creació literària en valencià que es fa a les comarques de Castelló no tingués res a dir sobre aquestes evidències, potser voldria dir que no té res a dir de res més.
És evident que cal exercir la llibertat d'expressió i que la creació literària té també una responsabilitat d'exercir la crítica de la societat, entre altres coses perquè és el millor servei que li pot fer. Una altra cosa és que per a una sensibilitat acostumada als informatius buits de contingut i els abeuralls televisius, acomodada en la manca de debat social i polític que conreen els mitjans de comunicació que li deixen veure des del poder, aquests relats li resulten molt crítics, sobretot perquè s'hi pot veure com en un espill.
Ja dic, la literatura té moltes propostes estètiques però si, quan és el moment, no exerceix la funció de denúncia, és una literatura abocada a la irrellevància. I em penso que ara és el moment.
Josep Manuel San Abdón

1 comentari:

  1. Hola, al meu bloc Ilercavònia, he inclòs Converses i lectures en la meua tria de blocs per als premis Liebster Blog. Ací pots llegir-ho:
    http://ilercavonia.wordpress.com/2012/06/23/premi-liebster-blog/#more-793
    Una abraçada!

    ResponElimina