dimecres, 19 d’octubre de 2011

Entrevista amb Joan Garí




Joan Garí és una persona que abasta molts camps en el món de la literatura, exerceix de professor, és columnista dels diaris Ara i Público, escriu de llibres al setmanari El Temps, ha publicat novel·les i llibres de poesia, però on excel·leix, des del meu punt de vista, és com autor de dietaris i assajos. Recentment ha publicat “Història d’Amèrica” (A Contra Vent editors) , els records d’un viatge a Amèrica fet fa vint – i – cinc anys, on es barregen diversos gèneres. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

¿Per què has tardat vint anys a escriure el llibre?
Perquè la memòria, que és com un riu, necessita un temps prudencial per a establir algunes referències sòlides. Els qui entenem el viatge com un procés de transformació interior necessitem el concurs del temps per a repensar l’experiència i extraure’n algunes veritats bàsiques. El turista va a un lloc, fa la foto, i corre a ensenyar-la als amics. El qui viatja i estableix amb el món un joc d’(auto)coneixement ha de reflexionar sobre el que ha aprés i de vegades ha de passar molt de temps fins que aquest aprenentatge no és fa evident. El viatge és, fonamentalment, una experiència mental. I la literatura és el precipitat més valuós d’aquest experiment. En el riu de la memòria, on tot passa, només es pot aspirar a una avaluació d’allò viscut  després de molts dies de navegació. Tornar la vista enrere massa prompte pot fer malbé la perspectiva.

Sense l’educació que vas rebre a l’escola, ¿ creus que Amèrica t’haguera fascinat com et fascina?
Amèrica ja existia, abans que jo hi anara. Amèrica existia en els films, en la literatura, en la música. Era un pur constructe mental i trepitjar-la només suposava confirmar tot el que ja en sabia. Amèrica –Nova York, més concretament- vivia en les pel·lícules de Martin Scorsese i d’Elia Kazan, en els llibres de Hawthorne o de Thoreau, en les cançons de Leonard Cohen o de Bob Dylan. I en va estar a l’altura.

¿Com va transformar la teua vida el viatge a Amèrica?
  Quan u va a un país com els Estats Units tan jove o és un imbècil total (cosa que no cal descartar) o en torna transformat. És com anar al centre del món, allà on es couen tots els dilemes. Això et canvia la perspectiva de les coses, et fa pensar, per exemple, en què les batalletes locals del teu propi país són insignificants. També fou una oportunitat per a conéixer gent magnífica, que no oblidaré mai, i que s’escapaven del tòpic de l’americà prepotent, milhòmens o analfabet. Viatjar, si té algun sentit, ha de ser conspirar contra els tòpics.

¿Conèixer Amèrica et va servir per a conèixer millor el teu país?
Sense cap dubte. Hi conte el cas del Tirant lo Blanc, un llibre que fou més llegit als anys 80 a Nova York que a València. És possible que a molts escolars valencians, a qui obliguem a llegir el volum, els semble una història antiquada de tipus ridículs amb espases embolicats amb els seus anhels eròtics. Però a Nova York, gràcies a la traducció de David Rosenthal, es convertí en un best-seller que la gent llegia al metro o als autobusos. Tota una lliçó per a la sempre precària autoestima dels valencians.

En el llibre escrius coses com: “un escriptor és algú que se sent a disgust amb el segle” o “els qui no sabem fugir estem condemnats a la literatura”. ¿creus que els individus “normals” o “feliços” no necessiten la literatura?
Home, hauríem de definir abans què podem entendre per “individus normals o feliços”. Adduiré, en tot cas, la frase immortal de Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen; en canvi, les dissortades ho són cadascuna a la seua manera”. La felicitat –la normalitat- és un pur miratge, molt pròxima a la idiòcia. No es fa bona literatura des de la felicitat o sobre la felicitat. En canvi, la infelicitat (la sensació que els teus somnis encara no s’han acomplert, que el món et resulta, substancialment, un lloc estrany) és un esperó formidable per a la voluntat expressiva.

A “Història d’Amèrica” trobem una barreja de diversos gèneres literaris, ¿penses que aquest és el camí que seguirà la literatura en el futur?
La literatura del segle XXI està seguint molt clarament el patró marcat a principis del segle XX per escriptors extraordinaris com Joyce o Proust. I el clàssic de referència hi és sempre Montaigne. Això ho he explicat fa poc en un article al diari Ara, titulat “La paradoxa de la literatura catalana” (http://www.ara.cat/opinio/firmes/joan_gari/). M’hi referia al fet que la nostra literatura, que fins als anys 80 excel·lia en molts gèneres, ara s’havia convertit en un reducte d’autors mediàtics de lectura fàcil o de novel·listes que segueixen al peu de la lletra el patró realista del segle XIX, mentre sembla que li hem deixat el camp de la innovació als autors en castellà. “Només cal donar una ullada al que sol ser premiat en els principals guardons literaris del país. Cada vegada s’instal·la la sensació –patològicament interioritzada pels propis jurats- que no pot guanyar-hi cap llibre que arrisque mínimament, que faça una aposta pura i dura per la literatura. Si a tot arreu el que impera com a llenguatge estrictament contemporani és la fusió entre assaig i novel·la, els gurús més poderosos de la nostra literatura no semblen haver-se’n adonat. Per això una figura com Enrique Vila-Matas, per exemple, només és pensable escrivint, a Catalunya, en castellà”. Aspire a haver encetat un debat, si més no.

En la part dedicada a Nova York ¿per què hi ha molta Nova York de la que apareix als llibres que has llegit i a les pel·lícules que has vist, i parles poc de la que tu vas viure?
  Bé, no crec que parle poc de la Nova York que jo vaig viure. El que passa és que Nova York –la Ciutat- és un condensat de tots els qui hi han passat. Cadascú hi ha afegit el seu gra de sorra (jo també). I em va semblar interessant aplegar al meu llibre els testimonis que més m’han colpit sobre la Ciutat, aquells que m’han ajudat a conformar la meua pròpia visió.
 
Els de la teua generació i els de la meua, que sóc déu anys major, ens hem format amb el cinema i la música americana, a la qual tenim mitificada, ¿com expliques que, en general, pertanyem a unes generacions tan antiamericanes?
És una curiosa paradoxa. Tots vivim immersos en el planeta americà però, políticament, en rebutgem les conseqüències. Jo no em sent especialment addicte a la política del Departament d’Estat, ni als excessos del policia global, que és com actuen els Estats Units al món. Però no crec que això tinga cap relació amb l’autèntica cultura americana. Seria com estar en contra del centralisme espanyolista i, en conseqüència, no voler llegir Garcia Lorca o Antonio Machado. Són coses diferents.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada