Ricard Martínez Pinyol (Tortosa,1959) ha publicat sis llibres de poemes, a més la seua obra apareix en diverses antologies. La vida, la mort i el paisatge de les Terres de l’Ebre són una constant de la seua obra poètica. L’any 2010 va guanyar amb La inspiració i el cadàver (Ed. Moll), el premi Mallorca de poesia. Sobre aquest llibre i altres qüestions hem mantingut amb ell la següent conversa.
· ¿Per què el records de la infantesa estan presents en molts poemes de La inspiració i el cadàver? ¿Estaries d’acord en allò que diuen molts escriptors que la pàtria de l’home és la infantesa?
La infància si has tingut la sort de viure-la amb uns pares, uns germans i uns companys extraordinaris com m'ha passat a mi, i a més a més l'has viscuda en un lloc com Tortosa i els seus redols, uns indrets tan autèntics en contrastos naturals i humans, l'experiència esdevé un preuat tresor per a tota la vida, una causa d'enyor, també una pàtria.
La infància és un espai íntim on provo de tornar ni que sigui amb les mans i els ulls de la memòria, i de vegades si hi ha sort, recupero algun rastre o alguna flaire de com era i quines coses feia quan era menut. Després, si ve al cas, puc utilitzar aquell record o aquella sensació com a derna o com a pretext per bastir el nucli o una determinada part d'un poema que s'està fent.
· En el poema que dóna títol al llibre, hem interpretat que s’escriu per a combatre la mort. ¿Estem en el cert?
Esteu en el cert, escriure és una manera de combatre la mort.
El conjunt del llibre vol ser una exaltació de la Vida des de la certesa de la seva brevetat.
· Dels teus poemes en ocasions es podria fer un quadre. La pintura i el poema ¿són variacions d’un mateix tema?
Normalment no solc treballar amb idees preconcebudes, la literatura i les arts plàstiques les visc com un procés creatiu, com una via de coneixement.
No, no pretenc fer variacions d'un mateix tema. Escric com mai no he pintat, i he fet obra gràfica original i land art buscant l'abstracció i la poesia.
· En alguns poemes del llibre manifestes la preocupació per la forma. ¿Per què els has donat aquesta forma als poemes d’aquest poemari?
En aquest llibre he optat pel poema en prosa per poder explorar la juxtaposició de les imatges amb les idees i la musicalitat de la paraula d'una manera més lliure.
· En el pròleg del teu llibre anterior Gerard Vergés destacava la importància del llenguatge de les Terres de l’Ebre en la teua poesia. Jo hi estic d’acord. ¿És un deure del poeta salvaguardar la llengua?
El poeta té el deure de salvaguardar la llengua, la seua puresa, la seua singularitat, la funció poètica.
Jo utilitzo les paraules que ressonen dins la meua ment, les que he escoltat des de menut, les que he llegit, aquell llenguatge que em permet fer jocs de sentit i de ritme, aquelles paraules que em deixen dir el visible i l'invisible.
· Malgrat que fa vint anys que vius a Mallorca, el paisatge que està majoritàriament present en la teua poesia és el de l’Ebre. ¿A què creus que és déu això?
Em fa l'efecte que tinc aquest paisatge dins el subconscient. M'interessa la força visual, el poder metafòric i metamòrfic del riu (malauradament sempre en risc), les colors i les olors del Delta, dels Ports, d'aquesta part de la mediterrània on la mar és d'un blau verd tan tèrbol.
· Durant molts anys el territori de les Terres de l’Ebre ha estat un desert d’escriptors, amb alguna excepció com Gerard Vergés o Zoraida Burgos. A partir de la segona meitat dels anys 90 del segle passat, n’han aparegut un bon grapat, alguns amb una obra ja consolidada i important. ¿Quin factor creus que ha influït per a que s’haja produït aquest important esclat ens els darrers anys?
No en tinc ni idea, dels poetes de la meua generació, amb els que he tingut més contacte ha estat amb l'Albert Roig i amb l'Andreu Subirats, els tres vam marxar a Barcelona de joves, els tres vam estudiar Filologia Catalana i els tres estimem la nostra terra i la literatura, però no sé si això explica res.
Josep Manuel San Abdón
És la primera vegada que li veig el rostre.
ResponEliminaLa seua poesia m'agrada molt, és molt plàstica, molt pictòrica.