LA POESIA DE MANEL GARCIA GRAU: DO DE LA PARAULA, LA VIDA I EL COMPROMÍS.

MANEL GARCIA GRAU (Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana 2006). Era llicenciat i doctor en Filologia Catalana, professor de secundària i de la universitat. Es va dedicar amb intensitat a la literatura durant més de vint anys. Va ser un escriptor compromès amb la seua llengua, el seu país i el seu temps. La seua producció literària va créixer considerablement en pocs anys i es va diversificar en diversos gèneres –poesia, narrativa, assaig, crítica literària, periodisme, erudició...-. En aquesta exposició en ocuparem de la seua poesia, sens dubte el gènere que més estimava i amb el qual se sentia més identificat.

Va publicar dotze llibres de poesia, i va estar guardonat amb diversos premis de prestigi, el “Vicent Andrés Estellés” dels premis d’Octubre, el premi “Ramon Comas i Maduell” dels premis Ciutat de Tarragona, l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona, el premi “Ausiàs March” de l’Ajuntament de Gandia, el premi  “Agustí Bartra” de l’Ajuntament de Terrassa i el premi de poesia “Ciutat de València”.

Pertany a una generació de poetes que comencen a publicar a les acaballes dels anys 80 i fan l’esclat definitiu en la dècada dels 90, amb l’aparició d’una esplèndida generació poètica de la que formen part entre d’altres, Ramon Guillem, Josep Ballester, Lluís Roda o Isidre Martínez Marzo.

En la nostra comarca són també temps extraordinaris per a la poesia, a mes de Manel Garcia Grau, trobem altres il·lustres noms com Josep Igual i Joan Elies Adell, i encara podríem afegir, tot i que amb una producció menor, però igualment destacable, Joan Gregori i Vicent Coll.

La seua obra poètica es podria dividir en dues etapes, la primera en què practica el que podríem anomenar humanisme existencial, que abraçaria els seues primers quatre llibres i la segona que comença amb Mots sota sospita, que la podríem anomenar com de realisme cívic. Totes dues tenen una sèrie d’elements en comú que anirem analitzant en aquestes línies.

La paraula en la vida de l’home és segurament l’element més important en la poesia de Manel Garcia Grau. Ja en el primer poema Solstici del seu primer llibre Quadern d’estances(QE)[1], destaca quatre mots molt importants d’una importància cabdal en la resta de la seua producció poètica; la vida, la veu, el poema i la paraula.

De fet aquest llibre suposa una meditació sobre la paraula en la vida de l’home o com diu el professor Lluís Meseguer[2] en el pròleg, “Una meditació a l’entorn del temps a través de la paraula i, a l’inrevés, una reflexió sobre la paraula com a vida.”

‘La paraula que visc

(...)

fa més perdurable i necessària aquesta esperança

de viure i saber-me entre els mots i els dies.’(QE, p. 24)

El poeta dialoga amb la vida, es sent captivat per ella, ja que la vida és engendradora de vida. Li agraeix que li atorgue la paraula, lloc on respira, habita i sobreviu, allò que és necessari per a viure i escriure.

‘De les meues senzilles i enceses paraules

que obrin el camí a la humil esperança de viure i escriure.’(QE,p.28)

El poeta pretén donar veu al ser humà, ja que s’adreça a la humanitat. i només hi ha silenci, per això diu:

‘I crido. I ploro. I canto. I callo’ (QE, p.31)

Però el poeta no es resigna al silenci, no es resigna a viure enmig de la nit i de les tenebres, per això en el llibre següent La veu assedegada (VA,)[3], escriurà:

‘I ara sóc ací, on he decidit ser-hi

per cercar la vida al bell mig de les paraules,

veu inflamada d’una estima

que mai, mai no s’apaivaga entre la nit gebrosa’(VA,p,13)

Perquè entre les paraules habita la vida, en realitat la vida no és altra cosa que la saviesa dels mots:

‘Íntima i perdurable saviesa dels mots és la vida.’(VA, p.35)

En el seu tercer llibre, Els noms insondables(NI)[4] el poeta va un pas més enllà i converteix vida i escriptura en un ofici, els oficis de viure i escriure, dos oficis que per a ell van inevitablement units. De fet ja anteriorment havia publicat un recull de poemes amb el títol d’Ofici de viure a la revista “Benicarló Crònica”[5]. Aquest llibre és una profunda reflexió sobre el sentit de la vida i l’escriptura.

El llibre comença amb una autèntica declaració de principis, amb un cant a la vida:

‘Invoco l’auguri,

foc on respira el míser territori

de mi,

         baluard on s’arbra el desig de viure

que m’habita.’(NI,p.13)

Aquest desig vital es desenvolupa al llarg del llibre, amb les diferents expressions que té la vida:

Com a camí de destrucció,

‘jo visc, em sé, em respiro,

amb la implacable i amarga destrucció’(NI,p.41)

però també com el lloc on el ser humà es va desenvolupant i va creixent,

‘em torno a veure preguntant per la meua vida

i tot el que he de fer per tal de dignificar-la i preservar-la’ (NI,p.22)

Així mateix expressa la íntima relació entre paraula i vida, definint què significa per a ell la paraula:

‘aquest tendríssim dolor de cada dia

em crema la pell i em fa viure’ (NI, p.13)

I més avant continua definint la paraula com allò que és capaç d’aportar dignitat al ser humà:

‘Una paraula és un món insubornable,

cos invicte, reialme

altiu, torxa i foscúria assedegades,

oasi íntim, misteriós

baluard de flames i esperances.’ (NI,p.33)

La paraula i la vida continuen relacionant-se, perquè les paraules són els únics elements que poden explicar el món, darrera les paraules no hi ha res.

                                     ‘No et diré

què viu darrera els mots

sinó un gran buit de rostres,

emmirallats fugitius de la memòria

espurnalls i flames d’un territori

                          desert de solsticis.’(NI,p.14)

La vida no té sentit sense la paraula i és impossible viure-la,

‘incapaç com sóc de viure si no visc en la paraula’ (NI, p. 23)

La paraula serveix al ser humà com a camí de retrobament i autoconeixença.

‘desigs d’escriure escuts i certeses,

paraules que necessito per dir-me i saber-me’(NI,p.17)

Aquesta íntima relació entre la paraula i la vida posen el punt i final al llibre.

‘I visc, així, amb els mots i els dies:

      quimera irreductible del sobreviure,

      dolorosa i emmirallada persistència del verb i el cos,

      vestigi dels noms entre tots els naufragis...’(NI, p. 43)

En el llibre següent Els signes immutables (SI)[6], Garcia Grau, continua i aprofundeix el camí encetat en la seua producció poètica anterior. El propòsit del llibre, que apareix explícit en el primer poema, és explicar els signes que formen el món. Al llarg del poemari ens anirà donant les seues claus, que no són altres que la paraula i la vida.

El poeta confia en el poder que té la paraula per transformar el món i per fer-lo més humà. En aquest llibre comença a albirar-se allò que al començament anomenàvem el realisme cívic.

‘Bastaria sols un mot per fer més digne el món.

I nosaltres no som res si no som paraules,’

                (...)

Bastaria un sol mot per fer més humana l’existència.’ (SI, p.63)

I com sempre la paraula va ineluctablement unida a la vida. Però, què és la vida? El poeta ho expressa en un dels poemes:

                            ‘Tal vegada la vida siga açò:

un cercar i tornar de silenci en silenci

una manera de respirar el desig i la història,

un incessant transcórrer des de la memòria

a nosaltres mateixos,

                                des dels equinoccis i íntims coralls

fins els humils espais que el sobreviure,

quotidianament i calladament, ens atorga

per habitar el nom i l’esperança.’(SI,p. 20)

Sovint la vida és formada d’elements contraris, “angoixa i univers”, “fel i tendresa”, “presències i miratges”...però, malgrat tot, el saber-se viu és prou per a que l’home continue dempeus, ja que les ferides i derrotes també conformen l’existència en aquest ofici seu que és la vida. Viure i escriure són una mateixa cosa per al poeta i constitueixen per a ell una autèntica passió.

‘Aquesta passió insubornable per viure i escriure.’(SI,p.43)

El poeta tractarà de transmetre aquesta passió als altres, i d’influir-los amb una veu assedegada, però carregada d’esperances. El poeta transmet aquests components morals i cívics, com diu Jaume Aulet[7], “mitjançant una expressió explícitament profètica – a vegades fins i tot de to sentenciós -, que s’adreça contundentment a la segona persona del plural amb afany clarament conscienciador. Tot plegat condueix a la importància del mot poètic com a signe veritablement immutable i únic transmissor de la consciència ètica.”

Tractarà de transformar el no res en alguna cosa amb sentit:

‘Mireu: tot passa, el món i la cendra, els miratges

i la pell, els vestigis i les cadenes

i els visatges impenetrables de tot allò que no fou

entre el gest incert del destí i la creença.

                                   Sols la bellesa roman,

sols el foc culmina el sender des d’on callats i furtius

contemplem com cau el fullatge íntim i encés del viure.

És ja l’hora de saber que els signes són immutables

perquè ens assenyalen un camí d’anada i tornada

bastit des de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos

perquè ens fa respirar allò que ens fa humans

i ens vivifica.’ (SI, p. 61)

Aquests versos anteriors són un fragment del poema Utopia, on el poeta expressa d’una manera ben explícita les seues creences:

‘Crec en la utopia del mot...”

‘Crec en la utopia de la veu’

‘i crec (...)

en la impertorbable presència de l’home’

Recapitularem tot el que hem estat dient fins ara emprant les paraules del professor Ferran Carbó[8], qui al pròleg de Llibre de les figuracions(LF)[9] escriu referint-se als llibres comentats fins ara, les següents paraules: “Els tres reculls són una reflexió, entre la realitat i el desig, sobre la vida i la paraula, i presenten els mots com l’únic mitjà per fer la vida més humana i més digna. La paraula és, per tant, màgica perquè serveix d’arrelament en l’espai i en el temps per sobreviure, dignificar-se, conèixer i (re)trobar la identitat personal i col·lectiva.”

En el Llibre de les Figuracions, com continua comentant el professor Ferran Carbó: “S’insisteix (...) en allò que temàticament sempre ha caracteritzat l’autor: la reflexió existencial sobre la paraula i la vida.” Ara, però, aquests motius adquireixen un to més amarg, i estan centrats en un temps i un espai més concrets. El temps, un fi de segle decadent, i l’espai la vella Europa en la primera part del llibre i el seu entorn quotidià de Castelló de la Plana, que s’amaga sota el nom fictici d’Ahadrel.

                           ‘Ara escric, tan sols escric,

assegut al bell mig d’un escenari oblidat i consirós

fet d’exterminis i victòries, d’urgències i misèries,

d’una arrel de dubtes, d’un confí de projectes,

i la vida i la mirada m’inciten els parpells a més vida,

les mans a més prometença, els llavis a més perseverança,

fill indestriable com sóc d’aquesta ciutat

que, quotidianament i incessantment, m’assetja els mots

            i la versemblança.’(LF,p.67)

En el llibre següent Mots sota sospita(MS)[10], Manel Garcia Grau inicia ja clarament el seu canvi cap al que he anomenat com a realisme cívic. Amb aquest llibre s’inicia una etapa com diu Jaume Aulet[11]: “marcada pel compromís cívic del poeta – home entre els homes -,amb una poesia que incorpora explícitament aquest component social a les reflexions i preocupacions de la seva obra anterior i que posa en evidència la importància del mot (i, per tant, del poema) com a arma de civilitat i denúncia.”

Tot i que conserva moltes de les constants dels seus poemaris anteriors, respecte al tema que estem tractant, adquireix ara un caràcter d’encara major compromís amb el ser humà, centrat en circumstàncies més concretes. Com ha escrit Vicenç Llorca[12] aquest llibre “posa el lector davant un singular judici en què el poeta accepta públicament la culpa de voler crear i transgredir, (...) els discursos establerts.”

El poemari conté un to més irat, més contundent en l’expressió. Ho expressa molt bé Isabel – Clara Simó[13] quan diu: “desesperat i rabiós, vençut i vencedor, ardit i covard, humiliat i orgullós, el poeta es lliura a un combat frenètic amb l’única arma què disposa: el vers.”

Això és pot observar també en la forma; repetició de paral·lelismes, acumulació de conceptes i llargs versicles, que li donen un to cadenciós que augmenta la seua densitat.

Veiem com ho expressa en aquest poema:

‘si fóra declarat culpable

sota el delicte de qualsevol mena de rebel·lió o de pertinença

a una pàtria petita i frondosa i esvelta i indòcil com aquesta,

llavors els jutges i els cel·ladors i els vigilants tindrien raó:

la meua carn seria declarada heretge i el meu verb

-l’única cosa digna i profunda i abastable que encara resta en mi –

habitaria per sempre més entre vosaltres.

            Sóc persona d’honor i us en dono la meua paraula.’ (MS, p. 8)

El poeta manifesta en aquest llibre que la paraula és allò que li dóna sentit a la seua vida:

‘Res sóc sense tu, mot,

advocat de l’espill i la dalla,

jutge d’heures i memòries entre les causes injustes de l’ésser,

meuca entre les avingudes fosques del meu caràcter;

res poden les meues mans contra el teu rostre

present i constant en les llargues nits d’odis i crueses.’(MS,p.39)

El tema central del següent llibre de Manel Garcia Grau, La ciutat de la ira[14](CI) és la destrucció de la ciutat de Sarajevo, durant la guerra que a les acaballes del segle passat va assolar l’antiga Iugoslàvia. En el pròleg d’aquest llibre el poeta Ramon Guillem[15] ratifica el que hem vingut dient fins ara: “Si hi ha un poeta actual al País Valencià que sent una vertadera passió pels mots, en el sentit del caràcter de transcendència i dignificació humanes que pot assumir el llenguatge, aquest és Garcia Grau: una torrentera incansable, una pluja abassegadora d’imatges, adjectius i síl·labes ens nega i aclapara tot arrossegant-nos a cims que el poeta vol reveladors, font de coneixement de la pròpia naturalesa, qui sap si indicis de veritat profunda.”

És el mateix Ramon Guillem qui segueix parlant de la profunda relació entre la paraula i la vida en l’obra del poeta de Benicarló, que continua manifestant-se en aquest llibre: “la paraula no pot sinó alçar-se contra la desolació i la desesperança, convertint-se en símbol de la vida, de la resistència contra la barbàrie i la mort absurda.”

La paraula és l’últim crit que li resta a l’home per a manifestar-se contra els estralls de la guerra:

‘Dis-m’ho i el teu nom serà com un riu interminable

sota la pell,

com un crit tangible darrere les obscures portes,

com una espasa de foc colgada entre les veus tendres de l’avenir,

com un trenc d’alba on, tot just, s’abrandaran estendards i gonelles:

aquest cant tel·lúric i exonerat pels bells somnis dels mots

tancat el segell vermell i cendrós de la ira

sota els porxos encara insurrectes i inviolables del món.’(CI, p.63)

L’any 2000 Manel Garcia Grau guanya el prestigiós premi de poesia Ausiàs March de Gandia amb el llibre Anatema[16](A). El títol d’aquest poemari és ben significatiu respecte al rumb que va agafant la seua poesia en aquest moment, ja que anatema és la maledicció pronunciada per una autoritat eclesiàstica i acompanyada d’excomunió. Aquesta sanció li serà imposada perquè el poeta ha d’ésser un rebel, un heretge, davant els abusos i les injustícies de tot tipus de poder.

Naturalment la paraula tindrà una funció fonamental per aconseguir aquests objectius, el mot ha de ser autèntic, no es pot vendre per cap preu:

‘No vendràs el mot per cap bossa amb trenta monedes,

Ans diràs quan la pell del temps faça propi el mateix preu de la mirada’.(A,p.18)

Com diu el filòsof Antoni Marí[17]: “el poeta troba els mots, les síl·labes, els versos, els poemes, el coneixement, el combat, el viure, que poden ser el viarany i l’última sendera per a salvar les darreres restes del naufragi. Al capdavall sols l’ésser i el vers ens queda, i és això el que ens mostra certament, Manuel Garcia Grau amb rauxa  en l’esperit i fortalesa en l’ofici poètic: el vers i el poema que són el foc de l’ànima i el baluard de l’esperit i que allí on hi ha un poeta habita, encara, la força i la transparència de la paraula que lluita i s’enfronta al món per donar sentit a la vida.”

L’ofici d’escriure es convertirà d’aquesta manera en un ofici perillós que es pot pagar amb la vida. Ara més que mai la paraula va unida a la vida perquè aquesta és la que està en joc.

‘La vida amb la vida: així es paguen els pocs mots

que, ingenus o insubmisos, anem deixant

com a testimoni de l’arrel ferida o del viure indòcil

o com a delme

-gasiu i sutzós i expectant i necessari –

amb què bastim la creença i l’esguard en l’avenir de cada instant.

això és aquest ofici: una vida pagada amb la  mateixa vida,

uns mots cobrats

                       -o subornats o emmirallats o nafrats o habitats –

amb el combat i l’ultratge de saber-nos, perduts i silents,

al bell mig dels focs creuats de tot allò que no és sinó la més subtil devastació:

aquests dons herètics i indòcils de ser profundament humans i viure-ho.’ (A.p.88)

  

En el llibre següent Al fons de les vies desertes(FVS)[18], títol que es correspon amb un vers del seu admirat poeta Cesare Pavese, continua amb allò que el poeta italià anomenava l’ofici de viure i l’ofici d’escriure.

En aquest poemari, el poeta en algun instant expressa moments de dubte sobre el seu ofici,

‘Que quede escrit: sols us vull dir

que entre el vast ofici de viure tracto d’arrenglerar els

       mots

al bell mig del solatge i la planura dels ulls i dels papers

dir-li a la pàgina cap vers farcit

-permeteu-me que us ho confesse –

de símbols i d’oxímorons i de zeugmes i de prosopopeies ben llefiscosos

ni de tòpics sirgats del més engominat i embriagat dels neonoucentismes.’(FVS,p.41)

Però aquests dubtes s’esvaeixen de seguida, i ja en el mateix poema podem llegir,

‘Sé que he nascut per a això:

per a arrenglerar els rituals bruts dels mots

i amuntegar el viure, suspicaçment,

entre els setges i les vies i les ombres del mateix viure.’(FVS, p.43).

Perquè com ha escrit el crític Roger Costa- Pau[19], “l’escriptura de Garcia Grau – en la seva gènesi – ve sempre estrictament lligada a una presa de consciència – en la vida i en el viure – i a unes actituds d’afront i de resposta; lluny, en tot cas, dels desencisos que serien fruit dels planys i les llangors més regressives...”

Tot i que sap que la seua tasca és complicada. Ho expressa de forma explícita en el poema Els jugadors, on el poeta i la vida juguen un partit de tennis. Al final guanya la vida,

‘La Vida, irada i decidida, canvia de camp. I la partida continua...’ (FVS, p.54)

L’any 2006 apareix el seu darrer llibre Constant vitals(CV)[20]. La paraula continua sent la gran protagonista d’aquest poemari. La paraula per a demanar amor, per a lliurar-se als demés, la paraula com vehicle per a manifestar la consciència i com a camí que orienta la vida.

En alguns moments el llibre assoleix un to de testament poètic com aquest poema titulat Nuesa,

‘Alguns dels meus companys de treball

encara no han entès

que el deliri que més cou de la meua vida

ha estat, és i serà

-germana, esposa o amant –

la Poesia.

(...)

vaig creure que el món seria meu

si era capaç de posseir el do i la nafra de la paraula

i m’he adonat que, al capdavall, sols sóc,

              apassionat i humil,

un home que neda, tot nu,

enmig de les marees.’ (CV,p.20)

Acabarem aquest apartat amb les paraules del professor Ferran Carbó[21], que resumeixen a la perfecció allò que hem anat dient. “La paraula és matèria i tasca de l’escriptor, habitacle on arrelar, antídot davant del temps i de la realitat, eina de coneixement i d’autoconeixement, dignificació i justificació de la vida. La paraula és vida. Plenitud humana i exercici intel·lectual; transcendència espiritual. La poesia es percep com un espai demiúrgic i es converteix en una activitat de catarsi per a qui s’hi lliura.”

            ¿Quin és el concepte de poesia per a Manel Garcia Grau? Al llargs de les pàgines anteriors s’han pogut trobar algunes de les claus del seu pensament poètic. En les  línies següents anirem desgranant, però, la visió metapoètica, la teorització que estableix a partir dels seus versos del que ha de ser la composició poètica i l’ofici d’escriure.

La poesia serveix com a element de autoconeixença, ho podem veure en aquests versos on el poema cobra vida i li parla al poeta,

‘Malgrat tot, el poema m’escolta i m’expressa

i emplena profundament aquests murs

d’una coneixença lenta, digna, perdurable.’(NI,p.18)

Una coneixença que il·lumina la seua vida,

‘A la taula sols tinc uns pocs mots per conèixer-me

i entre la nit somorta i callada del meu viure

recobro l’alè estrafet,

                     Les íntimes hores del desig.’(NI,p.30)

La poesia és un element per defugir de la solitud, per fer-nos sentir acompanyats, però també per situar, a la manera machadiana, la paraula en el temps.

‘...la poesia no és més que la recerca ardent

de solituds defugides i projectes intangibles

entre la pell esbocinada del mot i del temps.’(SI, p. 17)

La poesia, la literatura en general és en mans del poeta signe de rebel·lia.

‘El Poeta, fill de l’heura i el diamant,

heretge i captiu, heroi i suïcida:

aquest rebel que viu el vers palpitant.’ (MS, p. 49)

I és també necessitat vital.

‘Potser algun dia podré viure sense amor i sense pa.

mai no podré viure, però, sense aquest testimoni fet de mots i de molses,

aquesta aigua engendrada i preuada que es vessa entre les venes.’ (MS, p.33)

El poema és camí i llum que ens guia en l’obscuritat.

‘És, llavors, quan perduts

-i indòcils i irats i desvalguts –

ens llancem per camins furtius i verges i irreductibles

i cerquem el poema

allò que, amb el buit o amb la foscúria,

             s’exclama entre els ulls i es mira entre les paraules.’(MS, p.28)

I és, així mateix, arma de combat.

‘Aquest testimoni

aquest persistent combat per algun món

que és a punt d’esfondrar-se o cremar-se o bastir-se o abatre’s.’ (MS, p. 40)

La funció del poeta és enarborar-la de manera incorruptible. El poeta s’autoexigeix un comportament ètic. Al poema Sota manament del llibre Anatema, expressa a la manera dels deu manaments bíblics un codi de comportament com a poeta, que ratifica en Do del decòrum, on reclama que cal ser decent en la vida.

‘Car dono per fet que cal anar per la vida amb certa decència.’(A, p.29)

En el seu darrer llibre, Constants vitals, expressa en algun moment la frustració que pot suposar, de vegades, no assolir els objectius somniats, però ens deixarà unes testamentàries reflexions finals. Com diu el professor Vicent Salvador[22]: “La dimensió metapoètica, no cal dir-ho, és essencial en aquest llibre. Al capdavall, l’escriptura del poeta malalt és una via de memòria de les arrels, d’autoconeixença, i alhora un senyal que perdurarà en la memòria futura. Des d’aquesta doble dimensió – reminiscència del passat i llegat imperible – l’activitat de lluitar amb el llenguatge per construir, bellíssim, aquest diari – testament és un conhort darrer, el motor de la utopia de sobreviure.”

En el poema Secret de sumari, instarà el lector a no oblidar els valors de la poesia, com a veu del poble.

‘guarirà les veus que el meu poble

encara s’atreveix a pronunciar entre el llot i la mordassa.’(CV,p.38)

En Testimonis sota paraula manifesta que la poesia és el camí de recerca de la veritat.

‘...els meus ulls i la meua melsa se saben

testimonis d’un judici vist per a sentència,

inculpats de cercar sols la veritat entre la pell

d’aquesta cambra irreductible, nua i insondable

que hom anomena poema.’(CV,p.43)

I finalment en Poema malferit expressa que la funció del poeta és preservar la memòria dels mots.

                            ‘L’esperança, aleshores,

va jaure, consirosa, al meu costat. I em digué,

amb veu baixeta i tremolosa,

que tal volta els mots encara ens puguen parlar

entre les ferides de totes les mirades.

Diguem, pot ser, que anomeno, i sóc,

el testimoni i els noms de la seua memòria.’(CV, p.75)

I això ens porta a dos dels poemes més emotius del llibre La taula i Les llars habitades, en què el poeta es declara arrelat a la terra, manifesta l’amor als seus, recorda la llar dels seus avis i expressa que ell només és el pont que continua en una família i que escriu per continuar el verb que va heretar.

El compromís de la poesia de Manel Garcia Grau amb el ser humà, és una constant de tota la seua producció poètica. Però, aquesta dimensió de compromís del poeta s’anirà accentuant a partir sobretot de Mots sota sospita, que, com escriu Isabel – Clara Simó[23] en el pròleg, és “una dolorosa, esquinçada, defensa de la condició humana”. En aquest llibre el compromís amb el ser humà es concreta amb la gent de la seua terra, amb la pàtria i amb l’home que l’habita. Una pàtria i uns homes que es veuen enfrontats a uns “ells” fusterià que volen anihilar-la.

‘Però tingueu ben segur

que restaré ací fins a la nova vida,

restaré ací fins que s’acallen els bafs enutjosos dels mercenaris

enmig l’angosta foscúria dels delmes i els ultratges.’(MS,p.44)

En aquest llibre el poeta també ret homenatge a un seguit de poetes que s’han caracteritzat pel seu compromís amb el poble i amb la paraula, com ara J. Fuster, V.A. Estellés, Ausiàs March, S. Espriu o Blas de Otero.

La ciutat de la ira, “aquest cant rabiosament humà a Sarajevo”, és en paraules de Ramon Guillem[24] “un missatge que aspira, a través del testimoni i la denúncia, a la dignificació d’allò que hom diu condició humana.”

En el poemari Anatema el poeta s’autoexigeix una actitud ètica. Al poema Do del decòrum reclama que cal ser decent en la vida.

‘Dono per fet que cal anar per la vida

amb certa decència i amb certa dignitat personal.’(A,p.29)

Al poema Ex-libris el poeta ens explica que un llibre és un arma contra l’ordre establert. Aquest es representa de vegades com unes “ombres” que assetgen els sers humans i al propi poeta. Però, de vegades, prenen una forma concreta, com en el poema Do de la fabulació; una bella paràbola contra la globalització, en la qual els llauradors són expropiats per les grans multinacionals amb la col·laboració del govern i aquests es refugien sota terra i resisteixen amagats.

Aquesta actitud de combat contra els poderosos comportarà que el poder estiga en contra del poeta. El vexarà mentre escriga i el declararà culpable sota el delicte de rebel·lió.

És per això que el poeta es revolta i maleeix tots els inquisidors al poema Do dels bons homes, on recorda aquelles persones que han patit persecució per les seues idees, des de Joan Lluís Vives i Galileo Galilei fins a Federico García Lorca.

Però el poeta no exerceix només una actitud combativa individual, sinó que exhorta a la rebel·lia col·lectiva. Així al final d’una bona part dels poemes s’adreça a les persones de bona voluntat convidant-les de manera vehement a un comportament decent i ètic, sense tenir por al poder.

Un dels fets que el poeta retrau als poderosos és la destrucció de la identitat col·lectiva. Així al poema Plany a la ciutat dels miratges, observa com va podrint-se la ciutat de València. La seua reacció són uns versos amb un gran component biogràfic al poema Do de naixença, on declara fermament la fidelitat a allò que ha heretat dels seus avantpassats. Proclamant-se hereu apassionat d’aquells que estimaren el seu poble a Do de l’heretatge.

‘De nit encara se senten les paraules que ens precediren

-Fuster, Estellés, Ventura, Sanchis Guarner, Valor...-

clivellant l’ordre establert per la penúria...’(A, p.83)

Com escriu Iban L. Llop[25], en aquest llibre “el poeta s’enfronta cara a cara a les noves formes de poder per demostrar-li que encara hi ha en la vida ideals i valors pels quals encara es fa necessària la lluita.”

El compromís amb el ser humà i amb la societat amb la que viu, continua present en el llibre Al fons de vies desertes, però manifestant-se encara amb més força, més ràbia i més contundència. En el segon apartat del llibre que porta per títol Conspiracions, manifesta que els seus versos han de ser “com clams de llibertat occint la penombra”, i es revolta contra l’entorn de banalitat en què li ha tocat viure, representat, en aquest cas, per programes de televisió i el buit que deixen en l’ànima.

Però on Manel Garcia Grau porta fins al límit el seu compromís amb la societat, és el poemari La mordassa[26]. Com escriu Sebastià Alzamora[27]en el pròleg, el poeta “Ha escrit un llibre clar, contundent, un llibre de posicionament moral i polític, un llibre antisistema que defuig també la sistematització del pensament: Manel Garcia Grau no pretén actuar aquí com un filòsof ni com un ideòleg, sinó com un ciutadà, un home que se sap dotat de paraula. Res mes.”

Aquest llibre està compost de dos llargs poemes. En el primer titulat No trespassing, agrupa els versos de dos en dos i els comença amb un “No”, a la manera del “Diguem no” de Raimon. En aquesta part, com diu Xulio Ricardo Trigo[28], “assistim a una negativa rotunda davant fets d’extraordinària gravetat que deixem passar com una més de les certeses que dia a dia ens assalten. La negativitat s’hi converteix, però, en propostes creatives, capaces de dur-nos a la reflexió i a la rebel·lia.” El poeta insta el lector a dir no, de vegades a fets contemporanis i circumstancials.

‘No al frau de cap Terra Mítica

sense la pròpia i ancestral veu de la terra.’

Però també diu no als poetes que escriuen des de la seua torre d’ivori, i obliden el ser humà.

‘No a la literatura sense l’home

ni al paper sense la carn del sobreviure.’

En altres versos defensa els valors universals dels ser humans de totes les èpoques.

‘No a l’esclavatge pusil·lànime de la intolerància

Ni a l’essència odorant del seu rostre.’

El segon poema del llibre porta per títol Efectes colaterals. Ací reflexiona extensament sobre l’essència del ser poeta i defèn el caràcter profundament humà dels seus versos.

‘Ah, l’home, aquell abisme ferament

i fulgentment humà.’

Acaba reivindicant la veu d’aquells poetes que són un referent de la poesia universal: Maiakovsky, Pound, Brossa, A. Machado, Brodsky o Aub. Però sobretot defensa el dret del poeta a escriure lliurement.

‘No patiu més pels cretins i els corifeus

i els egòlatres i la seua mordassa:

sols amb els mots viscuts

entre el fràgil diàleg dels ulls,

creieu-ho,

heretarem la terra.’

Com ha escrit Vicent Salvador[29], “Manel Garcia Grau és un poeta d’homenatges a la tradició literària, s’agrada d`invocar i convocar als seus poemes les veus més admirades, des dels clàssics catalans medievals fins a Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Cesare Pavese, per posar només unes referències emblemàtiques.”

En el seu darrer llibre Constants Vitals, continua ben present el compromís amb el ser humà i el seu crit contra la injustícia. Així en el poema L’escrivà assegut, se’ns diu que front a la recerca dels diners i del poder, hi ha veu que recerca la llibertat, la pau i la revolució, és la veu del poeta.

‘Si avui passeu en silenci per la petita Cambra dels Somnis

encara podreu sentir la seua veu,

                                               rebel i lluminosa,

enmig dels ulls dels homes.’(CV,p.28)

Així mateix, farà un al·legat ple de ràbia contra els qui organitzen les guerres a Apocalypse now,2.

‘Una llar on la Bèstia sap

Que sempre tindrà un vast, sucós i dòcil senyoriu.’(CV,p.64)

Però, malgrat tot, aquest llibre, com tota la poesia de Manel Garcia Grau és un cant a l’esperança. Esperança en què alguns homes i dones ajudaran la humanitat a fer aquest pas endavant per a ser plenament humans. Ho deixa ben clar en el poema Algú camina, encara, pels dominis d’utopia. Fins l’últim moment no deixarà de reivindicar l’utopia.

‘Ens han dit que callàrem

perquè cap dels nostres accents no trencara

el perfecte i necessari i impertorbable ordre del no-res

establert pels Cèsars o els Grans Sacerdots de la Gran Pàtria

de Tots els Grans i Perfectes Prodigis.

Hom, però, es va oblidar el detall de tancar amb fermall

totes les portes de totes les cambres del temps

o de tapar les fonts on ragen els fangosos dons de l’heretgia

on encara hi ha algú que,

                                     exhaust, ebri i solitari,

camina lentament pels carrers bruts i costeruts d’Utopia. (CV,p.66)

 Aquesta comunicació va ser presentada a la I Trobada Literària del Maestrat a l'Estiu Literari de Traiguera el 5 d'agost de 2017.

---

[1] MANUEL GARCIA GRAU.(1991). Quadern d’estances. València. Edicions de la Guerra.

[2]LLUÍS B. MESEGUER. (1987). Quintet per a un quadern. Pròleg dins Garcia Grau, M.: Quadern d’estances. València. Edicions de la Guerra.

[3]GARCIA GRAU, MANUEL (1989). La veu assedegada. Catarroja. Ajuntament de Catarroja.

[4]GARCIA GRAU, MANUEL(1990). Els noms insondables. València. Eliseu Climent, editor. Col. Poesia 3i4.

[5]GARCIA GRAU, MANUEL(1985). Ofici de viure. Benicarló. Benicarló Crònica nº 12.

[6]GARCIA GRAU, MANUEL(1991). Els signes immutables. Ed. Bromera. Alzira

[7]AULET, JAUME(2002). La poètica de Manel Garcia Grau. Pròleg dins Garcia Grau, M.: Al fons de les vies desertes. Barcelona.Edicions62.

[8]CARBÓ, FERRAN (1992). Pròleg dins Garcia Grau, M.: Llibre de les figuracions. València. Edicions Alfons el Magnànim.

[9]GARCIA GRAU, MANUEL (1993). Llibre de les figuracions. València. Edicions Alfons el Magnànim.

[10]GARCIA GRAU, MANEL (1997). Mots sota sospita. Valls. Cossetània edicions.

[11]AULET, JAUME (2007). El mot, la vida i el compromís. Una mirada a la darrera etapa de la poesia de Manel Garcia Grau. Dins L’obra literària de Manel Garcia Grau. Castelló de la Plana. Ed. Ajuntament de Castelló de la Plana.

[12]LLORCA, VICENÇ(1998). La pàtria dels mots. València. El Temps 23 – III – 1998.

[13]SIMÓ, ISABEL- CLARA (1997). Pròleg, dins Garcia Grau, M.: Mots sota sospita. Valls. Cossetània edicions.

[14]GARCIA GRAU, MANUEL(1998). La ciutat de la ira. Benicull de Xúquer. 7 i Mig editorial.

[15]GUILLEM, RAMON. (1998). El compromís dels mots. Pròleg dins Garcia Grau, M. La ciutat de la ira, Benicull de Xúquer. 7 i Mig editorial.

[16]GARCIA GRAU, MANEL(2001) Anatema. Alzira. Bromera edicions.

[17]MARÍ, ANTONI(2000). Pròleg  dins Garcia Grau, M: Anatema. Alzira. Bromera edicions.

[18]GARCIA GRAU, MANEL(2002). Al fons de les vies desertes. Barcelona. Edicions 62.

[19]COSTA - PAU, ROGER(2002). Dels velluts d’una llum i del pas de la mort. Barcelona. Avui, 10 – X – 2002.

[20]GARCIA GRAU, MANEL (2006). Constants vitals. Alzira. Edicions Bromera.

[21]CARBÓ, FERRAN(2007). “Enmig de les marees”. Una mirada a la poesia de Manel Garcia Grau des dels inicis fins a 1993. Dins de L’obra literària de Manel Garcia Grau. Castelló de la Plana. Ed. Ajuntament de Castelló de la Plana.

[22]SALVADOR, VICENT(2007). Manel Garcia Grau i la paraula poètica. Dins de L’obra literària de Manel Garcia Grau. Castelló de la Plana. Ed. Ajuntament de Castelló de la Plana.

[23] SIMÓ, ISABEL – CLARA. ob. cit. P.5

[24]GUILLEM, RAMON(1999), ob. cit. p. 10

[25]LLOP, IBAN L.(2001). Amb veu alta. El Temps nº 885, 29- V- 2001.

[26]GARCIA GRAU, MANEL(2003). La mordassa. Catarroja. Perifèric edicions.

[27]ALZAMORA, SEBASTIÀ. Manel Garcia Grau i l’epifania del no. Pròleg dins M. Garcia Grau. La mordassa. Catarroja. Perifèric Edicions.

[28]TRIGO, XULIO RICARDO(2003). Contra la indiferència. Barcelona. Avui 18 – XII – 2003.

[29]SALVADOR, VICENT(2007).ob, cit, p. 71.

CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE EL SEU ÚLTIM LLIBRE

^{Fa uns mesos Josep Igual publicava L’incert alberg (Editorial Afers), un dietari que abraça tot l’any 2011, on dia a dia l’escriptor va anotant les seues impressions sobre tot allò que passa al seu voltant, des de les coses més quotidianes a meditacions més profundes sobre la vida i la mort, l’escriptura o els diversos camps de la cultura. Tot això escrit amb un estil molt personal. L’incert alberg és un llibre d’una extraordinària maduresa i probablement el cim més alt de la seua ja àmplia producció literària. Per tot això hem volgut mantenir amb l’autor aquesta entrevista sobre el llibre.}

^{En el llibre trobem aforismes, micronarracions, moments de molt de lirisme...¿és el dietari un sac on cap tot, com deia Baroja de la novel•la?}

^{Hi ha moltes maneres de fer el dietari. En el meu cas sí, és un terreny de joc que procuro que siga el més obert possible.  Em permeto registres assagístics, uns altres més poètics o narratius. En el meu cas, tots els gèneres, fins el periodístic, hi poden tenir cabuda. El que potser, en referència a la pensada de Baroja, precisament no encaixa massa bé en el dietari, tal com jo l’entenc, és un desenvolupament excessivament novel.lístic; crec que funciona millor la tirada cap a la síntesi.}

^{Per què fas referència quasi tots els dies a la situació climàtica del dia?}

^{Som animals climàtics, deia Pla. I potser una mica més encara els mediterranis, podria afegir. Com a lector m’agrada saber quin temps feia en una pàgina de diari. I, al final, el temps meteorològic té a vore molt amb l’altre, amb el temps vital i els seus humors. També mirar-se el cel a vegades dóna joc poètic, plàstic, filosòfic, al·legòric...}

^{La mort té una presència constant en el llibre, sobretot la mort del teu pare, però també la d’altres persones estimades ¿podem dir que d’alguna manera el llibre és fruit d’allò que deia el poeta, “Que la vida iba en serio”?}

^{En bona part sí. El pas del temps, la finitud, la fragilitat humana són temes majors al quals ens encarem, els grans interrogants que ens fan pensar i crear. La pèrdua d’éssers estimats és un lògic sotrac emocional, però escriure emocionat és un problema, cal afinar-ho molt, i més en un dietari.}             

^{Un dels temes que està més present en el llibre és la literatura, les teues lectures, els teus interessos literaris...Tornant als versos de Gil de Biedma, acaba dient: “envejecer, morir/ es el único argumento de la obra”. ¿És la literatura l’únic refugi per a superar el tràgic final de l’obra?}

^{L’únic no. La vida, les psicologies, els sentiments són molt més complexos com per poder acotar-los sencerament amb el llenguatge. Però, ens fem la idea de que ens pot acompanyar una mica, i qui sap si fins donar-nos una mica de consol o la il·lusió de l’esperança.}

^{En el llibre és present la crisi social i econòmica del moment, la marginació de la cultura... tanmateix, malgrat el pessimisme, hi ha voluntat de seguir endavant.}

^{Potser deu ser allò de la intel.ligència de la voluntat, que en deia Gramsci. O la fe dels escèptics, com ja apuntava en un vers d’Uomo qualque. O només cosa de recalcitrant obstinació, no ho sé.}

^{El teu mitjà de transport més habitual és l’autobús on trobes tot tipus de gent. ¿Què n’has extret per a la literatura?}

^{Anant a peu o amb transports públics les visions de la realitat i els paisatges en són unes altres. I sempre hi ha troballes. N’he extret detalls i fins històries senceres, per als dietaris, per als contes, per alguna columna, i fins per algun poema, dels viatges i el seu entregent, on a vegades l’atzar fa prestidigitacions curioses. Això que en diem realitat no s’acaba mai. L’observació amb dret a la recreació imaginativa és un dels utillatges que diria que em fan més servei.} 

^{L’adjectiu és la categoria gramatical més compromesa per a un escriptor. He llegit més d’una crítica de L’incert alberg que destaca el bon ús que fas de l’adjectiu. ¿És aquest el millor elogi que se te pot fer?}

^{Per a la meua manera d’entendre la voluntat d’estil, de buscar el to personal, l’adjectivació és cabdal. Vinc d’uns models – Pla, Fuster, Sagarra, etcètera - que adjectivaven prodigiosament. També la lectura i el conreu de la poesia m’ha ajudat a incorporar recursos a les possibilitast de la prosa. L’adjectiu és un maldecap gran: a vegades cal buscar la precisió, altres el text potser agraeix certa volada d’adjectivació agosarada, depèn de si estàs en un to més buscadament ajustat o en un altre més diguem-ne de pinzellada impressionista.}    

^{Josep Manuel San Abdón}    

LLEGIR FUSTER

SALVADOR VENDRELL(2017). Joan Fuster per a joves. Antologia. Benicarló. Onada edicions.

 El dia que escric aquest article fa vint-i-cinc anys exactes que va morir Joan Fuster. Tot i el temps transcorregut la seua figura segueix originant rius de tinta en la premsa escrita i pàgines als diaris digitals. La seua obra, un quart de segle després, continua sense deixar indiferent ningú.

Diversos llibres han arribat a les prestatgeries de les llibreries amb motiu de d’aquesta efemèride. Un d’ells és aquesta antologia per a aproximar Fuster als joves que ha anat a càrrec de Salvador Vendrell, escriptor també de Sueca, ciutat que sembla tocada per la ma dels déus per a donar tantes i tant destacades personalitats literàries.

Joan Fuster va començar a reflexionar ben aviat sobre quina cosa érem els valencians i aquestes reflexions van ser l’origen de Nosaltres els valencians, un llibre que com ell va dir: “exigia un altre autor. Tal com caldria que fos, hauria d’haver-lo confeccionat un historiador, o un sociòleg, o , millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg.” El llibre va convertir Fuster en un referent cívic i va estimular l’estudi posterior de les ciències socials, l’economia o la història dels valencians. Però, també va provocar reaccions irades contra les seues tesis, tot i que mai no van ser refutades de manera seriosa. El mateix Fuster ho lamentava en un dels articles que apareixen en el llibre: “Amb qui havia de polemitzar? Amb la histèria? Amb l’analfabetisme? Amb la politiqueta dels trepadors?”.

Però Fuster va ser molt més que Nosaltres els valencians. Va ser sobretot un assagista de primera magnitud. Com ben prompte va demostrar amb llibres com per exemple Descrèdit de la realitat, un assaig de tema estètic, crònica de l'evolució en la història de les arts plàstiques del concepte de la realitat. 

En el llibre que ens ocupa Salvador Vendrell fa una selecció d’alguns dels textos més representatius de Joan Fuster, que van des dels Dietaris dels anys 50, a una selecció d’aforismes, passant per una àmplia mostra d’un altre dels grans llibres de Fuster com va ser Diccionari per a ociosos. També hi ha un ampli recull dels articles publicats a la cartellera valenciana Que y Dónde, sota el nom de Notes d’un desficiós, on trobem un Fuster que intervé de manera molt combativa en els anys de la Transició valenciana.

Contra el que alguns hagen pogut pensar, Fuster era una persona allunyada del dogmatisme. Afirma en un dels textos del llibre: “ A mi em fa por la gent d’un sol llibre, o d’un sol diari, aquells que no llegeixen més que el que els reconforta en els propis prejudicis. Són els fanàtics.” Qüestió que amb les modernes tecnologies anem accentuant.

I parlant de noves tecnologies, Fuster escrivia, amb una evident visió profètica, en el llibre Babels i Babilònies de l’any 1972, el següent: “Les flamants computadores, que tant prometen? Ningú no ignora per a què poden ser ‘també’ utilitzades: per al control administratiu i policíac més rigorós. Una memòria electrònica amb les dades –totes- de tots i cada un dels contribuents, ha de ser, ho vulguem o no, la pitjor mediatització de la llibertat individual.”

Joan Fuster a per a joves, és un bon llibre per a iniciar els més joves en la lectura del savi de Sueca, ja que fa un bon tast d’alguns dels seus llibres més destacats.

Josep Manuel San Abdón

MANUEL MILIÁN MESTRE. BIOGRAFÍA.

A partir d’una llarga conversa, aquest llibre traça un esbós biogràfic de Manuel Milián Mestre. Nascut a Forcall en plena postguerra, de ben jove va anar descobrint les vicissituds tràgiques que va viure la seua família durant la contesa civil. Per això, una constant de la seua vida ha sigut establir ponts entre persones d’ideologies diferents.

Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i s’ha convertit en un important líder d’opinió gràcies als seus profunds coneixements de la realitat social i política. Una saviesa fonamentada en més de cinquanta anys, vivint en primera fila, esdeveniments polítics, econòmics i periodístics decisius, com anirem descobrint al llarg d’aquestes pàgines.

REPRESSIÓ I SILENCI

RAÚL GONZÁLEZ DEVÍS (2016). Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià. Castelló de la Plana. Publicacions de la Universitat Jaume I.

Des de l’any 1945 a l’any 1952 l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, coneguts popularment com a maquis, protagonitzaren la resistència armada contra la dictadura de Franco en les comarques del nord del País Valencià. La repressió que va exercir el règim franquista va ser brutal, de manera que sobre els fets es va estendre una capa de silenci. Els vencedors, segons el professor especialista en el tema Josep Sánchez Cervelló, perquè haurien d’haver explicat que la victòria “l’havien obtingut amb mètodes del tot contraris als drets humans.” I els qui eren pogut reescriure els fets, van restar marginats o van marxar lluny dels seus pobles per a refer les seues vides.

El llibre que ens ocupa ajuda a trencar el silenci que pesava sobre aquella cruel història, i documenta amb fets concrets el que van ser aquells anys tràgics. El professor Raül González Devís, per a aquesta finalitat es serveix de diverses fonts; l’Arxiu Històric de la Guàrdia Civil, el Servicio de Estudios Históricos de la Guardia Civil, l’Arxiu Històric Provincial de Castelló, el Boletín Oficial de la Guardia Civil, la lectura de Mundo Obrero, informes de la guerrilla i testimonis orals, que li serveixen per a contrastar dades.

A diferència d’altres llocs d’Espanya, la presència de grups de guerrillers a les muntanyes de Castelló i Terol, no va tenir lloc fins a les darreries de l’any 1944. En un primer moment, els destacaments de la Benemèrita de l’interior castellonenc reaccionaren amb una certa precaució, per la falta de mitjans humans i materials. La coses van canviar quan el 28 de juliol de 1947, va ser designat cap de la 5ª Zona de la Guàrdia Civil i governador civil de Terol, el general Manuel Pizarro Cenjor.

Amb la presència d’aquest general es reorganitzaren les competències i s’assignaren més efectius al cos. Però, el que realment va suposar un canvi radical, van ser les agressives tècniques repressives que es van utilitzar. Una de les més habituals va ser l’anomenada Ley de Fugas, un procediment expeditiu i extrajudicial que consistia en disparar i matar un detingut amb el pretext que pretenia escapar-se. El professor González Devís, documenta 27 morts utilitzant aquest sistema entre les comarques dels Ports i la Plana, passant pel Maestrat i l’Alcalatén. Els informes que es feien després d’aquests fets, curiosament, responien sempre a un mateix esquema. Moltes vegades les persones executades, ni tan sols eren guerrillers, sinó simples sospitosos d’haver col·laborat amb ells.

En el llibre se’ns relata també l’assalt a diverses masies, amb la mort dels seus propietaris. Els dos punts més calents de la repressió van ser les presons de Morella i Llucena, on es van donar diversos casos de suposats suïcidis induïts. I també hi ha referència a algunes desaparicions de persones que després d’haver sigut detingudes no se n’ha sabut mai més res.

Aquest llibre, com diu el seu autor, no és fàcil de llegir, ni de digerir, sobretot a les persones que vivim en el territori on van passar aquests fets. Però és un llibre necessari per conèixer, amb una investigació documentada i seriosa, allò del que se n’havia parlat només entre xiuxiuejos.

Josep Manuel San Abdón

CONVERSA AMB JOAN GARÍ SOBRE MONTAIGNE, FUSTER I EL PAÍS VALENCIÀ

Joan Garí aporta sovint el seu punt de vista sobre el País Valencià i altres temes d’actualitat als diaris “Ara” i “El País”. Escriu comentaris de llibres al setmanari “El Temps” i als diaris “Ara” i “Levante”. Ha escrit poesia, novel·la, llibres de viatge i de cuina. Però, sobretot excel·leix en la seua obra assagística, gènere pel qual sent particular devoció. Acaba de publicar L’única passió noble (Onada edicions, 2016), llibre amb el qual va ser guardonat amb el I Premi de Narrativa Memorialística, convocat per l’Ajuntament de Benicarló. Un assaig que té com a protagonistes Joan Fuster i Montaigne i on a través del pensament dels quals es reflexiona sobre el País Valencià. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

-                     Com naix la idea d’escriure L’única passió noble?

Tot naix, com explique al llibre, del viatge que faig l’any 2008 amb la meua família a Saint Michel de Montaigne, al Périgord, on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic.

-                     El llibre porta com a subtítol Converses amb madameMähler – Besse sobre els valencians i el seu país. ¿Ens pots explicar qui era aquesta madame Mähler – Besse i com la vas conèixer?

  Cécile Mähler – Besse era la propietària, aquell 2008, del castell del segle XIX que alberga la torre de Montaigne. El castell és privat però la torre és visitable. Vaig conèixer aquesta senyora sopant una nit a l’únic restaurant del poble i aquella breu conversa em va donar la idea de fer un llibre basat en un diàleg imaginari entre ella i jo. Això em donava peu a parlar de moltes coses diferents, seguint la tradició assagística que va inaugurar precisament Montaigne i que molts al País Valencià vam descobrir a través d’escriptors com Joan Fuster.

-                     En el llibre escrius: “M’interessa molt més, sincerament, el projecte de Fuster que la seua posteritat.” ¿Ens pots ampliar aquesta afirmació?

Fa alguns anys que s’ha corregut un vel sobre Fuster i la seua obra, que sembla que ja només tenen interès per a determinats erudits universitaris. Jo, que discrepe de moltes coses de les que va dir Fuster sobre el País Valencià, continua fascinant-me la seua capacitat per imaginar-se tot un país on només hi havia tres províncies inconnexes i una mentalitat profundament sucursalista. Per això dic al llibre que el País Valencià és un assaig i fins i tot el projecte dels Països Catalans –que és un anhel bàsicament valencià- em resulta engrescador perquè es basa en una comunitat lingüística i cultural, com la francofonia. Més enllà de les derivacions polítiques, jo em sent més a prop d’un català o un balear lectors d’Ausiàs March que d’un veí meu de Borriana que parle en castellà o que ignore absolutament els fets bàsics de la nostra cultura.

-                     Al llibre parles de les tertúlies a l’Hotel Inglés de València a les que assisties en la teua època d’estudiant i que et van marcar molt. ¿Què eren aquelles tertúlies? ¿Quina repercussió creus que van tindre en els esdeveniments posteriors?

És una història poc o mal contada, que va ser decisiva. Tota la política valenciana actual naix d’unes tertúlies que, als anys 80, van fer seure per primera vegada a catalanistes i anticatalanistes a la ciutat de València, després de la cruenta batalla que els va enfrontar en els anys anteriors. Jo era molt jove llavors –estudiava a la facultat de Filologia- però aquells diàlegs en profunditat i sense manies em van marcar. No em van fer canviar la manera de pensar però sí que em van ensenyar que s’ha de parlar sempre, sobretot amb els qui no pensen com tu. Ningú dialoga de veritat amb els qui pensen com ell: eixa conversa s’acaba de seguida. L’autèntica interlocució l’hem de tindre amb els contraopinants.

-                     En el llibre afirmes que no ets nacionalista i que Fuster no era molt més nacionalista que tu. Potser aquesta afirmació sorprendrà  més d’un lector.

  Ni Fuster ni jo ens consideràvem nacionalistes. Això són etiquetes polítiques i les etiquetes se les posa la gent que no sap definir-se de cap altra manera. A mi m’interessen més els individus que els grups, potser per allò que deia Stanislaw Jercy Lec: “L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”. Comprenc la necessitat de la política però, més enllà de les ideologies, sóc partidari de les idees. El nacionalisme és com la religió, i jo, en termes públics, sóc partidari del laicisme.

-                     Un dels perills dels que adverteixes respecte a la llengua, és que malgrat que implícitament es reconeix la seua unitat, s’evita la utilització del terme català. Fins i tot ho fa Compromís. ¿Quins perills pot comportar aquesta actitud?

  Això és més perillós que si som nacionalistes o no, crec. Si no utilitzem per a res, públicament i políticament, el terme “català” i no fem res per què n’hi haja versions de webs oficials o del que siga en “valencià”i en “català” correm el perill de convertir el valencià –el català del País Valencià- en una mena de gallec, és a dir, en un dialecte precastellà. Encara no he vist que ningú aborde aquest problema. I ja seria hora.

-                     Dos capítols del llibre fan referència a l’homosexualitat de Fuster, una qüestió que era coneguda, però, almenys que jo conega, ningú n’havia parlat per escrit. ¿Per què has decidit abordar el tema?

  Tens molta raó: crec que en aquest llibre es parla per primera vegada d’alguns temes civilment importants en aquest país i un d’ells és la condició sexual del nostre escriptor més important. Sembla increïble que ningú s’hi haja referit, quan és un tema que té una transcendència enorme per entendre alguns aspectes de la seua obra, com per exemple perquè no escriu un diari íntim o almenys personal com El quadern gris. De tota manera, no espere que parlar per primera vegada d’aquest tema o de les tertúlies de l’Hotel Inglés tinga grans conseqüències. Fa temps que la nostra societat viu com anestesiada, on només reben lloances algunes novel·letes fàcils de llegir o alguna raresa bibliogràfica. Això va de soi, com hauria dit el propi Fuster.

-                     Què han significat per a tu Montaigne i Joan Fuster?

  Montaigne és el clàssic que seguisc llegint quasi cada dia i Fuster és qui em va ensenyar a estimar-lo, el seu representant en la meua pròpia llengua.

-                     Tu t’has mostrat sempre un ferm defensor de l’assaig com a gènere literari. El País Valencià ha donat lloc a molta literatura assagística. ¿És el País Valencià un assaig ell mateix?

  Sí, ja ho deia abans: la noció de “País Valencià” (un territori cohesionat, interconnectat, amb una població conscient de ser alguna cosa més que un grup de gent que viuen quasi tots a prop de la platja) és en si un assaig. Hi ha països que són novel·les o drames. A nosaltres ens ha tocat ser un assaig, per això el nostre major escriptor contemporani ha sigut un assagista i no un novel·lista. Estem encara a mig coure...

Josep Manuel San Abdón

SETZE QÜESTIONS PALPITANTS DEL NOSTRE TEMPS

ENRIC BALAGUER.(2016). El desert i altres palpitacions del nou segle. Editorial Gregal. Maçanet de la Selva.

Enric Balaguer és professor de literatura a la Universitat d’Alacant i un dels nostres assagistes més destacats. En la seua producció destaquen els llibres de crítica literària, però sobretot els llibres d’assaig que s’ocupen de qüestions crucials dels nostres dies. És el cas del llibre que ens ocupa, la seua darrera publicació, en què a través de setze assaigs, comenta diverses qüestions palpitants dels nostres dies.

El mètode que segueix el llibre és que a partir d’una lectura, de la visió d’una pel·lícula, d’un tema d’actualitat o d’un fet històric, planteja una sèrie de reflexions, sovint relacionant diversos elements.  El primer assaig, a partir de la novel·la de Carles Casajuana, El darrer home que parlava català, ens planteja el problema que tenen les llengües minoritzades, tot i que proposa no complaure’s en la marginalitat, sinó traure’n partit ja que tenen més llocs per a explorar.

Sexualment parlant aborda la qüestió de que la sexualitat és cada vegada més explícita en la literatura i en els mitjans de comunicació en general, ¿quina serà la repercussió d’aquest tractament del sexe en la societat?  El magnetisme del desert parla de la fascinació que aquest ha exercit en el ser humà. De fet les tres religions monoteistes van nàixer en una regió desèrtica.

Un dels assajos que més m’ha interessat és el que porta per títol Mercantilisme i humanitats, en el que es planteja l’arraconament que darrerament han tingut a la universitat i a l’ensenyament mitjà les humanitats, substituïdes pels valors purament mercantils i pragmàtics. Això ha fet sorgir una àmplia bibliografia que fa una apologia de les humanitats. De fet aquest assaig també ho és, està ple d’idees suggerents, com aquesta per exemple: “Si volem educar persones, contribuir a fer ciutadans, no hi cap altra regla que no siga fomentar el pensament de cada individu i desenvolupar l’empatia per l’altre; a més de donar pas a la imaginació, la consciència de la responsabilitat individual i col·lectiva. Són qüestions obvies i es prou trist que s’hagin de recordar. I en l’actual context, defensar. Però en aquesta fase històrica hi ha moltes veus que volen convèncer-nos que les humanitats són obsoletes i que el que cal és ensenyar habilitats més que no pas coneixements sòlids. Hom vol pràctiques, pràctiques que sovint són pretextos per cobrir hores de faena sense retribuir.”

Força interessant també i relacionat amb l’anterior és l’assaig que porta per títol <<Serà admissible un eslògan com “la llibertat és esclavitud” quan el concepte de llibertat sigui abolit?>> on se’ns planteja que el dirigisme i la manipulació necessiten els efectes d’una llengua reduïda a la més mínima expressió, i això repercuteix en l’assassinat del pensament. Capitalisme financer i creació artística, planteja el paral·lelisme entre les pràctiques artístiques i les transaccions financeres.

<< Ser feliç sempre ha estat una cosa molt estranya>>. L’escriptor, la depressió i el suïcidi. <<La poesia és imprescindible, tot i que no sé per a què>>, Escrivint, esdevenim, Els escriptors i les cases, i La dificultat de crear en l’era digital, és un conjunt d’articles molt suggeridors sobre la creació literària.

A Dues analfabetes exposa que en una societat com la nostra ser un analfabet suposa sofrir una mutilació comunicativa. Sobre la naturalesa del mal en els éssers humans escriu en Eichmann, Douch i el mal. A partir de la lectura de Històries del paradís de Xavi Sarrià, exposa com la comunicació digital ha contribuït a la pèrdua de respecte entre la gent, perquè ha reduït distància entre els individus i ha fomentat la pèrdua d’intimitat. D’això tracta l’assaig  La guerra i no la pau.

Finalment a La caiguda d’Ícar o la indiferència als altres, un altres dels assajos d’Enric Balaguer, que més m’ha interessat, exposa com l’allau d’informació és tan intensa i incessant que neutralitza qualsevol intent de reflexió, d’assimilació o de consciència.

Una característica d’aquest llibre, és que cada assaig va acompanyat de la bibliografia que s’ha utilitzat per a escriure’l, i, a més, sovint, estimula a la lectura dels llibres a què es fa referència. El desert i altres palpitacions del nou segle és un llibre que ens convida a la reflexió, a la lectura i a la vida pausada, antídots necessaris per fer front a una societat mercantilitzada, deshumanitzada i banal. Un llibre absolutament necessari.

Josep Manuel San Abdón

L’INSTITUT DE LA REPÚBLICA

FRANCISCO MEZQUITA (2016) Orígens i formació de l’Institut Elemental de Benicarló. Benicarló. Onada Edicions.

El catedràtic d’Història Francisco Mezquita ha elaborat aquest interessant llibre sobre la història de l’Institut Elemental de Benicarló a partir de la documentació que es troba dipositada en l’institut “Francesc Ribalta” de Castelló.

En els anys de la Segona República els centres de segona ensenyança es dividien en tres classes; instituts nacionals, com el de Castelló, instituts elementals o col·legis subvencionats. En la Gaceta de 30 d’octubre de 1933, apareix una relació de centres de segona ensenyança creats definitivament i en ella apareix Benicarló com a col·legi subvencionat. Més avant es va suprimir aquesta categoria i va passar a ser institut elemental.

L’institut es va instal·lar en uns locals del Passeig Marítim, i l’Ajuntament es va comprometre totalment en el nou centre d’educació i va dedicar tots els seus esforços per a la consolidació del centre, fins i tot una vegada començada la Guerra Civil.

El llibre ens informa, a partir dels llibres d’actes de l’institut, dels professors que van formar el claustre, del equip directiu i de les diverses vicissituds que va anar passant al llarg dels seus cinc anys d’existència.

Els alumnes que hi van assistir van ser majoritàriament de Benicarló i Vinaròs, però en els dos últims cursos, el que corresponen al període de la guerra, van hi haure també alumnes de molts llocs d’Espanya a conseqüència dels desplaçaments ocasionats pel conflicte bèl·lic. En la part final del llibre s’inclou un llistat de tots els alumnes matriculats al centre. Destaca el  gran número de xiques que van poder fer estudis d’ensenyament mitjà, del 19’7% el primer curs, fins al 35% el darrer curs.

Durant el període de la Guerra Civil els alumnes a l’hora de matricular-se havien de presentar un certificat d’alguna organització política o sindical on acreditaren que els seus pares eren afectes al règim republicà per què “los enemigos de la República no son acreedores de recibir enseñanza de esta ni pueden aspirar a los títulos académicos que les exalten a puestos de dirección o responsabilidad en ella.”

L’institut va ser clausurat quan les tropes franquistes van entrar a Benicarló el 15 d’abril de 1938. El nou alcalde franquista de Benicarló, Máximo Añó Doménech, reforçat per nombroses signatures de persones que es declaraven adictes al nou règim, va sol·licitar al govern la continuïtat de les classes en el curs 1938- 1939, però van rebre resposta negativa perquè “como la guerra costarà mucho dinero y hay que aligerar las cargas de tipo civil que pesan sobre el Estado, se ha creído que se imponían las economias en el departamento de Instrucción Pública.”

D’aquesta manera es va perdre una gran oportunitat per a la formació dels joves de la comarca. En les ocasions que vaig tenir la satisfacció de parlar amb el gran científic vinarossenc Alfred Giner Sorolla, em va recordar més d’una vegada el gran record que tenia del seu pas per l’institut, i en unes declaracions al diari El País que es citen en el llibre diu: “La inauguración durante la Segunda República del Instituto de Segunda Enseñanza en Benicarló supuso un salto decisivo en mi formación y en mi posterior dedicación científica. Allí tuve un excelente profesorado en física, química y biologia, y unos buenos laboratorios.”

Josep Manuel San Abdón

PERIODISME D’AHIR I D’AVUI

José Martí Gómez(2016). El oficio más hermoso del mundo. Clave intelectual. Madrid.

José Martí Gómez (Morella, 1937) és un dels referents del periodisme espanyol. Ha passat, entre altres, per les redaccions de “Mediterráneo”, “El correo catalán”, “Por favor”, “La Vanguardia”, o La Cadena SER. I ha practicat tots els gèneres, des de l’entrevista i el reportatge, fins a ser corresponsal en l’estranger.

El llibre comença explicant-nos els seus començaments, en els anys 60, en el diari “Mediterráneo” de Castelló, aleshores, pertanyent  a la cadena de periòdics del Movimiento. Aquest apartat ens reflecteix la manera de fer periodisme en un ambient provincià, resclosit, on els que s’hi dedicaven a informar ho compatibilitzaven amb altres professions. És un apartat amb anècdotes molt divertides vistes amb la distància que dóna el temps, però que posen de manifest l’ambient absolutament miserable del moment.

Després marxa a Barcelona i comença a treballar en els mitjans que mencionàvem més amunt. Dedica una gran extensió del llibre a parlar de personatges que ha conegut des de la llarga agonia del franquisme fins a la Transició democràtica i l’arribada dels socialistes. Es dedica un ampli espai a parlar de figures encara recordades dels últims anys del franquisme i de començament de la Transició com Manuel Fraga, Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Santiago Carrillo, Fernández Ordóñez, Juan Mª Bandrés o Ernest Lluch, entre d’altres. També hi dedica espai a companys com Juan Marsé, Vázquez Montalbán o Josep Mª Huertas. Així mateix dedica alguns apartats del llibre a recordar alguns dels casos més tràgics i complicats d’aquells anys, l’execució de Puig Antich, los GRAPO, els morts per l’oli de colza, el judici als assassins dels advocats d’Atocha, el 23-F, o el de l’espia Francisco Paesa, ara novament d’actualitat per una pel·lícula que s’acaba d’estrenar.

I ara faré un incís de caràcter personal. La primera vegada que vaig ser conscient del treball periodístic de Martí Gómez, va ser sent jo molt jove. L’escoltava sovint en Ràdio Peninsular de Barcelona. Martí Gómez feia allí la crònica de tribunals i ens informava cada dia dels judicis als jutjats de Barcelona. Em cridava l’atenció llavors, a les darreries del franquisme, el seu interès per explicar les causes socials que havien portat els encausats a delinquir. I expressava sovint la compassió pels delinqüents en una època de poques compassions. I dic tot això, perquè una part molt important del llibre la que porta per títol “De géneros y profesiones” la dedica a parlar precisament de tot aquest món dels tribunals dels jutges, dels advocats i dels fiscals. A mi em sembla la part més interessant del llibre, on es parla amb coneixement de causa de les mancances del sistema judicial espanyol, que després de quaranta anys de sistema democràtic, encara té mots problemes enquistats.

També em sembla molt interessant l’apartat dedicat al denominat periodisme d’investigació i del que s’amaga sovint darrera d’aquesta denominació. També ens parla dels confidents que ha tingut al llarg de la seua carrera periodística i explica algunes sucoses anècdotes al respecte. Finalment dedica les darreres pàgines als que ell anomena com a perdedors on destacaria sobretot l’àmplia entrevista amb María Rivas la vídua de Manuel Azaña.

El llibre compta amb un interessantíssim epíleg en què es transcriu la conversa de Martí Gómez amb altres tres periodistes, Javier del Pino, Jordi Évole i Josep Ramoneda. Tots tres preocupats sobre els grans canvis que ha patit la professió els darrers anys i del futur que es pot esperar.

El oficio más hermoso del mundo és un llibre força recomanable per a conèixer algunes històries del nostre passat més recent, així com a motiu de reflexió sobre el present i futur de dos elements imprescindibles per a una bona democràcia com la justícia i la informació.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A XAVIER DURAN

Xavier Duran és llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa El Medi Ambient de TV3. Actualment és redactor especialitzat en ciència i tecnologia als serveis informatius d’aquesta cadena i col·laborador amb temes de contingut científic en altres mitjans. Ha estat reconegut amb diversos guardons literaris, com el Premi Europeu de Divulgació Científica “Estudi General” 1995 amb l’obra El cervell polièdric (Edicions Bromera). I, enguany, ha rebut el premi Crítica “Serra D’or” de Recerca 2016 per l’assaig La ciència en la literatura (Publicacions de la Universitat de Barcelona), i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida per l’obra L’individu transparent (Pagès editor). Sobre el contingut d’aquest llibre ens ha contestat les següents preguntes.

La genètica té avui molta importància per a la prevenció i tractament de malalties. Però quins perills té per a la nostra privacitat?

Aquesta informació, tan útil a nivell individual o per fer estudis mèdics, pot arribar a mans de persones que tinguin altres intencions, com ara obtenir-ne benefici econòmic. Si mútues mèdiques, companyies d’assegurances o empreses en general hi accedeixen, poden limitar la subscripció de pòlisses o eliminar algunes persones en la selecció de treballadors. És un tema delicat, perquè les empreses poden dir que fan, com sempre, revisions mèdiques i que ara utilitzen també la genètica, com les anàlisis de sang o raigs X. Però també poden fer-ho sense dir-ho i obtenint les dades de forma anòmala. A més, la genètica no necessàriament determina i utilitzar-la pot dur a discriminacions totalment injustes. I que fins i tot afectin altres familiars, perquè es pot suposar o deduir que germans, cosins, progenitors, fills, nebots comparteixen alguns gens. Per això, cal extremar les precaucions i assegurar que les dades genètiques només s’utilitzen amb el consentiment de cada persona i per a un ús que ella conegui i aprovi.

Un dels mites que circulen és que els gens ens determinen les malalties que tindrem, les nostres accions o fins i tot la ideologia política. Què hi ha de cert en tot això?

La genètica pot explicar moltes coses però no en determina tantes com sembla. Sí que hi ha gens que provoquen malalties greus, però moltes vegades aquestes depenen de diversos gens i d’altres factors. Els gens, tret d’alguns casos, no determinen, sinó que predisposen. Tot i així, la genètica pot evitar que milers de persones pateixin certes malalties –i a alguns uns milers els pot semblar poc comparat amb el conjunt de la població i a d’altres els semblarà més que suficient per justificar l’aplicació del diagnòstic preimplantacional, per exemple. Com que els factors ambientals o el tipus de vida que portem també influeixen molt, sovint més que els gens, l’anàlisi genètica també ofereix l’oportunitat a les persones predisposades a anar més amb cura, a fer-se més revisions mèdiques, etc.

Però també hi ha un abús del suposat determinisme genètic. Hi ha recerques que ofereixen indicis que alguns gens poden donar certa inclinació a tenir una tendència política o una altra. Però què pensarà o votarà una persona depèn de la seva experiència vital i de les condicions en què es trobi en cada moment de la seva vida.

Els coneixements, cada vegada més aprofundits, de la genètica ens permetran practicar una medicina més preventiva i més personalitzada, és cert. Però com diu el pediatre i genetista francès Arnold Munnich, “La vida no és una tragèdia grega i els genetistes no són uns oracles”. Els gens ens ofereixen la possibilitat d’actuar, de manera més o menys profunda i reeixida, en allò que semblaria inevitable. 

 Els darrers anys gràcies a la ressonància magnètica nuclear funcional s’ha avançat molt en el coneixement del cervell, i per tant es poden diagnosticar millor algunes malalties, però això ens planteja uns problemes ètics que mai no ens havíem imaginat.

Com més potents són les eines, més profunds poden ser també els errors quan les utilitzem malament. Novament, com en el cas dels gens, s’ha de separar allò que la fRMN pot aportar i allò que no. I considerar-ne el mal ús. Algunes recerques van orientades a detectar si una persona menteix, quines intencions pot tenir... Ara com ara, són treballs de laboratori amb un nombre molt reduït de persones i condicions molt controlades. Seria un error, novament, extreure’n algunes conclusions deterministes massa agosarades. Però també hi ha recerques avançades que permeten fer funcionar un ordinador només amb la mirada o fins i tot amb el pensament. I això és extraordinari per a persones que pateixen paràlisi. El tipus de beneficis o de perjudicis dependrà d’allò que una societat conscienciada i informada accepti o no.

L’ús de dades massives de les aplicacions informàtiques s’estan utilitzant avui en dia en medicina. Ens pots comentar quins avantatges i problemes presenta aquest ús del big data?

Si ens centrem en aquestes aplicacions portàtils que mesuren contínuament el nostre ritme cardíac, la respiració o fins i tot els nivells d’algunes substàncies se’ns presenta la possibilitat de controlar millor, nosaltres mateixos o els metges, certes malalties o problemes físics. Però també podem acabar obsessionats amb mesurar a cada pas el nostre estat físic. Si aquestes dades es recullen en centres de recerca i es processen, barrejades amb altres informacions, donaran molts detalls sobre malalties molt diverses, des del Parkinson a la diabetis, i en facilitaran el tractament o la prevenció. Però si les dades circulen pel què s’anomena núvol i van a parar a segons quines mans, ens trobarem amb els problemes que esmentava a la primera resposta.

Amb les dades que aportem voluntària o involuntàriament a les xarxes socials o simplement pagant amb targeta de crèdit, les grans corporacions i els governs tenen una gran informació de tots nosaltres. Què podem fer els ciutadans per a no quedar indefensos davant aquesta situació?

Això lliga amb la pregunta anterior. Hem de deixar d’utilitzar aquestes aplicacions? O caldria forçar les empreses que les elaboren a fer-les prou segures? Cal establir mesures tècniques i legals per evitar el mal ús de les dades. Però aquest risc està present, i des de fa molts anys, a la nostra societat. Com que la solució no és deixar d’utilitzar targes de crèdit o internet i és gairebé impossible viure al marge d’aquestes tecnologies –vulguem o no estem en moltes bases de dades- el què cal, insisteixo, és que la societat conegui els riscos i que les diverses administracions i organismes facin tot el possible per preservar la privacitat i per castigar severament el mal ús de les nostres dades.

De moment, el que podem fer és ser conscients que qualsevol recerca a Google o qualsevol piulada a Twitter  o post a Facebook pot quedar a la xarxa i pot ser utilitzat algun dia per resseguir les nostres activitats o hàbits. Hem de ser més curosos i cautes i no estar sempre connectats i explicant què fem i on som. Jo he anat a França aquest agost i vaig reservar i pagar un hotel per internet. Ara quan miro webs que no tenen res a veure amb viatges em surten ofertes a la mateixa població. És automàtic!

Paradoxalment, proposes que l´única manera de lluitar contra els possibles efectes nocius de la transparència és més transparència.

Cal conèixer qui fa servir les dades, per a què, amb quines intencions... La gent ha de saber què passa si es fa anàlisis mèdiques, si navega per internet, si compra una determinada aplicació.... Com explico en el llibre, cal controlar els algoritmes que fan servir les empreses per processar les dades. Cal treure poder a les corporacions i als governs i que els ciutadans puguin mantenir el control. Ja que saben tant de nosaltres, tenim tot el dret a saber molt d’ells: què fan, per què, què hi guanyen...

Des de TV3 i altres mitjans t’has dedicat a la divulgació científica. Avui en dia que hi ha tanta informació a les xarxes socials, ¿quin és el paper que heu de fer els divulgadors científics?

Com sempre, els periodistes i divulgadors científics hem de fer de pont entre el món dels investigadors i els ciutadans en general. No només hem d’explicar. Hem d’ajudar a valorar què signifiquen els avenços. En ocasions simplement ajudem a culturitzar. En altres fem sortir debats socials i ètics. El perill de les xarxes és que qualsevol pot difondre una notícia o comentari sense cap cura ni rigor. I pot fer-ho sense mala intenció o conscientment. Informacions sobre una supernova potser no seran nocives, però sobre temes mèdics o ambientals sí poden ser-ho. Hem d’ajudar a que es difonguin els missatges rigorosos i verídics i ajudar la gent que sàpiga discriminar allò que no té prou base o que encara no està prou demostrat o acceptat. Però no només nosaltres. L’escola és essencial. Malauradament, als batxillerats només hi ha actualment dues hores setmanals obligatòries i comunes de ciències: Ciències per al món contemporani a primer. I no sé si es mantindrà o no. La majoria de la població, a partir dels 15 o 16 anys ja no tindrà cap mena de formació científica. I això no és gens positiu en una societat democràtica del segle XXI.

Josep Manuel San Abdón

LES VIVÈNCIES DE LLUÍS FOIX A LA VANGUARDIA

Lluís Foix(2016). Aquella porta giratòria. Barcelona. Edicions Destino.

L’expressió portes giratòries ha fet fortuna últimament per designar aquells polítics que després de deixar el seu càrrec es posen a treballar immediatament per a importants empreses  privades. Però no és això el que es trobarà el lector d’aquest llibre, perquè ací és fa referència a una porta giratòria concreta, la del periòdic La Vanguardia, quan tenia la seua seu al carrer Pelai número 28 de Barcelona. Lluís Foix que ha desenvolupat tota la seua carrera periodística en aquest diari, va guanyar amb aquest llibre el premi Josep Pla 2016.

Foix comença explicant-nos el dia en què va anar al diari a demanar feina després d’acabar la carrera, i tota l’aventura que suposava ser rebut pel director d’aleshores Horacio Sáenz Guerrero, a qui amb el temps havia de substituir en la direcció del periòdic. Després arribaria el període de la mili. Destinat a Menorca aprofitaria el temps lliure que li deixava el servei militar per a començar a escriure al periòdic que portava el nom de l’illa.

De tornada una altra vegada a Barcelona aconsegueix finalment entrar al periòdic del carrer Pelai. El seu treball consistirà en traduir articles per a la secció d’internacional, que en aquell temps estava dirigida pels germans Santiago i Carlos Nadal. Estem a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat. L’ambient de la redacció era molt diferent al de les redaccions d’avui en dia, es fumava i es parlava molt i quan sortia el diari ben avançada la nit alguns podien continuar la festa unes hores pels cafès de Barcelona.

Quan Foix va entrar al periòdic encara eren presents les ombres dels directors Luis Martínez de Galinsoga i Manuel Aznar Zubigaray. El primer és  aquell que va dir “Todos los catalanes son una mierda” que va ser el detonant d’una campanya en contra seua que li costaria el càrrec. El segon era l’avi del que anys després seria president del govern espanyol, de nom José María. Van ser els dos darrers designats pel règim.

Lluís Foix al llarg del llibre va descrivint els periodistes amb els qui treballa, alguns amb un capítol exclusiu com el dedicat a Tomàs Alcoverro, que porta tota la vida vivint a Beirut o Jaime Arias home important en el canvi del periòdic. La seua estància com a corresponsal del diari a Londres i Washington i les seua presència en moltes guerres, cimeres i eleccions ocupen una part molt important en el llibre.

En el pròleg escriu: “Està estesa l’opinió que La Vanguardia sempre fa costat al poder. Sí i no. Cal afegir que el diari no ha intentat fer caure governs ni crear situacions noves des de les seves pàgines. S’ha limitat a reflectir el que pensaven el seus lectors, o el que els interessava, sense perdre mai de vista qui manava a Barcelona i a Madrid.” En tot això han tingut molt a veure el propietaris, els comtes de Godó, als quals dedica algunes pàgines. A Carlos Godó que era qui manava quan ell va entrar i sobretot al seu fill, Javier Godó, l’actual propietari, que va ser qui el va nomenar director i sota la batuta del qual va començar la modernització de la redacció i la consolidació del grup de premsa.

Aquella porta giratòria esta escrit amb aquell to bonhomiós al que ens té acostumats Lluís Foix. És el testimoni de l’evolució de la societat de la informació i al mateix temps podem conèixer algunes interioritats de La Vanguardia, i de com se mouen els fils de la informació.

 Josep Manuel San Abdón