dilluns, 15 d’agost de 2016

LES VIVÈNCIES DE LLUÍS FOIX A LA VANGUARDIA


Lluís Foix(2016). Aquella porta giratòria. Barcelona. Edicions Destino.
L’expressió portes giratòries ha fet fortuna últimament per designar aquells polítics que després de deixar el seu càrrec es posen a treballar immediatament per a importants empreses  privades. Però no és això el que es trobarà el lector d’aquest llibre, perquè ací és fa referència a una porta giratòria concreta, la del periòdic La Vanguardia, quan tenia la seua seu al carrer Pelai número 28 de Barcelona. Lluís Foix que ha desenvolupat tota la seua carrera periodística en aquest diari, va guanyar amb aquest llibre el premi Josep Pla 2016.
Foix comença explicant-nos el dia en què va anar al diari a demanar feina després d’acabar la carrera, i tota l’aventura que suposava ser rebut pel director d’aleshores Horacio Sáenz Guerrero, a qui amb el temps havia de substituir en la direcció del periòdic. Després arribaria el període de la mili. Destinat a Menorca aprofitaria el temps lliure que li deixava el servei militar per a començar a escriure al periòdic que portava el nom de l’illa.
De tornada una altra vegada a Barcelona aconsegueix finalment entrar al periòdic del carrer Pelai. El seu treball consistirà en traduir articles per a la secció d’internacional, que en aquell temps estava dirigida pels germans Santiago i Carlos Nadal. Estem a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat. L’ambient de la redacció era molt diferent al de les redaccions d’avui en dia, es fumava i es parlava molt i quan sortia el diari ben avançada la nit alguns podien continuar la festa unes hores pels cafès de Barcelona.
Quan Foix va entrar al periòdic encara eren presents les ombres dels directors Luis Martínez de Galinsoga i Manuel Aznar Zubigaray. El primer és  aquell que va dir “Todos los catalanes son una mierda” que va ser el detonant d’una campanya en contra seua que li costaria el càrrec. El segon era l’avi del que anys després seria president del govern espanyol, de nom José María. Van ser els dos darrers designats pel règim.
Lluís Foix al llarg del llibre va descrivint els periodistes amb els qui treballa, alguns amb un capítol exclusiu com el dedicat a Tomàs Alcoverro, que porta tota la vida vivint a Beirut o Jaime Arias home important en el canvi del periòdic. La seua estància com a corresponsal del diari a Londres i Washington i les seua presència en moltes guerres, cimeres i eleccions ocupen una part molt important en el llibre.
En el pròleg escriu: “Està estesa l’opinió que La Vanguardia sempre fa costat al poder. Sí i no. Cal afegir que el diari no ha intentat fer caure governs ni crear situacions noves des de les seves pàgines. S’ha limitat a reflectir el que pensaven el seus lectors, o el que els interessava, sense perdre mai de vista qui manava a Barcelona i a Madrid.” En tot això han tingut molt a veure el propietaris, els comtes de Godó, als quals dedica algunes pàgines. A Carlos Godó que era qui manava quan ell va entrar i sobretot al seu fill, Javier Godó, l’actual propietari, que va ser qui el va nomenar director i sota la batuta del qual va començar la modernització de la redacció i la consolidació del grup de premsa.
Aquella porta giratòria esta escrit amb aquell to bonhomiós al que ens té acostumats Lluís Foix. És el testimoni de l’evolució de la societat de la informació i al mateix temps podem conèixer algunes interioritats de La Vanguardia, i de com se mouen els fils de la informació.

 Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada