Lluís Foix(2016). Aquella
porta giratòria. Barcelona. Edicions Destino.
L’expressió
portes giratòries ha fet fortuna últimament per designar aquells polítics que
després de deixar el seu càrrec es posen a treballar immediatament per a
importants empreses privades. Però no és
això el que es trobarà el lector d’aquest llibre, perquè ací és fa referència a
una porta giratòria concreta, la del periòdic La Vanguardia, quan tenia la seua
seu al carrer Pelai número 28 de Barcelona. Lluís Foix que ha desenvolupat tota
la seua carrera periodística en aquest diari, va guanyar amb aquest llibre el
premi Josep Pla 2016.
Foix comença
explicant-nos el dia en què va anar al diari a demanar feina després d’acabar
la carrera, i tota l’aventura que suposava ser rebut pel director d’aleshores
Horacio Sáenz Guerrero, a qui amb el temps havia de substituir en la direcció
del periòdic. Després arribaria el període de la mili. Destinat a Menorca
aprofitaria el temps lliure que li deixava el servei militar per a començar a
escriure al periòdic que portava el nom de l’illa.
De tornada una
altra vegada a Barcelona aconsegueix finalment entrar al periòdic del carrer
Pelai. El seu treball consistirà en traduir articles per a la secció
d’internacional, que en aquell temps estava dirigida pels germans Santiago i
Carlos Nadal. Estem a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat.
L’ambient de la redacció era molt diferent al de les redaccions d’avui en dia,
es fumava i es parlava molt i quan sortia el diari ben avançada la nit alguns
podien continuar la festa unes hores pels cafès de Barcelona.
Quan Foix va
entrar al periòdic encara eren presents les ombres dels directors Luis Martínez
de Galinsoga i Manuel Aznar Zubigaray. El primer és aquell que va dir “Todos los catalanes son
una mierda” que va ser el detonant d’una campanya en contra seua que li
costaria el càrrec. El segon era l’avi del que anys després seria president del
govern espanyol, de nom José María. Van ser els dos darrers designats pel
règim.
Lluís Foix al
llarg del llibre va descrivint els periodistes amb els qui treballa, alguns amb
un capítol exclusiu com el dedicat a Tomàs Alcoverro, que porta tota la vida
vivint a Beirut o Jaime Arias home important en el canvi del periòdic. La seua
estància com a corresponsal del diari a Londres i Washington i les seua
presència en moltes guerres, cimeres i eleccions ocupen una part molt important
en el llibre.
En el pròleg
escriu: “Està estesa l’opinió que La
Vanguardia sempre fa costat al poder. Sí i no. Cal afegir que el diari no
ha intentat fer caure governs ni crear situacions noves des de les seves
pàgines. S’ha limitat a reflectir el que pensaven el seus lectors, o el que els
interessava, sense perdre mai de vista qui manava a Barcelona i a Madrid.” En
tot això han tingut molt a veure el propietaris, els comtes de Godó, als quals
dedica algunes pàgines. A Carlos Godó que era qui manava quan ell va entrar i
sobretot al seu fill, Javier Godó, l’actual propietari, que va ser qui el va
nomenar director i sota la batuta del qual va començar la modernització de la
redacció i la consolidació del grup de premsa.
Aquella porta giratòria esta escrit amb aquell to bonhomiós al que ens té acostumats Lluís Foix. És
el testimoni de l’evolució de la societat de la informació i al mateix temps
podem conèixer algunes interioritats de La Vanguardia, i de com se mouen els
fils de la informació.
Josep
Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada