divendres, 19 d’agost de 2016

ENTREVISTA A XAVIER DURAN


Xavier Duran és llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa El Medi Ambient de TV3. Actualment és redactor especialitzat en ciència i tecnologia als serveis informatius d’aquesta cadena i col·laborador amb temes de contingut científic en altres mitjans. Ha estat reconegut amb diversos guardons literaris, com el Premi Europeu de Divulgació Científica “Estudi General” 1995 amb l’obra El cervell polièdric (Edicions Bromera). I, enguany, ha rebut el premi Crítica “Serra D’or” de Recerca 2016 per l’assaig La ciència en la literatura (Publicacions de la Universitat de Barcelona), i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida per l’obra L’individu transparent (Pagès editor). Sobre el contingut d’aquest llibre ens ha contestat les següents preguntes.
La genètica té avui molta importància per a la prevenció i tractament de malalties. Però quins perills té per a la nostra privacitat?
Aquesta informació, tan útil a nivell individual o per fer estudis mèdics, pot arribar a mans de persones que tinguin altres intencions, com ara obtenir-ne benefici econòmic. Si mútues mèdiques, companyies d’assegurances o empreses en general hi accedeixen, poden limitar la subscripció de pòlisses o eliminar algunes persones en la selecció de treballadors. És un tema delicat, perquè les empreses poden dir que fan, com sempre, revisions mèdiques i que ara utilitzen també la genètica, com les anàlisis de sang o raigs X. Però també poden fer-ho sense dir-ho i obtenint les dades de forma anòmala. A més, la genètica no necessàriament determina i utilitzar-la pot dur a discriminacions totalment injustes. I que fins i tot afectin altres familiars, perquè es pot suposar o deduir que germans, cosins, progenitors, fills, nebots comparteixen alguns gens. Per això, cal extremar les precaucions i assegurar que les dades genètiques només s’utilitzen amb el consentiment de cada persona i per a un ús que ella conegui i aprovi.
Un dels mites que circulen és que els gens ens determinen les malalties que tindrem, les nostres accions o fins i tot la ideologia política. Què hi ha de cert en tot això?
La genètica pot explicar moltes coses però no en determina tantes com sembla. Sí que hi ha gens que provoquen malalties greus, però moltes vegades aquestes depenen de diversos gens i d’altres factors. Els gens, tret d’alguns casos, no determinen, sinó que predisposen. Tot i així, la genètica pot evitar que milers de persones pateixin certes malalties –i a alguns uns milers els pot semblar poc comparat amb el conjunt de la població i a d’altres els semblarà més que suficient per justificar l’aplicació del diagnòstic preimplantacional, per exemple. Com que els factors ambientals o el tipus de vida que portem també influeixen molt, sovint més que els gens, l’anàlisi genètica també ofereix l’oportunitat a les persones predisposades a anar més amb cura, a fer-se més revisions mèdiques, etc.
Però també hi ha un abús del suposat determinisme genètic. Hi ha recerques que ofereixen indicis que alguns gens poden donar certa inclinació a tenir una tendència política o una altra. Però què pensarà o votarà una persona depèn de la seva experiència vital i de les condicions en què es trobi en cada moment de la seva vida.
Els coneixements, cada vegada més aprofundits, de la genètica ens permetran practicar una medicina més preventiva i més personalitzada, és cert. Però com diu el pediatre i genetista francès Arnold Munnich, “La vida no és una tragèdia grega i els genetistes no són uns oracles”. Els gens ens ofereixen la possibilitat d’actuar, de manera més o menys profunda i reeixida, en allò que semblaria inevitable. 

 Els darrers anys gràcies a la ressonància magnètica nuclear funcional s’ha avançat molt en el coneixement del cervell, i per tant es poden diagnosticar millor algunes malalties, però això ens planteja uns problemes ètics que mai no ens havíem imaginat.
Com més potents són les eines, més profunds poden ser també els errors quan les utilitzem malament. Novament, com en el cas dels gens, s’ha de separar allò que la fRMN pot aportar i allò que no. I considerar-ne el mal ús. Algunes recerques van orientades a detectar si una persona menteix, quines intencions pot tenir... Ara com ara, són treballs de laboratori amb un nombre molt reduït de persones i condicions molt controlades. Seria un error, novament, extreure’n algunes conclusions deterministes massa agosarades. Però també hi ha recerques avançades que permeten fer funcionar un ordinador només amb la mirada o fins i tot amb el pensament. I això és extraordinari per a persones que pateixen paràlisi. El tipus de beneficis o de perjudicis dependrà d’allò que una societat conscienciada i informada accepti o no.
L’ús de dades massives de les aplicacions informàtiques s’estan utilitzant avui en dia en medicina. Ens pots comentar quins avantatges i problemes presenta aquest ús del big data?
Si ens centrem en aquestes aplicacions portàtils que mesuren contínuament el nostre ritme cardíac, la respiració o fins i tot els nivells d’algunes substàncies se’ns presenta la possibilitat de controlar millor, nosaltres mateixos o els metges, certes malalties o problemes físics. Però també podem acabar obsessionats amb mesurar a cada pas el nostre estat físic. Si aquestes dades es recullen en centres de recerca i es processen, barrejades amb altres informacions, donaran molts detalls sobre malalties molt diverses, des del Parkinson a la diabetis, i en facilitaran el tractament o la prevenció. Però si les dades circulen pel què s’anomena núvol i van a parar a segons quines mans, ens trobarem amb els problemes que esmentava a la primera resposta.

Amb les dades que aportem voluntària o involuntàriament a les xarxes socials o simplement pagant amb targeta de crèdit, les grans corporacions i els governs tenen una gran informació de tots nosaltres. Què podem fer els ciutadans per a no quedar indefensos davant aquesta situació?
Això lliga amb la pregunta anterior. Hem de deixar d’utilitzar aquestes aplicacions? O caldria forçar les empreses que les elaboren a fer-les prou segures? Cal establir mesures tècniques i legals per evitar el mal ús de les dades. Però aquest risc està present, i des de fa molts anys, a la nostra societat. Com que la solució no és deixar d’utilitzar targes de crèdit o internet i és gairebé impossible viure al marge d’aquestes tecnologies –vulguem o no estem en moltes bases de dades- el què cal, insisteixo, és que la societat conegui els riscos i que les diverses administracions i organismes facin tot el possible per preservar la privacitat i per castigar severament el mal ús de les nostres dades.
De moment, el que podem fer és ser conscients que qualsevol recerca a Google o qualsevol piulada a Twitter  o post a Facebook pot quedar a la xarxa i pot ser utilitzat algun dia per resseguir les nostres activitats o hàbits. Hem de ser més curosos i cautes i no estar sempre connectats i explicant què fem i on som. Jo he anat a França aquest agost i vaig reservar i pagar un hotel per internet. Ara quan miro webs que no tenen res a veure amb viatges em surten ofertes a la mateixa població. És automàtic!
Paradoxalment, proposes que l´única manera de lluitar contra els possibles efectes nocius de la transparència és més transparència.
Cal conèixer qui fa servir les dades, per a què, amb quines intencions... La gent ha de saber què passa si es fa anàlisis mèdiques, si navega per internet, si compra una determinada aplicació.... Com explico en el llibre, cal controlar els algoritmes que fan servir les empreses per processar les dades. Cal treure poder a les corporacions i als governs i que els ciutadans puguin mantenir el control. Ja que saben tant de nosaltres, tenim tot el dret a saber molt d’ells: què fan, per què, què hi guanyen...
Des de TV3 i altres mitjans t’has dedicat a la divulgació científica. Avui en dia que hi ha tanta informació a les xarxes socials, ¿quin és el paper que heu de fer els divulgadors científics?
Com sempre, els periodistes i divulgadors científics hem de fer de pont entre el món dels investigadors i els ciutadans en general. No només hem d’explicar. Hem d’ajudar a valorar què signifiquen els avenços. En ocasions simplement ajudem a culturitzar. En altres fem sortir debats socials i ètics. El perill de les xarxes és que qualsevol pot difondre una notícia o comentari sense cap cura ni rigor. I pot fer-ho sense mala intenció o conscientment. Informacions sobre una supernova potser no seran nocives, però sobre temes mèdics o ambientals sí poden ser-ho. Hem d’ajudar a que es difonguin els missatges rigorosos i verídics i ajudar la gent que sàpiga discriminar allò que no té prou base o que encara no està prou demostrat o acceptat. Però no només nosaltres. L’escola és essencial. Malauradament, als batxillerats només hi ha actualment dues hores setmanals obligatòries i comunes de ciències: Ciències per al món contemporani a primer. I no sé si es mantindrà o no. La majoria de la població, a partir dels 15 o 16 anys ja no tindrà cap mena de formació científica. I això no és gens positiu en una societat democràtica del segle XXI.
Josep Manuel San Abdón




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada